PREMI RECVLL. MÉS NOTÍCIES

Ricard Biel, en primer terme a la dreta de la imatge, amb la resta de guardonats i el jurat del premi Recull. Foto: L. SERRAT.

Diari El Punt. El Badaloní Ricard Biel guanya el premi Recull de periodisme

Guanyar el Premi Recull de Periodisme

Ahir diumenge dia 13 vaig rebre el Premi Recull de Periodisme per l’assaig Llenguatge en política i desafecció. El premi, a banda de ser net i impecablement organitzat, és un clàssic prestigiós, però curiosament la difusió de l’obra premiada no està a l’altura del premi. Tot fa pensar, doncs, que l’objectiu del premi és de fet l’autocomplaença i no la voluntat real de promocionar nous autors. Res de nou. És la tònica habitual dels premis catalans, siguin grans o petits, en un país malalt que no creu en si mateix i, per tant, menysprea la vàlua dels seus creadors i tot es fa de cara a la galeria, pròpia, aliena, o totes dues coses. Una llàstima. De moment, segons n’indicaven les bases, l’assaig serà publicat properament a la revista Recull de Blanes, una publicació molt digna, però que naturalment no té la repercussió d’un diari d’abast nacional, que és on en un país normal apareixeria publicada l’obra —periodística!— d’un premi d’aquesta categoria. En fi, tot plegat surrealista, per variar.
Res, més copets a l’esquena i a continuar picant pedra. És el país de misèria que tenim. El problema és tenir clar que darrere la pedra que piques només hi ha més pedra, i això és el que molts, malgrat l’evidència, són incapaços d’entendre o no volen entendre. Acceptar-ho els resulta més dur que la pedra que piquen. Ja s’ho faran.

Aquí teniu alguns enllaços apareguts a la premsa sobre el lliurament del premi.

Diari Avui
Diari de Girona
Blanesaldia.com
radiomarina.com
Audio Escoltar les valoracions dels guanyadors: Dalmau-Jiménez, Biel i Jové
TV3. TN Nit. A Partir del minut 40:10

NOTÍCIES

Aquí teniu dos retalls de crítica literària apareguda als diaris sobre l’antologia Veus i la meva aportació. Ep, m’anomenen i tot! És la prova que no sóc invisible! Mmm... O no. També podria ser que sí que fos invisible perquè de fet fos inexistent, i que qui m’anomena se m’inventa, no? No sé, no sé...
Voces. Antología de narrativa catalana contemporánea. El País.com/Babelia

Les agulles d’internet

Crec que ja ho he escrit més d’un cop, però tant se val, mai no em farà res repetir-ho perquè per desgràcia el fet sempre serà una constant. Si dic que no crec en res o, per ser exactes, si dic que sóc crèdul amb el que veig però no crec en l’evolució del bitxo humà justament perquè sóc crèdul amb el que veig; si dic que me la bufen els cants de sirena tecnològics amb què se’ns pretén fer passar bou per bèstia grossa, en conseqüència és lògic que no cregui en les suposades bondats d’internet. I és que, per més que aquesta eina potencialment magnífica hagi fet canviar els hàbits i les maneres de comunicació entre els homes, en absolut ha modificat ni un bri la miserable naturalesa humana. No es tractaria d’això, si parlem de bondats? Altrament, de què estem parlant? El dia que Shakespeare resulti anacrònic, podrem reconèixer l’evolució en positiu de l’home. Mentrestant, vitalisme, moral en la derrota i pregar que l’escepticisme no ens meni a la depressió.

No veig en absolut que la gent sigui més feliç des de l’aparició d’internet, perquè no es demostra més claredat d’idees arran de les infinites possibilitats d’informació que aporta l’invent. És natural, si tenim clar que l’eina està al servei de l’home i no a l’inrevés. Això em fa pensar en el baixista dels Who,  John Entwistle, que col·leccionava cotxes sense saber conduir, o en aquell conegut meu que col·leccionava guitarres elèctriques sense saber-ne tocar una sola nota. De moment, internet és una eina d’informació democràtica, i precisament per això qualsevol pot escriure el que li sembli. Aquest és precisament el drama, de la mateixa manera que de fet ho seria si hi hagués dictadura a la xarxa. Perquè, si parlem de democràcia, no cal dir que, tenint en compte que vivim en un món que alimenta contínuament l’estultícia, el nombre de subnormals que aporta el seu gra de sorra a la confusió també a internet és cada cop més creixent, cosa que indefectiblement significa que el nombre d’aportacions positives a la xarxa cada cop resultarà més com buscar una agulla en un paller.

La sort d’internet, però, és que sabem que l’agulla sempre hi és, només cal trobar-la. De fet, és molt fàcil aconseguir-ho. Per a això, només cal tenir criteri. Però és clar, demanar a un cretí que tingui criteri és demostrar que ets més cretí tu que el cretí a qui li ho demanes, oi?

Un exemple de joia a internet. És el cas de l’entrevista que va fer l’any 1983 Joaquim M. Puyal a Manuel de Pedrolo al programa “Vostè pregunta”, a la TVE a Catalunya, dirigit pel periodista mateix, per cert que dos mesos abans de l’estrena de TV3. Es tracta d’una autèntica meravella històrica, l’única entrevista que va concedir Pedrolo a una televisió, i que tenim el privilegi de gaudir gràcies a la nova —ja no tant— tecnologia. Fa cosa de vuit anys, en llegir els dietaris de Pedrolo vaig assabentar-me d’aquesta entrevista i no vaig parar fins que la vaig aconseguir en vídeo. Era una gravació personal, casolana i incompleta. No havia sentit mai la veu de l’autor ni havia vist mai el personatge en moviment. Aquell vídeo que conservo el vaig guardar com un tresor. Ara ja no em caldria conservar-lo, i m’estalviaria espai i pols a la prestatgeria. Des de fa un temps, internet em facilita l’entrevista sencera. Impagable. Us n’adjunto l’enllaç, així com el també valuosíssim documental sobre l’autor, “Temps obert”. Ah, no em puc imaginar la meva vida sense internet.
Manuel de Pedrolo al programa Vostè Pregunta
Manuel de Pedrolo Amb el Temps Obert

Still got the blues: adéu a Gary Moore

El passat dia 6 va morir Gary Moore, el punyent cantant i guitarrista de rock-blues irlandès que vaig descobrir a vint anys amb la sensacional Still got the blues, una de les millors balades que he sentit. Cada cop que sona se’m fa un nus a la gola, i per això, així que em vaig assabentar de la mort de Moore, li vaig voler retre el meu particular homenatge escoltant els seus discs, i val a dir que també va ser un homenatge a mi mateix, a la meva joventut perduda.
Aquesta mort em va fer adonar de com viuen dins nostre els artistes que han marcat una etapa de la nostra vida, per més que passin els anys i fins i tot quan els perdem la pista. I també arran de la trista notícia vaig sentir com una clatellada el trepidant pas dels anys, en descobrir que l’últim disc que vaig comprar de Moore va ser el fluix Dark days in paradise, del 1997. No m’ho podia creure. He estat catorze anys sense saber res del músic, i ha hagut de morir per adonar-me’n. Aquests dies m’ha sorprès la quantitat de discs que ha continuat publicant d’ençà del final dels noranta, sense que jo me n’assabentés.
Moore va viure la seva època comercialment daurada a principi dels noranta, curiosament amb el seu controvertit gir cap al blues, tot abandonant la seva etapa de sempre en el hard-rock, en principi un gènere que comprèn un públic més massiu i amb el qual gaudia d’un bon tou d’entusiastes que es van sentir traïts. Amb el temps, però, aquests han hagut de reconèixer la qualitat del Moore bluesman i l’extraordinària aportació de la seva guitarra estrident al so de Mississipí. M’agraden les seves dues etapes, i fins i tot no em fa res escoltar els discs més prescindibles, aquells en què experimenta i trepitja un terreny desconegut per a ell, i per tant on palesa vacil·lacions. I m’agraden perquè sempre he considerat que tota obra d’un gran artista sempre regala alguna cosa de què meravellar-se.
Ha mort Gary Moore. I només ara sé que per a mi ell no era només la seva música. I ho sé pel meu plàcid oblit durant tants anys de la seva trajectòria, tal com ho revela la meva actual amargor. Plàcid oblit, doncs, perquè sabia que el músic era viu. La mateixa placidesa en l’oblit que el meu cor batega; el pas dels dies sense recordar que tinc cor. Moore no hi és, i per això ara sentir la seva música no em consola. A diferència d’ell, estic trist. Ell ja no pot estar de cap manera, i ni en pau no descansa. No, no hi és. Com no hi són ja els meus vint anys, quan el vaig conèixer. I tu no ho vas saber mai, oi, Moore? No t’ho tinc en compte, i més em val. Perquè et portaré dins meu fins el dia que em mori. El dia que tampoc no em coneixeràs. Perquè no és veritat que ens hàgim de trobar enlloc.
Still got the blues-live

Cava&Mots

El proper dijous 17 de febrer, l’associació Identitat, de Cornellà de Llobregat, m’ha convidat a fer una xerrada titulada “El dret a decidir: literatura catalana”. L’acte s’inclou en el seguit de tertúlies Cava&Mots, en què, com el nom indica, no hi falta la beguda. Espero, doncs, no engatar-me abans d’etzibar el meu discurs. La xerrada tindrà lloc a l’Orfeó Catalonia, al c/ Torres i Bages, 62, a les 20h. A veure si veniu. Com més siguem més riurem. O plorarem, vés a saber.

2011: canvi de número

Avui m’he desvetllat de matinada, inquiet no sé per què, potser per un inquietant pensament que no sé si m’ha aparegut ja despert, o potser m’he despertat turmentat pel pensament. Tant se val. Encara hi penso i per això ara escric.

Si temem haver de morir i no haver de dormir és perquè sabem que després del son hi ha el despertar, vet aquí. Quan està acabant de cremar la cera del 2010 veig el 2011 amb forçada esperança, com cada any, perquè cada any és com un tornar a néixer que només queda justificat pel canvi de número. Canviar d’any és com despertar després d’un any mediocre. No pot ser altrament quan les fites personals només es veuen satisfetes i tenen sentit quan milloren el col·lectiu. John Lennon deia  a la memorable Mind games “love is the answer” (l’amor és la resposta), i dit així, com totes les coses senzilles, ens sembla una banalitat, una ingenuïtat o, amb sort, una obvietat. Obvietat ho és, sens dubte, i el músic la clavava. Però com es pot esperar veure mai satisfeta cap il·lusió, cap fita, quan la teva sensibilitat no té res a veure amb la sensibilitat de cactus de la immensa majoria? Un cactus contínuament alimentat perquè continuï sent-ho. Encara més; un aliment que converteix el que potencialment és un sistema nerviós, i, doncs sensible, en un cactus. Com pots veure satisfeta cap fita quan ni tan sols pots fer aquesta afirmació sense tornar a veure ferida la teva sensibilitat, atès que, trobant-te atrapat en aquest cercle viciós, t’adreces a un desert de cactus?

Però m’esperanço amb el 2011, i després m’esperançaré, si hi sóc, amb el 2012. Perquè estic viu i el meu cor crema amb força, no hi puc fer més, sent esclau de la meva naturalesa. I espero que continuï cremant fins que es refredi amb la mort. Una sensibilitat que odio, una intel·ligència que em fa profundament infeliç i feliç alhora. Perquè no les canviaria per res ni per ningú mentre visqui. Només hi pot haver esperança quan hi ha alguna cosa per oferir o que passi en funció del que pots oferir, oi? I això malgrat que sàpigues que mai tindràs a qui on lliurar-ho. Mai? Estic content de posseir aquest tresor balafiat que no m’ha donat Déu i que tampoc no em treu el son qui me l’ha donat. Sóc afortunat de tenir la companya que tinc. I tanmateix, envejo els morts.

Que tingueu un feliç 2011