Les agulles d’internet

Crec que ja ho he escrit més d’un cop, però tant se val, mai no em farà res repetir-ho perquè per desgràcia el fet sempre serà una constant. Si dic que no crec en res o, per ser exactes, si dic que sóc crèdul amb el que veig però no crec en l’evolució del bitxo humà justament perquè sóc crèdul amb el que veig; si dic que me la bufen els cants de sirena tecnològics amb què se’ns pretén fer passar bou per bèstia grossa, en conseqüència és lògic que no cregui en les suposades bondats d’internet. I és que, per més que aquesta eina potencialment magnífica hagi fet canviar els hàbits i les maneres de comunicació entre els homes, en absolut ha modificat ni un bri la miserable naturalesa humana. No es tractaria d’això, si parlem de bondats? Altrament, de què estem parlant? El dia que Shakespeare resulti anacrònic, podrem reconèixer l’evolució en positiu de l’home. Mentrestant, vitalisme, moral en la derrota i pregar que l’escepticisme no ens meni a la depressió.

No veig en absolut que la gent sigui més feliç des de l’aparició d’internet, perquè no es demostra més claredat d’idees arran de les infinites possibilitats d’informació que aporta l’invent. És natural, si tenim clar que l’eina està al servei de l’home i no a l’inrevés. Això em fa pensar en el baixista dels Who,  John Entwistle, que col·leccionava cotxes sense saber conduir, o en aquell conegut meu que col·leccionava guitarres elèctriques sense saber-ne tocar una sola nota. De moment, internet és una eina d’informació democràtica, i precisament per això qualsevol pot escriure el que li sembli. Aquest és precisament el drama, de la mateixa manera que de fet ho seria si hi hagués dictadura a la xarxa. Perquè, si parlem de democràcia, no cal dir que, tenint en compte que vivim en un món que alimenta contínuament l’estultícia, el nombre de subnormals que aporta el seu gra de sorra a la confusió també a internet és cada cop més creixent, cosa que indefectiblement significa que el nombre d’aportacions positives a la xarxa cada cop resultarà més com buscar una agulla en un paller.

La sort d’internet, però, és que sabem que l’agulla sempre hi és, només cal trobar-la. De fet, és molt fàcil aconseguir-ho. Per a això, només cal tenir criteri. Però és clar, demanar a un cretí que tingui criteri és demostrar que ets més cretí tu que el cretí a qui li ho demanes, oi?

Un exemple de joia a internet. És el cas de l’entrevista que va fer l’any 1983 Joaquim M. Puyal a Manuel de Pedrolo al programa “Vostè pregunta”, a la TVE a Catalunya, dirigit pel periodista mateix, per cert que dos mesos abans de l’estrena de TV3. Es tracta d’una autèntica meravella històrica, l’única entrevista que va concedir Pedrolo a una televisió, i que tenim el privilegi de gaudir gràcies a la nova —ja no tant— tecnologia. Fa cosa de vuit anys, en llegir els dietaris de Pedrolo vaig assabentar-me d’aquesta entrevista i no vaig parar fins que la vaig aconseguir en vídeo. Era una gravació personal, casolana i incompleta. No havia sentit mai la veu de l’autor ni havia vist mai el personatge en moviment. Aquell vídeo que conservo el vaig guardar com un tresor. Ara ja no em caldria conservar-lo, i m’estalviaria espai i pols a la prestatgeria. Des de fa un temps, internet em facilita l’entrevista sencera. Impagable. Us n’adjunto l’enllaç, així com el també valuosíssim documental sobre l’autor, “Temps obert”. Ah, no em puc imaginar la meva vida sense internet.
Manuel de Pedrolo al programa Vostè Pregunta
Manuel de Pedrolo Amb el Temps Obert