Still got the blues: adéu a Gary Moore

El passat dia 6 va morir Gary Moore, el punyent cantant i guitarrista de rock-blues irlandès que vaig descobrir a vint anys amb la sensacional Still got the blues, una de les millors balades que he sentit. Cada cop que sona se’m fa un nus a la gola, i per això, així que em vaig assabentar de la mort de Moore, li vaig voler retre el meu particular homenatge escoltant els seus discs, i val a dir que també va ser un homenatge a mi mateix, a la meva joventut perduda.
Aquesta mort em va fer adonar de com viuen dins nostre els artistes que han marcat una etapa de la nostra vida, per més que passin els anys i fins i tot quan els perdem la pista. I també arran de la trista notícia vaig sentir com una clatellada el trepidant pas dels anys, en descobrir que l’últim disc que vaig comprar de Moore va ser el fluix Dark days in paradise, del 1997. No m’ho podia creure. He estat catorze anys sense saber res del músic, i ha hagut de morir per adonar-me’n. Aquests dies m’ha sorprès la quantitat de discs que ha continuat publicant d’ençà del final dels noranta, sense que jo me n’assabentés.
Moore va viure la seva època comercialment daurada a principi dels noranta, curiosament amb el seu controvertit gir cap al blues, tot abandonant la seva etapa de sempre en el hard-rock, en principi un gènere que comprèn un públic més massiu i amb el qual gaudia d’un bon tou d’entusiastes que es van sentir traïts. Amb el temps, però, aquests han hagut de reconèixer la qualitat del Moore bluesman i l’extraordinària aportació de la seva guitarra estrident al so de Mississipí. M’agraden les seves dues etapes, i fins i tot no em fa res escoltar els discs més prescindibles, aquells en què experimenta i trepitja un terreny desconegut per a ell, i per tant on palesa vacil·lacions. I m’agraden perquè sempre he considerat que tota obra d’un gran artista sempre regala alguna cosa de què meravellar-se.
Ha mort Gary Moore. I només ara sé que per a mi ell no era només la seva música. I ho sé pel meu plàcid oblit durant tants anys de la seva trajectòria, tal com ho revela la meva actual amargor. Plàcid oblit, doncs, perquè sabia que el músic era viu. La mateixa placidesa en l’oblit que el meu cor batega; el pas dels dies sense recordar que tinc cor. Moore no hi és, i per això ara sentir la seva música no em consola. A diferència d’ell, estic trist. Ell ja no pot estar de cap manera, i ni en pau no descansa. No, no hi és. Com no hi són ja els meus vint anys, quan el vaig conèixer. I tu no ho vas saber mai, oi, Moore? No t’ho tinc en compte, i més em val. Perquè et portaré dins meu fins el dia que em mori. El dia que tampoc no em coneixeràs. Perquè no és veritat que ens hàgim de trobar enlloc.
Still got the blues-live