Si temem haver de morir i no haver de dormir és perquè sabem que després del son hi ha el despertar, vet aquí. Quan està acabant de cremar la cera del 2010 veig el 2011 amb forçada esperança, com cada any, perquè cada any és com un tornar a néixer que només queda justificat pel canvi de número. Canviar d’any és com despertar després d’un any mediocre. No pot ser altrament quan les fites personals només es veuen satisfetes i tenen sentit quan milloren el col·lectiu. John Lennon deia a la memorable Mind games “love is the answer” (l’amor és la resposta), i dit així, com totes les coses senzilles, ens sembla una banalitat, una ingenuïtat o, amb sort, una obvietat. Obvietat ho és, sens dubte, i el músic la clavava. Però com es pot esperar veure mai satisfeta cap il·lusió, cap fita, quan la teva sensibilitat no té res a veure amb la sensibilitat de cactus de la immensa majoria? Un cactus contínuament alimentat perquè continuï sent-ho. Encara més; un aliment que converteix el que potencialment és un sistema nerviós, i, doncs sensible, en un cactus. Com pots veure satisfeta cap fita quan ni tan sols pots fer aquesta afirmació sense tornar a veure ferida la teva sensibilitat, atès que, trobant-te atrapat en aquest cercle viciós, t’adreces a un desert de cactus?
Però m’esperanço amb el 2011, i després m’esperançaré, si hi sóc, amb el 2012. Perquè estic viu i el meu cor crema amb força, no hi puc fer més, sent esclau de la meva naturalesa. I espero que continuï cremant fins que es refredi amb la mort. Una sensibilitat que odio, una intel·ligència que em fa profundament infeliç i feliç alhora. Perquè no les canviaria per res ni per ningú mentre visqui. Només hi pot haver esperança quan hi ha alguna cosa per oferir o que passi en funció del que pots oferir, oi? I això malgrat que sàpigues que mai tindràs a qui on lliurar-ho. Mai? Estic content de posseir aquest tresor balafiat que no m’ha donat Déu i que tampoc no em treu el son qui me l’ha donat. Sóc afortunat de tenir la companya que tinc. I tanmateix, envejo els morts.
Que tingueu un feliç 2011
"les fites personals només es veuen satisfetes i tenen sentit quan milloren el col·lectiu". L'has clavada, Ricard! És així, i per això, com que col·lectivament el país és el que és, no ens resta més que RESISTIR, per sort, comptem amb la companyia del que ens estimem i ens estimen. Bon any!
ResponEliminaHola Ricard!
ResponEliminaT'he descobert en el Som noticia.
Admiro la manera com exposes els teus pensaments. Et trobo molt valent, sincer i intel·ligent (atribut aquest de caire sadomasoquista, ja que fa patir a un mateix i als altres -oh! no volen sentir veritats-, però del qual tampoc ve de gust prescindir -sensació satisfactòriament agredolça-).
Aquest post és de fa un any i veig que fa temps que no publiques cap entrada. Espero que ben aviat hi tornis.
Obviament és un bloc per a minories, ja que pel que estic experimentant en aquest món virtual, a la majoria de la gent li va el discurs ensucrat. Potser troben incompatible el dret a sommiar amb el deure a actuar per a canviar allò que precisament es critica, accions ambdues plenament compaginables.
En fi, Salut i molta energia per a compartir opinions, narrativa, somnis, realitat, fantasia i tot un reguitzell d'accions més que ens fan sentir que la vida és això, VIDA!
Una abraçada!
Ui, noia, de valent gens ni mica. Només penso que aquesta és la feina de l'escriptor, i com que sóc tan inútil que només sé escriure, doncs mira, procuro almenys no trair el sentit del meu ofici que, efectivament, tant s'ha perdut en haver perdut la nostra societat la brúixola, si és que l'ha tinguda mai. Gràcies de tota manera per les teves amables paraules, tot i que em sap greu la teva sensibilitat i intel·ligència, que només et procurarà infelicitat. Et preferiria ben ruca perquè jo em preferiria ben ruc. Ruc a morir.
ResponElimina