Amén, amén

No sé dir que no, i vaig assistir al funeral de l’Arcadi. I bé, estava jo assegut fora de l’església, a l’escalinata de pedra, mentre prenia una llauna de cervesa i el portal estava obert per la gentada i la calor que feia, i sentia que a dintre el capellà parlava de moltes coses, anava d’un tema a l’altre, molt desconcertant, però sobretot es referia al ramat, estava obsedit amb el concepte de ramat, o almenys amb la paraula ramat, la seva fonètica, si he de jutjar per com la pronunciava, emfasitzant l’erra inicial, complaent-se en l’erra cada vegada que la pronunciava, i també per a complaença dels assistents, que de tant en tant deien amén i després callaven. Amén. El que deia el capellà, i aquell amén coral, tot ressonava solemnement a les parets de l’església, formant un eco que m‘arribava a les orelles i no em deixava pensar en el mort. Amb tant ramat, tants xais, tant d’amén i tant d’eco no pensava en el veí Arcadi dins el taüt, mirava de figurar-me quina cara devia fer dins el taüt mentre alguns assistents li ploraven la mort o potser la vida o el que fos, el cas és que l’Arcadi ja no hi era però el capellà deia que sí que hi era, entre nosaltres, deia, parlava del Cel, en majúscules, suposo, que el retrobarien al Cel. El capellà no semblava incloure’s en aquest retrobament, parlava en tercera persona adreçant-se als assistents, i de les ànimes, parlava de les ànimes, del germà difunt Arcadi i d’algunes coses més que m’arribaven a l’oïda, el portal enorme de l’església estava obert perquè els assistents poguessin respirar, uf, l’església plena com un ou al funeral de l’Arcadi mentre a fora el meu cervell anava de bòlit, de la cara del mort en el taüt a la cara del mort d’un altre difunt, un altre veí, aquest del barri del costat, que també havia mort feia dos dies però que havia donat l’ordre expressa de no celebrar cap missa a la seva memòria o al que fos, fent honor a l‘home rebec que havia estat sempre, l’home solitari que s’havia guanyat enemics: en Fausto és un bord, només fa que guanyar-se enemics, deien, gairebé tants enemics com ara omplien l’església per honorar la memòria del veí Arcadi, aquella gent del barri i del barri veí i probablement de més enllà, gent que aprovava la personalitat de l’Arcadi però no aprovava la personalitat d’en Fausto, perquè deien que era esquerp i solitari, i jo trobava que era solitari, no pas esquerp, però que ells el trobaven esquerp perquè era solitari, de manera que convertien a tots els solitaris del món en esquerps, això passa, acostuma a passar, quan vas massa sol ets esquerp, però quan t’apuntes a una colla ets simpàtic, coses de la redempció. I jo apreciava en Fausto, no havia tingut més de potser cinc converses breus amb ell, però m’agradava en Fausto perquè a tota aquella gent de l’església no els agradava en Fausto, i aquest era motiu suficient, de fet podria haver estat l’únic motiu, perfectament l’únic motiu pel qual a mi m’agradés en Fausto i no m’agradés aquella gent.

Però no era pas exactament així. M’agradava en Fausto per aquesta raó, sí, però sobretot perquè quan ell em veia em saludava, em deia bon dia, bona tarda i, si s’esqueia, bona nit, perquè em deia bona nit poques vegades. En Fausto era un home d’ordre, de costums estrictes. Tal com em va fer saber un cop sense cap orgull afegit, a quarts de deu ja sóc al llit, des que s’havia jubilat que ja sóc al llit a quarts de deu. I sortia poc. De dia, i encara menys de nit sortia poc, potser per no haver de veure la gent que ara omplia l’església en memòria del difunt Arcadi. Per això jo el veia tan poc, a en Fausto, el veia poc perquè era del barri del costat i el veia força menys que a l’Arcadi, que vivia amb la dona al meu barri, i per això, com menys el veia més mitificava secretament en Fausto, la seva absència esdevenia llunyania, i en conseqüència mitificació. En Fausto rarament somreia, però sempre deia bon dia, bona tarda i bona nit. En canvi, l’Arcadi si podia no et deia ni bon dia, bona tarda ni bona nit, però sempre somreia quan li deien bon dia, bona tarda o bona nit, i tenia una veu dolça, parlava gairebé xiuxiuejant i això li donava un aire de bona persona, moderada. I el més important: no parlava mai i escoltava sempre, no entenia res però escoltava sempre, escoltava pacientment la xerrera en primera persona dels veïns, era molt comprensiu amb la seva escolta i ja n’hi havia prou, no calia que entengués res del que li deien perquè els veïns no tenien cap interès en la seva comprensió, el tenien en les seves orelles.  I caminava encorbat, l’Arcadi caminava amb aspecte abatut, una obediència resignada si no fos que la practicava de bon grat. Tothom trobava l’Arcadi una bellíssima persona, deien, mai deien simplement una bella persona, sinó bellíssima persona, així, amb la boca plena, la gent deia bellíssima persona quan parlava de l’Arcadi amb la boca plena, com si parlessin mentre menjaven, i això em semblava de mala educació i fins i tot em feia una mica de fàstic, la veritat sigui dita.

En això pensava jo mentre feia un últim glop de la llauna de cervesa i la rebregava amb la mà, amb una sola mà, en un rampell de ràbia per la mort d’en Fausto, em sabia greu no haver-hi parlat més, no haver-lo conegut més, i per consolar-me em deia que si l’hagués conegut més hauria deixat d’agradar-me, perquè si m’agradava tant en Fausto era justament perquè no el coneixia, perquè, d’haver-lo conegut, m’hauria provocat potser tanta aversió com l’Arcadi, o fins i tot com els assistents a la seves exèquies que anaven dient amén, amén, i que quan es referien a l’Arcadi ho feien amb el mateix terme, una bellíiiiiissima persona, de la mateixa manera que ara deien amén al capellà diletant que semblava canviar de tema cada mig minut i que lligava un qüestió amb l’altra com si hi hagués cap lligam entre una i l’altra, i els assistents assentien perquè callaven i quan obrien la boca només era per dir amén, amén, i jo en el meu cap em repetia amén, amén, i bellíssima, bellíssima persona, els sentia la veu dins el meu cap, perfectament, com si la tingués enregistrada, un prodigi el cervell humà, sí, i no podia esborrar aquella veu, primer individual, em ressonava al cervell individualment, no pas una veu concreta, només una veu, a voltes masculina o femenina, tant se valia, era aquella veu insuportable de cap persona concreta dient bellíssima i amén, i a continuació s’hi afegien més i més veus, formant una coral de veus repetint bellíssima persona i amén, i finalment feien cànons amb les veus, se’m barrejaven les veus masculines i femenines en melodies complexes i finalment caòtiques que em feien explotar el cervell, i em posava les mans a les orelles per mirar d’apagar aquelles veus, però era endebades perquè les veus les tenia en el cervell, ja dic, i no podia treure-me-les del cervell, no pots treure’t res del cervell, intenta treure’t alguna cosa del cervell i fracassaràs, és una trampa, de fet com més intentes desesperadament treure’t res del cervell més se t’hi encasta, com obligar-te a dormir. On es Déu per ajudar-te en aquests moments, quan més el necessites, eh! Tan a prop era jo de l’església i tan allunyat em sentia jo de Déu, una cosa molt estranya, i la cervesa de llauna no m’ajudava, el cap em donava voltes amb la cervesa de llauna i aquelles veus, i vaig llançar amb mala llet la llauna de cervesa a un costat i algú es va girar i em va mirar malament, no sé si perquè trobava reprovable el meu gest o perquè trobava reprovable el meu gest esdevingut al costat de la casa del Senyor, o potser el meu gest esdevingut durant les exèquies del gran Arcadi, o potser el meu gest esdevingut durant les exèquies del gran Arcadi a la casa del senyor, no ho sé, el fet és que el meu gest no va agradar a aquella persona a qui tenia vista del barri i que se n’havia adonat i que em va fer adonar-me del meu propi gest, tan alterat estava jo mirant de treure’m aquelles veus del cap, activades com un huracà a còpia de la dinamo repetitiva, accelerada per la cervesa de llauna.

I després vam anar cadascun pels seus mitjans cap al cementiri, i aquella persona que m’havia mirat malament per haver llançat la llauna em va demanar molt educadament, en veure’m entrar al meu cotxe, si jo el podia acompanyar al cementiri, i li vaig dir amb un somriure que sí, amb molt de gust, naturalment..., sense que jo sentís naturalment cap gust per dur-lo al cementiri, sentia de fet un mal gust tal que feia que no pogués ser gens natural que jo trobés natural haver-lo d’acompanyar. Però així ho vaig fer, i mentre conduïa travessant la ciutat fent cap al cementiri, ell m’anava parlant com si jo fos un taxista, aquest efecte em produïa, i jo encara no m’havia tret del tot aquelles veus insistents que repetien bellíiiiissima persona, i amén, quan ell em deia que l’Arcadi era una bellíssima persona, i com que jo no li responia perquè tenia aquelles veus al cap que, amb l’ajut de la cervesa de llauna, em produïen una mena de migranya, l’home se sentia empès a repetir-m’ho per si no m’havia quedat clar: bellíssima, l’Arcadi era una bellíssima persona, em deia, i les veus em donaven voltes i més voltes, cada cop voltes més accelerades amb l’ajut de la cervesa de llauna, ja dic. I quan l’home no deia que l’Arcadi era una bellíssima persona, em deia que l’Arcadi, en pau descansi, va tenir mala sort en els negocis, molta, molta mala sort, em deia, perquè l’havien entabanat i es va veure, l’Arcadi es va veure implicat en un negoci tèrbol que li va costar car, molt car, i tot perquè era massa bona persona, es va deixar engalipar per massa bona persona, em deia, de manera que l’Arcadi va col·laborar en una estafa massiva, però perquè era una bellíssima persona, massa bona persona, em deia l’home, que tenia el vici de picar-me el braç mentre em parlava i em dificultava el canvi de marxes. L’Arcadi no sabia dir mai que no i es va deixar fotre per aquella colla, em deia, aquella colla que el van enfonsar en un pou del qual mai més s’havia recuperat, em deia. I jo li vaig dir, just abans de baixar del cotxe li vaig preguntar si l’Arcadi no era major d’edat, però l’home em va respondre amb una mirada estranya, diferent a la que m’havia adreçat en veure’m llençar la llauna de cervesa, no sé com definir-la, una mirada entre d’incomprensió i de mala sospita. El fet és que no em va dir res i en baixar del cotxe se’n va anar directe cap a la congregació de familiars i amics del difunt, suposo, ja aplegats a l’entrada del cementiri, força silenciosos, parlant en un to baixet, com si no volguessin molestar el son dels morts, o alguna cosa així.

Vaig seguir a distància l’afligida congregació, i quan es van trobar davant del nínxol on havien de ficar l’Arcadi, vaig veure per a la meva sorpresa que, potser cent metres més enllà, dos funcionaris estaven ficant en aquell moment un taüt dins del nínxol. Al costat dels funcionaris, amb la mà tapant-se la boca hi havia una dona, i la vaig reconèixer. No vaig dubtar a anar cap allà per acompanyar la dona d’en Fausto. La congregació m’observava, i mentre me n’allunyava podia sentir-los darrere, palplantats, el meu clatell plegat d’ulls clavats, la congregació que tot d’una alçava el to de veu en un murmuri general que jo percebia cada cop més feble a cada pas que feia. No distingia el que deien, només sentia silenci en el cervell, per fi el silenci, aquelles veus que em retronaven al cervell, bellíssima persona, bellíssima..., amén, amén..., havien desaparegut, ara només sentia el murmuri real d’aquella gent darrere meu, només el murmuri, mentre m’apropava a nínxol d’en Fausto i el seu taüt, acompanyat de la seva dona i els dos silenciosos funcionaris, que anaven per feina.