Segons la partida
de naixement l’home Puntual va néixer a les 8:06h, però de manera
incomprensible —i intolerable— ja abans de les vuit notava com la mare empenyia
per expulsar-lo, animada per la comadrona, que no parava de dir empeny, empeny,
fort, més fort..., a crits, finalment a crits, tot molt atabalador ja abans de
veure en Puntual la llum del món, o com a mínim de l’habitació blanca, i tot
sense tenir en compte la voluntat d’en Puntual de veure la llum, i menys la
llum del món, però sobretot la seva voluntat de ser puntual. Havia de néixer a
les 8:06h, no hi havia dubte, ni abans ni després, tal com així ho indicaria
després el registre oficial. Calia resistir, esperar el moment de venir o anar
al món, segons el punt de vista. De manera que en Puntual s’aferrava a la
placenta, ben fort dins el ventre de la mare, no sé com s’ho feia però
s’aferrava a la placenta mentre la mare intentava expulsar-lo a l’exterior,
violentament, forçant les coses, vés a saber per què. En Puntual ja rebia
ordres abans de néixer, la primera ordre, estúpida ordre, vés a saber per què.
Només calia esperar que fossin les 8:06h, serenament, sense precipitar
absurdament les coses. Per què aquella insistència, la precipitació a treure’l
o entrar-lo al món? No venia de cinc minuts. Tindria tota la vida per endavant
per ser al món, curta o llarga, una vida d’un minut o de cent anys, vés a
saber, però tota una vida per endavant. No, no venia de cinc minuts, ni de deu.
Però la mare i la comadrona el violentaven ja abans de néixer, la primera
agressió, una agressió ja prenatal, incomprensible, i en Puntual no tenia temps
de pensar en aquestes qüestions, només tenia les neurones del seu enorme
capgròs de fetus concentrades en la idea que l’obsedia: néixer puntual. Si a la
meva primera cita amb la vida ja soc impuntual, ja m’explicaràs com continuarà
la cosa, torta, continuarà torta, les coses han d’anar rectes des d’un
principi, perquè després passa el que passa, que es continuen torçant més i més,
irremeiablement, com un arbre tort..., pensava el fetus Puntual abans i tot
d’haver vist mai un arbre.
L’esgarip
esquinçat de la mare va coincidir amb el crit histèric de la comadrona a les
8.06h en punt, sense que cap de les dues dones s’adonés que en Puntual no havia
sortit o entrat per fi al món gràcies a aquells esforços compartits, sinó que
havia estat producte de la puntualitat del nadó Puntual, que havia decidit
sortir quan tocava, ni un minut —ni segon— abans ni després d’allò que
indicaria la partida de naixement. No havia estat decisió d’en Puntual haver
oposat resistència fins al moment exacte de sortir, sinó que era el moment
exacte de sortir, la puntualitat, allò que havia obligat a en Puntual a retenir
el seu naixement fins a l’hora precisa, el moment que indicarien de per vida
els paper oficials.
La puntualitat d’en
Puntual el va acompanyar sempre, en tots els detalls, essencials i anecdòtics.
La seva existència, talment un planeta al voltant d’un astre, va girar sempre
entorn de la puntualitat, menyspreant la salut, l‘amor i els afers materials,
tot en favor de la puntualitat. La puntualitat extrema va convertir la seva
vida en un caos. Mai la puntualitat seria tan nociva en un ésser viu. També
l’atzar orquestrat se sotmetia a la seva puntualitat, fins al punt que en una
ocasió va tenir una forta discussió amb un astròleg quan en llegir-li la carta
astral el bruixot li va dir que era el seu ascendent el que determinava poderosament
el seu pas per la vida i no la força de la puntualitat. A partir d’aquell dia va
decidir que no creuria en l’astrologia, malgrat que no hi havia cregut mai, i
això va ser a la tendra edat de sis anys, quan empès per la seva mare, que
insistia a fer-li fer coses que el petit Puntual no tenia cap gana de fer, va
haver de visitar aquell astròleg de gran reputació..., deia la mare, preocupada
com estava per l’obsessió del fill per la puntualitat. La mare esperava sentir
dir a l’astròleg que tot aniria bé amb el fill, i que allò de la puntualitat
era una fotesa passatgera de criatura, obviant que no tenia res de pueril, ans
al contrari, en Puntual passava la mà per la cara en matèria de puntualitat a
qualsevol adult mediterrani, i res no feia pensar que no estigués també a
l’altura de l’adult més puntual de qualsevol país civilitzat.
Podria
allargar-me molt, moltíssim, sobre el condicionament de la puntualitat no
contemplat per l’astrologia ni per la ciència sobre l’individu Puntual, i serà
per prudència i per capacitat temporal i física d’aquest cronista que em
limitaré a fer cinc cèntims del factor puntualitat, determinant al llarg de la
vida d’en Puntual.
L’individu mitjà
és impuntual. Entra en la limitació humana. La concepció del terme mateix
puntualitat ja indica l’excepcionalitat del terme. La vida, amb els seus
capricis atzarosos arrossega els homes a la impuntualitat, a la imperfecció, i per
això la puntualitat és una aspiració que ningú espera seriosament satisfer, i
com menys s’espera satisfer més abusa l’home de l’acceptació de la quimera de
la puntualitat per deixar-se anar i allunyar-se llibertinament de l’aproximació
relativa a la puntualitat absoluta. Centenars d’accions quotidianes
distorsionen la planificació del temps, i els homes es recolzen en la seva
imperfecta condició per abonar-se a la impuntualitat.
Tots, menys en Puntual.
L’home Puntual no es permetia la
impuntualitat ni en els detalls més trivials, ni tan sols en aquells que només
afectaven la seva persona i en les situacions íntimes i profanes. Així, per
il·lustrar a tall d’exemple d’aquests abundants detalls quotidians, en Puntual
no suportava haver de defecar després de dutxar-se. Quan això s’esdevenia, quan
el ventre premia, irreverent i díscol, dictant sobre la seva voluntat, aliens
els intestins a la seva voluntat i rigorós ordre, en Puntual s’angoixava de no
dir i s’enfilava per les parets del lavabo. No pot ser, es deia, no pot ser que
últimament cada dos per tres cagui després de dutxar-me!..., es deia, alterat. No
és higiènic, la natura és imperfecta..., es deia, la natura no observa la
lògica de cagar abans de dutxar-me..., es deia, i a còpia de repetir-s’ho i
d’enfilar-se per les parets va aconseguir educar l’esfínter, ell ho anomenava
així, educar l’esfínter, he educat per fi l’esfínter, es deia, per cagar sempre,
sempre abans de la dutxa, mai després, coi, mai després... I així, amb l’anus
ben ensinistrat, se sentia net i sortia de casa satisfet, i no tant pel fet de
sentir-se lleuger, amb la feina feta, com per haver estat puntual en
l’evacuació.
Només trobava satisfacció
i aplicava la seva exigència en la puntualitat. També en la vida professional.
Cada quinze dies, gairebé es diria que puntualment, si més no de mitjana, l’acomiadaven
de la feina, i anava de feina en feina sense tenir un ofici perquè no tenia temps
de consolidar cap ofici concret, l’ofici el dictaminava cada nova feina i cada
nova feina era al seu torn dictada per l’obsessió de la puntualitat. El seu
ofici es diria que era la puntualitat, però ningú no el contractava per la seva
implacable puntualitat. Al contrari, l’acomiadaven a causa de la puntualitat. La
seva extrema puntualitat era contra-productiva per als empresaris que el
contractaven, i devia ser l’únic treballador del món acomiadat sistemàticament
a causa de la seva sistemàtica puntualitat. No se’n queixava, però. Hi estava
acostumat, i a cada comiat abandonava les empreses puntualment, complint
rigorosament amb el seu horari fins a l’últim moment. No plegava ni un minut
abans ni després de l’hora que tocava malgrat saber que estava acomiadat. No
rendia a la feina no pas per incapacitat o per indolència, ni per descomptat
per impuntualitat. No. Entrava a l’hora exacta acordada al conveni, però no
estava per la feina, no podia estar per la feina, pendent en tot moment del
rellotge, controlant a quina hora exacta havia de parar de treballar per
esmorzar, o en quin moment exacte havia d’aturar-se per plegar al final de la
jornada. Sovint discutia amb l’encarregat de torn, no tolero que em doni ordres
quan vostè ha arribat tres minuts i dotze segons tard aquest matí a la
feina..., els deia, posem per cas. I en alguna ocasió l’endemà de signar el
contracte ja era acomiadat de la feina.
En qüestions
amoroses la cosa no li va anar pas millor. Va aconseguir prometre’s amb una
noia patològicament impuntual. Ell deia que ella l’equilibrava. Tu
m’equilibres..., li deia, enamorat. S’entenien. Molt. Fins al dia de la boda.
Estava prevista a les dotze, però el capellà es va presentar vint-i-dos minuts
tard, i sense justificar-se. En Puntual va posar mala cara. De fet, s’anava
encenent per moments a cada minut que no arribava el capellà, i després gairebé
va explotar, enrogit d’indignació, quan va veure aparèixer el capellà. En
Puntual estava encès com un misto i, en el moment de posar l’anell a la núvia, endut
per un rampell va llançar l’anell pel cap al capellà, amb tanta mala jeia que l’enviat
de Déu va quedar estabornit a terra. En Puntual va sortir indignat de
l’església, travessant el passadís entre l’estupefacció remorosa dels
assistents i havent deixat la núvia sola a l’altar, plorant.
Abandonat a la
solitud, amb només per companya l’obsessió per la puntualitat, van anar passant
els anys, ell de feina en feina i sense conèixer cap més amor, fins que es va
jubilar i aviat va començar a ensumar-se l’hora de la mort. No era gaire vell,
però se sentia molt vell. No ho sabia, però l’obsessió per la puntualitat l’havia
envellit abans d’hora. Era un home esgotat, trinxat físicament i mental per la
seva obsessió. Assegut a la butaca del menjador, amb els ulls fits al rellotge
de paret, havia perdut el cap i s’esforçava a saber quina seria l’hora exacta
de la seva defunció, però no l’afinava. La incertesa el devorava viu, passava
nits senceres desvetllat, intentant dilucidar desesperadament la cronologia
exacta que hauria d’indicar el seu certificat de defunció. Però res. De vegades
es convencia que seria un dia i a una hora, minut i segon precisos, però tan
aviat li venia al cap la certesa inefable d’aquestes dades com li desapareixia,
o no recordava les dades, li fallava la memòria, no les recordava i les
canviava per unes altres que al seu torn li apareixien com les definitives. Era
de bojos. Desesperava. No dormia, no menjava, no vivia. La puntualitat, allò
que havia estat el timó, per bé que sense port, de la seva vida, ara feia figa.
I el seu cor ja no estava per aquella insuportable angoixa creixent que el
consumia més enllà del consum físic i mental.
Va morir als
seixanta-sis anys, de nit, mentre no dormia. El cor li va dir prou, prou a
tanta angoixa de puntualitat. Es va acomiadar del món vint-i-sis minuts i
tretze segons abans de l’hora anotada en el registre de defunció, que
determinava la defunció a les 3.30h. Era la primera vegada en la seva vida que havia estat impuntual. Tota una vida de puntualitat per acabar morint
impuntualment. Però això no ho va arribar a saber mai. Una sort. D’haver-ho
sabut, hauria mort dos cops.
