Omplir un dia

M’afaitava l’altre dia i pensava, havent vist d’esquitllentes, anant cap al lavabo, el llom de l’Ecce Homo de Nietzsche a la prestatgeria, en els últims anys de la vida del filòsof, la seva bogeria i mort, i en com devia sentir-se un boig que havia reflexionat sobre la felicitat, en si un boig pot ser conscient de ser infeliç, cosa que em fa pensar que només es pot ser feliç des de la inconsciència, la inconsciència que només un boig o un estúpid pot aplicar-se a la perfecció, vaig pensar. Vet aquí la ironia de la bogeria. Nietzsche, com tants altres alienats, no havia estat precisament cap estúpid abans de tornar-se boig, vaig pensar, interessat en la paradoxa cruel entre tornar-se boig per haver pensat massa, cosa que pel que sembla no va ser el cas del filòsof alemany, i la inconsciència de la bogeria. I la cosa em va interessar tant tot d’una que em vaig fer un tall al mentó i el cervell se’m va aturar per l’esgarrifança del contacte lacerant de la navalla amb la pell, traïdora la navalla, i ho vaig deixar córrer i em vaig dedicar a continuar afaitant-me pensant en què faria aquell diumenge, sense adonar-me, penso ara, que ja estava fent el que havia de fer aquell diumenge; afaitar-me, de moment afaitar-me, i que ja anirien sortint coses a fer aquell diumenge, com per exemple res a fer, que sempre és una cosa a fer, tan interessant com fer qualsevol altra cosa interessant a fer, perquè no hi ha mai realment res interessant a fer i alhora tot és interessant a fer, penso, com he pensat sempre. I va ser aleshores, pensant en què faria aquell diumenge, que em vaig començar a afaitar millor, sense tallar-me el mentó ni res, la mà ferma per la cara, navalla amunt i avall i l’escuma desapareixent a cada passada, tot fluïa quan vaig dedicar-me a pensar què havia de fer aquell diumenge oblidat ja de Nietzsche, gràcies al tall al mentó que em feia regalimar un punt de sang. Em va venir al cap el pastisser, vés a saber per què, potser la idea del diumenge i els pastissos quedaven associats al meu inconscient ja des de petit, el cas és que vaig pensar en el pastisser més infecte del poble, crec que ja n’he parlat en una altra ocasió, i ara feia temps que no anava a comprar-li res al pastisser més nefast imaginable. Ara, doncs, sortiria de casa i aniria a veure el pastisser, em venia de gust provar, o més aviat comprovar, quines eren les seves evolucions en l’ofici, sentia curiositat per veure quin gust devia tenir ara la xocolata que presumia fer ell mateix, artesana, deia, omplint-se-li la boca quan deia artesana, tot el que faig és artesanal, deia sempre, com si no ens coneguéssim, desmemoriat dient-me sempre el mateix sobre l’artesania dels seus productes, sobre el seu art, venia a dir, i jo pensava sempre que la prova del nou de com de dolent arribava a ser el pastisser era la seva infecta xocolata, el més semblant al gust de plàstic que hom es pugui imaginar encara que no hagi tastat mai el plàstic, però tastant els croissants del pastisser sabies que aquell era el gust del plàstic, en tenies la certesa, la plena certesa, això, aquest és el gust del plàstic, et deies. Me n’hi vaig anar i, com sempre, els pastissos a l’aparador no t’entraven pels ulls, t’expulsaven de la pastisseria, et negaven l’entrada i havies de fer l’esforç per entrar-hi i hi vaig aconseguir entrar i vaig demanar un croissant i mentre me l’embolicava i abans de cobrar-me l’habitual preu demencial pel seu croissant artesà, que hauria estat demencial fins i tot si el croissant hagués estat comestible i fins i tot exquisidament comestible, em va dir t’agradarà, si abans deies que t’agradava –jo no recordava haver-l’hi dit mai–, ara l’he millorat..., va dir, i no gosant demanar-li jo quin era el secret de la millora, no va caldre perquè m’ho va aclarir, ara hi he afegit el doble de xocolata..., va dir cofoi.

“El doble de xocolata”. Qui el va parir. El doble de xocolata...

No podia ni imaginar-me com seria el seu croissant artesà llardós amb el doble de la seva xocolata infecta. Vaig pagar la fortuna pel croissant i mentre anava cap al cotxe me l’anava menjant tot comprovant que, efectivament, s’havia superat, el pastisser anava a més, el doble de xocolata realçava les qualitats del croissant artesà del pastisser nefast, algú hauria de penjar pels collons el pastisser, vaig pensar, la prova que el país no funciona és el permís oficial de pastisser que gaudeix el pastisser nefast del poble i part de l’estranger, vaig pensar, i encara sort que aquest cop no m’estic trobant cap sorpresa en el croissant, vaig pensar, cap sorpresa com la vegada que vaig estar a punt d’empassar-me una grapa, vaig pensar, o l’altra que hi vaig trobar un cabell llarg entre la xocolata, vaig pensar, encara intrigat com la vegada que me’l vaig trobar, intrigat per saber de qui devia ser aquell cabell llarg, perquè el pastisser era mig calb i els quatre cabells que tenia eren curts. En fi. Vaig aconseguir acabar-me el croissant i vaig arrencar el cotxe i al cap de no res els eslips o calçotets o com es diguin em queien, de fet ja ho havia notat mentre caminava cap al cotxe esparverat per la indecència de croissant que anava endrapant, però ara estava assegut al cotxe i tanmateix notava que em baixaven gairebé fins a mitja cama, una cosa inaudita, sobretot pel misteri que suposa que últimament els calçotets em cauen. Tots, sense excepció. No ho puc entendre. Abans només em queien els calçotets que, de tant anar a la rentadora, se’m folgaven i els havia de llençar. No m’he aprimat, al contrari, però últimament els calçotets, nous o vells, em cauen i aquest és el misteri més gran que em té ocupat i que de moment m’ocupava la ment aquell diumenge mentre conduïa cap al sud, un viatge molt desagradable després de la visita al pastisser i ara sentint-me les pilotes lliures, quan a mi m’agrada, per la força del costum, tenir les pilotes ben controlades pels calçotets, i ara les sentia airejades, alegres dins el pantaló, sense la pressió dels calçotets, i notava el seu moviment en llibertat, anant lleument de dreta a esquerra, amunt i avall, tot molt subtil, el moviment d’un gasteròpode, amb vida pròpia les pilotes, lliures les pilotes mentre que jo no era lliure obsedit per la incomoditat que em donaven dins el pantaló i els calçotets avall mentre conduïa, un misteri, ja dic. Jo no era lliure a causa d’aquella part del meu propi cos que era lliure, vet-ho aquí, i la cosa se’m feia insuportable, i per oblidar-me de la cosa vaig decidir pensar en alguna altra cosa i em va venir el cap un dels meus pensaments recurrents sobre la meva expectativa dels altres, en com m’agrada escoltar el monòleg dels altres, jo callat escoltant el monòleg fins que es cansen i quan es cansen et diuen adéu amb un to com si haguessis estat tu qui els estava retenint i fent perdre el temps. El súmmum de l’egoisme. I com aquest egoisme es repeteix un cop rere l’altre, l’egoisme que es tradueix en el comiat per esgotament del monologuista i en la interrupció cada cop que tu vols dir alguna cosa, aquella cara de desinterès del monologuista quan vols tu intervenir havent escoltat atentament el que ell està dient; aquell no escoltar el que estàs dient, ni que sigui per educació; aquell vampirisme de llençar la seva pròpia merda sobre l’altre, i quan l’altre està embussat, ofegat de tanta merda i li demana una pausa, el fa callar llençant-li més merda, sense pietat, i en fi, pensava en tot això i a cada corba de la carretera les pilotes em feien un moviment divertit, divertit per a elles, no per a mi, que em tornaven a recordar que eren lliures mentre jo era víctima de la incomoditat que em donaven i del pensament negatiu que tenia sobre els monòlegs dels altres per oblidar-me del malson de les pilotes, de les meves pròpies pilotes amb què havia nascut i arrossegaré, si res d’extraordinari no ho impedeix, fins a la mort. Les pilotes em ballaven, lleugeres, fresques dins el pantaló, sense la pressió dels calçotets, sense la pressió dels calçotets feu meravelles, eh, mal parides...!, i vaig tornar al pensament del monòleg dels meus interlocutors habituals i en com jo resisteixo els monòlegs amb un plaer morbós, malaltís, i en com en realitat quan intervinc no és per interès o ganes d’intervenir sinó per rabejar-me en l’egoisme de l’altre, volent que m’interrompi, desitjant, en realitat desitjant ser interromput per confirmar de manera retòrica, realment retòrica, l'egoisme de l’altre. Per dibuixar-lo, per poder sentir l’estrany plaer de tocar, de manera gairebé orgànica, de sentir, d’experimentar sense interferències el seu egoisme fruit de la desesperació, de la infelicitat, però el seu egoisme que m’aboquen a mi, sense pietat, cada vegada, una persona i una altra i una altra, sempre el mateix, i sempre el mateix la meva reacció, tolerant, i no pas per generositat ni comprensió sinó per morbiditat, l’egoisme neuròtic que els altres em llencen a sobre, ja dic, com més els ho permets més n’abusen, sempre és el mateix, em xuclen i xuclen la sang fins a assecar-me, anèmic, sense ni adonar-se’n, i quan estan sadollats es giren i se’n van, i ni adéu, com un gos que s’ha cansat de jugar amb tu amb la piloteta. Ai, les pilotes, les meves pilotes lliures dins el pantaló... Intolerable.

Encara em faltava per arribar al destí i vaig pensar en altres coses, mentre veia la corrua de cotxes que alentia el trànsit davant meu mirava de pensar en altres coses, però ara sentia la curiositat de saber per què s’havia format aquella corrua tot d’una i en aquella recta, i miro endavant i  ho entenc de cop, un cotxe de la Guàrdia Civil davant i ningú, els fitipaldis que normalment m’avancen, ningú no gosa avançar el cotxe de la Guàrdia Civil, fins que al cap de set o vuit quilòmetres el cotxe de la Guàrdia Civil es desvia a l’esquerra en un polígon i els fitipaldis tornen a ser fitipaldis i desapareix la corrua tot i que no desapareixen els llacets gros penjats a les tanques de la carretera, aquí i allà llacets grocs que volen dir que alliberin uns presos polítics, sense que jo entengui què té a veure el groc amb la justícia o la injustícia, o en definitiva l’alliberament de ningú, deu ser una cosa simbòlica i sóc insensible al simbolisme, però no més que els jutges que han ficat els presos a la presó, els jutges de qui depèn alliberar-los, penso, i aleshores desapareixen els llacets grocs perquè agafo l’autovia i torno a sentir les meves pilotes bellugant-se sinuosament dins el pantaló, com bavoses, ja dic, un fàstic de pilotes que, si va ser Déu qui me les va donar, ja m’explicaràs quin mal gust, aquest Déu, i torno a mirar de distreure’m amb els assumptes humans i penso en aquella altra afició estranya que tinc d’estar a l’expectativa que em fa apostar amb mi mateix en secret sobre en quin moment precís el meu interlocutor, que se sap en fals pel seu comportament habitual, trobarà amb un mig somriure una suposada feblesa meva per desacreditar-me, per faltar-me al respecte a partir d’aleshores, i tot per justificar el seu comportament mesquí, que ara dobla en mesquinesa en considerar que no és tan mesquí perquè el meu comportament considera que ho és més o, si més no, per dir-se a si mateix, inconscientment per dir-se que al capdavall tothom és mesquí. I pensava jo en això quan poc abans d’arribar al meu destí m’agafa un mal d’estómac terrible que em nega el pensament, em fa oblidar de les meves pilotes que sembla que també pateixen el meu mal d’estómac, se solidaritzen amb mi i jo amb elles, i he de sortir del cotxe i anar darrere un arbre, i sort dels calçotets balders, sort d’això, perquè d’això depèn patir unes conseqüències encara més desagradables darrere l’arbre. I després passo la resta del dia amb mal d’estómac. El croissant, la culpa és del croissant del pastisser nefast, el pitjor de la comarca i amb diferència. I sort dels calçotets balders, em repeteixo, i gràcies al pastisser nefast he tingut distracció, he passat ocupat el diumenge, em repeteixo, una ocupació com qualsevol altra, em repeteixo, al capdavall a tothom li ha passat el diumenge, cap diferència transcendental, em repeteixo.

Bona vena

A la sala blanca la infermera m’estava preparant per treure’m sang. Havia decidit donar sang a petició d’un anunci al carrer que deia que es necessitava sang i vaig obeir a la paraula necessitat, sense pensar en res més que en aquesta qüestió bàsica, quan hi ha necessitat s’ha d’atendre la necessitat, és instintiu, fins al punt que vaig oblidar la por que em fan les agulles, de manera que no va ser cap sacrifici per a mi anar a donar sang perquè hi havia la necessitat de donar-ne, segons m’assegurava l’anunci a la parada del bus.

La infermera era amable i em deia que així que hagués acabat de xuclar-me la sang em donaria un entrepà i galetes, i li vaig dir que moltes gràcies però jo no volia ni entrepà ni galetes, no havia volgut donar sang per rebre entrepans ni galetes. No li vaig dir això perquè no semblés, em va semblar, que havia volgut donar sang perquè era bona persona ni res que s’hi assemblés. No. Si havia volgut donar sang era per l’instint primari que obeïa a satisfer una necessitat, de la mateixa manera que un instint mesquí m’hauria dut probablement a actuar amb mesquinesa. Jo no havia anat allà a donar sang per ser bona persona, sinó per primari. Per animal. Però la infermera havia dit allò de l’entrepà i les galetes i jo no sabia què dir-li i vaig optar per somriure i no dir res, un somriure fabulós que ho volia dir tot i no volia dir res, un somriure idiota, vaja, d’aquells que tant agraden a la gent, i a més hi havia el factor agulla, i res més lluny del meu interès en aquell precís moment, quan la infermera em premia la goma al braç i em palpava la vena, que contrariar-la deixant-li anar el que pensava sobre el meu instint primari d’assistir la necessitat, la necessitat de donar sang, que vés a saber si m’hauria entès, vaig pensar, i si en cas d’entendre alguna cosa no hauria entès que menyspreava els entrepans i les galetes que m’oferia per després de xuclar-me la sang. Així, doncs, vaig somriure, no vaig dir res i vaig clavar els ulls a l’agulla, que ella estava preparant un cop palpada la vena, que em va dir que era bona, tens una vena molt bona, va dir, i jo no vaig entendre què significava tenir una vena bona i no li ho vaig preguntar per no semblar que tenia la vena bona però el cap podrit, el cas és que sempre, tota la vida havia anat arrossegant aquella vena sense saber si era bona o dolenta, la veritat, i ara la infermera em deia que jo tenia una vena bona i somreia, no sé si a mi o a la vena, perquè ella em mirava la vena, a punt de punxar-me. I aleshores jo, perquè amb allò dels entrepans i les galetes vaig quedar mut, abans que em clavés l’agulla li vaig dir, sort que vaig caure a dir-li, senyoreta, la meva sang qui l’aprofitarà? Hi va haver un silenci i la infermera va aturar l’agulla i va somriure altre cop, només feia que somriure i a mi quan algú somriu sempre em posa nerviós, només un cretí o algú que te la vol fotre somriu sempre, i ara començava a pujar-me la mosca al nas amb aquest últim somriure arran de la meva pregunta, una pregunta que no vaig dubtar a fer-li, he de dir, perquè em semblava el dubte més natural del món un cop el meu instint m’havia dut a aquella sala de xucladores de sang, perquè al meu costat hi havia una altra infermera que xuclava la sang a un altre donant de sang, no sé si amb una bona vena com la meva o no, però amb una gran vena, vaig pensar, perquè en feia dos com jo, aquell home que donava sang devia pesar cent quaranta quilos i devia tenir molta sang i moltes venes i unes venes molt grosses, vaig pensar, sense tenir en compte que la quantitat no vol dir qualitat, i jo devia tenir una vena de primera, si he de jutjar pel comentari que m’havia fet la infermera. Vaig fer la pregunta sense pensar-ho dos cops, sí, ara m’interessava saber allò principal més enllà de l’instint de satisfer necessitats, ara havia de saber a qui aniria destinada la meva sang, i la infermera em va dir, encara amb el somriure a la cara que ara vaig detectar que tenia a veure amb la meva pregunta, que la meva pregunta li havia fet gràcia, que no ho podia saber i que li agradaria molt saber el destinatari de la meva sang, i jo li vaig dir que jo encara més, perquè és la meva sang i per això li faig la pregunta, senyoreta, li vaig dir amb un somriure forçat veient l’agulla a prop de la meva vena, la vena de qualitat que ara estava a punt de punxar, vet-ho aquí. Es veu que en tornar-li a fer la pregunta devia agreujar la veu perquè ara ella no va somriure i va intentar rumiar-se una mica més la resposta, i com que no tenia resposta va esforçar-se i va dir algú necessitat, estigui tranquil, Ricard, que la seva sang anirà a parar a algú necessitat, va dir, i jo vaig fer que sí amb el cap per fer alguna cosa, igual que ella havia dit allò per dir alguna cosa, i vaig pensar molt de pressa, ara havia de pensar ràpid perquè l’agulla estava a punt de penetrar-me la vena i vaig pensar, en mig segon vaig pensar ep ep ep... estàs a punt de donar sang a un desconegut, potser a diversos desconeguts, i pensa, pensa, Ricard, per l’amor de Déu sigues sensat i pensa abans de fer el que vas a fer; pensa en la quantitat de fills de puta que et trobes a diari, no oblidis ara la quantitat de bitxos humans a qui escopiries a la cara, pensa en les vegades que et dius que, si no tingués conseqüències, et quedaries sense saliva, que te n’aniries a dormir amb la boca seca de tanta gent com escopiries a la cara al llarg del dia. Pensa, pensa, per l’amor de Déu, Ricard, abans de fer el que vas a fer, abans de deixar-te fer allò que has decidit fer; pensa en les possibilitats que la teva sang vagi a petar al cos d’un fill de puta, de més d’un fill de puta, de múltiples fills de puta o fins i tot de fills de la gran puta. Les possibilitats són molt altes, Ricard. Molt, molt elevades. Elevadíssimes. Vés amb compte abans de donar sang. No podràs suportar la idea que a través de la teva sang t’hauràs ficat en el cos d’algun indesitjable. Fins i tot en el cas que la teva sang anés a petar per miracle al cos d’algú decent, pensa si valdrà la pena tenint en compte que la major part de sang que donaràs anirà a petar també a fills de puta. La persona decent estarà en franca minoria, segur, això és segur. No et precipitis, Ricard, vaig pensar, no et precipitis, no et deixis clavar l’agulla fins que no ho tinguis clar, perquè després tindràs remordiments i no ho suportaràs, que et coneixes, Ricard, que et coneixes, massa, et coneixes, quasi 48 anys coneixent-te.

Com que la infermera ja m’estava introduint l’agulla i la seva acció va ser més ràpida que la meva conclusió sobre tot això que em neguitejava, vaig dir-me que bé, que potser amb una mica de sort la meva sang no aniria a petar al cos de cap fill de puta sinó només d’algun miserable, no calia que fos un fill de puta i encara menys un fill de la gran puta, sigues just, Ricard, en realitat les possibilitats s’inclinen clarament cap a simples miserables, mediocres, gent vulgar, sí, però res més... Va, només serà això, coi, no cal exagerar, només serà això i ho podràs suportar millor, molt millor, ja veuràs.

Vaig notar l’agulla a la vena mentre un petit tub s’anava omplint de sang, la meva sang, ben espessa, semblava, i de color grana, com el Barça però sense el blau, vaig pensar, i li vaig dir adéu a la sang mentre suava, tot d’una suava, ofuscat per aquestes idees que, per bé que mirava d’enganyar-me per atenuar-les, m’angoixaven fins al punt de fer-me suar, la cara escalfada i suor.

Després, com que ja havia accedit, com que ja havia sucumbit a l’error immens de donar sang a anònims, un cop vampiritzat tot m’era igual i vaig accedir a l’entrepà que em va allargar la somrient infermera, i encabat les galetes, em va oferir unes boníssimes galetes de marca pèssima industrial que vaig poder agafar jo mateix, les galetes me les vaig servir jo mateix d’una safata, així com el suc de taronja que vaig repetir, el primer per a l’entrepà, el segon got per a les galetes, i tot em va semblar meravellós, qualsevol cosa que m’hagués distret m’hauria semblat meravellosa, qualsevol cosa menys haver de pensar en l’atrocitat que acabava de cometre donant sang, la meva sang que ara aniria a petar més que probablement dins el cos d’algun, com a mínim, miserable, i, com a màxim, fill de la gran puta, ja dic.