Dos nens

El vaig veure l’altre dia, prop de la Rambla, pel meu barri que era el seu barri, crec, perquè anàvem a la mateixa escola, ell potser tres cursos més petit, i ara, més de trenta anys després, potser tots aquests anys que no el veia, caminava com aleshores, amb el cos inclinat endavant, fent saltirons i el cap mirant a terra, una mica endavant, però a terra, obstinat. Vaig veure el mateix nen que aleshores, ara un home amb barba de dues setmanes, descurada, em va semblar, el cabell una mica llarg, rinxolat, esbullat, em va semblar, sí, en passar ell per l’altra vorera, i en semblar-me ell el mateix nen d’aleshores jo devia ser en aquell moment el nen que havia estat aleshores i que, com aleshores, ara me’l mirava, aquella manera de caminar, sempre sol, fent saltirons, sense que ell veiés que jo el mirava ni pensés què pensava jo mentre el mirava, que sempre anava sol caminant fent saltirons i em feia pena veure’l sol i veure’l caminar així sense entendre jo com podia estar sempre sol quan tenia un munt de germans, ara no sé quants perquè tampoc ho sabia jo aleshores, però un munt de germans, que em feia pensar, ja de petit quan el veia, no m’estranya que hagi sortit així de tarat, no m’estranya, tants germans, és jugar amb foc, tants germans, és inevitable, l’estadística mana.

I en veure’l l’altre dia em vaig alegrar i entristir. Alegrar perquè aquell nen era viu, fet un home amb la quarantena ben trepitjada, i trist perquè, mentre el veia, veia el nen que ell havia estat, i jo em sentia el nen que també havia estat, ja dic. El mateix barri, la mateixa estampa d’aquell nen retardat que caminava d’aquella manera tan singular, el mateix paisatge aproximat de la meva infantesa, de la seva infantesa que era la nostra i que els dos, ara retrobats per atzar, d’alguna manera recuperàvem de l’única manera que podíem fer-ho, continuant vius i en el mateix entorn, el mateix barri, amb molts edificis nous, la majoria dels vells de l’època enderrocats, enterrats amb la nostra infantesa, la del nen retardat i la meva, però ara encara els mateixos carrers, aquell carrer prop de la Rambla, el mateix punt en l’espai on tot allò un dia va existir.

Després em vaig preguntar què se n’havia fet d'ell, aquells trenta anys llargs que no l’havia vist, i com al llarg d’aquest temps de tant en tant m’ha vingut a la memòria el nen retardat que feia saltirons i que sempre anava sol. Dutxant-me, tancant els ulls abans d’adormir-me, en els moments més inopinats, qualsevol moment, el cervell és així, no sé com s’ho fa, però és així, de tant en tant aquell nen de l’escola al meu cap. En tot aquest temps m’ha aparegut  aquest nen solitari que feia saltirons, el nen a qui no recordo haver adreçat mai la paraula, sempre l’havia observat a distància igual que l’altre dia el vaig observar a distància, des de l’altra vorera. Fa tants anys l’observava com un objecte d’anàlisi que em corprenia, i ara l’observava com un objecte del meu record d’infantesa que em corprenia doblement, pel  temps passat i per la recuperació tan viva, física, del record, la imatge d’aquell nen fet un home, aquell home davant meu que jo encara veia com si fos aquell nen esquifit i que em feia sentir compassió altre cop. El nen, un fantasma crescut del passat, igual que jo podia representar per a ell un fantasma crescut del seu passat, que en part era el meu. Un tros de la meva infantesa ha estat sempre aquell nen. Me’n vaig adonar amb claredat l’altre dia. Un tros aleshores i ara, que encara hi penso i escric sobre ell per escriure sobre mi, com sempre, perquè sempre acabo escrivint sobre mi. Qui no escriu sobre un mateix? Com es pot escriure sobre algú altre? I penso que aquell nen, de qui no sé ni el nom perquè no l’he sabut mai, és més important per a mi que tants altres companys d’escola, fins i tot de classe, amb qui passava hores dia rere dia, o companys de joc, a la gàbia, que en dèiem, la pista d’esports a Can Mercader, al barri, aquells nens amb qui passava la major part del temps. No era el cas del nen que feia saltirons, a qui veia de manera recurrent, com una presència puntual, implacable, que m’apareixia quan menys m’ho esperava, recordo, al pati de l’escola, al carrer, sobretot recordo veure’l al carrer, com si fos amb pacient insistència m’apareixia, i ara m’adono que va ser així perquè em durés en la memòria. Els altres no, els altres nens d’infantesa se m’han esborrat del cap, alguns no pas del tot, no, però en bona mesura sí, la majoria sí, i quan hi penso no sento gran cosa. Només sento de veritat, només reconstrueixo la meva infantesa, el que jo sentia de més profund quan penso en el nen retardat que feia saltirons, el nen que no sabia, no sap, de la mateixa manera que jo no sabia aleshores, no entenia ni idea, que seria tan important per a mi en el meu prop de mig segle de vida, i entenc que ja fins al final. Hauria d’haver intuït que no podia ser insignificant algú que em despertava aquella mena de compassió. I no sé si m’hauria adreçat a aquell nen d’haver intuït fa prop de quatre dècades que, amb el temps, acabaria entenent la meva infantesa a través seu, ell que em quedaria gravat a foc en la memòria i en l’estómac, que és on em sembla que es deu trobar l’ànima. No sé si hi hauria parlat, si m’hi hauria adreçat malgrat que avergonyit per la pròpia compassió, en aquell temps, jo de nen, un temps fa tant de temps enterrat, i ara sabria el seu nom.

La incògnita Dylan

No, no conec Bob Dylan, no tinc el gust i vés a saber si el disgust de conèixer-lo, i no faré, doncs, de psicoanalista ni serà la meva intenció justificar-lo en res, per bé o per mal. Només em basaré en allò que emanen els fets, que és l’únic que puc fer. D’aquesta emanació en trauré conclusions, interpretacions, perquè tampoc els fets poden desprendre conclusions definitives per part meva ni de ningú, probablement ni de Dylan mateix sobre la seva persona, com sempre passa amb la complexa psicologia humana, allò que la fa precisament fascinant, inabastable.

Arran del discurs de Dylan com a premi Nobel se l’ha acusat de plagi, d'haver-ne extret una part de la pàgina digital SparkNotes, pel que fa als fragments d’obres literàries que cita, cosa que no seria discutible si no fos que acusar no és el mateix que simplement fer notar. Aleshores, per què aquesta acusació? En què consisteix? Anem a pams.

D’entrada, amb l’acusació de plagi es dóna per fet que plagiar no només és un acte reprovable sinó a més escandalós, i molt més encara, se suposa, en un premi Nobel. Però, de fet, plagiar seria escandalós si no fos que en aquest cas el plagiant transforma el plagi en un afer artístic propi, justament allò que ha convertit Dylan en premi Nobel. La singularitat del seu talent, de la seva obra.

Els fragments presumptament o confirmadament plagiats de Dylan en el seu discurs de Nobel són recitats a la manera única, inconfusible de Dylan, i al meu parer no estan per sobre en qualitat a la resta del discurs. Aleshores, quina necessitat tenia Dylan de plagiar res, i més quan el plagi no deixa de suposar una part d'un discurs de vint-i-set minuts? ¿Quin sentit té acusar de plagi, que és com dir acusar de poc imaginatiu, de farsant, d'incapaç en la matèria, algú com Dylan, que justament es caracteritza per explicar històries en les cançons, és a dir, d’escriure cançons llargues justament per la necessitat de fer prosa a través d'estrofes diferents i, fins  tot, de tornades amb lletra cada cop diferent? I això durant prop de seixanta anys de carrera artística, i amb una producció ingent. No sembla que algú que realment tingui necessitat de plagiar pugui tenir precisament el perfil de Bob Dylan. I encara afegeixo l'absurditat que algú que ha publicat discs de versions com el primer Bob Dylan, l’arriscat i vilipendiat Selfportrait , o Good as I been to you, o per no parlar de l’última magnífica ocurrència de fer de crooner versionant Sinatra, tingui ara la necessitat d’amagar-se de cap plagi o directament d’evitar-lo.

Sense venir a tomb amb el tema del plagi, s’ha aprofitat tanmateix la qüestió per acusar Dylan de tota mena de coses, entre elles de tenir un gran ego, de ser un pesseter i un personatge estrany.

Jo no acusaria algú de tenir l’ego inflat i al mateix temps considerar-lo un personatge estrany. Si consideres algú estrany vol dir que no el tens apamat, i si no el tens apamat no pots aventurar-te a afirmar que té l’ego inflat, que seria justament un coneixement inequívoc de la persona. I sobre la qüestió de l’ego, home, per definició jo no diria que algú que es diu Robert Zimmerman i es fa dir Bob Dylan en honor al poeta gal·lès Dylan Thomas, pugui tenir l’ego més inflat que qualsevol artista que, amb tot el dret i normalitat, es faci dir pel seu nom. I tampoc em sembla que algú que manlleva obertament per al propi nom artístic el nom d’un altre artista, pugui sentir-se amb la necessitat de plagiar d’amagatotis res en la seva obra i menys, tal com apuntava, quan s’ha dedicat a publicar discs més que arriscats de versions d’altres artistes, i encara menys, tornant a l’ego, en moments àlgids de la seva carrera, quan no semblaven els més oportuns en aquest sentit –penso de nou en Selfportrait, del 1970.

Després hi ha l’acusació de pesseter, cosa que no he entès mai. Pesseter per avenir-se a actuar davant del Papa i cobrar una morterada per fer-ho? Qui no ho faria? No és la seva feina actuar i després cobrar? No era, a més, una excel·lent ocasió per fer que el Vaticà pagués alguna cosa en la seva punyetera existència? No entenc això de pesseter, doncs. Que potser tots els premis Nobel no han cobrat per rebre’l? A mi em sembla que, en tot cas, esperar fins a l’últim moment per cobrar el premi Nobel, com així ha estat, indica, i a diferència de la resta de premiats, que Dylan no tenia gaire pressa per cobrar-lo, no? Pesseter? Humor a banda, em sembla absurd acusar de pesseter algú que, amb setanta-cinc anys i tenint presumiblement la butxaca plena, continua incansable de gira mundial. Quan et dius Bob Dylan i inverteixes el temps de la teva vida a fer de nòmada no és per calés. Un nòmada sense necessitats econòmiques no pot tenir com a valor principal ni interès el diner. La idea no té ni cap ni peus.

Al meu parer Bob Dylan és un gran artista, un immens compositor, lletrista i singularíssim cantant, i precisament per tot això es permet plagiar, perquè l’estil, la seva obra és tan poderosa i ingent que acusar-lo –acusar-lo, hi insisteixo– de plagi, i a aquestes hores, és no tocar ni quarts ni hores. Per a ell entenc que plagiar forma tranquil·lament part de l’ofici i de la seva ànima lliure, condició indispensable per comprendre l’arrel de l’excel·lència artística. Només un artista mediocre pot tenir por de plagiar i ser enxampat. Només un artista mediocre necessita plagiar. Dylan ho pot haver fet sense necessitar-ho, com qui beu una cervesa perquè li ve de gust i sap que el seu cos la digereix com Déu. Atrevir-se a plagiar en el discurs del Nobel demostra justament fins a quin punt l’artista és lliure, i com de poderós arriba a ser. El possible plagi del discurs de Dylan no fa millor el discurs, però tampoc pitjor. La grandesa del discurs d’acceptació del Nobel de Dylan està en el resultat, que és allò que importa perquè ens emociona, just el mateix que passa amb les seves cançons cantades amb veu arrossegada i rogallosa, directament aberrant els últims trenta anys, però que com sempre en el seu cas surt de l’ànima i va, doncs, directa a l’ànima de l’oient. Art. Es tracta d’un emocionant, enorme discurs d’algú que de ben jove ja va entendre de què tractava la pel·lícula. Un misantrop que va copsar aviat que havia de crear-se una bombolla personal i que el seu paper havia de ser el de la distància i fer el bufó, procurar no ser entès per provocar estupefacció, la clau per procurar-se la distància i continuar sent el rei de la cort, que aquí significa ser lliure, poder fer sempre, sempre, la seva. Personatge rar? Jo diria que normal, molt normal, perquè per aconseguir certa normalitat sent un home sensible entre els homes només pot ser fingint anormalitat. Dic jo.