Article publicat a El Món

Perfecció del soroll

"La violació del to, del ritme, de cap mena de clímax, per poc que aquest

per Ricard Biel 12/05/2017

Hi ha diversos tipus de soroll de gent que fa soroll. Hi ha diversos tipus de persones sorolloses, i hi ha persones sorolloses que treballen en públic perquè l’entitat pública per a la qual treballen els permet fer el soroll que fan, i perquè a Catalunya com més soroll fan més guanyen prestigi professional. Així, per exemple, tenim un destacat exemplar a TV3 de persona sorollosa que apareix tothora en aquest canal regional amb ínfules de nacional, i per això encara més provincià. Regional.

L’exemplar sorollós, Helena García Melero, una prestigiosa periodista de 48 anys que porta 48 anys d’excedència de l’ofici, és tan extraordinària que fins i tot li aprofiten el seu talent per aparèixer en anuncis governamentals en aquest canal, i val a dir que és només en els anuncis quan no fa soroll, i no en deu fer perquè en aquest cas no fa de moderadora de tertúlies immoderades. Aquesta senyora somrient i sorollosa, presentadora del programa Divendres de TV3, un programa que em diuen que desapareixerà aviat –i no pas per culpa de l’excés de decibels orals de la seva conductora–, per moderar les tertúlies que immodera ho fa a crits, de tal manera que els tertulians criden menys que la moderadora que els demana moderació. No parleu tots alhora!, reclama la moderadora a crits mentre participa ella també del guirigall. Fins i tot quan els tertulians es moderen sobtadament a causa de la imposició dels crits reclamant moderació de la moderadora García, ella continua cridant, demanant moderació. Els tertulians callen durant un instant esperant que la moderadora García deixi de demanar a crits moderació, uns crits que sovint executa entre obertes riallades de terrassa de la Diagonal fent el vermut amb la colleta el diumenge al migdia. Quan els tertulians veuen que no para de cridar, reprenen la tertúlia a crits, uns crits sempre, sempre, inferiors als crits de la moderadora reclamant moderació, i també inferiors a quan no la demana. En fi.

Per assegurar-me que els crits de la moderadora són inferiors als crits de la verdulera de baix de casa, vaig a visitar la verdulera amb un sonòmetre amagat sota la jaqueta, i comprovo que no, que, tal com em temia, la verdulera crida menys, molt menys que la prestigiosa periodista en excedència conduint el programa anomenat Divendres. De fet, la verdulera no crida, parla com una persona normal i li dic, veus, si cridessis no estaries venent verdura i et fitxarien a TV3 per moderar tertúlies i guanyaries prestigi i tot com a moderadora de tertúlies... Però la verdulera em diu que ja li va bé vendre verdures i no sortir a la tele, cosa que li agraeixo.

De vegades, com és el cas de la nostra periodista en excedència perpètua García Melero, una mateixa persona pot encarnar dos estils a l’hora de fer soroll, cosa que ens obliga a treure’ns el barret i justificar el merescut prestigi de la genial periodista. Les interrupcions frívoles de la senyora García en el moment clau en què el seu entrevistat està a punt de dir una cosa rellevant, suposen una de les formes de soroll més subtils i extraordinàries, i no només en el terreny auditiu, sinó també moral. El seu soroll ofèn. La senyora ofèn la sensibilitat i alhora altera els nervis tant de l’entrevistat com de l’espectador. La violació del to, del ritme, de cap mena de clímax, per poc que aquest s’insinuï, a què la prestigiosa periodista de TV3 sotmet a l’entrevistat i, de retruc, a l’espectador, és de traca i mocador. Interrupcions inoportunes amb comentaris directament idiotes en forma de riallada, d’esgarip o, la seva especialitat; comentaris rucs deixats anar amb el to degudament massatgístic o, en el seu defecte, pornogràficament compungit quan la cosa pinta greu. La prestigiosa periodista catalana en excedència perpètua aconsegueix fer-ho grinyolar tot, amb una vulgaritat exquisida. Tota ella és una dissonància.

Però per demostrar que el nivell d’excel·lència català a l’hora de fer soroll no queda reduït a una persona i disposem d’un bon ventall de talents en la matèria, tenim també per exemple la xicota del temps dels Matins de TV3. Fa anys que la Gemma Puig treballa per al canal, i encara a dia d’avui ningú no li ha dit que per informar-nos del temps no cal que cridi, que no cal esgargamellar-se, que n’hi ha prou amb parlar i que, per l‘amor de Déu, deixi d’obligar a abaixar el volum del televisor a mitja Catalunya cada cop que la xicota apareix a la pantalla alçant desmesuradament la veu; que és més dur sentir-la a ella cridar dos minuts que no pas aguantar la tarda sencera de llamps i trons que ens anuncia. Si Catalunya no era un país de sords, n’ha esdevingut també gràcies a la presentadora del temps dels Matins que, igual que la seva col·lega de televisió García Melero, té un doble estil en matèria de fer soroll.

Durant anys sencers jo quedava esparverat cada cop que sentia la Puig cridar a la tele, tot dient cada dos per tres “a molt estirar”. Que si a molt estirar cauran quatre gotes, que si a molt estirar arribarem als trenta graus... En fi. Aquesta aberració lingüística, pronunciada cada dia a crits una mitjana de sis vegades feia que jo no sortís del meu estat d’estupefacció, que em durava hores senceres. Ningú a TV3 no li’n deia res; ni dels crits, ni de l’aberració lingüística pronunciada a crits. Sensacional. Fins que un bon dia gairebé m’agafa un atac de cor quan de sobte, vés a saber per què, la xicota Puig deixa anar “a tot estirar”, i va repetint fins als sis cops de mitjana, comprovo, “ a tot estirar”, i ni un sol cop no va dir aquell dia ni els dies ni setmanes ni mesos ni els anys posteriors l’aberració anterior “a molt estirar”. Al·leluia.

Però com que el que és bo no pot durar gaire, de manera inopinada i des de fa ja un temps, la xicota Puig ha substituït el correcte “a tot estirar” per l’aberrant “com a molt”. Algun savi de TV3 la deu haver alertat que dir a tot estirar és massa estirat, i que faria bé de dir “com a molt”, que és com ho diu tothom. Sí, perquè els catalans són experts en matèria de soroll, i com que són assenyats, troben que l’excel·lència en fa massa.

Fins a rebentar

M’han dit que en tal s’ha mort i he preguntat de què, com si saber de què s’ha mort tingués cap importància un cop mort, i com si el motiu de la mort del mort en qüestió m’importés un rave. Si he preguntat de què s’ha mort el personatge és perquè jo sempre havia tingut la idea estranya que aquell home no moriria d’un càncer, d’un accident o de qualsevol malaltia tipificada. Sempre havia pensat que aquell home moriria d’una explosió d’estupidesa. Només calia veure’l i escoltar-lo per saber  que aquell home no moriria d’altra cosa que no fos un vessament de líquid estupidal, per anomenar-lo així, perquè així em faig entendre jo mateix, també. No sabria definir científicament en què consisteix això del líquid estupidal ni de morir d’un excés d’estupidesa fins al col·lapse, només m’ho imagino com la sang rebentant les venes i el cor explotant i després tot el cos explotant, un globus ple de matèria orgànica, una cosa així, però només vagament, una idea vaga perquè a l’hora d’imaginar-me l’estupidesa com un ens tangible em costa, de la mateixa manera que porto tota la vida pensant en la forma del vent i no me’n surto, i el vent és allà, no hi ha dubte, el vent fet d’aire, l’aire que respiro sense que jo sàpiga per què em fa respirar per més que m’ho expliquin, ja ho deixo córrer quan m’ho expliquen perquè ho segueixo sense entendre i estic convençut que els científics tampoc no ho entenen per més que ho expliquin, perquè quan ho expliquen notes que necessiten no parar d’explicar-s’ho. Em fan pujar la mosca al nas. Oxigen d’entrada i biòxid de carboni de sortida, tot ben clar, sembla, però no, no saben ni sabran mai el perquè, la qüestió de fons de tot això; l’origen, vaja, i per això no me’ls escolto perquè no tinc cap esperança que m’aclareixin res, perquè aquestes explicacions científiques són la prova que no saben res, la ciència com el pretext perfecte per no anar més enllà dels límits coneguts de la ciència, vet-ho aquí.

Doncs bé, deia que pregunto de què s’ha mort, en tal, jo amb cara de compungit, no pas perquè estigui compungit sinó perquè qui m’ho diu se’l veu compungit i em solidaritzo no pas amb el mort sinó amb el compungiment d’aquest veí que em dóna la tràgica noticia, sembla. No pas un acte reflexiu, no, sinó un acte reflex, el meu és un acte reflex absent d’hipocresia, puc assegurar-ho, de la mateixa manera que puc assegurar que el compungiment del meu interlocutor és fals i probablement no pas voluntàriament fals sinó només producte de la seva estupidesa, sempre per descomptat molt inferior a aquella de l’estúpid difunt, rei entre tots els estúpids, perquè el món respira millor sense haver de suportar sobre la seva capa l’estupidesa descomunal del difunt estúpid, això és evident, fins i tot encara que la gent que el va conèixer, com ara el meu interlocutor, fos tan estúpida de no adonar-se de l’abast sensacional de l’estupidesa del difunt estúpid i les seves conseqüències estupiditzadores, o estupiditzants, vés a saber, cap a la seva pròpia persona, fins al punt de morir per aquesta causa, i cap als altres. I pregunto de què s’ha mort en tal, i nega amb el cap, i després diu d’un atac de cor, sembla, i quan diu sembla acota el cap, accentuant el compungiment. Però això em sembla molt vague. No conec ningú que no mori del cor. Ningú. No em convenç. Li pregunto si li han fet autòpsia i em diu que no amb cara d’estranyat, i no sé si la cara d’estranyat té a veure amb la meva pregunta o amb el fet que no hagin fet l’autòpsia a l’estúpid difunt. Però no m’importa. Només m’importa saber per què no li han fet l’autòpsia i començo a sospitar. Algú l’ha vist mort?, li pregunto sense importar-me l’efecte mòrbid de la meva pregunta mòrbida, indelicada. No ho sé, em diu, només he vist la caixa entrant i sortint de l’església, com tothom. Com tothom, diu, com tothom.

Començo a confirmar el que em temia, el que pensava des d’un principi perquè ho havia pensat tota la vida des que coneixia el difunt imbècil en qüestió. Començo a pensar que no li han fet l’autòpsia, que l’han trobar rebentat a casa seva, el ventre per aquí, el fetge per allà..., en fi, no m’estendré, una sagnia a causa de l’explosió d’estupidesa del difunt, que ha rebentat perquè el seu organisme ja no podia suportar tanta estupidesa acumulada que per força havia de saturar els alvèols, els vasos sanguinis i ofegar les cèl·lules, fins i tot les malignes, una estupidesa capaç de destruir un possible càncer, la solució mortal contra el càncer en ser el gran càncer que mata tots els càncers fins a matar l’individu. Una mort que per a mi era l’única manera raonable que calia esperar del destí final d’aquest home que s’havia passat la vida abusant de la imbecil·litat, fins a extrems inconcebibles. En fi, que en pau descansi, sobretot perquè ara en pau podrem descansar.