Lluny

Cada vegada que escolto l’insuperable Revolver dels insuperables Beatles, amb Tomorrow Never Knows em ve al cap la imatge de mi mateix de petit, de genolls a frec de la banyera, jo vestit, potser en pijama, i el cap amorrat dins la banyera buida amb la mà d’aquella dona al meu clatell, amorrant-me a la banyera agafant-me pel clatell amb mala llet amb una mà com qui agafa una llebre pel clatell, i amb l’altra mà manegant-s’ho per agafar el telèfon de la dutxa, una habilitat prodigiosa, la força del costum. I després, l’aigua freda. Uns segons, recordo aquells segons abans de rebre l'aigua freda al cap, amb els ulls tancats sentint la pressió de la mà de la dona al meu clatell, la mà estirant-me els cabells, molt de dolor, jo mirant de no pensar en res per no haver de pensar en aquell dolor i en l’aigua freda que estava a punt de caure’m, ella esperant uns segons que sortís ben freda per ruixar-me el cap. Era la seva manera de calmar-me, de fer-me entrar en raó, no a través de la comprensió sinó a través de la meva calma, es veu, com més calmat estava jo més raó tenia ella, es veu, una raó la seva que naturalment no era mai la meva, altrament la dona no m’hauria fet entrar en raó cada vegada que em volia fer entrar en raó i jo no m’avenia a les seves raons, les seves raons que mai no vaig entendre, sobretot quan passaven per amorrar-me el cap a la banyera ruixant-me el cap amb aigua freda, sent per tant aquesta la raó principal de les seves raons.

Ara a casa no tinc banyera, tinc plafó de dutxa, i està bé que sigui així, perquè cada vegada que veig una banyera no obtinc el plaer que obtinc en escoltar el Revolver malgrat el record de l’horror que em provoca, i no pas perquè aleshores l'escoltés o em vingués al cap, amorrat a la banyera, amb quatre, cinc anys d’edat. No, aleshores no l'escoltava, encara no havia arribat el moment d'escoltar a consciència aquest disc, com es pot comprendre, sinó que és ara, ara i des de ja fa molts anys que en escoltar aquesta música prodigiosa em vénen a la memòria per associació les distorsions sonores i imatges calidoscòpiques que em passaven pel cap amorrat a la banyera, un caos sonor que jo componia improvisant, un brogit que m'esforçava que em passés pel cap mentre es produïa aquell episodi d’entrada en raó del meu cervell d’infant desraonat. Qualsevol cosa em servia per no ser allà, perquè allò no s’estigués produint, i recordo alleujadores aquesta mena de sensacions caòtiques, alienants, l’últim recurs, l’únic recurs, desesperat, sensacions psicodèliques i de vegades fins i tot punks, com m’adono de gran, el concepte punk en el cervell d’un nen fins i tot abans que es produís el moviment punk. Afectat greument per la beatlemania des dels quinze anys, sent aquesta malaltia la que em va salvar la vida, escolto la psicodèlia lisèrgica beatle i no puc evitar tornar-la a sentir un cop rere l’altre de tan sensacional com és, alhora que cada vegada que l'escolto no puc evitar veure’m un cop rere l’altre amorrat en aquella banyera on la dona m’amorrava agafant-me pel clatell tot ruixant-me amb l’aigua freda de la dutxa per fer-me entrar en raó, la seva raó, que com a infant ja comprenia que no podia ser cap altra raó que el meu cap amorrat a la dutxa sota la pressió de la mà de la dona i l‘aigua freda. Sí, aquella raó que no comprenia només m'era suficient quan un cop entrava en raó amb l’aigua freda pensava en la dona fora de casa. Oh, que amable era, que raonable, amb la seva simpatia que ho impregnava tot; amb el seu aire de moderna vitalitat i do de gents, les gents que per una raó que se'm continua escapant m'explicaven a mi com era ella, la dona, ells que veien la cara lluminosa d'aquella lluna mentre jo era evident que ja veia la cara lluminosa de la lluna i també veia i vivia en la cara fosca d'aquella lluna que ells no veien i on ells no vivien; amb la seva manera desimbolta de captenir-se, gens impostada, de tan malaltissa perfectament natural en la manipulació; amb aquell estil impecable, espontani, que atorga la inconsciència del cas psiquiàtric sense diagnosticar perquè no s'ha deixat mai diagnosticar, no endebades la demència i els ploms, per bé que mig fosos, no sempre estan renyits; amb aquella manera fresca d’entabanar la gent, superficial, per poder-se entabanar a si mateixa i oblidar-se que m’amorrava el cap a la banyera i em ruixava amb aigua freda per fer-me entrar en raó, la seva raó que no era la meva, perquè si hagués estat la meva no hi hauria hagut aigua freda sobre el meu cap a la banyera.

I ara, cada vegada que veig una banyera m’hi banyo, en els hotels faig l’esforç de banyar-me a la banyera, és la meva manera de reconciliar-me amb aquella banyera, de no oblidar aquells episodis recurrents d’una infantesa en aquella casa impecable de classe mitjana folgada on no em faltava de res, i on hi havia la dona i un home invisible, un home que no m’amorrava a la banyera perquè no hi era, no hi era en el seu consentiment silenciós que la dona m’amorrés a la banyera per ruixar-me el cap amb aigua freda per calmar-me. Estava calmada, la dona, mentre executava aquell episodi? Ho estava abans, de calmada, per arribar a concebre tal idea? I després de l’episodi, quedava calmada, o hi quedava més jo un cop rebuda la dutxa d’aigua freda? Alguns d'aquests detalls gens anecdòtics no els recordo. I l’home? No, l’home era invisible, no pintava res. Com ara no és res tot allò que aleshores jo intentava a la meva desesperada manera de nen que no fos res. I pot no ser res, però cada cop que escolto el fabulós Revolver dels Beatles em ve amb nitidesa a la memòria la imatge de mi mateix amorrat a la banyera, la mà d’aquella dona al meu clatell, prement-me’l amb força, la tensió, el meu cor bategant de pressa com un bòlid, el dolor, i l’aigua freda, el moment que el meu cervell rebia l’ordre de l’aigua freda.

Dilema d'aquell dia

Res no passa perquè sí, ni tan sols l’atzar, i no devia passar-me perquè sí la simultaneïtat de dues necessitats que no vaig poder satisfer alhora: anar al lavabo i escriure.  De manera que vaig anar al lavabo amb un bloc de notes i un bolígraf Bic que mai no sabia si funcionava o no i per això m’agradava aquell bolígraf Bic i m’han agradat sempre els bolígrafs Bic, sempre he utilitzat bolígrafs Bic per la seva dubtosa fiabilitat i l’emoció que m’ofereix aquesta característica dels Bic. No vaig agafar l’ordinador perquè m’era feixuc anar amb l’ordinador portàtil al lavabo per portàtil que fos, i perquè si m’hagués molestat a agafar l’ordinador m’hauria entretingut i sens dubte aleshores hauria satisfet una necessitat abans que l’altra però precipitadament, o sigui en el lloc inadequat, cosa que no m’hauria importat en absolut si no fos que la inadequació m’hauria suposat una incomoditat, d’altra banda molt poc higiènica. I no, per aquí no passo. No per principis, no, sinó per la incomoditat, només por la incomoditat.

La necessitat d’anar al lavabo, almenys en el meu cas, és molt més recurrent i abrupta que la meva necessitat d’escriure, i precisament fins aquell dia de les dues necessitats simultànies no m’havia adonat que realment anar al lavabo per a mi havia suposat al llarg de la meva vida una necessitat, i tirana necessitat. Havia estat tan òbvia la meva necessitat d’anar al lavabo que no em semblava una necessitat, sinó res, un impuls automàtic, una inèrcia insistent i no per això necessària, només una inèrcia que en definitiva no feia més que menysprear el meu sistema digestiu, el meu funcionament, la meva vida. Davant d’aquest menyspreu per allò propi que ens manté vius, com preocupar-nos aleshores per la vida dels altres?

El més curiós és que en aquell moment extraordinari del meu atac de doble necessitat no m’adonava de la necessitat més primària, no m’adonava que anava al lavabo, i tanmateix m’adonava, era plenament conscient just abans d’anar al lavabo del meu acte d’agafar el bloc de notes de la tauleta de centre del menjador, i el bolígraf de no sé on, perquè mai no sé on deixo els bolígrafs, tot i que sé perfectament on deixo els blocs de notes. Curiós, tot molt curiós. Les dues necessitats empenyien de la mateixa manera, si és que es pot mesurar la pressió de dues necessitats tan diferents, i si sé que empenyien amb la mateixa força és perquè jo actuava simultàniament, d’acord amb el dictat de les dues necessitats, només per això, perquè ja dic que només era conscient d’estar agafant el bloc de notes de la tauleta de centre i el bolígraf Bic de no recordo on, ja dic, perquè els bolígrafs Bic, igual que la resta de bolígrafs, és a dir tant els poc fiables Bic com els molt fiables, segons diuen, Montblanc o Cross o Waterman –malgrat que jo no entengui què té a veure l’or amb la fiabilitat de la tinta–, sempre, sempre, desapareixen, ho sé per l’escola. A l’escola, mai no escrivia amb el mateix bolígraf, cada dia un bolígraf diferent, no sé per què, però sí sé que si els bolígrafs de l’escola en lloc de ser Bic haguessin estat Montblanc, etcètera, haurien desaparegut igual i cada dia hauria tingut el luxe d’escriure amb un bolígraf de luxe de marca diferent, perquè em temo que aquest misteri de la desaparició de bolígrafs no entén de marques de luxe, de Bics, de res, perquè és un misteri, i els misteris són democràtics.

La qüestió és que em vaig asseure a la tassa sense adonar-me que hi estava assegut. Només era conscient de tenir el bloc de notes i el bolígraf a la mà, malgrat la incomoditat d’escriure en aquella postura tot i que no en aquell lloc, perquè he de dir que el lloc era perfectament íntim, silenciós i adequat per a l’escriptura malgrat que no acostumi a ser, crec, el lloc adequat per escriure, o almenys on els escriptors confessin haver escrit les seves obres mestres, si és que hi ha cap escriptor sensat que hagi confessat haver escrit una obra mestra, perquè la confessió d’haver escrit una obra mestra al lavabo seria increïble, sens dubte, i no per la seva poca elegància i el pudor i la reputació i tot això que no serveix de res, no; la confessió seria increïble perquè no és creïble escriure en aquella postura més de mitja pàgina decent seguida, i no m’imagino a Joyce escriure el seu Ulysses al lavabo, ni totalment ni parcialment, i en fi, malgrat això, deia, no m’adonava d’estar al lavabo mentre intentava escriure incòmodament, deia, pel fet justament d’estar assegut a la tassa del vàter.

Tot això no té cap importància, si no fos que aviat em vaig adonar que la meva incapacitat d’escriure dues línies seguides amb sentit no tenia tant a veure amb la incomoditat del fet d’estar assegut a la tassa com de sentir la imperiosa necessitat d’escriure i, tanmateix, ser incapaç de fer-ho perquè sentia al mateix temps la necessitat d’evacuar. I el pitjor de tot era que el meu ésser donava preferència absoluta a la seva necessitat d’evacuar, i en canvi el meu cervell, o sigui jo en tant que la meva consciència, donava preferència absoluta a la necessitat d’escriure. Hi havia un conflicte en el meu ésser, el meu ésser esclau del seu ésser, un conflicte amb mi mateix, un conflicte existencial d’allò més primari com ho són tots els conflictes existencials, crec, perquè realment no sé res i per això escric i llegeixo tot d’autors confiant que sàpiguen alguna cosa o creguin saber alguna cosa malgrat que en realitat no sàpiguen gaire, en el fons no saben gaire malgrat que alguns pocs sàpiguen molt, i aquests pocs que saben molt només s’aproximen a saber alguna cosa, i com més reconeixen tàcitament o no escriure perquè creuen aproximar-se a alguna cosa, com més humils són, en definitiva, més s’apropen efectivament, a aquesta cosa, que per força, i amb sort, ens sembla sempre un holograma. I un holograma ja és alguna cosa. Perquè jo allà, aquell dia en el lavabo, no vaig aconseguir escriure ni mitja línia amb sentit, ja dic, i només quan em vaig atipar del meu sense-sentit literari vaig aconseguir per fi evacuar, donant a llum una generosa criatura, com era de preveure, una criatura meravellosa, jo diria, que mai la meva escriptura no superaria, n’estava convençut en contemplar-la astorat, igual que qualsevol n’hauria estat convençut d’haver-la contemplat, també astorat.

Va vèncer la meva necessitat d’evacuació fisiològica. Va perdre la meva necessitat d’evacuació intel·lectual.

Només després d’evacuar, després d’aquesta cruel i humiliant derrota, vaig ser capaç, de fet se’m va permetre com a mortal escriure alguna línia amb sentit, crec. I va ser aquest text mateix. Que ja és alguna cosa, però sempre molt, molt poc.