De tots els mals

Per viure trobo essencial patir dolors, parlo de dolors físics, un dolor o altre però mai dolors gaire dolorosos, perquè aleshores no vius. La molèstia en forma de dolor moderat m’ajuda a viure, m’elimina l’avorriment, em manté distret i amb l’esperança que desapareixerà, i aquesta esperança és una il·lusió i hem de viure d’il·lusions perquè si no la vida no és vida. Ara mateix, i des de fa força anys, tinc un dolor aquí, un altre allà i un altre més enllà, de manera que mai no em falta distracció. Miopia, esquena feta una merda a causa dels peus plans no tractats quan calia tractar-los, hèrnia d’hiatus, etcètera. El meu cos té la facultat d’accentuar un dolor per distreure’m, i quan aquest dolor cedeix aleshores se’m dispara qualsevol altre de tants dolors que tinc mig amagats, en estat més o menys latent, i aquests substitueixen el dolor present més accentuat. Els meus dolors són molt solidaris, es respecten entre ells i em distreuen a mi. Els tinc tots però no se’m manifesten tots alhora. Jo deixo que els dolors vagin fent, no m’hi oposo perquè veig que són solidaris i em van bé, i també lògicament perquè ja m’hi puc posar fulles, ells han vingut per quedar-se per sempre, perquè és sempre i sempre que els tinc.

Per als meus dolors tolerables, aquests dolors de què parlo, no vaig mai al metge perquè no confio en absolut en els metges, igual que no confio en absolut en el lampista o en el venedor de mobles i per tant no hi ha cap motiu per confiar en el metge encara que tothom em digui que hi he de confiar per força. Però jo no veig que hi hagi de confiar per força, en els metges, precisament perquè sens dubte hi he de confiar per força, i això no trobo que siguin precisament maneres de confiar.

Si anés al metge per curar-me els meus mals tolerables i li digués al metge que els meus mals tolerables em distreuen i m’ajuden a viure, no només tinc el convenciment que no em curaria els mals tolerables sinó que a sobre em derivaria a l’especialista en psiquiatria, i el psiquiatre no només tampoc no em curaria els meus mals tolerables sinó que tampoc no em curaria el cervell i seria jo qui, mentre ell intentaria endebades curar-me el cervell, intentaria també endebades arreglar-li el seu per pretendre curar-me el meu sense abans haver curat el seu, raó per la qual, li diria, ell havia triat la carrera de psiquiatria. En fi, tot seria un desastre absurd.

Per paradoxal que pugui semblar, malgrat no confiar en els metges només vaig al metge per als meus mals greus, aquells que per tant haurien de fer-me abstenir més que mai d’anar al metge, però aleshores hi vaig, hi he d’anar perquè no tinc més remei. Creu-ho els dits i vaig al metge, en qui no confio, quan tinc un mal greu, i no vaig al metge quan tinc dolors lleus per la desconfiança que em mereixen els metges.

Quan vaig al metge i la metgessa de capçalera em diu que em deriva a l’especialista, li suplico que no ho faci, que confio més en la seva opinió que en la de l’especialista, sigui de l’especialitat que sigui, i ella em mira entre cofoia i sorpresa i em diu que molt bé, però que m’ha d’enviar a l’especialista, i jo li he de fer cas perquè ella és la metgessa, sembla, i jo no, i acato el que em diu resignadament.

Em deixo fer les ressonàncies, les radiografies i el que calgui i vaig a l’especialista, però no l’escolto, l’especialista em parla i jo me’l miro amb cara de lluç, crec, i li dic que sí a tot, fins i tot quan resulta que li he de dir que no, però aleshores rectifico i li dic que no per acontentar-lo, i em pregunto per què coi em fa la pregunta si ja coneix la resposta, però en fi. El cas és que, un cop amb les proves a la mà, torno a la metgessa de capçalera i me l’escolto molt atentament, no pas perquè em refiï gaire d’ella, no, perquè ja he dit que no confio en els metges, sinó perquè confio molt més en ella, infinitament més en ella que en l’especialista. Imagina’t la confiança que em mereix l’especialista, doncs, l’especialista que per a mi només és especialista en una cosa, i és especialista a dir bestieses sobre el que em passa, una rere l’altra, al llarg dels anys una bestiesa contrastada rere l’altra, fins al punt que els meus especialistes competeixen sense saber-ho a veure com es contradiuen més entre ells, i a sobre competeixen a veure qui la diu més grossa en la seva contradicció. Tot un espectacle, i jo al mig de l’espectacle sense que ni tan sols considerin la malaltia sobre la meva persona, jo en tant que persona, perquè ni tan sols consideren la malaltia en ella mateixa, sinó la malaltia dins l’encaix del seu manual de sempre i els seus prejudicis de sempre. No, a mi en tant que persona amb una malaltia no em veuen ni em veurien encara que alcés el dit per protestar i cridés com un garrí a l’escorxador. Res, ells es queden tan amples i jo he de confiar en el parer de la metgessa de capçalera, que normalment per no complicar-se la vida dóna la raó a l’especialista, però aleshores jo tinc en compte no pas el que em diu ella segons ha dit l’especialista, sinó el que ella havia dit que podia ser la meva malaltia abans d’enviar-me a l’especialista, o bé faig cas al que se li escapa a ella tot murmurant mentre va analitzant la radiografia o la ressonància o la prova que sigui, i això si amb sort no s’ha llegit abans l’informe de l’especialista, perquè aleshores gairebé segur que he begut oli.

Com es veu, sóc un especialista en metges i de res no em serveix ser-ho. Vaig venut. En això, ves per on, he de confessar que tinc un fet en comú amb els especialistes, i és que són especialistes però tampoc no els serveix de res ser-ho.

En fi, així vaig passant els anys, entre la distracció que em proporcionen els meus petits mals i el pànic a anar al metge per als grans mals, i, sobretot, el més gran mal de tots els mals: el pànic quan no he d’anar al metge i m’he d’enfrontar als que no són metges. Un mal, la vida, un gran i idiota mal.