Mala redacció

La meva redacció era un autèntic xurro i així li vaig fer saber a la mestra que em va lliurar el premi en el mateix moment que em lliurava el premi a la sala d’actes de l’escola, que no era una sala d’actes sinó una aula més, potser l’aula més gran de l’escola petita, modesta, on anava, però res de sala d’actes, una aula més de l’escola que, per a l’entrega del premi, per fer la cosa solemne, immodesta, suposo, van anomenar sala d’actes, ho recordo perfectament perquè recordo aquell dia de juny del 1982 perfectament, els alumnes aplaudint en el moment en què la mestra, que no era la meva mestra, em lliurava el petit lot de llibres dolents de La Caixa, d’aquells que creen desinterès per la lectura, i entre els aplaudiments per l’entrega del premi al meu xurro de redacció jo deia a cau d’orella a aquella mestra que moltes gràcies, que el meu premi era ben merescut perquè aquesta escola és un xurro d’escola i la meva redacció està a l’altura de l’escola, un xurro de redacció sobre la llibertat en un xurro d’escola que lliurava un xurro de premi, i el premi l’escola me’l lliurava a mi. La mestra va fer cara de vinagre, mai el vinagre havia tingut tant i tant cara de mestra ni una mestra tant i tant cara de vinagre.

Va ser després del premi que la mestra em va dir que em volia veure al seu despatx, que volia parlar amb mi, i jo vaig pensar que no volia parlar amb mi, amb aquella cara de vinagre, sinó que volia una altra cosa, i al seu despatx li vaig haver d’explicar davant el meu astorament per què considerava jo que la meva redacció sobre la llibertat era un xurro, però primer li vaig dir que no entenia la pregunta i li vaig fer repetir la pregunta tres vegades, fins que vaig tornar a veure que se li transformava la cara en cara de vinagre i li vaig dir el que pensava, d’entrada només una mica, un detall del que pensava, allò que em semblava que li podia dir, que seria suficient per satisfer-la i rebaixar-li la cara espantosa de vinagre o el vinagre amb cara de mestra, tant se val, el cas és que li vaig dir que no entenia aquella pregunta seva sobre per què considerava jo que la meva redacció sobre la llibertat era un xurro, perquè jo creia que més aviat era ella i els membres del jurat del premi qui em devien explicacions a mi sobre per què consideraven que la meva redacció sobre la llibertat no era un xurro, fins al punt que havia merescut el premi. Però amb aquest comentari meu de seguida vaig adonar-me que encara empitjorava les coses, perquè la seva cara de vinagre es va envinagrar encara més, i després, per calmar els ànims, o sigui la seva cara de vinagre de mestra avinagrada, em vaig sentir obligat a estendre’m llargament sobre la qüestió, vaig haver d’abaixar-me els pantalons i els calçotets justificant-li la meva idea xurrera de la meva redacció sobre la llibertat, i permeteu-me l’adaptació per força llicenciosa que em permet el record, i llicenciosa per raó òbvia d’edat que comprovareu i em perdonareu, l'adaptació de com van anar essencialment les coses en aquell monòleg meu sobre el xurro de la meva redacció sobre la llibertat. 

Doncs res, miri, senyoreta X, vaig dir, en primer lloc, vostès, les mestres, ens han obligat a tots els alumnes de setè i vuitè a participar en aquest premi de redacció de l’escola, cosa que, com es veu, atempta frontalment i d’entrada a la idea de llibertat, justament el tema que, a més de l’obligatorietat de participació al premi, cínicament ens han imposat també com a obligatori, és a dir sense cap altra opció temàtica que poder triar per a la redacció. Per tant, senyoreta X, si jo hagués estat honest en la meva redacció, aquests fets objectius que li expresso els hauria utilitzat preferentment per escriure sobre la llibertat, aprofitant-los per definir la llibertat justament a través del que no és la llibertat, no sé si m’explico, senyoreta X. A més, la idea hauria estat encertada, perquè la llibertat només es pot expressar a través de la seva negació, perquè sembla evident que la llibertat no existeix sota cap concepte, d’aquí precisament la necessitat humana de crear el concepte. Miri, senyoreta X, d’entrada, des que naixem som esclaus de la idea de la nostra pròpia mort, vull dir que sabem que morirem des del moment de néixer. No li sembla aquesta la més inexorable de les presons, que converteix en absolutament ridícul qualsevol remot pensament sobre la llibertat i el concepte mateix de llibertat, senyoreta X? No troba que aquest sol fet ja d’entrada talla d’arrel l’aspiració a la més mínima llibertat real? En fi. Vol, o més aviat cal, que continuï? Troba cap sentit aspirar a la llibertat quan, a més del fet implacable de la nostra caducitat de mortals, mentrestant estem exposats vulnerablement a tota mena de cruels atzars, i això per no parlar de les limitacions del propi cos i la determinació de la biologia, la química, de les quals tampoc no podem escapar? Què n’opina, de la malaltia, senyoreta X? Som lliures d’escapar-ne? A totes les malalties? D’escapar a tot plegat? D’escapar de l’espai-temps present? D’escapar al sotmetiment de l‘home a l’home? D’escapar a la pròpia estupidesa irreductible? A la de l’altre? Com per exemple, sense anar més lluny, li repeteixo, escapar a aquest premi obligatori de temàtica obligatòria sobre la llibertat, i a sobre en una escola on representa que se’ns forma per convertir-nos en homes lliures, amb criteri? En fi. Troba decent, doncs, senyoreta X, frivolitzar amb alumnes de dotze i tretze anys sobre la qüestió de la llibertat? I encara sort que no ens han demanat que escrivíssim sobre “les llibertats”, així, en plural, aquesta expressió frívola, imbècil, insultant, que no significa res i pretén significar-ho tot, aquesta expressió que tant s’estila alegrement, amb l’alegria de la incompetència, de la inconsciència, en els mitjans nostrats per pretendre quedar bé amb la gent que ha patit en aquest país a causa d’un afegit més de manca de llibertat; aquesta expressió vomitiva, així, en plural, aquesta expressió odiosa, analfabeta, insensible, idiota i idiotitzant, que implica com qui no vol que la falta de llibertat és cosa del passat, i per tant fa oblidar la falta de llibertat actual, per bé que d’una naturalesa més subtil. En fi. Troba honest, senyoreta X, demanar als seus alumnes que redactin sobre una qüestió sobre la qual vostè ni cap membre del jurat no en tenen ni idea? No són vostès, els ensenyants, els qui han d’ensenyar coses que saben a alumnes que no les saben? Pretenien amb aquest premi que els alumnes il·luminessin les mestres? No s’entén, el que han fet no s’entén, senyoreta X. Tenia idea sobre la llibertat, el senyor Sartre, que va escriure no sé quants volums, un parell d’ells titulats Els camins de la llibertat? Se n’adona, senyoreta X? Ni aquest bon home no sabia quin era el camí cap a la llibertat, perquè queda clar que en proposava uns quants i, per tant, com a meres hipòtesis, gens evidents, justament en tant que van merèixer ser editades en llibres. I vostès, mestres, ens han demanat alegrement que escrivíssim sobre la llibertat? No és que me’ls hagi llegit, els llibres que li comento, senyoreta X, no, tampoc no els entendria, simplement vaig veure’ls a la biblioteca municipal, la del museu de Badalona, senyoreta X, per mala sort dos dies després que s’anunciés el premi de redacció de l’escola i el tema cruel que havien dictat per al premi. Doncs bé, al que anava, senyoreta X, perquè no voldria dispersar-me sobre aquesta qüestió que convida tant a la dispersió, i més tenint en compte que jo sóc un nen molt dispers. Lògicament, vostè no té ni idea de què significa la llibertat perquè ningú no té ni idea lògicament de què significa la llibertat més enllà de ser una broma de mal gust, i perquè altrament s’hauria oposat frontalment com a membre del jurat a la idea de triar aquest tema per a la redacció del premi. Miri, senyoreta X, la llibertat és una paraula bonica que serveix per mirar d’ajudar els humans a la fantasia que podem ser lliures si ens ho proposem, d’aquí la còmoda idea superficial per a les masses que la llibertat consisteix simplement a no estar a la presó. Per això la meva redacció és un xurro integral, senyoreta X, i per això l’he escrita amb el convenciment que guanyaria el premi, com així ha estat. He escrit sobre la collonada del presidiari penedit que compleix condemna i surt de la presó i com se sent en sortir de la presó, i he mentit com un podrit dient que s’havia penedit del que havia fet, perquè ningú no es penedeix de res del que fa tret que allò que ha fet li comporti conseqüències no desitjades, cosa que per tant no té res a veure amb el penediment del que ha fet, o sigui de la causa, sinó amb la conseqüència. En fi. A la redacció premiada he donat un missatge catòlic, mentider, profundament mesquí, només he detallat la veritat pel que fa a les sensacions del condemnat en sortir de la presó, això sí que era versemblant. I miri, al capdavall admeto el més bèstia de tot, i és que l’aproximació màxima que un home pot experimentar cap a la seva utòpica llibertat és mitjançant la seva ignorància de creure’s la simplicitat que la llibertat consisteix a viure fora dels murs d’una presó. Clar i ras: com més ignora l’home el que és la llibertat, és a dir, la seva inexistència i impossibilitat, més s’hi apropa, ni que sigui en la seva il·lusió de llibertat, de fet l’única possible. Quina paradoxa, oi? Però miri, senyoreta X, per ben escrita que fos la meva redacció del presidiari, és pura faramalla, una autèntica merda, comprèn? Per això l’he escrita. L’he escrita per guanyar el premi i per després poder-li explicar, com faig ara, quina hauria estat en realitat la meva millor redacció, la redacció que en cap cas hauria guanyat el premi, o m’equivoco, senyoreta X?... Però miri, ara ja ha pogut saber com redacto realment, i aquesta versió, per força oral, que li acabo d’exposar sobre el que hauria volgut escriure sobre la llibertat, ara sens dubte vostè farà el favor d’explicar-la a les altres mestres... O no, m’equivoco. Ben mirat, més val que ho deixi córrer, senyoreta X. Si vostè fos capaç d’entendre el que li acabo d’explicar hauria entès prèviament, amb lògica conseqüència ucrònica, que era una autèntica imbecil·litat obligar als alumnes a participar al premi de redacció de l’escola i, a sobre, amb el tema obligat de la llibertat, cosa que hauria fet que la meva pallissa d’explicació d’ara fos sobrera, oi que m’entén, senyoreta X?... Senyoreta... ei, senyoreta!... Es troba bé, senyoreta? Què... què li passa a la cara, senyoreta? Se... senyoreta... Senyoreta X!!