La sort del món

Poques vegades dono almoina. Sempre he tingut problemes per donar almoina, perquè no sé per què la dono, les meves motivacions reals per les quals dono almoina, i això em fa sentir insegur a l’hora de donar-la, i també perquè l’única cosa que sé és que donar almoina suposa l’acceptació de la derrota, la derrota que el pidolaire accepta en demanar-la, però també que jo rubrico en donar-l’hi.

Devia ser perquè l’altre dia al matí tenia el cap espès mentre passejava pel Passeig de Gràcia, que sense pensar-m’ho dos cops vaig donar almoina a una dona amb un mocador al cap que parava la mà de genolls en una vorera. En el moment de posar-li la moneda a la mà, però, no vaig poder evitar, com mai no puc evitar en aquests casos, sentir una fiblada amarga a l’estómac, un sentiment de culpa molt desagradable com tots els sentiments de culpa, però sobretot com tots els sentiments de culpa on la causa i l’efecte es produeixen alhora, de manera simultània, brusca. Les pitjors accions, però també les millors, les puc fer quan tinc el cap espès perquè l’espessor mental em fa actuar, i d’una manera o altra elimina així el dubte que tindria amb el cap clar, sent el cap clar sovint la pitjor notícia per poder actuar amb claredat. La claror mental genera el dubte, i el dubte genera sovint l’error. Estic molt espès, però de fet aquest article l’estic escrivint a tota hòstia, com sempre, vaja, perquè la veritat és que no sé escriure a poc a poc, no n’he sabut mai i no entenc per què has d’escriure a poc a poc quan pots escriure de pressa i, total, per dir el mateix que si escrivissis a poc a poc, almenys en el meu cas, estigui espès o no. Però al que anava. En aquest cas escric a tota hòstia amb el cap encara més espès que aquell matí de l’almoina al Passeig de Gràcia, i la raó per la qual m’entossudeixo a escriure ara es justament perquè estic espès i m’agraden els reptes, només els reptes que m’agraden, s’entén, i m’estic posant a prova, vull saber què sóc capaç d’escriure amb el cap més espès que una xocolata desfeta espessa, amb el cap més espès que recordo en molts anys, un dia gloriós, avui, tot i que em sap greu no tenir el cap encara prou espès per no haver-me adonat que tinc el cap espès, vet-ho aquí. Hauria estat la perfecció de l’espessor mental.

Doncs bé, al que anava, deia. En aquest cas de l’almoina no sé si la cosa va ser bona o dolenta, la qüestió és que un cop vaig haver donat l’almoina vaig topar, o més aviat una noia va topar amb mi, perquè em va interceptar el pas, se’m va abraonar amb una carpeta a les mans, aquesta cosa legal però espantosa dels abraonaments sobtats enmig del carrer, aquesta cosa que hauria de ser delicte de presó, aquesta mania o estratègia o mala educació que tenen els de Metges Sense Fronteres i companyia de barrar-te el pas mentre camines per la vorera, per preguntar-te a continuació si tens pressa, “té un moment?”, et diuen sempre, i dic jo que la pregunta no té sentit, perquè si et pregunten si tens pressa en principi és perquè no saben si en tens o no, i per tant no s’entén que mentre et fan la pregunta et barrin el pas, és a dir, que t’entretinguin, com donant per fet que no tens pressa. Per què pregunten si tens pressa, doncs? En fi. La noia em va barrar el pas, deia, i em va dir que només seria un moment després de preguntar-me si tenia pressa i haver-li respost que sí, que tenia molta pressa, per treure-me-la de sobre, però això no li vaig dir perquè jo sóc educat, crec, no com ella que m’havia preguntat si tenia pressa educadament tot barrant-me el pas mal educadament, amb la pitjor, doncs, de les males educacions, que són aquelles que tenen per coartada la bona educació formal.

Doncs bé, em va aturar i em va dir en definitiva si volia col·laborar amb la seva causa, i jo li vaig dir que d’acord, que jo col·laboraria amb la seva causa però a canvi que ella col·laborés amb la meva. La noia va posar cara entre d’estranyesa i mala cara, jo diria més aviat mala cara que no pas cara d’estranyesa, la veritat, i en fi, no ho entenc, perquè al capdavall el meu tracte era just i, a més, encara no li havia dit en què consistia la meva causa. ¿Per quina raó jo havia de posar bona cara quan ella em proposava col·laborar en la seva causa, i en canvi quan jo li demanava exactament el mateix a ella, és a dir, que col·laborés amb la meva causa, ella posava mala cara? Veient jo la seva cara d’ofesa, no li vaig arribar a dir quina era la meva causa independentista nacional, tot i que vaig pensar que ella hauria fet bé d’avenir-se al meu tracte. La noia hauria fet bé de col·laborar amb la meva causa perquè la meva causa, de retruc, hauria beneficiat la seva. Amb un país independent, els catalans no dubto que podrien destinar més calés justament a la seva causa, però en fi, aquí no hi vaig voler entrar, perquè hi ha coses que saps que són impossibles de fer entrar al cervellet de la gent, per òbvies que siguin, o precisament per la seva simple obvietat, i més quan aquesta gent col·labora per a Metges Sense Fronteres però sense adonar-se que la primera frontera la imposen ells barrant-me el pas mentre passejo amb el cap espès pel Passeig de Gràcia, tot i que amb el cap menys espès que ara, quan escric aquest article, crec que això ja ho he dit.

Com que sóc educat i ella ja m’havia aturat amb la seva mala educació sense fronteres, vaig optar per dir-li que era una sort que ella hagués de col·laborar per a Metges Sense Fronteres per a l’Àfrica, segons m’acabava d’informar, perquè això significava que el món anava força bé com sempre anava força bé el món, perquè observo que, dels cinc continents del món, es veu que sempre és concretament l’Àfrica el que passa gana i té tots els problemes del món, ja dic. La resta del món deu estar prou bé, doncs, li vaig dir, i ella em va tornar a mirar malament, i tampoc en aquest cas no sé per què. Al capdavall, li estava donant una bona notícia, i fins i tot li vaig subratllar, per veure si així m’entenia millor, que per molts anys hagis de demanar col·laboració per ajudar l’Àfrica, noia, perquè el dia que no sigui així voldrà dir que hauràs de demanar col·laboració per ajudar l’Àfrica i l’Àsia, i vés a saber si també per a la pidolaire d’aquí darrere, vaig afegir, girant-me i assenyalant-li la dona a qui jo li acabava de donar l’almoina.

En fi.

Com que la noia continuava mirant-me cada cop més malament, vaig canviar d’estratègia i li vaig dir que no podia acceptar de col·laborar amb la seva causa perquè jo confiava molt en ella, o sigui en la noia, ja ho crec, però gens en el que em deia malgrat que ella confiava sincerament en el que deia, és a dir; que els calés de la meva col·laboració anirien a parar per a la causa que em deia. Aleshores la noia em va dir que jo era contradictori, concretament “el que em diu és contradictori”, va dir. Uf, uf..., vaig fer per dintre meu, i vaig pensar que, efectivament, el que hauria estat en realitat contradictori seria que ella hagués entès mitja paraula del que jo li deia. En fi. Aquesta estratègia de dir la veritat no només perquè no et creguin, sinó directament perquè no t’entenguin i et considerin un cas perdut i et deixin en pau, l’he practicat tota la vida, i funciona de meravella. Aquesta estratègia de dir simplement la veritat perquè et prenguin per boig és oli en un llum, sí. I ja quan em pensava que la noia s’oblidaria de mi, reconec que em va admirar la seva tenacitat en dir-me, ara sense embuts a causa de la irritació, “escolti, vol col·laborar o no?!”. Aleshores li vaig respondre que de fet voldria col·laborar, ja ho crec, però que ho sentia, simplement no puc col·laborar perquè acabo de donar l’ultima almoina que em permetia a la pidolaire d’aquí darrere, em sap greu, noia, li vaig dir girant-me de nou i assenyalant-li la pidolaire del mocador al cap. No em queda ni cinc per col·laborar amb la teva causa, noia, i si et donés el poc que em queda ho hauries de fer servir per ajudar-me a mi, i la cosa no tindria sentit, oi? I encara menys perquè ja m’has informat que del que es tracta és de col·laborar per ajudar l’Àfrica.

I res, així va acabar la cosa.

Diàlegs impositius

                                     

Ara s’ha posat de moda parlar de diàleg, perquè el diàleg és una cosa positiva, civilitzada, no caldria si no, que cal practicar entre els humans per entendre’s, com si els humans s’haguessin entès mai i, encara més, com si hi hagués cap possibilitat humana que els humans es poguessin entendre, tal com ho confirma la lògica natural que els humans no s’hagin entès mai. Guerres. Conflictes. Guerres i més guerres, i conflictes i més conflictes. Infinit, tot infinit. Aquesta és la immortalitat de l’home.

Cada cop que sento algú parlar de diàleg sé que és un idiota egoista i m’adono que monologa sobre el diàleg, negant-lo en no pretendre el feedback, la resposta de l’interlocutor que permetria afirmar l’existència del diàleg de què tant s’omple la boca el suposat defensor del diàleg.

Es pot practicar el metadiàleg a través de l’única manera possible, el diàleg entre dos interlocutors imprescindibles que debatessin sobre el diàleg. Però això no acostuma a passar. Hi ha dues raons per les quals qui s’entesta a parlar de diàleg se sent motivat a fer-ho: la voluntat de claudicació de l’altre i perquè un és idiota i segueix la moda de parlar de diàleg, i per tant sense saber-ho entén el diàleg com una moda, i la moda està renyida amb la idea il·lusòria de diàleg, perquè el diàleg autèntic tindria a veure amb el convenciment de l’entesa, amb la generositat interessada, constructiva, que exigeix la intel·ligència. Qui parla de diàleg perquè està de moda no sap que parla de diàleg perquè està de moda. D’idiotes d’aquests que parlen de diàleg repetint com lloros la qüestió del diàleg n’anem plens. L’idiota que parla de diàleg només està interessat a impressionar el seu interlocutor deixant-li anar la paraula assenyada de diàleg, i com si fos de collita pròpia i no un terme suat, el molt imbècil. No espera, doncs, una resposta que demostraria l’autenticitat de la seva vocació de diàleg.

He de confessar que una de les meves aficions preferides de sempre és apropar-me de tant en tant a la gent per comprovar la seva descarada incapacitat absoluta de no saber escoltar i, per tant, res del que em puguin dir no té el més mínim interès ni credibilitat. M’interessa, m’interessa molt, tot això. Algú que no sap escoltar només pot ser un idiota egoista mal educat. Una mediocritat humana. Són els que s’omplen la boca de diàleg i fan donatius a la Marató de TV3, posem per cas. I he de dir que el 98.9% d’individus amb qui coincideixo són exactament així, i que no només m’hi apropo perquè em fascina la seva incapacitat per escoltar sinó també la seva capacitat per dir idioteses, que són el fruit de no saber escoltar, a més de fascinar-me la seva capacitat per no avorrir-se de si mateixos. Jo no m’avorreixo mai d’escoltar-los, i com més avorrit és el que em diuen, menys m’avorreixo de sentir el que em diuen però que, en el fons, es diuen. En altres paraules: m’agrada ser vampiritzat i que em xuclin tota la sang, fins a l’anèmia. En això, sóc pitjor que una gran puta barata. Em deixo utilitzar per qui sigui, i sense cobrar. Per a mi la distracció no rau lògicament en l’interès del que em diuen, sinó justament a comprovar la seva capacitat de no saber escoltar i dir coses sense cap mena d’interès, i a dir-les sense adonar-se de la seva manca total de pietat envers l’interlocutor. De jovenet recordo estar escoltant un monòleg d’un paio dins del seu cotxe fins a les sis del matí. Jo queia de son, però aquest patiment meu era inferior a la morbositat que sentia en escoltar aquell personatge. I jo aguantava, aguantava fins al punt que al final el vampir es va afartar de la meva sang abans que jo m’afartés que em xuclés la sang. Aquesta raresa meva no té remei, ni jo mateix no l’entenc, la veritat. La gent es treu de sobre els pesats. A mi, en canvi, m’atreuen els pesats, i com més pesats fins a l’extenuació, més m’atreuen. I això és una sort, ho reconec, perquè el que més abunden són els pesats, els que només saben monologar amb monòlegs dolents; els que monologuen parlant per exemple de diàleg i donant lliçons de diàleg a la seva víctima interlocutor.

Aprenc molt dels pesats, perquè la naturalesa humana és pesada, ja deia Céline que la naturalesa humana és pesada, molt pesada, i que caldria alleugerir-la, però que això no serà per demà. No m’agraden els pesats, m’agrada la seva pesadesa perquè no és cap anomalia i m’agrada comprendre, i la pesadesa és el producte de l’egoisme, de la insensibilitat, de la manca absoluta d’empatia, de l’estupidesa, del dolor de l’home sobre l’home, d’haver perdut completament la brúixola perquè de fet no l’han tinguda mai, i sobretot, sobretot, perquè tot això és el que ha determinat i determinarà la història de l’home i explica l’home i el seu historial repugnant. No cal ser historiador per adonar-se’n. L’home i la seva conseqüent història són la manca de diàleg entre aquells pesats idiotes que parlen de diàleg perquè està de moda, i mentre parlen de diàleg de manera autista i no el practiquen no sabran mai què és el diàleg. L’home i la seva conseqüent història només s’explica perquè omplint-se la boca de diàleg el que pretén sempre, sempre, sempre, és la claudicació de l’altre, i sota unes formes amb aparença més o menys civilitzada. Els homes, mentre parlen de diàleg no permeten intervenir l’altre, i si l’altre alça tímidament el dit per poder intervenir, per poder dialogar, l’amant del diàleg el talla continuant parlant de diàleg. Només parla de diàleg l’idiota, o bé qui es troba en situació de força i, doncs, de no necessitar el diàleg. Només parla de diàleg l’enemic del diàleg. Només parla de diàleg gairebé la humanitat sencera.

De vegades, però, passa que són les dues parts interlocutòries les que parlen de diàleg, i naturalment ho fan alhora per impedir justament el diàleg. Una olla de grills. Es parla de diàleg, diàleg a dojo, però en l’acte mateix de parlar-ne s’avorta d’entrada, es contradiu justament la idea de diàleg de què es parla perquè no es produeix cap diàleg sinó un monòleg simultani amb el pretext temàtic del diàleg. Aquest seria per exemple el cas actual entre catalans i espanyols. Els espanyols acusen als catalans de no voler dialogar, i a la inversa. I els dos tenen raó, perquè de fet a les dues parts els importa un rave el diàleg ni saben què significa. Els espanyols perquè apel·lant al diàleg volen de fet la claudicació dels catalans, i els catalans perquè entenen per diàleg que Espanya ofereixi quatre engrunes on poder-se agafar i vendre-les aquí com una gran victòria i avortar la idea independentista, cosa que significa que el diàleg que els catalans reclamen d’Espanya és de fet la súplica d’una imposició. Els catalans es moren per rebre la imposició de quatre engrunes, i una imposició és just el contrari del concepte de diàleg. Els catalans no reclamen a Espanya cap diàleg perquè la llibertat no es dialoga, no es negocia, ni aquí ni a la Xina. En pretendre negociar la pròpia llibertat amb un tercer s’avorta la idea de diàleg que es diu reclamar, i s’exigeix determinada imposició d’Espanya que satisfaci la mentalitat malaltissa d’esclau catalana. Espanya ni tan sols es veu amb la necessitat d’imposar res diferent que no estigui imposant ja ara sense impediments, i això gràcies a la reclamació catalana de diàleg per dirimir sobre la pròpia llibertat dels catalans.

Tot això és el diàleg. Per això no sé què significa el diàleg. Només sé què volen dir els homes per diàleg quan parlen de diàleg.

De tots els mals

Per viure trobo essencial patir dolors, parlo de dolors físics, un dolor o altre però mai dolors gaire dolorosos, perquè aleshores no vius. La molèstia en forma de dolor moderat m’ajuda a viure, m’elimina l’avorriment, em manté distret i amb l’esperança que desapareixerà, i aquesta esperança és una il·lusió i hem de viure d’il·lusions perquè si no la vida no és vida. Ara mateix, i des de fa força anys, tinc un dolor aquí, un altre allà i un altre més enllà, de manera que mai no em falta distracció. Miopia, esquena feta una merda a causa dels peus plans no tractats quan calia tractar-los, hèrnia d’hiatus, etcètera. El meu cos té la facultat d’accentuar un dolor per distreure’m, i quan aquest dolor cedeix aleshores se’m dispara qualsevol altre de tants dolors que tinc mig amagats, en estat més o menys latent, i aquests substitueixen el dolor present més accentuat. Els meus dolors són molt solidaris, es respecten entre ells i em distreuen a mi. Els tinc tots però no se’m manifesten tots alhora. Jo deixo que els dolors vagin fent, no m’hi oposo perquè veig que són solidaris i em van bé, i també lògicament perquè ja m’hi puc posar fulles, ells han vingut per quedar-se per sempre, perquè és sempre i sempre que els tinc.

Per als meus dolors tolerables, aquests dolors de què parlo, no vaig mai al metge perquè no confio en absolut en els metges, igual que no confio en absolut en el lampista o en el venedor de mobles i per tant no hi ha cap motiu per confiar en el metge encara que tothom em digui que hi he de confiar per força. Però jo no veig que hi hagi de confiar per força, en els metges, precisament perquè sens dubte hi he de confiar per força, i això no trobo que siguin precisament maneres de confiar.

Si anés al metge per curar-me els meus mals tolerables i li digués al metge que els meus mals tolerables em distreuen i m’ajuden a viure, no només tinc el convenciment que no em curaria els mals tolerables sinó que a sobre em derivaria a l’especialista en psiquiatria, i el psiquiatre no només tampoc no em curaria els meus mals tolerables sinó que tampoc no em curaria el cervell i seria jo qui, mentre ell intentaria endebades curar-me el cervell, intentaria també endebades arreglar-li el seu per pretendre curar-me el meu sense abans haver curat el seu, raó per la qual, li diria, ell havia triat la carrera de psiquiatria. En fi, tot seria un desastre absurd.

Per paradoxal que pugui semblar, malgrat no confiar en els metges només vaig al metge per als meus mals greus, aquells que per tant haurien de fer-me abstenir més que mai d’anar al metge, però aleshores hi vaig, hi he d’anar perquè no tinc més remei. Creu-ho els dits i vaig al metge, en qui no confio, quan tinc un mal greu, i no vaig al metge quan tinc dolors lleus per la desconfiança que em mereixen els metges.

Quan vaig al metge i la metgessa de capçalera em diu que em deriva a l’especialista, li suplico que no ho faci, que confio més en la seva opinió que en la de l’especialista, sigui de l’especialitat que sigui, i ella em mira entre cofoia i sorpresa i em diu que molt bé, però que m’ha d’enviar a l’especialista, i jo li he de fer cas perquè ella és la metgessa, sembla, i jo no, i acato el que em diu resignadament.

Em deixo fer les ressonàncies, les radiografies i el que calgui i vaig a l’especialista, però no l’escolto, l’especialista em parla i jo me’l miro amb cara de lluç, crec, i li dic que sí a tot, fins i tot quan resulta que li he de dir que no, però aleshores rectifico i li dic que no per acontentar-lo, i em pregunto per què coi em fa la pregunta si ja coneix la resposta, però en fi. El cas és que, un cop amb les proves a la mà, torno a la metgessa de capçalera i me l’escolto molt atentament, no pas perquè em refiï gaire d’ella, no, perquè ja he dit que no confio en els metges, sinó perquè confio molt més en ella, infinitament més en ella que en l’especialista. Imagina’t la confiança que em mereix l’especialista, doncs, l’especialista que per a mi només és especialista en una cosa, i és especialista a dir bestieses sobre el que em passa, una rere l’altra, al llarg dels anys una bestiesa contrastada rere l’altra, fins al punt que els meus especialistes competeixen sense saber-ho a veure com es contradiuen més entre ells, i a sobre competeixen a veure qui la diu més grossa en la seva contradicció. Tot un espectacle, i jo al mig de l’espectacle sense que ni tan sols considerin la malaltia sobre la meva persona, jo en tant que persona, perquè ni tan sols consideren la malaltia en ella mateixa, sinó la malaltia dins l’encaix del seu manual de sempre i els seus prejudicis de sempre. No, a mi en tant que persona amb una malaltia no em veuen ni em veurien encara que alcés el dit per protestar i cridés com un garrí a l’escorxador. Res, ells es queden tan amples i jo he de confiar en el parer de la metgessa de capçalera, que normalment per no complicar-se la vida dóna la raó a l’especialista, però aleshores jo tinc en compte no pas el que em diu ella segons ha dit l’especialista, sinó el que ella havia dit que podia ser la meva malaltia abans d’enviar-me a l’especialista, o bé faig cas al que se li escapa a ella tot murmurant mentre va analitzant la radiografia o la ressonància o la prova que sigui, i això si amb sort no s’ha llegit abans l’informe de l’especialista, perquè aleshores gairebé segur que he begut oli.

Com es veu, sóc un especialista en metges i de res no em serveix ser-ho. Vaig venut. En això, ves per on, he de confessar que tinc un fet en comú amb els especialistes, i és que són especialistes però tampoc no els serveix de res ser-ho.

En fi, així vaig passant els anys, entre la distracció que em proporcionen els meus petits mals i el pànic a anar al metge per als grans mals, i, sobretot, el més gran mal de tots els mals: el pànic quan no he d’anar al metge i m’he d’enfrontar als que no són metges. Un mal, la vida, un gran i idiota mal.