Poques vegades
dono almoina. Sempre he tingut problemes per donar almoina, perquè no sé per
què la dono, les meves motivacions reals per les quals dono almoina, i això em fa sentir insegur a
l’hora de donar-la, i també perquè l’única cosa que sé és que donar almoina
suposa l’acceptació de la derrota, la derrota que el pidolaire accepta en
demanar-la, però també que jo rubrico en donar-l’hi.
Devia ser perquè
l’altre dia al matí tenia el cap espès mentre passejava pel Passeig de Gràcia,
que sense pensar-m’ho dos cops vaig donar almoina a una dona amb un mocador al
cap que parava la mà de genolls en una vorera. En el moment de posar-li la
moneda a la mà, però, no vaig poder evitar, com mai no puc evitar en aquests casos,
sentir una fiblada amarga a l’estómac, un sentiment de culpa molt desagradable
com tots els sentiments de culpa, però sobretot com tots els sentiments de
culpa on la causa i l’efecte es produeixen alhora, de manera simultània, brusca.
Les pitjors accions, però també les millors, les puc fer quan tinc el cap espès
perquè l’espessor mental em fa actuar, i d’una manera o altra elimina així el
dubte que tindria amb el cap clar, sent el cap clar sovint la pitjor notícia per
poder actuar amb claredat. La claror mental genera el dubte, i el dubte genera
sovint l’error. Estic molt espès, però de fet aquest article l’estic escrivint
a tota hòstia, com sempre, vaja, perquè la veritat és que no sé escriure a poc
a poc, no n’he sabut mai i no entenc per què has d’escriure a poc a poc quan
pots escriure de pressa i, total, per dir el mateix que si escrivissis a poc a
poc, almenys en el meu cas, estigui espès o no. Però al que anava. En aquest
cas escric a tota hòstia amb el cap encara més espès que aquell matí de
l’almoina al Passeig de Gràcia, i la raó per la qual m’entossudeixo a escriure ara
es justament perquè estic espès i m’agraden els reptes, només els reptes que
m’agraden, s’entén, i m’estic posant a prova, vull saber què sóc capaç
d’escriure amb el cap més espès que una xocolata desfeta espessa, amb el cap
més espès que recordo en molts anys, un dia gloriós, avui, tot i que em sap
greu no tenir el cap encara prou espès per no haver-me adonat que tinc el cap espès,
vet-ho aquí. Hauria estat la perfecció de l’espessor mental.
Doncs bé, al que
anava, deia. En aquest cas de l’almoina no sé si la cosa va ser bona o dolenta,
la qüestió és que un cop vaig haver donat l’almoina vaig topar, o més aviat una
noia va topar amb mi, perquè em va interceptar el pas, se’m va abraonar amb una
carpeta a les mans, aquesta cosa legal però espantosa dels abraonaments sobtats
enmig del carrer, aquesta cosa que hauria de ser delicte de presó, aquesta
mania o estratègia o mala educació que tenen els de Metges Sense Fronteres i
companyia de barrar-te el pas mentre camines per la vorera, per preguntar-te a
continuació si tens pressa, “té un moment?”, et diuen sempre, i dic jo que la
pregunta no té sentit, perquè si et pregunten si tens pressa en principi és
perquè no saben si en tens o no, i per tant no s’entén que mentre et fan la
pregunta et barrin el pas, és a dir, que t’entretinguin, com donant per fet que
no tens pressa. Per què pregunten si tens pressa, doncs? En fi. La noia em va
barrar el pas, deia, i em va dir que només seria un moment després de
preguntar-me si tenia pressa i haver-li respost que sí, que tenia molta pressa,
per treure-me-la de sobre, però això no li vaig dir perquè jo sóc educat, crec,
no com ella que m’havia preguntat si tenia pressa educadament tot barrant-me el
pas mal educadament, amb la pitjor, doncs, de les males educacions, que són
aquelles que tenen per coartada la bona educació formal.
Doncs bé, em va
aturar i em va dir en definitiva si volia col·laborar amb la seva causa, i jo
li vaig dir que d’acord, que jo col·laboraria amb la seva causa però a canvi
que ella col·laborés amb la meva. La noia va posar cara entre d’estranyesa i
mala cara, jo diria més aviat mala cara que no pas cara d’estranyesa, la
veritat, i en fi, no ho entenc, perquè al capdavall el meu tracte era just i, a
més, encara no li havia dit en què consistia la meva causa. ¿Per quina raó jo
havia de posar bona cara quan ella em proposava col·laborar en la seva causa, i
en canvi quan jo li demanava exactament el mateix a ella, és a dir, que
col·laborés amb la meva causa, ella posava mala cara? Veient jo la seva cara
d’ofesa, no li vaig arribar a dir quina era la meva causa independentista nacional,
tot i que vaig pensar que ella hauria fet bé d’avenir-se al meu tracte. La noia
hauria fet bé de col·laborar amb la meva causa perquè la meva causa, de retruc,
hauria beneficiat la seva. Amb un país independent, els catalans no dubto que podrien
destinar més calés justament a la seva causa, però en fi, aquí no hi vaig voler
entrar, perquè hi ha coses que saps que són impossibles de fer entrar al
cervellet de la gent, per òbvies que siguin, o precisament per la seva simple
obvietat, i més quan aquesta gent col·labora per a Metges Sense Fronteres però
sense adonar-se que la primera frontera la imposen ells barrant-me el pas
mentre passejo amb el cap espès pel Passeig de Gràcia, tot i que amb el cap
menys espès que ara, quan escric aquest article, crec que això ja ho he dit.
Com que sóc
educat i ella ja m’havia aturat amb la seva mala educació sense fronteres, vaig
optar per dir-li que era una sort que ella hagués de col·laborar per a Metges
Sense Fronteres per a l’Àfrica, segons m’acabava d’informar, perquè això
significava que el món anava força bé com sempre anava força bé el món, perquè
observo que, dels cinc continents del món, es veu que sempre és concretament l’Àfrica
el que passa gana i té tots els problemes del món, ja dic. La resta del món deu
estar prou bé, doncs, li vaig dir, i ella em va tornar a mirar malament, i
tampoc en aquest cas no sé per què. Al capdavall, li estava donant una bona
notícia, i fins i tot li vaig subratllar, per veure si així m’entenia millor,
que per molts anys hagis de demanar col·laboració per ajudar l’Àfrica, noia, perquè
el dia que no sigui així voldrà dir que hauràs de demanar col·laboració per
ajudar l’Àfrica i l’Àsia, i vés a saber si també per a la pidolaire d’aquí
darrere, vaig afegir, girant-me i assenyalant-li la dona a qui jo li acabava de
donar l’almoina.
En fi.
Com que la noia
continuava mirant-me cada cop més malament, vaig canviar d’estratègia i li vaig
dir que no podia acceptar de col·laborar amb la seva causa perquè jo confiava molt
en ella, o sigui en la noia, ja ho crec, però gens en el que em deia malgrat
que ella confiava sincerament en el que deia, és a dir; que els calés de la
meva col·laboració anirien a parar per a la causa que em deia. Aleshores la
noia em va dir que jo era contradictori, concretament “el que em diu és
contradictori”, va dir. Uf, uf..., vaig fer per dintre meu, i vaig pensar que,
efectivament, el que hauria estat en realitat contradictori seria que ella
hagués entès mitja paraula del que jo li deia. En fi. Aquesta estratègia de dir
la veritat no només perquè no et creguin, sinó directament perquè no
t’entenguin i et considerin un cas perdut i et deixin en pau, l’he practicat
tota la vida, i funciona de meravella. Aquesta estratègia de dir simplement la
veritat perquè et prenguin per boig és oli en un llum, sí. I ja quan em pensava
que la noia s’oblidaria de mi, reconec que em va admirar la seva tenacitat en
dir-me, ara sense embuts a causa de la irritació, “escolti, vol col·laborar o
no?!”. Aleshores li vaig respondre que de fet voldria col·laborar, ja ho crec,
però que ho sentia, simplement no puc col·laborar perquè acabo de donar
l’ultima almoina que em permetia a la pidolaire d’aquí darrere, em sap greu,
noia, li vaig dir girant-me de nou i assenyalant-li la pidolaire del mocador al
cap. No em queda ni cinc per col·laborar amb la teva causa, noia, i si et donés
el poc que em queda ho hauries de fer servir per ajudar-me a mi, i la cosa no
tindria sentit, oi? I encara menys perquè ja m’has informat que del que es
tracta és de col·laborar per ajudar l’Àfrica.
I res, així va
acabar la cosa.