Així ens sepultem

Va ser aquell matí d’hivern quan em vaig llevar i vaig mirar per la porta-finestra per veure si nevava com cada dia que havia estat nevant els últims ara no sé quants dies, i no només si nevava sinó com estava la carretera, i després, també com sempre instintivament en aquest ordre, com estaven els cotxes, sepultats o no sota la neu, i les teulades de les cases, en fi, allò que feia i que faig cada dia quan em llevo i aixeco la persiana a l’hivern, el factor sorpresa que em té entretingut uns segons, deliciosos segons cada matí mentre alço la persiana, una manera com una altra d’entretenir la vida o la mort, tant se val, oi?

            Aquell matí nevava, efectivament, la previsió del temps l’havia encertada i continuava nevant amb força com el dia anterior. Sort que havia dormit, aquella nit, perquè veure nevar dos dies i nits seguits i amb la mateixa intensitat, la neu i el vent, s’ha de fer feixuc, molt més feixuc que veure, si t’hi fixes, un cel blau en un dia de cel blau radiant. Però aquell matí la sorpresa no va ser la neu sinó el cotxe d’un veí, suposo, que estava ancorat sobre una neu de pam i mig. Un cotxe voluminós i l‘home que accelerava i renegava perquè les rodes lliscaven sobre la neu i a sota el glaç però el cotxe no es movia, enganxat a terra com en cola de contacte, endavant i endarrere i no es movia el cotxe i l’home anava renegant en francès, crits en francès i jo pensava què coi tenen a veure els renecs amb el glaç que no deixa moure el cotxe, en fi. La qüestió és que nevava, jo anava en pijama i vaig veure aquell home desesperat i la seva dona no tan desesperada però també desesperada, i un impuls d’idiota rematat em va fer obrir la porta-finestra de casa, la meva mà idiota va cobrar vida pròpia obeint l’impuls i va obrir la porta-finestra i vaig sortir en pijama al balconet i els flocs de neu m’anaven caient. I encara no havia tingut temps de glaçar-me quan vaig dir a l’home ei, tranquil, senyor, que ara baixo i miro d’ajudar-lo. L’home em va dir que molt amable, que jo era molt amable, la dona no va dir res i al cap de cinc minuts jo era a baix a l’aparcament a l’aire lliure de l’edifici residencial mirant de treure amb una pala, que vaig sostreure educadament de les mans de la dona, la neu de sota les quatre rodes de contacte que duia el cotxe, rodes adequades per a la neu però inútils en aquella situació. L’home, d'una seixantena i gras com una truja, va provar d’accelerar enrere i després endavant i jo i la dona empenyíem endavant i endarrere cada vegada,  però el cotxe no és movia. La neu anava caient i ell anava renegant i jo anava fent, mirant de treure la neu de sota el cotxe com podia amb la pala, un mal a l’esquena horrorós a causa de la meva espondilosi, i quan empenyíem la dona i jo el cotxe, endavant o endarrere, l’home accelerava i el cotxe no es movia, no hi havia manera.

Amb això que per atzar arriba el llevaneus i l’home del llevaneus lleva la neu fins just davant del cotxe, però no atura el llevaneus i baixa a ajudar-nos, a mi i a la dona, a empènyer el cotxe, i l’home del cotxe, diu des de dins del cotxe ets un imbècil al paio del llevaneus per no baixar del llevaneus a ajudar-lo, diu. I després de dir-li imbècil li retreu no haver arribat abans amb el llevaneus, el fa culpable per haver provocat el seu retard a la feina aquell matí dient-li, veus, cul d’olla, si haguessis vingut a llevar la neu més d’hora, ara no em passaria això, i quan diu això interpreto aquest infern insofrible per culpa de la teva irresponsabilitat. El llevaneus se’n va, no li fa ni cas, i reprenem la feina mirant d’alliberar el cotxe de la neu.

Aleshores, uns deu minuts escassos després surt de l’edifici un noi d’uns trenta anys amb una planxa de snowboard  i l’home del cotxe li demana que l’ajudi a empènyer el cotxe. El noi ens ajuda a la dona i a mi a treure el cotxe, i el cotxe, amb l’empenta de tots tres per darrere, per fi aconsegueix alliberar-se del glaç que el clavava a terra.

Des de dins del cotxe l’home, ara eufòric, treu el cap per la finestreta i es gira i s’adreça al noi d’uns trenta anys i li dóna insistentment les gràcies tot dient-li bon home, moltes gràcies, vostè és un bon home!, i jo allà palplantat mirant d’acomiadar-me de l’home del cotxe i de la seva dona. Però no em miren, la dona ja ha entrat al cotxe i l’home al volant em té a frec de la finestreta però no em veu, tot d’una sóc invisible perquè l’home, eufòric amb el cotxe alliberat, m’ignora, només veu el noi d’uns trenta anys, a qui no para de dir-li que és un bon home, vostè és un bon home. Aleshores, cansat de ser invisible, li dic "de res" a l’home del cotxe, però no em sent i això que alço la veu, i giro cua i me’n torno a dalt, a casa. 

I en fi, així va girant el món i van passant els dies i els anys mentre compto les hores teòriques que em queden, i penso en la mitjana d’esperança de vida dels homes i en la meva sort, quina sort, la meva, de no ser dona.