El poeta

El poeta català i en català Joan Margarit és un senyor gran, o sigui vell, però de moment no vell decrèpit, que diuen que és poeta però que jo, sense afirmar-ho ni dir el contrari, dic que té cara de poeta, posat de poeta i veu de poeta, però cridaner, de poeta cridaner, almenys a mi m’ho sembla, i suposo que, malgrat el seu histrionisme declamatori en recitar impúdicament la seva poesia, l’histrionisme  que m’esgarrifa i em provoca vergonya aliena, potser les dues coses alhora, deu llegir bé la poesia, perquè jo de poesia no hi entenc gaire, tot i que em pregunto si, més enllà de la meva incapacitat neuronal per entendre la poesia, cosa que fa que no m’hi interessi gaire, per no dir molt poc, vaja, i malgrat que de bona o sospito que de mala fe alguns em diguin com xais pedants, però també com lloros, que la poesia no s’ha d’entendre sinó sentir, sense que jo tampoc no entengui això que la poesia no s’hagi d’entendre sinó sentir, i malgrat que, si aquesta afirmació és certa, significa que no em falla la capacitat neuronal sinó sensitiva, cosa que no sé què és pitjor, de fet no em fallen les neurones poètiques sinó que la poesia com ara la del senyor Margarit no me l’empasso, és a dir, no és que no la senti com s’ha de sentir, sinó que la sento i fins i tot l’entenc, encara que se’m digui que no s’ha d’entendre sinó sentir, em sap greu, i precisament perquè la sento i l’entenc, crec, i perquè crec que no la podria sentir si no l’entengués per més que em diguin el contrari els xais pedants i com lloros, no em puc creure que la poesia de Margarit sigui tan pornogràfica com la percebo, però el senyor Margarit recita poesia a la tele, a la ràdio, per terra mar i aire, un cop a l’any, ni que sigui, però almenys un cop a l’any, per dir-ho així, i quan publica llibre molt de tant en tant és un esdeveniment mediàtic, però de fet una ridícula èpica forçada perquè només en parlaran els quatre lletraferits de la colla, i encara amb envegeta, però tranquils que la cosa es presentarà com si fos tot el poble qui llegeix, de fet qui necessita llegir Margarit, el seu poeta, el poeta del poble perquè és l’únic poeta català, és el poeta català i per tant l’únic que pot sortir a la tele, ni que sigui un cop a l’any, però l’únic poeta que surt a la tele, el poeta que recita poesia seva, a crits, i la recita declamant a crits i he d’abaixar el volum de la tele perquè crida deixant anar frases profundes i alliçonadores en les quals m’estavello ja d’entrada en la seva superfície, perquè d’entrada no entenc que hàgim d’anar preparats, diu el poeta Margarit, llegits davant l’avinença de la nostra mort o del dolor que sentim pels nostres morts quan la mort s’esdevé, diu, i afegeix el poeta Margarit que hem d’haver llegit els clàssics, Plató i Shakespeare i no sé qui més anomena, però segur que algú més molt important, per poder fer front a la mort estant ben preparats, diu, i jo no entenc res de res, perquè abans d’això el poeta ha dit que els occidentals parlem de Jesucrist com si la història comencés amb ell, o Ell, ara no sé com s’ha d’escriure, o sigui fa quatre dies, diu, i ho diu com renyant-nos, a crits histriònics, com si recités però sense recitar perquè ara ens està renyant, crec, el poeta emprenyat amb la nostra ignorància, i aleshores em pregunto jo que si fa quatre dies de Jesucrist i per tant fa quatre dies i mig de Plató, si fa no fa, i si per tant fa menys d’un dia de Shakespeare, aleshores com collons s’ho devien fer davant la mort els pobres homes anteriors a aquests quatre dies?, i em dic que vés a saber... vés a saber, o sigui que en fi, no entenc res de res, tal és la meva incapacitat neuronal en la cosa ja no poètica sinó estrictament racional i no diguem racional filosòfica com les sentències que, crec entendre, deixa anar el senyor Margarit com si res, el poeta català, a crits però com si res, el nostre poeta fins a la propera generació en què emergirà un altre nou poeta català, el poeta que sortirà a la tele o allà on sigui que el futur tecnològic ens reservi per continuar donant voltes a la sínia de l’evolució humana, en qualsevol cas el nou poeta català que serà el nou guru poètic a seguir, tot i que, com sempre, naturalment ni Déu no llegirà, per bé que serà el més llegit entre els catalans, imagina’t tu, sinó que faran creure als catalans no només que serà com si el llegissin, sinó fins i tot que realment el llegeixen, increïble però com sempre, perquè aquesta és la manera de ventilar la cultura en un país que no sap ni on té la mà dreta, i l’esquerra ni t’ho explico, tenint un únic poeta nacional que enlluerna el poble sense que el poble sàpiga per què està enlluernat ni li importi un rave, perquè la qüestió és que hi hagi un poeta de referència per no anar del tot desorientats, es veu, algú a qui poder anomenar, algú de qui omplir-se la boca ni que sigui només citant-ne el nom, no pas omplir-se la boca amb les seves paraules enlluernadores, i potser millor que sigui així, així ens estalviem la tabarra, un únic nom per tal d’evitar la possibilitat que la memòria traeixi els catalans sobre la seva extrema ignorància havent de recordar més d’un poeta, quina feinada, en cal un, només un, dos és excessiu, algú a qui poder citar, no fos cas que semblessin el que són, analfabets funcionals, els catalans, només els cal citar el poeta, ni que sigui a costa de revelar exactament com de babaus integrals en el seu analfabetisme funcional arriben a ser. I la cosa, molt em temo, no té solució de continuïtat.