L’arribada del Mag Santini no es pot dir que provoqués precisament més fred
que calor. Santini era cèlebre per fer desaparèixer la gent del públic i feia setmanes
que se l’esperava al poble, on no hi havia mai res a esperar tret del canvi de
les estacions, una rere l’altra any rere any, una rutina que només semblava
deixar de ser-ho amb el canvi de temps a la primavera, quan la gent creia que
començava alguna cosa nova, una esperança infundada, cada any la mateixa, mai
satisfeta més enllà del canvi de temps.
Aquell cop l’inici de la
primavera va coincidir amb l’arribada a la plaça de la caravana tronada de
Santini, que anunciava el seu nom en lletres vermelles, esbiaixades, el seu nom
ben gran i lluent, Mag Santini, i tot d’estrelles i un arc de Sant Martí que
recorria en diagonal la caravana. Es va obrir la porta amb un breu xerric i va
baixar-ne una noia alta, bruna, de cabellera llarga, ni agraciada ni
desgraciada quan te la miraves de prop, anodina com el poble mateix que la
rebia, amb la gentada que envoltava la caravana i la fitava tan de prop com el
dia esperat que per fi havia arribat. I feia massa setmanes que s’esperava
l’extraordinària visita.
Tot seguit, darrere la noia va aparèixer un home gras amb
la clepsa calba, un mono blau de mecànic i un cigar a la boca, que anava
mastegant com la regalèssia. Amb el sol de migdia que l’encegava, va estireganyar
els ulls i va girar el cap a dreta i esquerra mentre rosegava el cigar mig
consumit a una comissura dels llavis. Va estar-se quiet al punt de la porta de
la caravana uns llargs segons, com si no es decidís a baixar. La remor discreta
que havia provocat la presència de la noia es va apagar de cop amb la presència
d’aquell personatge amb aspecte de carnisser més que no pas de mecànic i encara
menys de mag, de gran mag, i en trencar-se el silenci van començar a sorgir
veus de decepció i d’altres de pacients que en la incredulitat deien que aquell
no podia ser el Mag Santini, que darrere del carnisser apareixeria l’autèntic
Mag amb un barret de copa i una capa i potser una vareta i sabates de xarol i tota
la pesca. El fet, però, és que quan Santini es va decidir per fi a baixar de la
caravana, va tancar la porta al seu darrere i la gernació va proferir un llarg
ooh! de frustració, que contrastaria amb el llarg ooh! de fascinació que
deixarien anar aquella mateixa vesprada al teatre municipal on actuaria
Santini.
La noia bruna, filla de Santini, li feia d’assistenta en
les actuacions. Duia una maleta de pell girada a la mà i un somriure obert
mentre s’obria pas entre la gentada. El seu pare la seguia a tres passes i
assentia amb el cap, la suor regalimant-li per les temples. Van travessar les
porxades i van saludar l’alcalde del poble, que els esperava al llindar de la
portalada de l’Ajuntament. L’home anava vestit per a l’ocasió, amb una rosa a
l’americana negra que la sogra li havia entaforat inopinadament just abans de
sortir ell de casa i amb la qual se sentia ridícul, tan ridícul que quan el Mag
Santini va fer el gest d’allargar-li la mà, l’alcalde no es va adonar que el
mag no semblava un mag sinó un carnisser amb mono blau de mecànic. L’alcalde
nomes pensava Déu meu quin ridícul que faig amb la floreta dels pebrots, Déu
meu quin ridícul més espantós estic fent... i davant del Mag Santini! I pensava
això quan tot d’una una mà arrugada i nerviüda se li va anticipar a encaixar la
mà de Santini. La sogra. La sogra de l’alcalde no s’havia volgut perdre
l’ocasió i anava empolainada amb un vestit blanc d’encaix que a la dona li recordava
el vestit amb què havia fet la primera comunió. La vella va flexionar una mica
els genolls i va acotar subtilment el cap mentre premia la mà de Santini sense
deixar-la anar, uns llargs segons, almenys això li va semblar a l’alcalde. I
encara encaixava la vella la mà de Santini quan aquest va comentar, sensible a
la incomoditat de l’alcalde, que la flor que lluïa a l’americana li donava un
toc d’elegància delicada, va dir el mag. La sogra es va anticipar
a respondre que allò de la flor havia estat cosa seva —de la sogra—, afegint
que l’alcalde —el gendre— havia estat reticent a posar-se-la, el carallot, que
des que es va morir la meva filla fa dos anys, o potser cinc, no me’n recordo,
en pau descansi, a aquest no se’l pot deixar sol. L’alcalde va apartar la sogra
amb un gest subtil amb el braç i va assenyalar al Mag Santini i a la noia que
l’acompanyessin, que els esperava un còctel al seu despatx. I ara, mama, tu et
quedaràs a fora, va dir l’alcalde a la sogra quan aquesta va fer el gest
d’entrar al despatx.
Aquell vespre hi havia cua al teatre municipal dues hores
abans que comencés l’espectacle, i quan es van obrir les portes hi va haver un
campi qui pugui per aconseguir els millors seients, tant a la platea com a l’amfiteatre.
L’enrenou no impedia, però, que es respirés un ambient estrany. La lluita
indissimulada per als seients es va produir dins d’un caos silenciós. L’ambient
no tenia res a veure amb el xivarri habitual previ quan hi havia funció del
grup de teatre d’aficionats de la comarca. El recinte estava com un ou, però
faltava mitja hora per a l’inici de l’espectacle i un sord hauria dit que era
buit. De fet, un vell sord com una campana ho va dir des de l’amfiteatre,
mentre un altre vell a qui havien trencat una costella en entrar a la sala, respirava
a la platea amb dificultat i comentava a la seva senyora, gairebé tan engalanada
com la sogra de l’alcalde —que seia a primera fila amb el vestit blanc com de
primera comunió al costat de l’alcalde i enmig de la resta d’autoritats—, que
tant de bo el mag fes desaparèixer al malparit que li havia clavat el cop de
colze a la costella. L’home respirava amb dificultat suportant una fiblada
dolorosa al pit a cada alenada, i la dona li deia que es calmés, que no n’hi
havia per tant, que el mag aquell l’havia decebut molt amb aquella pinta de
carnisser, on vas a parar un carnisser amb mono blau de mecànic, que se l’havia
imaginat ara no sé com dir-t’ho... més interessant, amb la capa i el barret de
copa i la vareta i tota la pesca. Un mag, coi, un mag com Déu mana! Ah, i aquella
caravana ronyosa amb què s’ha presentat..., no sé, m’ha decebut molt, aquest
Santini, si vols que t’ho digui... Però el marit no volia que li digués res,
pendent com estava de la maleïda costella.
Van sonar els primers compassos d’una música que hauria
sonat enigmàtica si no fos perquè sonava com una carraca pels altaveus del
teatre de l’any de la quica. No passava res, però, sobretot per al vell sord de
l’amfiteatre. Probablement a ningú dels qui omplien la sala li va sonar
malament aquella música, expectants per la imminent aparició del mag Santini,
que va aparèixer a l’escenari com aparegut del no res, acompanyat de la seva
filla, la seva assistenta, també apareguda del no res perquè en sonar el cascall
de musica l’escenari era fosc. Un flash, un focus il·luminava el Mag Santini i
la noia agafats de la mà, alçant el braç elegantment. Ooh!, es va fer tot d’una
al teatre. Va ser un ooh! indescriptible, un ooh! d’una fascinació que tenia una
càrrega d’emoció extraordinària, inaudita en aquell teatre, inaudita en la
quotidianitat del poble, inaudita al llarg de tants anys fins al punt que
ningú, ni els més vells d’entre el públic, no recordaven aquella emoció, ni tan
sols la sogra de l’alcalde, que li va fer saber a l’acte que no recordava aquella
emoció, ni quan vaig fer la primera comunió, i d’això fa vuitanta-dos anys, ja
ho veus..., va dir. L’aparició sobtosa de Santini i la seva filla presagiava el
mateix efecte, però a l’inrevés, que tant esperava el públic: ara Santini havia
aparegut del no res, i aviat faria desaparèixer algú. Probablement tothom a la
sala volia ser l’elegit per desaparèixer, però alhora temia ser l’elegit. Era
un desig morbós, contradictori, una barreja de gosadia i de por. Emoció. I a la
fascinació que hi havia en aquell ooh! general hi havia el desig d’haver vist tot
d’una la transformació del Mag Santini en un mag comme il faut, per fi com se l’esperava, amb el barret de copa, la
capa i la vareta a la mà. El mag ja no era calb, ni suava ni rosegava cap
cigar. I era més alt, amb el barret de copa el mag era molt més alt, i aquella
capa el convertia en un superhome, algú vingut d’una altra galàxia que havia
aterrat en un poble molt de la terra, o sigui literalment terrenal, gent del
camp, gent pragmàtica per a qui dos i dos eren quatre i no em vinguis amb
hòsties o et clavo un calbot ara mateix, cagon Déu! El Mag Santini transgredia
l’univers ancestral del poble; el Mag Santini feia renéixer petits i grans,
sobretot els grans, els més vells, enquistats en la seva crosta terrenal tota
una llarga existència. El públic no es podia creure que aquell personatge
fascinant que presenciaven sota el focus dalt de l’escenari fos el mateix que
unes hores abans havien vist baixar de la caravana. El fitaven sense
parpellejar. Fins i tot la filla del mag, aquell migdia ni agraciada ni
desgraciada, ara semblava brillar amb llum pròpia sota el focus. La mera
transformació del mag i la noia ja era en si mateixa un prodigiós truc de
màgia, més encara quan havien aparegut sobtosament com tocats per la vareta que
Santini duia a la mà esquerra. I això no era res. Ara farien desaparèixer algú.
El millor encara no havia començat.
La musica, una carraca, va deixar de sonar en l’escenari
fosc i el focus va acompanyar el moviment sinuós com una serp del Mag Santini.
La filla del mag va desaparèixer engolida en la negror. El focus ballava suaument
sobre l’escenari com una gran cuca de llum, i el públic, hipnotitzat, anava
seguint el mag amb els ulls. El Mag Santini s’aturà en sec, i amb el semblant
greu va alçar la vareta i la va bellugar amunt i avall adreçant-la al públic,
com si l’hagués de fer desaparèixer i deixar el teatre buit, inclòs la sogra de
l’alcalde. Hi va haver una remor entre el públic. El mag va assenyalar cap a un
costat de l’escenari. El focus es va desplaçar fins on hi havia la filla, al
costat d’una caixa vertical metàl·lica de dos metres d’altura. La caixa duia
rodes, i la va arrossegar fins on era el mag. La noia va obrir-la. Amb un
somriure d’orella a orella hi va passar elegantment les mans per dins, en el
buit. Després va fer giravoltar la caixa i la va deixar en la posició inicial,
oberta. El Mag Santini s’avançà en l’escenari tastanejant. Li fallava
l’elegància. El focus, en seguir-lo, també va tastanejar, insegur, i l’efecte
de la inseguretat es va fer encara més palès als ulls del públic, que ara va
deixar anar un ooh! de sorpresa. La filla del Mag Santini no va abandonar el
somriure i va aplaudir abans d’aixecar de terra el seu pare agafant-lo pel braç,
mentre a cau d’orella li va dir ja t’he dit mil cops que no beguis abans de les
funcions, papa. Ets un borratxo de merda. Santini no va dir res, potser ni la
va entendre en el seu estat enterbolit que fins aquell moment havia aconseguit
dissimular, i la filla anava remugant un còctel hauria estat bé, papa, però
buidar l’ampolla al despatx de l’alcalde ha estat massa, per més que diguis que
cal quedar bé amb els alcaldes, que cal quedar bé amb la gent influent perquè a
la vida mai no se sap... I d’entre la remor, d’entre l’ooh! aquest cop vacil·lant
del públic, una exclamació de perplexitat, tan dubtosa com la mateixa sobrietat
del mag, tot d’una es va sentir un aplaudiment a l’amfiteatre, i després un
altre i un altre també a l’amfiteatre, i tot seguit van començar els
aplaudiments, també ara un, ara l’altre a la platea, fins que el teatre va ser
un clam eixordador que va trasbalsar el Mag Santini, ara estàtic, plantat
dignament al llindar de l’escenari de cara al públic, seriós amb els ulls
tancats, aparentment concentrat, obrint els braços a banda i banda, alçant la
capa com un superhome mentre la filla l’aguantava dempeus per darrere.
Els aplaudiments van cedir, i ara cada cop que Santini es
movia i deia alguna cosa provocava la complicitat del públic. L’espectacle era
magnífic, carregat de sentit de l’humor. Aquell Santini era veritablement un portentu, va comentar la sogra de
l’alcalde al regidor que tenia al costat, i el regidor assentia amb vehemència
i li responia que tenia raó, que en Santini no només dominava l’art de la màgia
sinó també el sentit de l’humor, que aplicava magistralment al seu espectacle.
Era un showman, va dir, i la sogra de
l’alcalde va confirmar-li dient sí, això mateix, un chouman, un chouman, això
mateix volia dir, un chouman...
Mentrestant, uns seients enrere l’home de la costella trencada havia de
reprimir el riure perquè la costella li ho impedia, maleïda costella, collons,
maleïda costella en quin moment t’has anat a trencar, hòstia, anava repetint
mentre la seva senyora reia pels descosits per les ocurrències del Mag Santini.
A dalt, a l’amfiteatre, el sord no entenia res de la reacció del públic i va
comentar discretament al nen de cinc anys que tenia al costat, nen, no vols dir
que el paio aquest no va torrat?, i el nen no li va respondre, es va limitar a
assentir, vergonyós —o avergonyit—, amb el cap.
A conti... a conti... a continua... a continua... ció, va
balbucejar el Mag Santini amb una llufa
a sobre que no s’aguantava, i tot seguit va esgaripar aaahh! (mala puta!), ofegant
la veu, inaudible pel públic. La filla li havia clavat una pessigada a l’esquena
i va començar a parlar per ell mentre ell movia els llavis. La riallada entre
el públic va ser d’antologia. El Mag Santini ho va agrair i va correspondre amb
un somriure gens forçat. Des de darrere, la filla va treure el cap i va
somriure al públic amb el somriure forçat habitual. De moment, se’n sortia. Tot
seguit va agafar el braç del seu pare i el va alçar de manera que assenyalés al
públic. La noia va dir: vostè!, la senyora de la primera fila. Jo?, va dir la
sogra de l’alcalde posant-se la ma al pit i mirant a dreta i esquerra. Vostè,
sí, vostè! No hi ha cap altra senyora a la primera fila, oi?!, va dir la filla
del Mag Santini. Aquest cop la riallada general va ser més discreta.
L’expectativa al teatre prenia cos de sobte en el silenci absolut. L’alcalde va
somriure, un somriure sardònic. La vella va pujar decidida els tres graons de
fusta del lateral de l’escenari, i en ser a dalt va fer mitja volta, coqueta, i
es va adreçar al públic agafant-se la faldilla i dedicant a mig poble un
somriure cofoi. Mentrestant, la filla del Mag Santini havia arrossegat com va
poder el seu pare, convertit en titella, i l’havia fet seure en una cadira alta
de màgia, com si hagués de presidir l’ actuació de la noia. El Mag Santini seia
dreçat com un estaquirot tal com ella l’havia
deixat, amb els ulls mig clucs i els braços creuats, un jutge implacable amb
capa i barret de copa.
Amb un gest de la mà la filla del Mag Santini va fer
entrar a la caixa metàl·lica la sogra de l’alcalde. La vella ho va fer
decidida, i just abans d’entrar-hi es va girar i va dedicar una críptica picada
d’ullet al públic, el qual la va correspondre amb una riallada contundent, però
breu. La noia va tancar la porta de la caixa, va fer cap a la cadira on seia el
Mag Santini i li va parlar a cau d’orella. El mag mirava endavant, amb les
galtes vermelles però amb seriosa dignitat, i anava movent els llavis sense que
ningú, tret de la filla, pogués sentir el que deia. La noia va agafar d’una
tauleta plena de ginys una tela negra vellutada, i va caminar amb el pas
accelerat, fent-la voleiar darrere seu. Va embolcallar la caixa metàl·lica amb la
tela, i tot seguit la va fer girar tres-cents seixanta graus. Va agafar la
vareta del Mag Santini, va alçar la mà, va aclucar els ulls i va picar suaument
tres cops la caixa amb la punta de la vareta. Va destapar la caixa. En
obrir-la, estava buida. La vella havia desaparegut i la sala va exclamar oooh!,
com no s’havia sentit mai en tota la història del teatre, almenys així ho va
certificar la dona del senyor de la costella trencada, que l’hi va fer saber a
crits, entusiasmada, mentre sonava l’oooh! escandalós proferit per tota la sala
menys ella, perquè fins i tot va exclamar oooh! el seu marit malgrat la
costella trencada. Fins i tot la costella trencada devia quedar garratibada per
la desaparició de la sogra de l’alcalde dins de la caixa metàl·lica, De tan
fascinada, la costella s’havia oblidat de fer la punyeta al senyor. L’home
estava fascinat pel que veia, o més aviat pel que no veia: la sogra de l’alcalde
dins la caixa.
Mentre això passava entre el públic, la filla del Mag Santini
saludava amb un somriure, entusiasmada i cofoia per la seva proesa. El seu somriure
era per fi espontani, prou que es veia, i l’eufòria de la noia semblava copsar-la
el públic, que la va correspondre amb una sonora ovació i eufòria contagiada. Repetidament,
la noia obria els braços i s’abraçava, adreçant-se a dreta i esquerra de
l’escenari i alçant el cap i els braços per agrair els aplaudiments també de
l’amfiteatre. Els aplaudiments van durar llargament, sense fi, no defallien. Hi
havia emoció a dalt i a baix de l’escenari, i en ple fervor la maga improvisada
es va girar i va assenyalar el seu pare, el Mag Santini que continuava dreçat assegut
a la cadira, però sense el barret de copa, que havia deixat a terra. Tenia
les mans al cap i anava remugant alguna
cosa, negant amb el cap. La noia se li va apropar i va mirar d’alçar-lo, però
ell va començar a gesticular amb vehemència i, encara més vermell,
l’escridassava amb uns crits que van quedar totalment ofegats pels aplaudiments
del públic. La noia al principi somreia, ja no li importava l’estat ebri del
pare, ja no l’importava gens, allò havia quedat enrere. El públic esperava
aquell truc de la desaparició i ho havia aconseguit. Ella ho havia aconseguit. I per primer cop. Era maga per primer
cop. Per què l’havia d’importar l’estat d’embriaguesa del pare? L’alumna
igualava per primer cop al mestre, i el mestre semblava estar-hi disconforme,
no veia amb bons ulls aquella proesa, perquè li cridava a l’orella Déu meu, què
has fet, nena! Què... què collons has fet, nena!, li deia amb les galtotes
vermelles que semblaven tomàquets com més s’exaltava. Però el públic continuava
aplaudint, un aplaudiment rabiós, exponencial, semblava que no s’hagués de
fondre mai, i el teatre semblava aplaudir també al mag mentre la filla
l’agafava pel braç, mirant d’aixecar-lo perquè saludés ell també el públic com
a mestre, com a gran mestre d’aquella proesa que ara havia aconseguit també la filla.
Papa, t’estan aplaudint també a tu! T’admiren a tu, papa! Però el Mag Santini
restava ancorat a la cadira, cada cop més enervat perquè ella no volia sentir el que li deia,
no... no m’escoltes, nena... què has fet, nena!, li deia, i ella responia que
havia fet desaparèixer la vella, la vella, la sogra de l’alcalde, te’n recordes?
El pare li deia ens fotran a la presó, hòstia! Ens fo... fotran a la presó!,
cridava el mag, i ella responia hi aniràs tu per borratxo, papa, per borratxo.
Au, aixeca’t i saluda, que volen que els saludis, papa!, els deia, i ell anava
repetint, ens fo... fotran a la presó!, ens fotra... fotran a la presó! Cadena
per... perpètua!, deia, cadena perpètua! I va afegir, nena... la vella havia
d’haver... havia d’haver aparegut... tal com fem sempre! Havia d’haver... havia d’haver aparegut com
si t’hagués fallat el truc! La co... conyeta de sempre, nena! Però la vella ha
desapa... ha desaparegut! On collons és la vella, eh! On és la ma... maleïda
vella, nena!?, va exclamar-se el Mag Santini. I jo què sé!, va respondre la
filla arronsant-se d’espatlles. El Mag va respondre, doncs si tu... si tu no ho
saps, imagina’t jo... i amb la llufa que... que porto a sobre! Imagina’t jo! I
la noia va dir, i ara què farem? El pare va dir, sa... saludar i fotre... el
camp, fotre el camp cagant llets! Però jo no puc... no puc ni aixecar-me!
El Mag Santini va sanglotar, un cop, dos cops, tres cops,
va tirar el cap enrere i l’abalançà endavant per deixar anar un rot que hauria ressonat
al teatre de no haver estat pel clamor d’aplaudiments que embotien el recinte com
si hagués de rebentar en qualsevol moment, no sé de quina manera, amb quina
magnitud, però a rebentar, el teatre, talment el mateix Mag Santini a punt de rebentar
d’ira, o d’impotència; la ira que era l’efecte de la por. La noia no havia vist
mai el pare en aquell estat. Torrat sí, que l’havia vist, i tant, però no pas
aterrit, i menys torrat i aterrit. La noia va decidir continuar com si res. Va agafar
de terra el barret de copa del pare, li va encastar al cap, va fer alçar el
pare i li va suplicar que saludés, que tot anirà bé, papa, tu saluda que ja
veuràs com tot anirà bé... El públic va augmentar la intensitat de
l’aplaudiment. El Mag Santini saludava alçant el braç al públic, i el públic va
embogir. Aquest cop el gran mag semblava més serè, s’aguantava dempeus sense
l’ajut de la filla, semblava recuperar-se amb la reacció favorable del públic.
Però, i la vella? No volen que faci aparèixer la vella?, es preguntava el mag.
Pare i filla van optar per la fugida endavant. No havia
passat res. No havien fet aparèixer la vella, però no semblava que hagués
passat res. L’aplaudiment només va cedir quan el Mag Santini, amb la serenor esforçada
i l’ajut de la filla, a qui les circumstàncies l’obligaven a assumir funcions
extraordinàries, va començar amb el següent número. En fer-se el silenci temien
que algú cridés, que algú demanés la reaparició de la vella. Però res. Ningú no
reclamava la sogra de l’alcalde. Tampoc l’alcalde. Sobretot no la reclamava l’alcalde.
Tothom estava massa absort amb els trucs fantàstics del mag per haver de pensar
en la vella. Semblava impossible, si més no de moment, mentre durés
l’espectacle, que tothom fos tan insensible de distreure’s a pensar en la
qüestió de la vella. El Mag Santini anava fent, cada cop més sobri a mesura que
anava avançant l’espectacle, més animat a mesura que, a cada número, el públic
responia amb més entusiasme. Sense perdre la concentració en cada número, de
tant en tat no podia evitar pensar, i després? I quan acabi i es recordin de la
vella? Què em passarà, eh? Què em passarà? Tot el que ara és idolatria cap a mi
es convertirà en odi. M’apedregaran, com a mínim m’apedregaran. Són així!
Però no devien ser així quan, en acabar l’espectacle,
l’alcalde va entrar al camerino a saludar el Mag Santini i la filla per l’exitós
espectacle. L’alcalde estava eufòric, mentre que el Mag se sentia entre
satisfet per la bona feina feta i la resposta del públic, i d’altra banda aterrit
quan s’adonava que no era moment de sentir-se bé, que no era moment d’evadir-se,
d’amagar el cap sota l’ala davant la gravetat d’haver fet desaparèixer la sogra
de l’alcalde. I quan més creuava els dits el mag perquè l’alcalde no fes esment
de la sogra i li demanés per la seva reaparició, l’alcalde va fer esment a la
caixa, la caixa metàl·lica, molt bo, sensacional el truc de la caixa
metàl·lica, va dir, s’ha superat, Santini, va dir, s’ha superat. Sabíem que
feia desaparèixer la gent, va dir, però no que fos capaç de no fer-los
reaparèixer. Sensacional, va dir, sensacional. Surti, que l’esperen, surti,
surti que l’esperen impacients. I vagi amb compte, perquè són una mica
animalots. No els ho tingui en compte, però.
Una gernació, més de mig poble, de fet gairebé el poble
sencer, fins i tot la gent que no havia assistit a l’espectacle per manca
d’aforament, o simplement perquè la màgia els importava un rave sec,
l’esperaven impacients. Havia corregut la veu. El Mag Santini va sentir una
suor freda que l’obnubilava. Tenia el cap glaçat i les galtes ja no eren
vermelles sinó blanques, esblaimades. No podia pensar en res, tret de la mort,
en la seva pròpia desaparició, vet-ho aquí. Ell, que feia desaparèixer la gent.
Tenia un nus al coll. Ara moriré, surto per morir, pensava mentre la filla li
llegia el pensament, perquè també ella esperava sortir i desaparèixer del món.
Es volia fondre, la noia es volia fondre tota sola allà al camerino, d’una
manera dolça, abans d’haver de sortir i que la fessin desaparèixer.
Van sortir del camerino, amb l’alcalde al darrere. Els
esperava la gentada, entusiasmada, un deliri col·lectiu, tots volent tocar el
mag, però també a la noia, els tocaven als dos com si fossin sants, i els
allargaven les mans amb papers i bolígrafs. L’opinió semblava compartida per
tothom. Entre la cridòria, els aplegats es referien al truc de la caixa metàl·lica,
que aquell truc havia estat definitiu, i ho deien exaltats: definitiu!, res no podia
igualar aquell truc, s’ha superat, Mag Santini, ha reblat el clau, no ens ho podem
creure!, deien, i felicitaven la filla.
L’any següent, el Mag Santini i la filla, ja convertida
en estrella, van haver de tornar al poble a actuar. La petició popular havia
estat unànime.
