Una joventut

Recordo amb pena la meva joventut penosa i, simbòlicament, els seus caps d’any. Eren un fastigueig, els caps d’any, un autèntic homenatge a l’absurd, a l’avorriment, el paradigma de joventut malbaratada com una taronja llençada sense esprémer. La buidor absoluta de la meva joventut, l’esperança dubtosa que les coses no fossin tan merdoses com ja les veia aleshores amb tanta misèria humana, i com de fet ja les veia als quatre anys. La falsedat, la mediocritat, la imbecil·litat extrema. No m’ho podia creure, i jo insistia en l’esperança i passava el que passava, que feia preguntes per mirar de trobar una resposta inesperada i concloent que m’enderroqués les intolerables percepcions i les vacil·lants opinions que el temps, lamentablement, es va encarregar de corroborar-me. Recordo anar algun cop a la discoteca i haver preguntat a uns quants individus si de debò els agradava el gintònic que es prenien tot cofois, recolzats a la barra amb el got a la mà. M’intrigava allò del gintònic. No em contestaven, somreien, i quan els insistia continuaven somrient. No m’ho podia creure i un dia vaig suggerir a un paio que em passava un pam i mig, un mascle molt mascle potser un parell d’anys més gran que jo, que per què no demanava un got de tub, anava al lavabo i l’omplia d’aigua de l’aixeta, que faria el mateix efecte, patiria menys en beure, li sortiria de franc i podria fer igualment el merda. No recordo què em va respondre, si és que em va respondre res. Tant se val. Almenys no em va trencar la cara. Això ho recordaria.  

A disset anys vaig escriure un conte en espanyol per a un premi de l’institut que vaig guanyar perquè no costava gens guanyar-lo, cap problema, de la mateixa manera que ara no costa gens guanyar cap premi net d’aquest país brut, cap premi net i amb un jurat mig alfabetitzat, s’entén, perquè tret d’alguna excepció que em fa pessigar-me i emborratxar-me d’alegria en descobrir-la, els escrivents que llegeixo no valen res, llegeixo i llegeixo i no valen res, em cauen els collons a terra quan llegeixo la merda que escriuen, tot tan mancat d’ànima, de la més mínima elevació, d’intenció, de glòria, només buidor i falsedat i aparador, plàstic, cap veritat, no hi ha res, res de res, tret d’insofrible afectació, poca vergonya i molta vanitat. En fi. Deia que l’hivern de 1988 vaig escriure el conte en espanyol i em vaig proposar guanyar amb aquella història sobre la claveguera on estem ficats, i tot només per fotre la professora de literatura catalana, una dona que s’indignava per tot de temes socials, s’encenia tota sola per les injustícies socials, menys curiosament per la ineptitud antològica de les seves classes, és a dir: menys pel pitjor crim social imaginable. La dona no m’estimava gaire perquè jo, com d’altres companys, venia d’una escola catalana i a classe hi havia personal espanyol i em passava l’hora de literatura catalana distraient-me jugant a marejar-me la cigala sense adonar-me’n, sovint sense ni adonar-me’n, o jugant a vaixells amb l’amic David, l’únic que encara conservo d’aquella època. En David sempre, sempre, sempre, em guanyava als vaixells. Encara no entenc per què, però en aquell joc d’atzar sempre em va guanyar. No el vaig guanyar ni un sol cop. Ni-un-sol-cop.  

No és que a la professora l’emprenyés que jo em toqués la cigala o jugués a vaixells, tot i que això —dels vaixells— és el que ella oficialment em deia, sinó que de fet la irritava que aprovés els exàmens sense fotre cop —això no m’ho deia. Per això me’ls suspenia. Jo no els suspenia, ella me’ls suspenia, la mala puta. No ho oblidaré mai. Havia de patir per aprovar, si no em veia esforçar-me no estava contenta, no sé per què però no estava contenta. La dona pertanyia a la generació dels destruïts, autèntics psicòtics no tipificats pel país, i es comprèn, perquè, de tipificar-se, no hi hauria pressupost ni prou espai al país per a psiquiàtrics. Parlo de la majoria dels que avui tenen més de seixanta anys. La dona era dels enganyats pel psicòpata de la veu aflautada i per la inefable comitiva d’enviats de Déu, malgrat que la majoria d’enganyats es declarin antifranquistes i ateus amb babau cofoisme. La professora era de la generació d’aquells que, encara que soni un vals, s’entossudeixen a ballar el rock and roll per demostrar i demostrar-se que s’esforcen. La suor per a ells sempre ha estat important. Ignoren les saunes. En fi. 

Recordo amb pena entrar a Titus, la mítica discoteca badalonina arran de mar, enderrocada ja fa anys. Entrava algun cop a aquella discoteca sense saber per què, només perquè tothom hi entrava i jo volia saber per què hi entraven i em rebentava que tothom hi entrés com la cosa més natural del món sense que jo sabés el perquè d’aquella naturalitat que a mi em semblava justament infranatural. Era tot un misteri que només anys després vaig desvelar a còpia d’esforçades reflexions. Anaven a la discoteca convençuts que allà s’ho passaven bé, o sigui ignorant que s’avorrien com ostres. S’avorrien i no s’adonaven que s’avorrien, al contrari, vet-ho aquí. Increïble. Fascinant. He dit que ho vaig desvelar, però això no vol dir que ho comprengués. Només ho vaig entendre, i és avui que continuo només entenent-ho, com tantes coses de la gent que entenc però no comprenc ni comprendré mai.  

Ara penso que haver tingut una joventut penosa va ser un avantatge, tota una inversió de futur. És molt dur, però ho recomano. D’adult em costa tenir motius per a la nostàlgia, i com que no en tinc me’ls invento, només una mica però me’ls invento adornant el passat en un exercici d’autoengany obligat per poder tirar endavant la miserable existència. És la imbecil·litat imprescindible del desgraciat. En fi. Una joventut de merda és la millor morfina per afrontar l’envelliment amb sana resignació, mentre observes els joves sense sentir gens d’enveja, al contrari, els planyo pels anys d’inutilitat que els esperen. Però si bé el problema no és la nostàlgia, t’assalta una ràbia indescriptible. La ràbia d’una joventut pitjor que perduda: malbaratada. Allò imaginat d’algú que vessava de vida, que maldava il·lusionat per esprémer-la sabent en el fons que tot era inútil. Segons com, en pensar-hi, encès per la ràbia recordant aquell inevitable malbaratament vital de fa prop de trenta anys, em sento mort en vida. I així, mort, vaig vivint.

L'home modern

Al cosí Miquel, que m’ha suggerit l’escrit

 

Thamsanqa Jantjie és l’home que fa uns dies va fer de fals intèrpret per a sords al funeral de Nelson Mandela. Era un anònim abans del funeral i ara el món el coneix, fins al punt que, per bé que amb dificultat, jo mateix he estat capaç d’escriure el seu nom copiant-lo d’un diari. Janjtie està ara tancat en un hospital psiquiàtric, no sé si per impostor o per esquizofrènic. Normalment als impostors se’ls envia a la presó i als esquizofrènics al psiquiàtric, però en aquest cas jo no sabria on enviar-lo, perquè de fet el que faria seria donar-li un premi a ell i enviar a la presó o al psiquiàtric a les autoritats que van contractar un sonat per a la feina d’intèrpret. Van haver de ser el gremi de sords els qui, ofesos, van delatar l’impostor, i van ser els sords els primers a assenyalar amb el dit l’impostor, en cap cas a les autoritats incompetents per haver-lo contractat. De manera que tant les autoritats com els afectats assenyalen amb el dit el sonat com aquell qui assenyala el dit de qui assenyala la lluna, cosa que em decideix a pensar que a les autoritats les enviaria a la presó per incompetència i posterior omissió de responsabilitats, i als sords els enviaria al psiquiàtric, però en una ala diferent a la dels esquizofrènics, o sigui l’ala corresponent als oligofrènics —imbècils en llenguatge planer.

D’altra banda, en l’impostor Jantjie no hi va haver impostura, i en l’absència d’impostura no hi pot haver responsabilitats. Ningú no pot responsabilitzar l’esquizofrènic dels seus actes, però és que la cosa es complica quan m’adono que tampoc podem responsabilitzar les autoritats polítiques de la seva incompetència, sent aquesta producte del mateix problema d’esquizofrènia, i més ho veiem encara com més ens apropem als alts càrrecs polítics. Només a tall d’exemple, agafem el senyor José María Aznar, expresident del govern espanyol, i recordem aquella inoblidable imatge seva dels peus sobre la taula en la reunió amb els del G-8. No hi ha cap diferència essencial entre el senyor Aznar i el senyor Jantjie gesticulant sense sentit, tret que aquest provocava el somriure mentre que el senyor Aznar va provocar vergonya aliena, i tret que el fals intèrpret era inofensiu i el segon un criminal. Però, on són ara l’un i l’altre? El primer tancat al psiquiàtric i el segon guanyant més d’un milió d’euros escrivint articles i donant conferències mentre la seva esposa reparteix relaxing cafés con leche fent d’alcaldessa de Madrid, una senyora, per cert, també com el seu marit votada democràticament per la majoria del seu poble.

L’actuació del senyor Jantjie va ser fenomenal, com no podia ser d’altra manera. Va desballestar amb el seu capteniment solemne la cerimònia més solemne imaginable, davant de la presència de vips de tota mena i dels principals caps d’Estat. Tota una metàfora del teatre esquizofrènic on doblement estem ficats: l’absurditat existencial on al seu torn s’insereix la comèdia humana. Janjtie no va actuar gràcies al seu desequilibri mental, per això el seu paper va ser tan convincent. Només els sords el van poder delatar, i això demostra justament l’excel·lència de la seva actuació. I em pregunto, atenent que el van triar precisament a ell com a intèrpret, si no devia ser l’únic que es va oferir per a la feina. És a dir: davant l’evidència de la inexistent comprovació del nivell professional de l’escollit, tenien de fet pensat oferir la feina a algú? Si no hagués estat pel seu oferiment, hi hauria hagut intèrpret per a sords al funeral de Nelson Mandela? I en conseqüència, s’haurien ofès aleshores els del gremi de sords? Per tant, no haurien fet bé els sords de callar en comptes d’acarnissar-se públicament contra el senyor Jantjie? Al capdavall, no va aconseguir Jantjie amb la seva actuació donar presència als sords amb aquell acte i, doncs, sensibilitzar el món sobre aquest col·lectiu, i de la manera més magníficament eficient, a través de tots els mitjans mundials? Uf...

El senyor Jantjie és un símbol involuntari, inconscient, de l’home modern, aquell que ho és en tant que triomfador a qualsevol preu. En la modernitat no importa el que fas sinó el que sembla que fas. No importava gens el que hauria hagut d’interpretar amb signes, però a Jantjie li va fallar la tècnica del llenguatge, i això va ser decisiu. Al president nord-americà Obama, que tenia al costat, no li falla la tècnica del llenguatge. Jantjie es va delatar i, en delatar-se, va delatar la farsa moderna. L’home modern no pot fallar, i la resta d’homes triomfadors i aspirants no l’hi van perdonar. L’home modern és un camaleó amb americana, corbata, colònia, i amb una dentadura blanca com la neu. Jantji complia aquests requisits, però va gesticular de manera convincent per a tothom menys per als sords. Tot d’una va deixar de ser un home modern als ulls del món. L’home modern és un infiltrat a la festa, ningú no el coneix i tothom l’accepta perquè fa allò que s’espera que faci. No ha de tenir personalitat, si en tingués estaria perdut. L’home modern busca l’acceptació i per això s’adapta, s’integra al cim de la impersonalitat social com un guant a la mà. Jantjie feia tot l’efecte de ser el perfecte home modern, però el van acabar enxampant, i la societat, a qui naturalment no li importa un rave el llenguatge dels sords, no l’ha perdonat perquè han interpretat que es burlava, i no pas dels sords, sinó d’allò més sagrat: el corrent social. La pitjor de les ofenses. Vet aquí l’enorme hipocresia. De res no ha servit que el senyor Jantjie fos esquizofrènic. Cap exculpació. Va deixar la societat moderna en evidència, i això és intolerable i mereix la foguera. Ni seny ni pietat. De no haver estat pels sords, ara ningú no es recordaria de Jantji. Hauria passat per un home modern. Oblidable.

Cultura de la frivolitat

Rellegeixo l’article del professor i crític Joan M. Minguet publicat el passat mes de juny al digital http://www.nuvol.com/noticies/bibiana-ballbe-com-a-simptoma-la-cultura-de-la-riota/, que tanta polèmica va suscitar, i no és d’estranyar-se, perquè en aquest país hipòcrita la veritat no revelada suscita polèmica quan rarament algú la revela, cosa que fa que desaparegui la hipocresia que en principi la provoca i que finalment es tracti d’estupidesa en el seu nivell més refinat, és a dir: d’una polèmica sincera, d’un escàndol real entre els catalans. En canvi, jo no eliminaria ni una sola coma de l’article esmentat. L’obvietat que exposa l’articulista sobre la frivolitat en el tractament de la cultura a casa nostra és tan aclaparadora que, de fet, em resulta violent que hagi calgut escriure un article, i encara més que hi hagi qui discuteixi l’obvietat, cosa que lamentablement justifica la raó de ser de l’article en qüestió.

Que en aquest pseudopaís la cultura importa mitja merda és un fet que no caldria esmentar, si no fos justament perquè en aquest país la cultura importa mitja merda i bé algú ho ha de dir encara que no serveixi de res dir-ho, perquè com deia el gran Manuel de Pedrolo, “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”, un lema que, per cert, menfotista —en realitat bon minyó— com és el personal català, és contínuament menyspreat amb el mig somriure propi dels mediocres, en nom d’un bon rotllo cretí que no és més que vulgar submissió de poble imbècil, adotzenat.

Com a mascle heterosexual dec ser una mica estrany, perquè dec ser l’únic a tot Catalunya a qui la noia Ballbè destrempa. Cada cop que la veig sento que em baixen les defenses, que la sang em deixa de bullir. M’horroritza el seu capteniment, la seva veu escardada, cridanera, atabaladora, la seva conyeta barata, previsible, pija, banal, pur safareig hipòcrita de terrassa un diumenge de bon temps. Però encara m’horroritza més que formi part de la capelleta que talla el bacallà en el món mediàtic pseudocultural català i que, a sobre, hi hagi una àmplia colla de babaus-claca que justifiquin la manera bonrotllista de fer de la colla pessigolla, en considerar-la positiva per a la divulgació de la cultura en contraposició de l’elitisme, que es veu que no ajuda gens a l’expansió cultural, segons diuen, i si ho diuen suposo que és perquè la cultura requereix un esforç, una cosa intolerable d’assumir per aquells a qui se suposa que se’ls ha d’introduir el cuquet de la cultura. Bé, més enllà d’aquest detall, em nego a replicar el posicionament dels amants de la frivoli... de la simpàtica divulgació. En fi. Em fa mandra haver de replicar imbecil·litats, i ja ho fa en Minguet en el seu necessari article, cosa que li hem d’agrair.

Val a dir, però, que el súmmum de l’horror se l’emporta al meu entendre —sentir— la comèdia vergonyant aquesta de l’any Espriu, en un país amb un nivell d’analfabetisme funcional tan elevat que, combinat amb la seva nul·la autoestima, tal com es demostra en el seu desconeixement total dels seus personatges més conspicus, fa que això de l’any Espriu resulti una impostació, una falsedat tan ridícula que dir que provoca vergonya aliena és gairebé com no dir res, de tan curt com queda. Ai, aquelles sentències de l’Espriu, tot d’una convertit en Déu 2013, aquelles reflexions suposadament sàvies perquè les diu Déu 2013, unes frases que veig i llegeixo als mitjans sense que vingui a tomb, però tant se val, la qüestió és fer veure que som cultes —el provincianisme és així. Ai, quina ridiculesa anar tot d’una de poble culte, quan el lector mitjà català no sap ni on té la mà dreta. Ai, aquesta certesa que l’any que ve ja ni Déu es recordarà d’Espriu, i tal dia farà un any. Ai, com pateixo quan al telenotícies omplen quota un cop a la setmana parlant cinc minuts sobre art i d’allò que en diuen pomposament nous creadors, abans que els nous creadors caiguin en l’oblit més ignominiós perquè la cultura importa de fet aquí mitja merda, i just després que ens expliquin amb pels i senyals les característiques del nou pet que s’ha tirat Messi a l’entrenament. Ai, com pateixo veient la cruel preocupació dels mestres maldant per ensenyar a llegir uns alumnes que, com més entenguin de què tracta la pel·lícula, més confusos i desgraciats seran perquè res no se’ls permetrà canviar. Ai, que malament em sento, havent parlat de la Ballbè, contribuint a alimentar la seva condició de mediàtica.