Les agulles d’internet

Crec que ja ho he escrit més d’un cop, però tant se val, mai no em farà res repetir-ho perquè per desgràcia el fet sempre serà una constant. Si dic que no crec en res o, per ser exactes, si dic que sóc crèdul amb el que veig però no crec en l’evolució del bitxo humà justament perquè sóc crèdul amb el que veig; si dic que me la bufen els cants de sirena tecnològics amb què se’ns pretén fer passar bou per bèstia grossa, en conseqüència és lògic que no cregui en les suposades bondats d’internet. I és que, per més que aquesta eina potencialment magnífica hagi fet canviar els hàbits i les maneres de comunicació entre els homes, en absolut ha modificat ni un bri la miserable naturalesa humana. No es tractaria d’això, si parlem de bondats? Altrament, de què estem parlant? El dia que Shakespeare resulti anacrònic, podrem reconèixer l’evolució en positiu de l’home. Mentrestant, vitalisme, moral en la derrota i pregar que l’escepticisme no ens meni a la depressió.

No veig en absolut que la gent sigui més feliç des de l’aparició d’internet, perquè no es demostra més claredat d’idees arran de les infinites possibilitats d’informació que aporta l’invent. És natural, si tenim clar que l’eina està al servei de l’home i no a l’inrevés. Això em fa pensar en el baixista dels Who,  John Entwistle, que col·leccionava cotxes sense saber conduir, o en aquell conegut meu que col·leccionava guitarres elèctriques sense saber-ne tocar una sola nota. De moment, internet és una eina d’informació democràtica, i precisament per això qualsevol pot escriure el que li sembli. Aquest és precisament el drama, de la mateixa manera que de fet ho seria si hi hagués dictadura a la xarxa. Perquè, si parlem de democràcia, no cal dir que, tenint en compte que vivim en un món que alimenta contínuament l’estultícia, el nombre de subnormals que aporta el seu gra de sorra a la confusió també a internet és cada cop més creixent, cosa que indefectiblement significa que el nombre d’aportacions positives a la xarxa cada cop resultarà més com buscar una agulla en un paller.

La sort d’internet, però, és que sabem que l’agulla sempre hi és, només cal trobar-la. De fet, és molt fàcil aconseguir-ho. Per a això, només cal tenir criteri. Però és clar, demanar a un cretí que tingui criteri és demostrar que ets més cretí tu que el cretí a qui li ho demanes, oi?

Un exemple de joia a internet. És el cas de l’entrevista que va fer l’any 1983 Joaquim M. Puyal a Manuel de Pedrolo al programa “Vostè pregunta”, a la TVE a Catalunya, dirigit pel periodista mateix, per cert que dos mesos abans de l’estrena de TV3. Es tracta d’una autèntica meravella històrica, l’única entrevista que va concedir Pedrolo a una televisió, i que tenim el privilegi de gaudir gràcies a la nova —ja no tant— tecnologia. Fa cosa de vuit anys, en llegir els dietaris de Pedrolo vaig assabentar-me d’aquesta entrevista i no vaig parar fins que la vaig aconseguir en vídeo. Era una gravació personal, casolana i incompleta. No havia sentit mai la veu de l’autor ni havia vist mai el personatge en moviment. Aquell vídeo que conservo el vaig guardar com un tresor. Ara ja no em caldria conservar-lo, i m’estalviaria espai i pols a la prestatgeria. Des de fa un temps, internet em facilita l’entrevista sencera. Impagable. Us n’adjunto l’enllaç, així com el també valuosíssim documental sobre l’autor, “Temps obert”. Ah, no em puc imaginar la meva vida sense internet.
Manuel de Pedrolo al programa Vostè Pregunta
Manuel de Pedrolo Amb el Temps Obert

Still got the blues: adéu a Gary Moore

El passat dia 6 va morir Gary Moore, el punyent cantant i guitarrista de rock-blues irlandès que vaig descobrir a vint anys amb la sensacional Still got the blues, una de les millors balades que he sentit. Cada cop que sona se’m fa un nus a la gola, i per això, així que em vaig assabentar de la mort de Moore, li vaig voler retre el meu particular homenatge escoltant els seus discs, i val a dir que també va ser un homenatge a mi mateix, a la meva joventut perduda.
Aquesta mort em va fer adonar de com viuen dins nostre els artistes que han marcat una etapa de la nostra vida, per més que passin els anys i fins i tot quan els perdem la pista. I també arran de la trista notícia vaig sentir com una clatellada el trepidant pas dels anys, en descobrir que l’últim disc que vaig comprar de Moore va ser el fluix Dark days in paradise, del 1997. No m’ho podia creure. He estat catorze anys sense saber res del músic, i ha hagut de morir per adonar-me’n. Aquests dies m’ha sorprès la quantitat de discs que ha continuat publicant d’ençà del final dels noranta, sense que jo me n’assabentés.
Moore va viure la seva època comercialment daurada a principi dels noranta, curiosament amb el seu controvertit gir cap al blues, tot abandonant la seva etapa de sempre en el hard-rock, en principi un gènere que comprèn un públic més massiu i amb el qual gaudia d’un bon tou d’entusiastes que es van sentir traïts. Amb el temps, però, aquests han hagut de reconèixer la qualitat del Moore bluesman i l’extraordinària aportació de la seva guitarra estrident al so de Mississipí. M’agraden les seves dues etapes, i fins i tot no em fa res escoltar els discs més prescindibles, aquells en què experimenta i trepitja un terreny desconegut per a ell, i per tant on palesa vacil·lacions. I m’agraden perquè sempre he considerat que tota obra d’un gran artista sempre regala alguna cosa de què meravellar-se.
Ha mort Gary Moore. I només ara sé que per a mi ell no era només la seva música. I ho sé pel meu plàcid oblit durant tants anys de la seva trajectòria, tal com ho revela la meva actual amargor. Plàcid oblit, doncs, perquè sabia que el músic era viu. La mateixa placidesa en l’oblit que el meu cor batega; el pas dels dies sense recordar que tinc cor. Moore no hi és, i per això ara sentir la seva música no em consola. A diferència d’ell, estic trist. Ell ja no pot estar de cap manera, i ni en pau no descansa. No, no hi és. Com no hi són ja els meus vint anys, quan el vaig conèixer. I tu no ho vas saber mai, oi, Moore? No t’ho tinc en compte, i més em val. Perquè et portaré dins meu fins el dia que em mori. El dia que tampoc no em coneixeràs. Perquè no és veritat que ens hàgim de trobar enlloc.
Still got the blues-live

Cava&Mots

El proper dijous 17 de febrer, l’associació Identitat, de Cornellà de Llobregat, m’ha convidat a fer una xerrada titulada “El dret a decidir: literatura catalana”. L’acte s’inclou en el seguit de tertúlies Cava&Mots, en què, com el nom indica, no hi falta la beguda. Espero, doncs, no engatar-me abans d’etzibar el meu discurs. La xerrada tindrà lloc a l’Orfeó Catalonia, al c/ Torres i Bages, 62, a les 20h. A veure si veniu. Com més siguem més riurem. O plorarem, vés a saber.