D'oferta

Tinc un veí que té afició per les ofertes. Quan arriben a la bústia fulletons d’ofertes agafa el fulletó i el devora allà mateix, a l’entrada de l’edifici. Amb l’expressió greu, els seus ulls ressegueixen àvidament els fulletons de les ofertes, a dreta i esquerra, els ulls amunt i avall sobre el fulletó d’ofertes del supermercat més barat del barri. Porta un bolígraf a la butxaca i se’l treu per assenyalar les ofertes que més l'interessen, tot i que vaig saber que les ofertes que més l’interessen no són ofertes de coses que necessita i ni tan sols que li agraden, sinó que compra les ofertes segons li semblen ofertes més o menys espectaculars. Parlant amb ell sobre el tema de la seva afició per les ofertes em va dir que patia acidesa d’estómac, però que comprava molts quilos de taronges perquè les ofertes de taronges del supermercat eren irresistibles, i no puc estar-me’n, em va dir, i això que no m’agraden les taronges, tinc acidesa d’estómac i no m’agraden gens les taronges, em va dir, m’agraden els plàtans, sóc un boig dels plàtans, menjaria plàtans com un mico, però no m’agraden les taronges, em va dir, sense que jo entengués què tenia a veure aquella informació dels plàtans amb el seu disgust per les taronges. Li vaig dir que, si aquesta era la qüestió, em podia donar a mi les taronges, o bé les hi podia recomprar i així ell podria continuar amb la seva afició de comprar taronges d’oferta i jo menjaria taronges a un preu doblement reduït, i tots dos contents. Però aleshores l’home va fer un llarg silenci i em va repassar de dalt a baix, pensarós, amb la mà al mentó. Em va dir, a tu no et van haver d’ingressar a l’hospital per una hernia a l’estómac...? Això em va dir el malparit. Tenia memòria. El veí  aficionat a les ofertes tenia una gran memòria i li vaig haver de dir que sí, però que de tota manera m’agraden les taronges i de tant en tant en menjo, tot i que no em van bé per l’acidesa. El veí va fer que no amb el cap, va fer petar la llengua, i aquí es va acabar tot.

Un d’aquells dies, el veí duia una bossa de cinc quilos de taronges a cada mà i el vaig ajudar a pujar una bossa fins al seu segon pis. Em va donar les gràcies però no em va donar cap taronja i encara menys em va fer saber cap reconsideració sobre la meva proposta de les taronges. En obrir la porta del seu pis, la va haver d’empènyer amb força. El rebedor era de color taronja, muntanyes o turons de taronges envaïen el rebedor, i unes quantes, desbordades, van rodolar fins al replà. Vaig entendre que la porta no s’obria perquè darrere hi havia més muntanyes o turons de taronges. Quan amb molt d’esforç el veí va haver entrat, es va girar com va poder, em va somriure i va tancar la porta. Suposo que el somriure significava que em donava les gràcies.

A mesura que passaven els dies, vaig anar agafant mania al veí. Ell, la seva mesquinesa i les seves taronges. Vaig agafar mania també a les taronges, i cada vegada que veia una taronja al mercat, al supermercat, en anuncis, pensava en el veí i maleïa els seus ossos. I un matí, em trobava jo casualment mirant de venjar-me del veí traient-li de la bústia el fulletó de les ofertes del supermercat, quan va entrar ell amb un sac de taronges de cinc quilos a cada mà. Aquest cop no el vaig ajudar a pujar les taronges, però no va semblar importar-li, de fet diria que no es va adonar d’aquest detall. Estava massa eufòric, satisfet d’haver aconseguit aquells sacs de taronges d’oferta. 

Més tard, a casa va sonar el timbre de manera insistent, diria que impertinent, com si algú vingués a avisar-me que s’incendiava l‘edifici. Era el veí. Em demanava ajut. Em deia angoixat que al seu pis ja no hi cabia, que amb tantes taronges ja no hi cabo i no sé si et fa res que emmagatzemi les taronges que he comprat avui a la teva terrassa, que és el doble de gran que la meva. Em va dir “el doble de gran que la meva” amb enveja i malícia xantatgista, i li vaig dir que no, que el color taronja no m’agrada, saps?, no m’agrada el taronja de les teves taronges d’oferta, però m’agrada molt el groc dels plàtans, sobretot els que no estan d’oferta, saps? Quan tinguis plàtans que no estiguin d’oferta i que et sobrin, aleshores te’ls emmagatzemaré a la meva terrassa amb molt de gust, sonat fill de puta, li vaig dir.

Em va saber greu, perquè des d’aquell dia no vaig tornar a veure més el veí. Mai més. La policia creu que es deu trobar en algun lloc dins del seu pis, entre les muntanyes o turons de taronges. L’assumpte encara està pendent de confirmació.