D'oferta

Tinc un veí que té afició per les ofertes. Quan arriben a la bústia fulletons d’ofertes agafa el fulletó i el devora allà mateix, a l’entrada de l’edifici. Amb l’expressió greu, els seus ulls ressegueixen àvidament els fulletons de les ofertes, a dreta i esquerra, els ulls amunt i avall sobre el fulletó d’ofertes del supermercat més barat del barri. Porta un bolígraf a la butxaca i se’l treu per assenyalar les ofertes que més l'interessen, tot i que vaig saber que les ofertes que més l’interessen no són ofertes de coses que necessita i ni tan sols que li agraden, sinó que compra les ofertes segons li semblen ofertes més o menys espectaculars. Parlant amb ell sobre el tema de la seva afició per les ofertes em va dir que patia acidesa d’estómac, però que comprava molts quilos de taronges perquè les ofertes de taronges del supermercat eren irresistibles, i no puc estar-me’n, em va dir, i això que no m’agraden les taronges, tinc acidesa d’estómac i no m’agraden gens les taronges, em va dir, m’agraden els plàtans, sóc un boig dels plàtans, menjaria plàtans com un mico, però no m’agraden les taronges, em va dir, sense que jo entengués què tenia a veure aquella informació dels plàtans amb el seu disgust per les taronges. Li vaig dir que, si aquesta era la qüestió, em podia donar a mi les taronges, o bé les hi podia recomprar i així ell podria continuar amb la seva afició de comprar taronges d’oferta i jo menjaria taronges a un preu doblement reduït, i tots dos contents. Però aleshores l’home va fer un llarg silenci i em va repassar de dalt a baix, pensarós, amb la mà al mentó. Em va dir, a tu no et van haver d’ingressar a l’hospital per una hernia a l’estómac...? Això em va dir el malparit. Tenia memòria. El veí  aficionat a les ofertes tenia una gran memòria i li vaig haver de dir que sí, però que de tota manera m’agraden les taronges i de tant en tant en menjo, tot i que no em van bé per l’acidesa. El veí va fer que no amb el cap, va fer petar la llengua, i aquí es va acabar tot.

Un d’aquells dies, el veí duia una bossa de cinc quilos de taronges a cada mà i el vaig ajudar a pujar una bossa fins al seu segon pis. Em va donar les gràcies però no em va donar cap taronja i encara menys em va fer saber cap reconsideració sobre la meva proposta de les taronges. En obrir la porta del seu pis, la va haver d’empènyer amb força. El rebedor era de color taronja, muntanyes o turons de taronges envaïen el rebedor, i unes quantes, desbordades, van rodolar fins al replà. Vaig entendre que la porta no s’obria perquè darrere hi havia més muntanyes o turons de taronges. Quan amb molt d’esforç el veí va haver entrat, es va girar com va poder, em va somriure i va tancar la porta. Suposo que el somriure significava que em donava les gràcies.

A mesura que passaven els dies, vaig anar agafant mania al veí. Ell, la seva mesquinesa i les seves taronges. Vaig agafar mania també a les taronges, i cada vegada que veia una taronja al mercat, al supermercat, en anuncis, pensava en el veí i maleïa els seus ossos. I un matí, em trobava jo casualment mirant de venjar-me del veí traient-li de la bústia el fulletó de les ofertes del supermercat, quan va entrar ell amb un sac de taronges de cinc quilos a cada mà. Aquest cop no el vaig ajudar a pujar les taronges, però no va semblar importar-li, de fet diria que no es va adonar d’aquest detall. Estava massa eufòric, satisfet d’haver aconseguit aquells sacs de taronges d’oferta. 

Més tard, a casa va sonar el timbre de manera insistent, diria que impertinent, com si algú vingués a avisar-me que s’incendiava l‘edifici. Era el veí. Em demanava ajut. Em deia angoixat que al seu pis ja no hi cabia, que amb tantes taronges ja no hi cabo i no sé si et fa res que emmagatzemi les taronges que he comprat avui a la teva terrassa, que és el doble de gran que la meva. Em va dir “el doble de gran que la meva” amb enveja i malícia xantatgista, i li vaig dir que no, que el color taronja no m’agrada, saps?, no m’agrada el taronja de les teves taronges d’oferta, però m’agrada molt el groc dels plàtans, sobretot els que no estan d’oferta, saps? Quan tinguis plàtans que no estiguin d’oferta i que et sobrin, aleshores te’ls emmagatzemaré a la meva terrassa amb molt de gust, sonat fill de puta, li vaig dir.

Em va saber greu, perquè des d’aquell dia no vaig tornar a veure més el veí. Mai més. La policia creu que es deu trobar en algun lloc dins del seu pis, entre les muntanyes o turons de taronges. L’assumpte encara està pendent de confirmació.

Paranormal

La meva afició a comprar CDs de segona mà ha esdevingut prioritària a la meva afició per la música. Al principi tenia reticències a comprar CDs que haguessin passat per les mans d’altres, i no pas per la temença que estiguessin en males condicions. Tractant-se de gravacions digitals, les possibilitats que els CDs estiguin ratllats són minses, tan minses que fins al moment no m’he trobat cap CD comprat de segona mà que estigui ratllat. Els CDs que compro de segona mà estan en perfectes condicions sonores. Cap problema. Deixant el preu mes econòmic a banda, la meva afició a la compra de CDs de segona mà supera la meva afició a la compra de CDs nous. Ara compro CDs de segona mà precisament perquè han passat per altres mans. La meva dèria pels CDs usats arriba a l’extrem que els preferiria als CDs nous encara que el preu fos el mateix, perquè el que menys m’interessa dels CDs de segona mà és la música que contenen, i això malgrat que res em fa més feliç al món que la música. M’interessa molt la musica que contenen els CDs de segona mà que compro, però encara m’interessa més el nivell de degradació increïble de la capsa, de la coberta, del llibret que conté el CD i, naturalment, del CD. Per a mi és un misteri insondable arribar a entendre com la gran majoria dels CDs de segona mà que compro es troben en les condicions tan deplorables que es troben. Com és possible? Físicament ratllats, rebregats, masegats, arrugats, bruts, una capa de merda més gruixuda que el llibret apareix al cotó fluix quan els netejo. Increïble. Em té fascinat. Només des de la militància perseverant es poden aconseguir aquests extraordinaris resultats. La cosa és tan sublim que els CDs més exemplars en matèria de deteriorament els conservo tal com m’arriben, sense netejar-los, com obres de museu. Per res del món no els netejaria, abans em tallaria la mà, tal és la seva grandesa enigmàtica. Els cuido amb la màxima delicadesa per no modificar en absolut el seu estat fastigós. Màxim respecte. Què fa la gent amb els seus CDs? I sobretot, com s’ho fa? M’agradaria observar per un forat els propietaris originals dels meus CDs de segona mà en el moment de relacionar-se amb un CD. Pagaria per veure com actuen. Només se m’acut que des de l’odi profund a la música o a la insatisfacció pels CDs comprats nous arriben a maltractar-los de la manera en què m’arriben. Però aleshores, per què compren CDs si odien la música? O per què no s’informen de la música que contenen abans de comprar els CDs? Hi ha la possibilitat que els rebin com a regal, sí. Algú que odia aquesta gent els regala música perquè saben que odien la música. Però fins i tot així no em sembla una reacció mentalment sana maltractar els CDs de la manera en què els maltracten. Quan a mi no m’agrada un regal, no em dedico a maltractar-lo. Al contrari. El cuido com si m’agradés, com si me l’hagués de quedar, abans de pensar a oferir-li a la persona a qui em sembla que li podria agradar. En fi, no sé, no em dedico a rabejar-me amb cada cosa que no m’agrada, i encara menys a rabejar-m’hi de tal manera que se’m fa inconcebible de creure, fins a trinxar de manera inimaginable l’objecte odiat o menyspreat.

Cada cop que compro un CD m’agrada que estigui en condicions molt deplorables. M’hi entretinc. Puc passar-me una tarda sencera observant-lo, mirant de comprendre com ha pogut ser tractat per arribar a adquirir l’estat en què es troba. Mai en trec l’entrellat. No surto de la idea que em sembla lògica d’obrir un CD amb raonable cura, agafar-lo per l’extrem i posar-lo a l‘aparell amb raonable cura, escoltar el CD, i en acabat treure’l de l’aparell amb raonable cura, posar-lo dins la capsa i guardar-lo a la prestatgeria. Cap esforç. Cap sacrifici. Què té a veure aquest senzill procés amb cap mena de deteriorament del CD? Què té a veure el pas del temps a la prestatgeria abans no el torno a escoltar, amb el deteriorament extrem dels esmentats CDs de segona mà que compro? Quina estranya manipulació cal exercir sobre el CD perquè arribi a adoptar les condicions demencials dels CDs de segona mà que compro? Un misteri. I només m’apropo a la seva dilucidació quan penso en la mena de persona que cal ser, amb l’exquisida insensibilitat atroç que cal tenir per desfer-se i vendre’s CDs dels Staple Singers o de Chick Corea, per posar dos exemples. Aleshores, quan penso en això, a banda d’entendre que l’estupidesa dels altres de vegades em resulta molt beneficiosa, em sembla veure per un moment la llum, l’explicació de l’estat deplorable dels CDs de segona mà que compro. Però només per un moment, una llum fugaç, perquè de seguida, insistint a observar l’estat dels CDs en qüestió, torno a pensar que només un fenomen paranormal por aconseguit deixar els CDs en l’estat en què els compro. I així passo distretes tardes donant-hi voltes i voltes, talment el CD dins l’aparell, que mentrestant va girant com si res, sonant magníficament a l’aparell, mentre em miro la capsa i el llibret fets un nyap.