L'arbre tort

Aquesta noia simpàtica que ve cada estiu al mateix bar on menjo les patates fregides més fabuloses de la història de la patata fregida, tal com crec que ja he apuntat en algun altre escrit, o no, perquè cada cop tinc menys memòria, i millor, perquè les coses que recordo la majoria són penoses, per oblidar, i és ben estrany, perquè diuen com lloros que el cervell filtra els fets traumàtics i els llença a la paperera de l’oblit, i en canvi, ja dic, jo només recordo coses penoses, penosíssimes, i se m’acut que, és clar! són penoses però no pas traumàtiques, i és per això que les recordo, és per això que el meu cervell no les deu filtrar i no les envia a la paperera de l’oblit, ja dic, i és per això que per contra sí que envia a la paperera del meu oblit els fets traumàtics, però això no ho puc afirmar, com és natural, perquè si he oblidat els fets traumàtics no puc afirmar alhora que el meu cervell s’encarrega de filtrar-los per fer-me’ls oblidar, car seria una falsa afirmació, contradictòria, com el lector pot comprendre, o no.

Doncs bé, deia que aquesta noia simpàtica, cambrera estival del bar on devoro les patates fregides exquisides, em deia l’altre dia que “hi ha gent maca, només et trobes de tant en tant amb clients antipàtics que t’amarguen el dia”. I naturalment, jo m’esparvero i la corregeixo, perquè cal corregir el jovent quan va tort, algú l’ha de corregir, perquè l’escola no ho ha fet, al contrari, i considero que la meva obligació moral és eliminar-li del cervell tot el que li han ensenyat a l’escola, només faltaria, ja ho deia Mark Twain i també o dic jo, només faltaria, sí. I li dic a la noia que això que dius és un error greu, molt greu, noia, aquesta idea teva és un error mortal de necessitat. I la noia esbatana els ulls, com és comprensible, i els esbatana amb la safata a la mà i la safata li tremola i el got de vermut per a un client amb mal gust que beu vermut perquè està de moda, no pas perquè li agradi el vermut, sospito en conèixer jo l’imbècil a qui va destinat el vermut, un enemic inconscient del vermut i de tot hàbit que sigui adoptat per iniciativa pròpia i, doncs, no gregària, el got de vermut, deia, trontolla i està a punt de caure-li a terra, pobra noia, i tot per culpa de la meva brusca i vehement correcció, que encara no li he exposat però que ja li he apuntat amb aquesta vehemència, ja dic, suficient perquè la noia s’espanti. Que bèstia, Ricard, que bèstia arribes a ser. I aleshores, per tranquil·litzar-la, intento dir-li de la manera més clara però contundent possible en què consisteix el seu greu, gravíssim error. Mira, noia, li dic, jo paternalista, aquell to condescendent que em fa ràbia de mi mateix però que no puc evitar perquè m’agrada posar-me condescendent i paternalista, vés a saber per què, una feblesa traumàtica. Li dic, mira, noia, el fet que un percentatge molt reduït dels clients a qui serveixes t’amargui el dia amb algun numeret desagradable no significa que siguin els únics malparits a qui serveixes. Ni de bon tros. El fet que la majoria de clients siguin educats o molt educats, o simplement que no siguin ni educats ni mal educats però passin discrets, demanin la comanda, paguin i se’n vagin amb discreció, no significa en absolut que siguin gent decent. Poden ser la mar d’agradables i educats o discrets, i ser perfecta gentola. De fet, pots estar segura, noia, que de la totalitat de clients que serveixes en una jornada laboral, el noranta per cent, a mi, almenys a mi, em produirien basques només que hi parlés deu o quinze segons, i si en pots estar segura és perquè jo n’estic molt segur. Hi ha moltes maneres de ser malparit, noieta –li dic ara, encara més repel·lent amb el meu insofrible paternalisme–, i fins i tot de comportar-te com a tal de manera puntual sense ser-ho i fer-ho pagar al cambrer o el primer que et passa per davant. Tu no saps, noia –ara, no sé per què, rebaixo el paternalisme– si aquell malparit que t’ha amargat el dia perquè et fa saber de males manera que la cervesa no està fresca com la desitja o perquè l’hi has servida amb un dit més d’escuma del que considera adequat, en realitat li han fotut tantes putades per bona persona, que n’ha de fotre ell alguna a algú com a mecanisme compensatori o de descompressió si vol evitar rebentar. Supervivència. No té res en contra teu, no et vol amargar el dia i després li sabrà greu haver-te muntat el numeret, i tampoc no se sent valent amb tu perquè ets joveneta i fas una feina de servei que el fa sentir-se prou fort per humiliar-te, covard. No, res a veure. Només ho necessita, i tu ho pagues. Podria ser qualsevol altre, però t’ha tocat a tu. Per contra, pots estar segura que molts dels clients que consideres amables o simplement correctes, t’estan humiliant en silenci, de vegades tenint idees conscients, de vegades sense ni adonar-se que les tenen, en el prejudici. També la majoria de cops passa que els clients no tenen cap idea de tu, ets invisible, simplement t’ignoren, et somriuen, et donen fins i tot les gràcies quan els serveixes, però ho fan sense comptar amb tu, de manera formal, automàtica, cosa que és una forma subtil, per inconscient, d’humiliació. Per altra banda, també  pot passar que el client t’ignori perquè està consirós, abstret, pensant com fotre algú altre que li ha fet una mala jugada. El seu silenci no és, doncs, amable, ni té res a veure amb la discreció, sinó en la intriga, en la perversitat, en el procés de conformació d’una humiliació a algun tercer. Cap d’aquests casos, com pots comprendre,  no té res a veure amb ser una persona educada ni decent.

I finalment, noieta, li dic ara alçant dramàticament el to de veu, per impressionar-la, hi ha un altre tipus de malparit, i és qui fa veure que et tracta amb respecte però ho fa amb condescendència i paternalisme insofrible, i no tenint-ne prou et dóna consells sense que tu els hi demanis, i a sobre són consells estúpids, desafortunats, inútils, consells que, com la majoria de consells, igual que la memòria amb els fets traumàtics, se’n van directes a la paperera de l’oblit perquè només l’experiència pot ser bona consellera.

I en fi, li dic això a la noia i m’adono que la noia no hi és i que no sé quanta estona fa que parlo sol, escoltant-me, agradant-me idiotament, perquè veig la noia servint a la taula de la terrassa el vermut, somrient, sembla que rient i tot, amb l’imbècil enemic del vermut que ha demanat el vermut i se’l prendrà perquè ara es porta molt això tan vell com el cagar de fer el vermut el diumenge. I després, ho veig a venir, els observo i és com si ho veiés. L’imbècil es fa el simpàtic amb la cambrera dedicant-li una falsa rialla de malparit. S’acabarà follant la cambrera, sí. Ho estic veient.