T'estiren del braç

La noia deficient mental que sortia del bar mentre jo m’acabava, assegut en una taula, un suc de taronja natural, es va girar un moment al llindar de la porta i va somriure i va dir al cambrer darrere la barra “ teniu un poble molt bonic”, i en dir-ho la dona que l’acompanyava la va estirar del braç per fer-la sortir del bar o per fer-la callar, les dues coses, vaig tenir la la impressió que l’havia estirada del braç pretenent les dues coses, però sobretot, sobretot, perquè callés, perquè l’altra no digués més inconveniències, suposo, una inconveniència que també li devia semblar així al cambrer i a l’amo, també l’amo o encarregat del bar, tant se val, si he de jutjar per la reacció que va tenir, la mateixa reacció que el cambrer, total indiferència durant i després de dir gràcies a la noia tarada del cap, un gràcies que no significava res, tret de d’acord, ja he vist, ja hem vist que estàs tarada i hem de ser condescendents amb tu, és normal que diguis aquesta mena de coses perquè estàs malament del cap, noia, sap greu, però no estàs bé de l’olla i és normal, és comprensible que diguis aquestes inconveniències, ho entenem, perquè hem de conviure amb tothom, hem de ser humans, educats, respectuosos amb tothom, carregar-nos de paciència amb totes les imperfeccions, totes les tares del món, sobretot les tares humanes, les persones tarades com tu, noia, per això et donem les gràcies pel teu comentari però no fem més esment al que significa el teu comentari, t’ho passem per alt amb comprensió i oblidem la qüestió i a tu, també t’oblidem a tu, noia. Això, exactament això és el que vaig entendre que volia dir aquell gràcies del cambrer i de l’amo o encarregat, els dos dient gràcies alhora, de manera automàtica, amb aquella cara de no adonar-se del que realment acabava de dir la noia tarada, mentre jo els observava, observava l’escena, tota l’escena, fins al mínim detall, la noia fent el comentari, jo alçant el cap del suc de taronja, de cop alçant el cap, commogut pel comentari, per l’excepcionalitat de la sensibilitat del comentari de la noia tarada, de la humanitat del seu comentari evidenciant la bellesa del poble i la bona fe, el sentiment genuí, humà, de voler-ho comunicar, i tot seguit jo veient el braç de la seva companya estirant-li el seu perquè sortís d’una vegada del bar abans no digués més inconveniències, vaig entendre de seguida, i a continuació els meus ulls preveient de manera instintiva, ara me n’adono, la qualitat de la resposta, no pas la resposta que no podia ser una altra que el corresponent gràcies, sinó la manera de donar la resposta, el com previsible de la resposta, el com miop, estúpid, de la resposta.

I en fi, així és tal qual va anar, res de nou sota la capa de la terra, i de cop em vaig enamorar de la noia tarada del cap que acabava de sortir del bar i ara ja no la veia mentre pensava en tot això, en l’escena que s’acabava de produir, i ja no la veia, ja dic, només li havia sentit la veu dient  “teniu un poble molt bonic” i aquell somriure de la noia, i m’havia enamorat d’ella, d’ella i de tots els tarats mentals del món. Vaig pensar que jo també estava tarat per enamorar-me dels tarats i fer-me fàstic els no tarats, però això no em va importar perquè tenia el convenciment que si el món estigués dirigit per tarats com aquella noia, tarats a la seva manera no pas a la meva, val a dir-ho, tarats com la noia tarada, tot aniria molt millor perquè els pobles bonics no només serien apreciats per la gent tarada sinó que ningú no oblidaria que els pobles bonics són bonics perquè la gent tarada ens ho recordaria, ens recordaria a tots, els tarats i els no tarats, que els pobles i tot el que sigui bonic és bonic, i que s’ha de dir que les coses boniques són boniques perquè al final si no es recorda la bellesa la gent la dóna per feta i s’oblida que hi ha coses que són boniques, i després passa el que passa, que passa el temps i els no tarats es passen la vida distrets perdent el temps en coses estúpides, com per exemple creure que els tarats diuen coses estúpides que només mereixen la nostra condescendència.

La noia tarada em va alegrar el dia i recordaré sempre la seva lliçó que no em serveix de res, perquè veig contínuament les coses boniques però no m’atreveixo a comentar-ho per temença de ser vist com un tarat que mereix condescendència com la noia tarada. He de conviure entre els que estan bé del cap, els que diuen gràcies amb condescendència quan un tarat els diu que el seu poble bonic és bonic, o els que estiren del braç als tarats perquè callin quan els tarats ens fan saber que allò que és bonic és bonic i que, al capdavall, dient-ho, ens estan indicant que només per això val la pena viure. Només. En fi. He de conviure entre els no tarats, m’he de fer passar com un d’ells perquè no m’assenyalin i m’estirin del braç cada cop que obro la boca, i això és complicat, una pretensió impossible, perquè per exemple no sé quina cara posar quan els no tarats diuen seriosament que una cosa és bonica quan és lletja de collons, mentre que per contra no he sentit, mai, però mai, dir a cap tarat que una cosa lletja de collons és bonica; o estan molt reprimits i callen per por de represàlies dels no tarats, o diuen que és lletja perquè estan tan tarats que no tenen por de les represàlies. Però mai, mai, diuen que una aberració és bonica.

Pensava jo en tot això mentre pagava el compte del suc de taronja aberrant, i després el cambrer em va preguntar, sense importar-li la meva resposta, si tot havia estat bé i vaig dir que sí, que gràcies, i ell va somriure, amb complaença automàtica que no és complaença sinó hipocresia formal, automatitzada, i jo me’l vaig mirar somrient, seguint la beta de la comèdia, mentre pensava no només el suc és aberrant, no només em deu haver apujat el nivell d’insulina a límits intolerables; no només el teu suc de taronja natural era pur sucre artificial, perquè me l’has servit amb dos, exactament dos sobres de sucre refinat, fill de la gran puta, dos sobres per a un suc de taronja que és en si mateix dolç, per àcida que sigui la taronja, el suc és dolç, la taronja és dolça i per tant no necessita en absolut, l’últim que necessita és l’aberració de ni mig gram de sucre ni refinat ni no refinat, hòstia santa..., no només era aberrant, deia, el sucre que m’he ficat al suc de taronja per seguir-te la beta, cambrer no tarat, perquè sempre els no tarats em serveixen als bars sucs de taronja acompanyats demencialment de sucre refinat i una cullereta demencial per remenar estúpidament el sucre refinat i no refinat en el suc de taronja natural, sinó que a sobre he hagut de suportar la teva condescendència, la teva i la del teu encarregat o amo, tant se val, quan heu donat les gràcies a la noia tarada. T’hauria matat, us hauria matat, vaig pensar, ja ho crec que us hauria degollat allà mateix, just en el moment en què pronunciàveu la paraula gràcies. En fi, M’agradaria, m’agradaria molt comprovar si la noia tarada del cap es posa sucre refinat al suc de taronja natural, o si s’ho estalvia perquè no ha de fer com jo, posar-se els dos sobres sencers de sucre refinat al suc de taronja natural per no semblar un tarat als ulls de la gent no tarada del món, a la qual m’adono, ja fa uns quants anys que m’adono, que no he aspirat mai a ser, però que sovint, de fet constantment, ho dissimulo molt, per exemple fotent-me dos sobres de sucre refinat en un suc de taronja natural. Una contradicció amb cames.

Nota de l’autor: això de l’aplicació del sucre refinat en un suc de taronja natural per part de l’autor protagonista és pura ficció. Ho havia de dir, o rebentava.

Regal a les orelles

L’home em va dir:

“et diré una cosa que no li he explicat mai a ningú perquè ningú no m’entén”,

considerant, suposo, que jo sí que el podria entendre. De moment, però, encara no havia començat a explicar-me la cosa en qüestió i jo tampoc no l’entenia, marejat per la manca de sentit del que m’acabava de dir, desconcertat, suposo, com aquell “ningú” a qui l’home deia que havia explicat la cosa però no havia entès la cosa. Com es pot no explicar a ningú una cosa i dir que no l’expliques perquè aquest ningú no entén la cosa?

L’home em parlava fluixet en començar a explicar-me la cosa, jo gairebé no el sentia però el sentia suficient per anar entenent la cosa, i mentre anava entenent, però no del tot, literalment, perquè encara no m’havia acabat d’explicar tota la cosa, es va aturar en sec de manera inopinada i va negar el cap amb cara trista i decebuda, i em va dir “tu tampoc no m’entens”, i jo no vaig saber què contestar veient aquella cara seva dient-me que jo no entenia la seva cosa quan jo no li havia encara dit res sobre la cosa, més que res perquè encara no m’havia acabat d’explicar tota la cosa perquè jo em pogués pronunciar sobre la cosa. Vaig entendre que la qüestió de fons era que ell tampoc no entenia la seva cosa i me l’explicava perquè jo li aprovés la cosa dient-li algun afalac que el reconfortés, però no li vaig dir res i ell va acabar de seguida d’explicar-me la cosa, cosa que em va estranyar tenint en compte que m’acabava de dir que jo no l’entenia, i ja se sap que no es pot passar a multiplicar si primer no se sap sumar. En fi.

Un cop va acabar d’explicar-me la cosa vaig respondre-li el que en pensava, que la seva cosa tenia a veure amb simples vasos comunicants. Però em va dir que no. Aquest cop no em va dir que jo no entenia la cosa, simplement em va dir que no, però no em va justificar el perquè d’aquest no. Jo m’estava tornant boig, tan boig que la situació no em donava ni temps de maleir l’home. Que s’havia cregut, l’incaut arrogant, l'insensible, el dur de closca, dir-me a mi que no he entès la seva cosa... jo, com tothom sap, el campió mundial a entendre les coses, ha ha... jo, el més gan entendedor de coses de la història, ha ha ha..., perquè resulta que quan em va acabar d’explicar la cosa no havia fet falta que ho fes perquè ja l’havia entès només d’obrir la boca, l’havia entesa abans i tot, la cosa, em vaig adonar ara, que quan m’havia dit que no l’havia entès, abans i tot que m’acabés d’explicar la cosa.

És probable..., li vaig dir davant la seva negativa al meu argument dels vasos comunicants, una resposta que l’hauria sabut donar un nen de tres anys, de tan òbvia com era, perquè no n’hi havia una altra al que m’explicava. Però hi ha una altra possibilitat, li vaig dir per aplacar la tensió de la conversa, i és que simplement el que m’expliques no té explicació perquè es qüestió de caràcters, així de simple..., vaig dir-li, jo més fals que Judes. Però l’home em va respondre, amb el semblant seriós i la resposta seca: sobra que diguis també això, sobra que em diguis que la cosa no té explicació.

Uf, uf. De manera que res del que jo li deia li semblava bé, alhora que en cap moment, més enllà de l’exposició de la seva cosa, no em donava l’explicació que ell li trobava a la seva cosa. Quant a mi, quan jo no havia obert la boca va trobar que no l’entenia; quan li vaig argumentar que era qüestió de vasos comunicants, no ho va trobar encertat; i quan només em quedava dir-li que la cosa no tenia explicació, se’m va ofendre.

L’home esperava, efectivament, el consol d’un afalac per part meva, una aprovació amb la meva comprensió sobre la seva incomprensió de la pròpia cosa. Una llepada meva a la seva ferida. Li vaig dir que l’entenia, que l’entenia perfectament, i aleshores sí, va somriure lleument, content de ser comprès, sense demanar-me explicacions, sense voler saber què és el que jo havia entès per afirmar que l’entenia perfectament, i oblidant, oblidant completament que feia un moment m’acabava de dir que jo no l’entenia.

Vam reforçar l’amistat. Per a mi, la frustració, objecte de neurosi, és objecte de fascinació, un repte intel·lectual absurd, impossible, i per això fascinant.

Cap miracle

L’amiga infermera m’havia dit feia temps que els moribunds decideixen al costat de qui volen morir, i el dia que em tocava morir a mi em vaig recordar d’ella i de les seves enigmàtiques paraules i vaig esperar tota la tarda agonitzant, sense decidir-me a morir, perquè al costat meu tenia de visita un paio a qui no havia suportat mai i s’havia assabentat vés a saber per qui que m’estava morint i va venir a veure’m, no sé si a veure’m morir pel plaer de veure’m morir o a veure’m morir per acomiadar-se de mi abans de morir. No ho sé i tant se val, el cas és que jo agonitzava com un porc a l’escorxador al llit de l’hospital públic i ell era dret al meu costat, gairebé no li sentia la veu, em parlava i no entenia el que em deia, perquè m’estava morint i perdia les facultats auditives, suposo, era el primer cop que jo agonitzava i això era el que em semblava, o potser no entenia el que deia perquè el dolor horrorós per tot el cos, des de les ungles dels peus fins a l’últim cabell, m’impedia de fet concentrar-me en el que em deia, estava jo pendent del meu dolor, tot jo dolor, i m’era impossible atendre a les seves paraules. Aquest era justament l’únic atenuant al meu dolor, la meva incapacitat, gràcies justament al dolor, d’entendre el que em deia, cosa que, probablement, vaig aconseguir pensar jo en la meva agonia, hauria estat pitjor que la pitjor de les agonies, i això que per a mi la pitjor de les agonies era aquella meva, aquella que estava jo patint en aquell moment en el meu llit de mort a l’hospital, el llit que duia anunciat que seria el meu llit de mort, un llit especial. Havia dormit en infinits llits al llarg de la meva vida però aquell era un llit especial, el llit de la meva mort, no tenia res d’especial però era un llit especial pel fet que li havia tocat ser el llit de la meva mort, vaig pensar mentre agonitzava, i el paio no parava de garlar, paraules de consol, suposo, perquè en un moment donat em va agafar la mà i me la va prémer i em va fer mal perquè em feia mal tot el cos, ja dic que tot jo era dolor, però aquella mà seva contra la meva moribunda em va fer més mal que tota la resta del meu dolor per tot el cos. Però jo no tenia força per cridar, per queixar-me del dolor que m’estava infringint en el seu consol prement-me la mà, i cada cop que jo feia una ganyota retorçada de dolor ell em premia amb més força la mà per consolar-me, suposo, per dir-me que estava amb mi, suposo, i m’era molt difícil, de fet impossible no normalitzar l’expressió de la meva cara per fer-li veure que estava bé, que estava morint en pau i per tant no calia que em premés la mà, amb tanta força que m’estava matant de veritat, em matava més el dolor que sentia per culpa d’ell prement-me la mà per consolar-me en la meva agonia que no pas l’agonia de la malaltia que m’estava matant, vet-ho aquí. I jo suplicava que vingués la infermera o la policia per treure’m de sobre aquell pesat que m’estava matant de dolor prement-me la mà, compassiu amb mi, devia creure, ja ho comprenc, però m’estava matant. I al final es va asseure a l’espona del llit sense deixar-me anar la mà i jo només suplicava per dintre meu, de sobte vaig creure en Déu i suplicava que si us plau no tingués en compte tota la meva vida d’ateu i em salvés d’aquella tortura matant-me ell, Déu Nostre Senyor, i de cop, sense patiment, però que si us plau m’alliberés de la mà d’aquell paio que me la premia matant-me d’un dolor inenarrable, per més que ho intenti explicar no arribarà ningú mai a comprendre el dolor que sentia jo, víctima de la mà consoladora d’aquell home insuportable que m’havia vingut a acomiadar, suposo, i jo només volia, efectivament, que s’acomiadés de mi, però fotent el camp de l’habitació, per l’amor de Déu, fot el camp de l’habitació ara mateix que m’estàs matant, em deia jo en la meva agonia. I pensava en això, pensava en alliberar-me de la mà d’aquell paio insuportable i de tota la seva presència, de tot el paio insuportable en definitiva, i alhora pensava que arribi, que arribi ja la persona que vull que estigui al meu costat per poder-me morir, però estava tan trastornat pel dolor que no podia pensar en ningú, no podia pensar gairebé en res tret d’alliberar-me d’aquella mà que em matava, d’alliberar-me del paio que m’estava matant de dolor prement-me la mà amb la seva mà consoladora.

Fins que el dolor em va fer desmaiar-me, suposo, perquè no em va matar. La infermera em va dir que m’havia desmaiat i, quan m’ho va dir, el paio no hi era, el primer que vaig fer en obrir els ulls va ser donar un cop d’ull de gat a tota l’habitació per assegurar-me que no hi era, que el paio no hi era i evitar haver-me de tornar a desmaiar. I em trobava molt bé, alliberat, el dolor era de ressaca, no pas un dolor de moribund, era el dolor de la recuperació, de la tornada a la pau, a la vida, a la plena vida, a la felicitat en absència de dolor després d’haver-ne patit en extrem. I vuit dies després sortia de l’hospital, els metges no se’n sabien avenir i van dir que jo era un miracle de la ciència, i a mi em va desconcertar allò de relacionar els miracles amb la ciència, sobretot venint de científics, no entenia res, però en fi, es veu que el meu càncer era terminal i de sobte les cèl·lules havien sanat, els metges no entenien per què i jo tampoc ho entenia, bàsicament perquè mai he sabut veure la diferència entre una cèl·lula sana i una de malalta, la veritat sigui dita. No vaig dir-los res sobre el que pensava jo de la meva miraculosa recuperació, i era que no tenia res de miracle, simplement havia passat el que m‘havia dit l’amiga infermera feia temps, que les persones morim al costat de qui volem morir. I jo, francament, no volia morir al costat d’aquell paio que no suportava, i encara menys quan em premia la mà, torturant-me, el fill de la gran puta.