Recordo aquella
discoteca a Barcelona, Nick Havanna, no sé si encara existeix ni m’interessa
saber-ho, jo havent-hi anat potser quatre nits als anys vuitanta perquè algú m’hi
empenyia, no recordo qui m’hi devia empènyer, en aquella època d’adolescència
en què algú sempre m’empenyia a fer una cosa o altra que no m’agradava fer però
que hi acabava accedint perquè no fer-la em condemnava a l’avorriment absolut
de la manca de perspectiva d’haver de fer res, i en canvi fer-la em provocava
la il·lusió de possibilitat de diversió, és a dir d’alienació, tot i saber des
del primer moment que m’avorriria encara més que havent-ho deixat córrer, i que
a més de l’avorriment després em guanyaria una frustració que derivaria
indefectiblement en una petita crisi depressiva, si se’m permet la llicència.
La meva adolescència va ser un temps d’il·lusió successiva, un encadenament
d’il·lusions, la regeneració d’un deliri, sempre el mateix sota les seves
diverses formes a cada il·lusió, unes ganes enormes de viure però havent-me
d’inventar el suc d’aquesta vida perquè em trobava en un desert vital. M’havia
d’inventar els meus oasis en aquella autèntica merda de temps perdut del qual
no em vaig recuperar mai ni me’n recuperaré, perquè de fet no se m’acut ni la
manera de recuperar el temps ni de no perdre’l. El temps mai no es guanya,
sempre es perd.
Bàsicament, doncs,
no hi ha ni mitja diferència entre el meu temps com a adult del meu temps com a
adolescent. M’ha de servir de consol? Ah, la joventut. Aprofita, aprofita, nen,
que és època de tenir il·lusions. Si no les tens ara, quan les tindràs?, em
deien, i els molt estúpids tenien raó. Ja dic que de jove jo anava d’il·lusió
en il·lusió per evitar l’avorriment. La realitat mediocre, pèssima, repugnant
sovint, anava per una altra banda, jo era un surfista de la imaginació solcant
les aigües putrefactes sota meu, amb aquella concatenació d’il·lusions
miserables però suficients, mirant desesperadament de no aturar-me per no
enfonsar-me definitivament en la mort en vida. Fora del deliri, existeix de
veritat una vida que no sigui una mort en vida? Bé, deixem-ho córrer.
No m’agradaven
les discoteques però alguna vegada hi anava. En el fons em fascinaven. Era la
meva incomprensió pel sentit de la discoteca el que em fascinava. Fos com fos,
si era capaç d’imaginar-me abans de sortir de casa que allà em podria divertir,
per què no fer veure quan fos a la discoteca que em divertia? Al capdavall, no
ho aconseguien els altres, ni que fos sense saber-ho? Ah, com els admirava! Tota
aquella gent jove, molt il·lusionada, suposo, fent veure que s’ho passaven bé a
la discoteca, amb aquella cosa que en deien música i aquells crits que havies
de fer per mostrar el millor de tu mateix als altres, tots il·luminats per
raigs de llum espasmòdics, frenètics, neuròtics, els raigs, cadascun algú
diferent, d’un color diferent a cada segon amb aquella il·luminació demencial.
Prossegueixo. Estava
jo dubtant de mostrar el millor de mi mateix a algú altre, no recordo qui, però
segur que amb faldilla, diguem-ne, quan em va cridar fortament l’atenció una
màquina expenedora de no distingia ben bé què des del mig de la pista de ball o
del que fos, perquè en la distància em va cridar l’atenció que la màquina no
podia ser de coles, ni de gominoles, ni d’aperitius, ni de cigarrets, ni de res
habitual, perquè allò que venia la màquina semblaven llibres, eren portades de
llibres, cada cop me’n convencia més. No m’ho podia creure. Vaig deixar de
ballar o de fer allò que fos que jo feia perquè ni jo mateix no sabia què feia,
ja dic que ni tan sols sabia què hi feia, allà, en aquella discoteca, i vaig
anar de pet cap a la màquina expenedora, perquè a mi sempre m’han agradat
aquesta mena de coses que trobo fantasioses; fiques la moneda, tries el número
digital corresponent al producte, prems el botó, un gust prémer el botó, i tot
seguit veus aquell robot que empeny la cosa que compres i la fa caure al forat horitzontal
de sota, això quan li dóna la gana i per això té emoció, i quan la fa caure
fiques la mà i la reculls, el producte està al teu abast, abans inaccessible
darrere un vidre i ara al teu abast, i m’adono que em fa més il·lusió el giny
en ell mateix i aquella emoció que no pas la cosa que compro. En fi, el giny
sempre m’ha semblat pura fantasia i sempre que puc encara ara, al Metro, o allà
on sigui que hi ha una màquina expenedora de xocolatines o del que sigui, em
torno boig de cop i se me’n va la mà a la butxaca i hi fico la moneda i visc
aquella petita fantasia que, ja ho entenc, no fa més que demostrar com de
miserable arriba a ser el meu pas per l’existència, o més aviat la meva
existència, perquè suposo que l’existència
no existeix, dic jo. Doncs bé, deia
que aquella màquina expenedora de la discoteca venia, efectivament, llibres, i
això em va semblar primer fantasiós i després delirant. Jo estava sol davant la
màquina lluminosa, i no m’ho podia creure. Recordo que vaig estar mirant els
títols dels llibres una bona estona, de dalt a baix mirant la màquina il·luminada,
i tornava a començar, el meu cap amunt i avall i avall i amunt, devorant
compulsivament les portades dels llibres dins la màquina, alguns dels quals
recordo que d’en Quim Monzó, i un d’ells del valencià Toni Cucarella. Oh, quina
alegria, en Cucarella, un dels millors contistes, i amb diferència, que ha
donat la literatura catalana els últims trenta anys, per descomptat que
infinitament superior a Monzó, i per tant, llegit per la seva estimada tia i
condemnat a l’ostracisme collint taronges a l’horta valenciana, no caldria si
no. En fi. Després, vaig mirar a l’entorn i tothom ballava o allò que fos que
feien, i jo continuava sol davant la màquina expenedora de llibres preguntant-me
quants d’aquells llibres es devien vendre en aquella discoteca i, en cas que
se’n vengués algun, quina devia ser la reacció del comprador. Agafar-lo i
posar-se el llibre a la butxaca de l’americana mentre continuava ballant?
Posar-se a llegir en una butaca de la discoteca? Impossible. Aleshores, quin sentit
tenia una màquina expenedora de llibres a la discoteca? Cap ni un, naturalment.
Si més no si entenem per sentit la lògica i consegüent eficàcia de les coses
per al profit humà. Vaig estar dubtant de comprar un llibre. Com sempre, em feia
il·lusió, i aquest cop per una raó evident, allò de ficar la moneda i després el
botó amb el número digital, etcètera, però me’n vaig estar. Estava massa intrigat
pel sentit de l’extravagància de la màquina expenedora de llibres a la
discoteca. La cosa em neguitejava i no vaig estar tranquil fins que no vaig
entendre l’evidència que indicava que la màquina de fet anava perfectament d’acord
amb l’entorn; aquella absurditat del soroll infecte que em torturava els
timpans; aquella foscor violada pels raigs de llum espasmòdics il·luminant
aquella gentada que es movia espasmòdicament al ritme dels raigs; aquella calor
i pudor infecta a la sala; aquells crits que havies de fer per mostrar el
millor de tu mateix als altres. En definitiva, tot un llarg i demencial etcètera
no menys demencial que la màquina expenedora de llibres.
Aquí tot és
coherent, em vaig adonar. Aquí l’únic extravagant sóc jo, em vaig adonar, i
vaig avisar que me n’anava, suposo, a aquell qui fos que m’havia empès a aquell
lloc per fugir del meu avorriment. Eren quarts de quinze i vaig agafar un taxi que
feia tuf de canuto fins a casa, recordo, i dins del taxi, que anava fent
ziga-zagues per l’autopista, em vaig preguntar quant duraria a la discoteca la
màquina expenedora de llibres, perquè una cosa és fer la gracieta esnob puntual
en un local esnob, i l’altra és la pela. I la pela és la pela. De manera que no
dubto que ara, en cas d’existir la discoteca i aquella mateixa màquina
expenedora, en comptes de llibres es deuen vendre condons, molt més d’acord amb
el primat humà, i, doncs, amb la rendibilitat de la cosa.
