Omelette pour Noël

Je vis qu’il n’y avait personne dans la cafétéria, ou plutôt qu’il ne restait personne, parce qu’avant d’entrer j’espérais trouver l’endroit bondé, va savoir pourquoi. Le truc, c’est que j’étais content de savoir que pour le moment je pouvais déjeuner tout seul, accompagné que par la serveuse derrière le comptoir qui me semblait assez sympa lorsque je lui demandai une omelette, s’il vous plaît. L’endroit avait bien l’air de servir de bonnes omelettes, je reconnais une bonne cafétéria pour la qualité de ses omelettes quand c’est le cas qu’on sert d’omelettes, bien entendu, et à mon avis une omelette doit se servir peu cuite. Une cafétéria qui sert des omelettes cuites, sans parler de grillées, n’est pas une bonne cafétéria même si l’on sert d’excellent café, bière ou ce qu’il soit. A quoi sert une bière de qualité si l’on l’accompagne d’une omelette trop cuite, comme une semelle? A vrai dire la qualité de l’omelette n’a pas autant à voir avec la qualité de l’œuf, de la poule ou de l’honnêteté ou l’idiotie méchante du paysan en nourrir la poule, que de la sensibilité de la serveuse dans ce cas.  Et elle me semblait sensible, la serveuse, sensible et raisonnablement belle, je me dis, et ça ne pouvait pas échouer. J’étais donc ravi dans l’attente de mon omelette, et quand le sandwich gagna la table il ne me déçut, bien au contraire, à première vue c’était évident que la serveuse avait fait l’omelette aux cinq sens, même amoureusement, si j’ose dire, ce qui révélait qu’elle, la femme, était mieux encore que l’excellente omelette, voilà. L'omelette était moelleuse, juteuse suintant du pain, du pain bien croustillant. Insurmontable, je crois bien. Ce que c'était magnifique, l'omelette! Quel instinct artisan. Quelle sensibilité. Quelle qualité, cette femme-là !

Quand je pris la première bouchée du sandwich je touchai le ciel à peu près, et pendant que je faillais à le toucher la serveuse était en train d’allumer la télé située devant moi, en haut, quelques tables au-delà. La femme augmenta ensuite le son de l’appareil, très gênant le son, très embêtante elle aussi augmentant le son, et tout enfin, absolument tout me fut gênant, si gênant que la litanie tout à fait insupportable des sacrés enfants de la télé annonçant à grands cris et aux voix braillardes les numéros gagnants de la loterie de Noël espagnole me passa inaperçue, ou presque.

La comèdia moderna

Aquesta cimera mundial contra el canvi climàtic no m’ha decebut perquè he vist que ha acabat com estava segur que acabaria, amb els màxims dirigents mundials saltant d’alegria, amb somriures esclatants, aplaudint-se, abraçant-se, felicitant-se i fent discursos eufòrics per la consecució d’un “acord històric”, tot molt sensacional, ben agermanats els màxims dirigents mundials, perquè es veu que finalment entre tots han aconseguit derrotar un temible enemic exterior vingut de Mart o del planeta que us vingui de gust, perquè com tothom sap són els pets dels marcians els que emeten gasos contaminants dels quals ens hem de defensar, pobres terrícoles, perquè aquests marcians malvats tenen molts interessos depositats en els seus gasos contaminants, uns interessos ocults, tan ocults, tan perversos que més val no detallar-los perquè ens posaríem de mala lluna.

El poder sempre guanya. Per això és poder. I el poder esclafa. El poder no atura canvis climàtics: els provoca. Per això és poder. Fins que desapareix per una altra mena de poder. I així, cíclicament, de catàstrofe en catàstrofe d’un poder que substitueix l’altre, funciona la naturalesa, l’univers. Cap moral. Cap raó transcendental. Cap sentit de la justícia. Cap lògica que no sigui la pròpia, immanent. Per això, perquè es tractava de perpetuar el poder actual, el resultat de la cimera ha aconseguit  l’objectiu que perseguia. S’ha fet veure davant de les masses que s’està treballant per resoldre el problema, i com més han fet veure que negociaven, és a dir, mentre més posaven en evidència la inutilitat de la cimera sobre una qüestió en què no hi ha res a negociar tret de comprometre’s per escrit d’una vegada a deixar d’emmerdar el món amb combustibles fòssils, més les masses es creien que els mandataris anaven de debò, tal és la seva adulació del poder. De fet, la mera representació teatral haurà estat suficient per desqualificar a partir d’ara i de manera ja definitiva les veus científiques autoritzades sobre la gravetat dels gasos contaminats en el planeta. I no caldrà que siguin ells, els mandataris, els qui desqualifiquin. No hauran de perdre ni mitja caloria d’esforç per a la desqualificació, perquè ja s'encarregaran les masses de fer-ho, un cop convençudes que les veus científiques que alerten sobre la gravetat del canvi climàtic són uns antipàtics torracollons alarmistes que no en tenen mai prou, ja s’està fent tot el que es pot i s’ha signat un bon acord, que ho han dit a la tele, collons! En fi. Al capdavall, perquè hi hagi poder cal que hi hagi les masses que s’hi sotmetin, i no necessàriament per la força. De fet passa el contrari. Les masses estan deleroses de creure en el que sigui. Parlo de la por. Al món no el mou l’amor, sinó la por. L’amor acaba sent l’ham que posa la naturalesa per perpetuar la plaga humana, o sigui la por. Si els homes creuen en un Déu que ningú no els ha presentat, per què no haurien de creure en homes de carn i ossos, quan a més se’ls presenten en una pantalla de plasma degudament encorbatats i polits, el més semblant a enviats de Déu a la terra? Les masses volen ser enganyades. Les masses odien la veritat. Les masses tenen ànsia de rebre paternalisme. Les masses son papanates. Ho veiem amb la turba en els mítings polítics, en els concerts de rock, la turba amb els famosos, amb els famosets efímers... Les masses estan ansioses per delegar. S’està molt sol pensant per un mateix i molt acompanyat quan un altre no només diu que pensa per tu sinó que pensa per a tu, per a nosaltres; nosaltres, doncs, ben acompanyats en unes idees que són el bé, i el bé comú. Els principals aliats dels botxins són les seves víctimes, vet aquí la penosa humanitat.

Coneixent la naturalesa humana, ja es veu que el mer fet d’haver-se de celebrar una cimera mundial contra el canvi climàtic ja nega la possibilitat de resolució de l’objectiu teòric de la cimera, de la mateixa manera que a  ningú se li acudiria esperar cap resultat efectiu d’una cimera de llops que miressin de posar-se d’acord per no fotre’s les gallines. La Xina i els Estats Units, casualment els dos països més poderosos del món i casualment també els més contaminants, només han signat un compromís de voluntat de reducció de gasos, com aquell qui fabrica armes però es compromet a utilitzar-les poc. Una presa de pèl. La declaració de bona voluntat significa manca de voluntat, i això aquí, als Estats Units i a la Xina. Sense compromís no hi ha voluntat. El no compromís de deixar d’explotar combustibles fòssils significa que es continuaran explotant, i fins a la total explotació, o sigui inexistència, els combustibles fòssils.

Un cop acabada la cimera, un cop aconseguit l’objectiu d’haver posat al cap a les autoritats científiques un barret de paper, alguns factors infal·libles amb què des de sempre compta gratuïtament el poder faran la resta. Primer: la normalització de la situació, en què el populatxo de seguida trobarà la mar d’agradable poder anar a la platja cada any al gener, fins al punt d’indignar-se si un gener no ha fet la calor esperada i no hi poden anar, farà paradoxalment oblidar el canvi climàtic al populatxo mateix, o sigui aquell qui s’hi hauria de rebel·lar. Segon: el temps. El temps és un gran aliat del poder. Per a la normalització de la barbàrie cal temps, no gaire, de fet ben poc avui dia, però cal temps, perquè el temps és oblit i la normalitat no necessita memòria, sempre actua en el present continu. Qui es recordarà de cap compromís ni voluntat manifestada per ningú més enllà que s’ha celebrat una cimera? Els minsos compromisos adquirits es violen i cap problema –fet i fet no és més cínica la manca de compromís que les raons que motiven la cimera on s’estableixen–, però la normalitat en el cervell de la gent és inviolable. I el que queda és la cimera en ella mateixa, aquella cosa que un dia es va celebrar i on es va demostrar que s’està posant fil a l’agulla. Punt final. I tercer: la distància. La distància, en combinació amb el temps, és important per a la pràctica lliure i indiscriminada de la mediocritat més mesquina. Per què no he de contaminar, quan el país del costat ho està fent? Si ell es passa de la ratlla, jo em passo de la ratlla, ningú no m’ho podrà retreure i ja ens veurem les cares a la propera cimera, d’aquí a uns quants decennis, quan ens tornarem a abraçar eufòrics pel nou acord històric adquirit. I la ratlla cada cop es va desplaçant més i més a mesura que la merda dels gasos es va expandint més i més. I així, ull per ull, al final tots cecs. I a mi, francament, m’importa una merda, tant o més contaminant que la dels gasos contaminants. Perquè sóc un monstre.

Tot molt coherent

Recordo aquella discoteca a Barcelona, Nick Havanna, no sé si encara existeix ni m’interessa saber-ho, jo havent-hi anat potser quatre nits als anys vuitanta perquè algú m’hi empenyia, no recordo qui m’hi devia empènyer, en aquella època d’adolescència en què algú sempre m’empenyia a fer una cosa o altra que no m’agradava fer però que hi acabava accedint perquè no fer-la em condemnava a l’avorriment absolut de la manca de perspectiva d’haver de fer res, i en canvi fer-la em provocava la il·lusió de possibilitat de diversió, és a dir d’alienació, tot i saber des del primer moment que m’avorriria encara més que havent-ho deixat córrer, i que a més de l’avorriment després em guanyaria una frustració que derivaria indefectiblement en una petita crisi depressiva, si se’m permet la llicència. La meva adolescència va ser un temps d’il·lusió successiva, un encadenament d’il·lusions, la regeneració d’un deliri, sempre el mateix sota les seves diverses formes a cada il·lusió, unes ganes enormes de viure però havent-me d’inventar el suc d’aquesta vida perquè em trobava en un desert vital. M’havia d’inventar els meus oasis en aquella autèntica merda de temps perdut del qual no em vaig recuperar mai ni me’n recuperaré, perquè de fet no se m’acut ni la manera de recuperar el temps ni de no perdre’l. El temps mai no es guanya, sempre es perd.

Bàsicament, doncs, no hi ha ni mitja diferència entre el meu temps com a adult del meu temps com a adolescent. M’ha de servir de consol? Ah, la joventut. Aprofita, aprofita, nen, que és època de tenir il·lusions. Si no les tens ara, quan les tindràs?, em deien, i els molt estúpids tenien raó. Ja dic que de jove jo anava d’il·lusió en il·lusió per evitar l’avorriment. La realitat mediocre, pèssima, repugnant sovint, anava per una altra banda, jo era un surfista de la imaginació solcant les aigües putrefactes sota meu, amb aquella concatenació d’il·lusions miserables però suficients, mirant desesperadament de no aturar-me per no enfonsar-me definitivament en la mort en vida. Fora del deliri, existeix de veritat una vida que no sigui una mort en vida? Bé, deixem-ho córrer.

No m’agradaven les discoteques però alguna vegada hi anava. En el fons em fascinaven. Era la meva incomprensió pel sentit de la discoteca el que em fascinava. Fos com fos, si era capaç d’imaginar-me abans de sortir de casa que allà em podria divertir, per què no fer veure quan fos a la discoteca que em divertia? Al capdavall, no ho aconseguien els altres, ni que fos sense saber-ho? Ah, com els admirava! Tota aquella gent jove, molt il·lusionada, suposo, fent veure que s’ho passaven bé a la discoteca, amb aquella cosa que en deien música i aquells crits que havies de fer per mostrar el millor de tu mateix als altres, tots il·luminats per raigs de llum espasmòdics, frenètics, neuròtics, els raigs, cadascun algú diferent, d’un color diferent a cada segon amb aquella il·luminació demencial.

Prossegueixo. Estava jo dubtant de mostrar el millor de mi mateix a algú altre, no recordo qui, però segur que amb faldilla, diguem-ne, quan em va cridar fortament l’atenció una màquina expenedora de no distingia ben bé què des del mig de la pista de ball o del que fos, perquè en la distància em va cridar l’atenció que la màquina no podia ser de coles, ni de gominoles, ni d’aperitius, ni de cigarrets, ni de res habitual, perquè allò que venia la màquina semblaven llibres, eren portades de llibres, cada cop me’n convencia més. No m’ho podia creure. Vaig deixar de ballar o de fer allò que fos que jo feia perquè ni jo mateix no sabia què feia, ja dic que ni tan sols sabia què hi feia, allà, en aquella discoteca, i vaig anar de pet cap a la màquina expenedora, perquè a mi sempre m’han agradat aquesta mena de coses que trobo fantasioses; fiques la moneda, tries el número digital corresponent al producte, prems el botó, un gust prémer el botó, i tot seguit veus aquell robot que empeny la cosa que compres i la fa caure al forat horitzontal de sota, això quan li dóna la gana i per això té emoció, i quan la fa caure fiques la mà i la reculls, el producte està al teu abast, abans inaccessible darrere un vidre i ara al teu abast, i m’adono que em fa més il·lusió el giny en ell mateix i aquella emoció que no pas la cosa que compro. En fi, el giny sempre m’ha semblat pura fantasia i sempre que puc encara ara, al Metro, o allà on sigui que hi ha una màquina expenedora de xocolatines o del que sigui, em torno boig de cop i se me’n va la mà a la butxaca i hi fico la moneda i visc aquella petita fantasia que, ja ho entenc, no fa més que demostrar com de miserable arriba a ser el meu pas per l’existència, o més aviat la meva existència, perquè suposo que l’existència no existeix, dic jo. Doncs bé, deia que aquella màquina expenedora de la discoteca venia, efectivament, llibres, i això em va semblar primer fantasiós i després delirant. Jo estava sol davant la màquina lluminosa, i no m’ho podia creure. Recordo que vaig estar mirant els títols dels llibres una bona estona, de dalt a baix mirant la màquina il·luminada, i tornava a començar, el meu cap amunt i avall i avall i amunt, devorant compulsivament les portades dels llibres dins la màquina, alguns dels quals recordo que d’en Quim Monzó, i un d’ells del valencià Toni Cucarella. Oh, quina alegria, en Cucarella, un dels millors contistes, i amb diferència, que ha donat la literatura catalana els últims trenta anys, per descomptat que infinitament superior a Monzó, i per tant, llegit per la seva estimada tia i condemnat a l’ostracisme collint taronges a l’horta valenciana, no caldria si no. En fi. Després, vaig mirar a l’entorn i tothom ballava o allò que fos que feien, i jo continuava sol davant la màquina expenedora de llibres preguntant-me quants d’aquells llibres es devien vendre en aquella discoteca i, en cas que se’n vengués algun, quina devia ser la reacció del comprador. Agafar-lo i posar-se el llibre a la butxaca de l’americana mentre continuava ballant? Posar-se a llegir en una butaca de la discoteca? Impossible. Aleshores, quin sentit tenia una màquina expenedora de llibres a la discoteca? Cap ni un, naturalment. Si més no si entenem per sentit la lògica i consegüent eficàcia de les coses per al profit humà. Vaig estar dubtant de comprar un llibre. Com sempre, em feia il·lusió, i aquest cop per una raó evident, allò de ficar la moneda i després el botó amb el número digital, etcètera, però me’n vaig estar. Estava massa intrigat pel sentit de l’extravagància de la màquina expenedora de llibres a la discoteca. La cosa em neguitejava i no vaig estar tranquil fins que no vaig entendre l’evidència que indicava que la màquina de fet anava perfectament d’acord amb l’entorn; aquella absurditat del soroll infecte que em torturava els timpans; aquella foscor violada pels raigs de llum espasmòdics il·luminant aquella gentada que es movia espasmòdicament al ritme dels raigs; aquella calor i pudor infecta a la sala; aquells crits que havies de fer per mostrar el millor de tu mateix als altres. En definitiva, tot un llarg i demencial etcètera no menys demencial que la màquina expenedora de llibres.

Aquí tot és coherent, em vaig adonar. Aquí l’únic extravagant sóc jo, em vaig adonar, i vaig avisar que me n’anava, suposo, a aquell qui fos que m’havia empès a aquell lloc per fugir del meu avorriment. Eren quarts de quinze i vaig agafar un taxi que feia tuf de canuto fins a casa, recordo, i dins del taxi, que anava fent ziga-zagues per l’autopista, em vaig preguntar quant duraria a la discoteca la màquina expenedora de llibres, perquè una cosa és fer la gracieta esnob puntual en un local esnob, i l’altra és la pela. I la pela és la pela. De manera que no dubto que ara, en cas d’existir la discoteca i aquella mateixa màquina expenedora, en comptes de llibres es deuen vendre condons, molt més d’acord amb el primat humà, i, doncs, amb la rendibilitat de la cosa.