L’avantatge d’errar

Llegeixo en un article que Pep Guardiola resulta molt creïble en el paper d’entrenador en un espot publicitari de televisió. Penso, però, que no té cap mèrit. Guardiola des de sempre ha actuat, i de manera patològica, arribant a fer de l’actuació un estil de vida, fins al punt que estic convençut que ni que s’ho proposés no sabria deixar de fer-ho ni en la intimitat. Guardiola és una màscara. No hi ha Guardiola darrere la màscara perquè la màscara és Guardiola. La seva humilitat sempre ha estat calculada, falsa, i sens dubte li ha reportat grans resultats davant un poble babau com aquest i en un ambient com el futbolístic, és a dir, ruc a més de babau. Val a dir, però, que aquesta pretesa humilitat no li servirà de res el dia que el seu equip perdi títols. Mentre l’equip guanya Guardiola és un home assenyat, humil i savi. El dia que perdi, els mateixos que ara l’elogien sense fre li diran tòtila, tou i paquet. De cop la gent s’oblidarà dels seus evidents èxits, per nombrosos i meritoris que hagin estat. Memòria de peix, se’n diu. Tenen gaire cervell, els peixos? Oi que els peixos són animals?
Jo no crec que Guardiola sigui ni humil ni tòtila. En canvi sí que penso que és un paio llest, molt llest, que per descomptat sap molt de futbol, però que sobretot com a entrenador es val d’una enorme psicologia d’aquesta que ara s’anomena emocional, i que de fet no és gens difícil d’aplicar davant un ramat amb encefalograma pla com aquells amb qui ha de passar comptes. Guardiola és un gran manipulador de les emocions, de la mateixa manera que com a jugador, amb la seva extraordinària visió del joc, era un gran manipulador en tots els sentits; pel que fa a l’ànim dels companys, del tempo del partit, dels espais, d’allà on s’havia de moure la pilota... El veies jugar i era un llibre obert sobre la seva persona.
Tanmateix, penso que aquesta obsessió tan arrelada en Guardiola per l’actuació, talment un vici ancorat que es fa impossible de corregir, no sé si li acaba sortint a compte. Viure presoner del càlcul, per encertat que aquest sigui, sens dubte estalvia cometre gaires errors a la vida. Però no és l’error més gran viure encadenat en aquesta dependència obsessiva? No és més encertat convertir la teva vida en una successió d’errors, a canvi de les escletxes de relaxament, de la felicitat que atorga l’autenticitat?