"VEUS", AL PROGRAMA ÀNIMA DEL 33

Si ahir us vau perdre el reportatge de Veus, al programa Ànima, aquí el podeu veure. És a partir del minut 4:23

NOTÍCIES

El dia 21 va tenir lloc la presentació de Veus a Barcelona. Aquí teniu algunes de les notícies que se n'han publicat.
La presentació es va fer amb la col.laboració del programa Ànima del 33, i el proper dilluns dia 27 s'emetrà un reportatge en aquest programa. O sigui que ja ho sabeu, tots a veure Ànima dilluns a les 23:25. 

El planter del català. El Periódico (22-09-2010)

La "generación Cacaolat". El País (22-09-2010)

 La otra "Enciclòpedia Catalana". La Vanguardia (22-09-2010)

Lolita Bosch presenta "Veus de la nova narrativa catalana", antologia de joves autors catalans. 3cat24






TN Migdia 22-09-2010
Podeu veure la notícia a partir
del minut 55:04

L’avantatge d’errar

Llegeixo en un article que Pep Guardiola resulta molt creïble en el paper d’entrenador en un espot publicitari de televisió. Penso, però, que no té cap mèrit. Guardiola des de sempre ha actuat, i de manera patològica, arribant a fer de l’actuació un estil de vida, fins al punt que estic convençut que ni que s’ho proposés no sabria deixar de fer-ho ni en la intimitat. Guardiola és una màscara. No hi ha Guardiola darrere la màscara perquè la màscara és Guardiola. La seva humilitat sempre ha estat calculada, falsa, i sens dubte li ha reportat grans resultats davant un poble babau com aquest i en un ambient com el futbolístic, és a dir, ruc a més de babau. Val a dir, però, que aquesta pretesa humilitat no li servirà de res el dia que el seu equip perdi títols. Mentre l’equip guanya Guardiola és un home assenyat, humil i savi. El dia que perdi, els mateixos que ara l’elogien sense fre li diran tòtila, tou i paquet. De cop la gent s’oblidarà dels seus evidents èxits, per nombrosos i meritoris que hagin estat. Memòria de peix, se’n diu. Tenen gaire cervell, els peixos? Oi que els peixos són animals?
Jo no crec que Guardiola sigui ni humil ni tòtila. En canvi sí que penso que és un paio llest, molt llest, que per descomptat sap molt de futbol, però que sobretot com a entrenador es val d’una enorme psicologia d’aquesta que ara s’anomena emocional, i que de fet no és gens difícil d’aplicar davant un ramat amb encefalograma pla com aquells amb qui ha de passar comptes. Guardiola és un gran manipulador de les emocions, de la mateixa manera que com a jugador, amb la seva extraordinària visió del joc, era un gran manipulador en tots els sentits; pel que fa a l’ànim dels companys, del tempo del partit, dels espais, d’allà on s’havia de moure la pilota... El veies jugar i era un llibre obert sobre la seva persona.
Tanmateix, penso que aquesta obsessió tan arrelada en Guardiola per l’actuació, talment un vici ancorat que es fa impossible de corregir, no sé si li acaba sortint a compte. Viure presoner del càlcul, per encertat que aquest sigui, sens dubte estalvia cometre gaires errors a la vida. Però no és l’error més gran viure encadenat en aquesta dependència obsessiva? No és més encertat convertir la teva vida en una successió d’errors, a canvi de les escletxes de relaxament, de la felicitat que atorga l’autenticitat?

Enlairant la meva lletra

Amb aquest escrit inicio la sèrie de reflexions que des d’ara aniran alimentant aquest bloc, el qual no gestiono jo sinó la meva companya, que, com és notori, m’estima força, fins al punt que supleix el meu escepticisme sobre la necessitat bàsica de crear un bloc personal, en qualitat d’escriptor, a través d’aquesta moderna eina anomenada internet.

I és que es veu que és fantàstic, això d’internet, tot i que confesso que encara no he entès gaire per què. Excepcions pertinents a banda, continuo veient la gent exactament igual de desgraciada i cretina que abans de l’existència de l’invent. Amb tot, per una vegada faig cas al que em diuen i em deixo endur per les meravelles d’aquest prodigi.

Ja fa anys que internet causa estralls, i observo que van en paral·lel als estralls que continua causant, fidel a la tradició, el cretinisme humà. En què ha millorat el món, doncs, internet? Al meu entendre essencialment en res, llevat de l’exhibició impúdica de l’estupidesa eterna de l’home.

Ens repeteixen a tort i a dret que internet suposa un avenç en la difusió de coneixement i de la seva democratització. Collonades. Res mai no canvia. Prova d’això és que, en canvi, curiosament no ens diuen res sobre el fet que el mateix accés al web té el cretí que el saberut, i que per tant, tenint en compte que la idiotesa supera amb escreix la saviesa, talment una rosella enmig d’un camp de blat, internet deixa les coses com estaven abans d’aquest meravellós giny.

En qualsevol cas, si com a escriptor vull publicar, es veu que necessito com el pa que menjo tenir un bloc propi. I de res em serveix argumentar que Faulkner no tenia cap bloc i mira tu si era espavilat, l’home.

En fi, lectors, gràcies per resistir fins al final d’aquesta presentació del primer article d’aquesta secció que anomeno Per sucar-hi pa. Amb el convenciment que, si heu arribat fins aquí sereu capaços de continuar-me aguantant, sé que, ni que sigui només per a vosaltres, pagarà la pena insistir a anar renovant de tant en tant aquest bloc.