Història real de Jonàs i cia.
El cert és que Jonàs no havia ingressat mai un cèntim. El seu únic ingrés havia estat com a pacient del sanatori mental de Bollera, homònim de la ciutat. Sanatori mental de Bollera, indicava l’enorme cartell daurat del petit edifici. Al poble de Jonàs, del qual, com Cervantes, ara no recordo el nom, no hi havia manicomi, i això era motiu d’orgull propi i de befa vers Bollera, la ciutat important veïna, malgrat que la majoria de pacients del manicomi havien estat sempre, al llarg de la història, i per motius inefables, vilatans del poble de Jonàs el boig, prou bojos per només reconèixer com a boig en Jonàs. Al poble fins i tot s’havia hagut d’inaugurar una línia de bus directa al sanatori mental de Bollera. Hi havia tants sonats al poble de Jonàs que s’anava despoblant, i fins i tot van haver de tancar el cementiri autòcton perquè resultava més pràctic enterrar els morts a Bollera, atès que el cementiri de la ciutat es trobava a prop del manicomi. Un camí asfaltat vorejat de xiprers menava directament de l’edifici al cementiri. Al poble de Jonàs, el trasllat dels morts cap a Bollera va portar cua en el seu moment, i això que cap dels afectats directes no va poder dir-hi la seva. Hi havia qui, per patriotisme vilatà, es negava a dur els seus difunts a descansar eternament a la ciutat veïna, però també qui deia que no tenia sentit traslladar ossos i cendres amunt i avall. Aquests eren acusats pels primers d’insensibles, i fins i tot de pagans, i davant d’aquesta acusació els pretesos insensibles acusaven als sensibles d’hipòcrites, de no haver estimat mai en vida els difunts dels quals ara tant defensaven l’honor. Hi va haver fortes tensions que es van acabar amb la mort d’un vell que intentava posar pau entre dues faccions d’esvalotats d’opinions contraposades. Quan el capellà va celebrar la missa per la víctima, tothom feia cara de compungit, però ningú de penedit, i tothom va estar d’acord en les paraules del mossèn, que descansi en pau, perquè de manera unànime van respondre amén. En fi. El problema dels vius és que no estan morts, tal com repetia en vida justament la dissortada víctima.
La solemne inauguració de la línia de bus directa al cementiri de Bollera va tenir lloc un dia festiu i radiant, però de record infaust, en què l’alcalde del llogarret, Serafí Agut, es va tallar la mà esquerra amb les tisores amb què pretenia tallar la cinta inaugural. Mig any més tard, ja recuperat de la mà, l’alcalde Serafí va ingressar al sanatori mental de Bollera. Se li havia posat a la ceba que ningú no el podia destituir perquè ell havia nascut per ser alcalde, ho diu la meva carta astral..., deia, ho diuen les estrelles i el cosmos sencer..., repetia amb vehemència brandant la vara des del balcó de l’ajuntament la nit que va perdre les eleccions. Però res, va anar a petar al manicomi de Bollera malgrat la bel·ligerant oposició de gairebé tot el poble, votants de l’oposició i oposició a l’alcaldia inclosos. Era un home molt estimat. Per tothom. Una bellíssima persona, segons deien. S’ho deien tant els uns als altres, i finalment a sí mateixos que, efectivament, va acabar sent un home molt estimat. Va decidir ingressar-lo al manicomi Màrius Pelat, l’alcalde de Bollera i psiquiatra a hores convingudes, home de reconegut prestigi entre els seus pacients i desconegut prestigi dins del ram de la qüestió neuronal. Amb prestigi o sense, que fos l’alcalde de Bollera encara va encendre més els ànims de la gent del poble de Jonàs, que es va sentir vexada, greument ferida en el seu orgull vilatà.
A Bollera el nombre de bojos era insignificant. Era tan rar trobar-ne que per això cobrava credibilitat la brama, cada cop amb més intensitat, sobre el dubtós estat mental del seu alcalde psiquiatra. Era tan extraordinària la salut mental dels ciutadans de Bollera com ho era que el gruix de sonats del seu sanatori procedissin d’un llogarret tan insignificant que, com ja he apuntat, no recordo el nom.
Per insignificant que fos, el poble de Jonàs es vanagloriava de no tenir manicomi i de disposar d’un luxós bingo i un banc que semblava federal. No hi havia casino del poble on jugar a la botifarra, i per a tal efecte els vilatans jugaven al bingo. Això també els feia sentir distingits, cofois de superioritat moral. De la mateixa manera, presumien de disposar del banc més enorme i magnificent de la comarca. Vist des de lluny, i fins i tot des de a prop, l’edifici es confonia amb un palau, fins al punt que popularment en deien Fontainebleau. Els vilatans no deien que anaven a fer un ingrés al banc del poble, sinó que anaven a Fontainebleau, així, directament. El sobreentès era tan popular entre la gent del poble que quan en una ocasió un francès de Fontainebleau es va aturar per error a visitar-lo i a la botiga de souvenirs va sentir anomenar el nom de Fontainebleau, el seu poble, no se’n va saber avenir quan la dependenta li va dir que es tractava d’un banc. La gent del poble es va sentir molt orgullosa de saber que a França havien construït un palau i tot un poble en honor al seu banc. No hi havia ningú al poble que no tingués compte corrent i estalvis en aquell banc que consideraven de patrimoni públic i cultural. Algú fins i tot va parlar de proposar l’edifici com a candidat per a la Unesco. La proposta li va merèixer el càrrec de secretària de l’alcalde.
Per tot plegat, el dia històric en què per primer cop hi va haver un sonat robatori al banc, ningú del poble no va dubtar que es tractava d’algú de Bollera, i no pas sense motius. El dia anterior al robatori hi havia hagut una sonada fuga de pacients del manicomi. Els autors mai van ser enxampats, però això va passar a ser anecdòtic. El que va transcendir va ser la solidaritat dels vilatans, que van acordar amb el director del banc d’augmentar les comissions un 315’7%, més la inflació anual corresponent durant uns anys prudencials, per tal de recaptar fons per a la restauració del banc pels desperfectes ocasionats en el robatori, i per a la restitució dels fons liquidats pels atracadors. El director va trobar oportú detallar la raó del decimal en el percentatge a fi de demostrar rigor tècnic en l’assumpte. Ningú va entendre l’explicació enrevessada d’una hora i mitja ben bona, però tothom en va quedar meravellat i convençut. En la mateixa línia, es va acordar que tots els diners guanyats –pels clients– al bingo a partir d’aleshores anirien a parar a la mateixa causa solidària. L’afer va ser portada dels diaris nacionals i, com el nom indica, es va fer popular durant un dia. Després de tants anys, encara avui dia a la majoria de llars del poble, així com, val a dir en el bingo i el banc, penja emmarcada a les parets la notícia històrica.
Jonàs era el que s’anomena un cas social, popularment anomenat bony improductiu o ferralla humana. Entre els sonats hi havia categories, i Jonàs no només era boig, sinó que ho semblava. Letal. Tothom el veia però ningú li’n feia esment. Ningú menys la gent distingida. El propietari del bingo se’l mirava de reüll, amb falsa indiferència, i el vicepresident del banc, així com el director, canviaven de vorera alçant dignament el cap cada cop que el veien. En Jonàs se n’adonava, perquè era boig però no ruc. Era conscient que la gent es pensava que ell no se n’adonava perquè estava sonat, i s’aprofitava d’aquesta informació per fer-se més el boig i, doncs, més visible a la seva presència però més invisible a la responsabilitat. Només trobava avantatges a ser boig, i les potenciava. Fins i tot li agradava el sanatori. Com a pacient, allà naturalment li costava més fer-se invisible a la responsabilitat, però amb el temps havia adquirit certes tàctiques, i fins i tot estratègies per assegurar-se-la. El seu infermer oficial, un mexicà amb bigoti però sense barret, si més no en horari laboral, a qui Jonàs anomenava mestre, li insistia que anés a la sala de jocs a socialitzar-se. No sortiràs mai d’aquí si no socialitzes, Jonàs... li deia l’infermer. La cura passa per la socialització, Jonàs..., li deia. Però Jonàs es feia el boig, feia que no amb el cap, i de vegades que sí, segons com li agafava. Tenia la intenció de no sortir mai del sanatori. Malgrat saber que les teràpies de socialització eren perfectes per a tal efecte, les evitava tant com podia. Una vegada, cansat de sentir l’infermer amb la cançoneta de la socialització, li va confessar que si tornava al poble es tornaria encara més boig. Tornar al poble seria per a mi una bogeria, comprens, mestre? Però l’infermer no l‘escoltava perquè rebia ordres de no escoltar els sonats si no volia acabar sonat ell també. L’infermer li deia que sí a tot, però després li insistia que anés a socialitzar-se a la sala de jocs amb els altres pacients. Amb el temps, Jonàs va anar observant en l’abnegat infermer un indici de desequilibri mental, i ho va atribuir a les ordres implacables que rebia des de dalt en la jerarquia, consistents a no fer cas al que li diguessin els pacients per tal de protegir-se i no acabar també boig. L’infermer no atenia a raons, el seu discurs amb els pacients era unidireccional i obstinat: socialitzar, socialitzar... I Jonàs no entenia allò de curar la bogeria socialitzant amb sonats com ell mateix, i encara menys haver de socialitzar jugant amb pilotes de goma i cintes de colors. Tanmateix, preferia fer-ho amb els seus companys d’internat que no pas rebre l’alta i haver de tornar al poble. Si mai em donen l’alta, i Déu no ho vulgui, em faré ciutadà de Bollera. Només a Bollera podré curar-me. A Bollera no hi ha bojos. Els de Bollera són gent amb el cap centrat.
Tanmateix, el dia que va ingressar al sanatori l’alcalde de Bollera a causa d’un mal viatge sense retorn per una dosi excessiva d’ayahuasca, adquirida en un viatge d’agermanament de la ciutat amb un poble del Perú proper al Machu Picchu, la idea de Jonàs de fer-se ciutadà de Bollera se li va desfer al cervell com un castell de sorra endut per una onada. Ara hi havia els dos alcaldes al sanatori: l’exalcalde Serafí, del seu poble, i l’exalcalde Pelat, de la ciutat de Bollera. Val a dir que els dos exalcaldes, dos galls en un mateix galliner, molt aviat es van entendre, tan aviat com l’exalcalde Serafí es va haver venjat de l’exalcalde Pelat, calumniant-lo sense pietat. La paraula de Serafí anava a missa al sanatori, i s’havia dedicat a difondre entre els pacients que Pelat era allà perquè estava sonat.
Les coses se li complicaven a Jonàs. A partir d’aleshores només tenia una obsessió: continuar sonat per no rebre mai l’alta. Ara no es fiava de la salut mental dels ciutadans de Bollera, que havien votat un alcalde que havia hagut de ser ingressat al manicomi. Jonàs volia i desitjava més que mai passar la resta de la seva vida ingressat en aquell centre. S’hi sentia protegit, com en una bombolla o placenta materna. I no tenia alternativa.
Dins del sanatori, les coses es posaven també certament lletges per a Jonàs. Una nit l’havia violentat extremament la incursió de l’exalcalde del seu poble a l’habitació, a mitjanit. Serafí havia irromput alçant la vara i se li havia abraonat al llit, escridassant-lo. Li clavava cops de vara a les costelles mentre li retreia no haver-lo votat a les eleccions. Un vot!, cridava. Només un vot i l’alcaldia hauria estat meva! Perquè meva és l’alcaldia, perquè així ho diuen les estrelles!, cridava, adoptant un to líric entre patètic i commovedor. Jonàs intentava defensar-se tapant-se el cap amb el coixí i dient-li que no, que ell no podia ser el responsable de la seva derrota a l’alcaldia perquè ningú es pot oposar al designi de les estrelles, hòstia!
Una altra nit va rebre la visita intempestiva de l’exalcalde de Bollera. Pelat semblava haver-se confabulat amb el seu col·lega Serafí contra Jonàs. Ni Serafí Agut ni Màrius Pelat suportaven l’abstenció. Consideraven que no beneficiava la democràcia, i com que ells eren els més demòcrates d’entre els alcaldes demòcrates, no suportaven els abstencionistes per antidemòcrates i, doncs, per no confiar-los a ells el vot. Per defensar-se de l’agressivitat de l’exalcalde Pelat, Jonàs li va dir que no era ciutadà de Bollera, però que volia ser-ho i que, el dia que ho fos, et votaré, només penso a ser ciutadà de Bollera per poder-te votar, Pelat..., li va dir. L’exalcalde, però, no atenia a raons i, exaltat, li continuava clavant cops al cap amb la vara que li havia prestat el seu col·lega Serafí per a tal efecte. Al cap d’uns minuts, massa llargs per a en Jonàs, van arribar dos infermers amb la camisa de força i es van endur l‘exalcalde de Bollera i la vara, que l’endemà mateix va ser retornada al consistori municipal del poble de Jonàs, allà on li corresponia. La desaparició de la vara havia estat un misteri durant temps, i ara per fi quedava resolt. De fet la notícia va ser portada dels diaris durant tot l’estiu. El sanatori es va convertir en un focus d’atracció periodístic. Al final hi havia més periodistes que pacients, i només els distingies per les càmeres, perquè al final els periodistes tenien prohibida l’entrada i se les empescaven per subornar els treballadors del centre per deixar-los entrar i aconseguir-los bates blanques. El guirigall diari durava de sol a sol, fins i tot quan plovia, i era tan intolerable que al final el ministre de sanitat mateix va haver de presentar-se al sanatori per deixar-se fer una fotografia autoritzada mentre posava calma i aclaria que tot anava bé, tot sota control, mentre jo sigui ministre tot estarà sota control..., repetia, descontrolat per l’enrenou. L’endemà de la visita el ministre va anunciar la destitució del director del sanatori, que va abandonar l’edifici entre plors que es veien contagiats pels plors dels pacients i del personal sanitari, els quals després van assegurar haver plorat perquè eren sensibles a veure plorar els altres, i se’n contagiaven. La vacant de director va durar setmanes. Un escàndol. Des de les altes instàncies no hi havia consens sobre el candidat a nou director del prestigiós sanatori mental de Bollera. Finalment, hi havia dubtes entre elegir el cunyat peixater de l’exministre de sanitat i actual ministre d’obres públiques, o la germana de l’actual president del govern, experta en macramé i ombres xineses, i amb un caràcter decidit que semblava idoni per al càrrec. La dona ideal. Una dona de ferro, rumorejava la premsa. Tot semblava decantar-se per aquesta segona opció que, a més, sumava presència femenina, cosa sempre positiva en temps d’exaltació de les quotes de gènere. Ja estaven a punt de designar-li el càrrec quan la senyora va fer unes declaracions inopinades dient que ella no era feminista, que només era una dona del poble, una dona corrent a qui li agradava treballar per a la gent corrent, del poble, com ella mateixa, i servir el plat a taula al marit. Uf... Tothom es va escandalitzar, fins i tot les dones que, mentre servien el plat a taula al marit i veien la noticia per televisió, aguantaven el plat amb una mà i es posaven l’altra al cap, amb els pèls de punta i la permanent tot d’una crispada. La designació se’n va anar de cop en orris, i el càrrec va continuar vacant.
Durant aquell temps, l’exalcalde Serafí s’integrava a la perfecció al sanatori. Indignat per la requisició de la seva vara d’alcalde, s’havia fet fabricar una vara de caoba idèntica a l’original. Ningú en veia la diferència. I la seva presència amb la bata blanca i la vara negra li donava un aire de respectabilitat. Feia patxoca, ja ho crec. Era indubtable el carisma de l’exalcalde, que s’havia posat a la butxaca els companys. No era un pacient més. Era un home d’ordre que infringia ordre, i els pacients, però també els funcionaris del centre, van acabar sucumbint al dots de comandament de l’exalcalde, que els feia anar rectes i de corcoll, i els amenaçava amb la vara cada cop que el desobeïen. Sovint no amenaçava, picava directament. A l’exalcalde, home de profundes conviccions democràtiques, no li agradaven les amenaces. Si considerava que un assistent no li havia fet bé el plec del llit, posem per cas, el responsable rebia un cop de vara a les natges, a les costelles, als genitals si era mascle, i més o menys fort en funció de com s’havia llevat Serafí. Quan se sentia condescendent, clavava clatellots als alteradors de l’ordre, el seu ordre, l’ordre que va acabar sent acceptat com el reglamentari al sanatori, un reglament no escrit. Ningú feia ombra a l’exalcalde Serafí, i com que hi havia buit de poder en la direcció de la institució mental, de mica en mica, i de manera tàcita, anava quedant clar qui manava allà, de tal manera que al final ningú va dubtar de qui havia de ser el nou director del centre.
Serafí Agut, l’exalcalde del llogarret del qual, tal com deia Cervantes, no recordo el nom, va acabar sent el director del sanatori de la ciutat de Bollera, i per unanimitat. Per la seva banda, Màrius Pelat, l’exalcalde de Bollera va ser declarat tinent d’alcalde per Serafí mateix, per tal d’acontentar-lo i evitar possibles problemes tenint-lo com a torracollons a l’oposició. Jugada mestra. Amb tot, des de les altes instàncies van fer saber a Serafí que el seu càrrec era de director del sanatori, no pas alcalde, i que per tant no tenia sentit nomenar un tinent d’alcalde. Serafí, però, va protestar enèrgicament, i potser amenaçadorament, alçant la vara, i va insistir que Pelat, alcalde de Bollera, queda nomenat tinent d’alcalde des d’aquest mateix instant... Al final, oficialment Serafí era el director, i l’exalcalde de Bollera va ser nomenat subdirector del sanatori de Bollera. A efectes interns, no hi havia dubte que Serafí, l’exalcalde del poble de Jonàs, era l’alcalde del sanatori, i l’exalcalde de Bollera n’era el subdirector. Amb la nominació d’ambdós en els seus respectius càrrecs, van rebre automàticament l’alta del centre. Deixaven de ser pacients del manicomi per convertir-se en els seus màxims dirigents. Val a dir que des de les altes instàncies no les tenien totes. Certament, la idea de col·locar en la direcció i subdirecció a dos pacients semblava fora de lloc, una total bogeria, però d’altra banda en el sanatori s’imposava l’evidència de la unanimitat sobre les dues persones al càrrec. A més, no es tractava de dos pacients qualsevols. Havien estat alcaldes, coneixen el funcionament institucional, estaven avesats a dirigir i administrar, i d’altra banda bé calia també admetre que ningú millor que dos pacients podia saber quin era el funcionament intern del centre. Al final, no només des del sanatori, sinó també des de més amunt, es van convèncer que l’elecció a la directiva dels dos personatges havia estat la idònia. Una elecció ideal, es repetia als passadissos de palau. Ideal.
Amb la nova direcció, Jonàs tremolava. L’exalcalde li tenia jurada des que se li havia ficat al cap que havia perdut l’alcaldia per culpa d’ell, per no haver-lo votat en les últimes eleccions municipals. L’acceptació del càrrec de director va encendre molt els ànims de la gent del poble, que no podien tolerar com el seu alcalde hagués acabat dirigint el sanatori de la ciutat veïna, el manicomi que tanta hilaritat i gaudi de superioritat moral els provocava. Quan es va saber la notícia al poble, hi va haver aldarulls, que es van iniciar al bingo. Va ser la guspira que provoca l’incendi. Va passar de la manera més absurda, tal com passen aquestes coses. Algú va cantar... bingo!, i després es va comprovar que no hi havia hagut tal bingo, que el suposat afortunat anava torrat i s’havia fet la il·lusió d’haver fet bingo. La resta de jugadors també es feien la il·lusió de fer bingo, però la sobrietat n’ocultava l’ànsia. Al poble tothom es coneixia.
Aquell matí Jonàs es trobava a la sala de jocs socialitzant amb una pilota de goma enorme que anava llançant al company de davant, maquinalment. El company no rebia adequadament la pilota, bavejava com un vell agònic malgrat tenir trenta-tres anys, i movia el cap a dreta i esquerra. Jonàs se sentia molest per aquella actitud tan poc social i encara menys socialitzadora. Va provar de fer pedagogia al company dient-li que provés de somriure i deixés de fer aquella cara fastigosa, per l’amor de Déu... El company no va respondre i va continuar sacsejant el cap com un vaixell en plena tempesta o com un sonat. Jonàs es va alçar de terra i va fer el gest d’anar cap a la porta de la sala lúdica, també anomenada de socialització. De seguida el seu infermer el va aturar i li va parlar de paciència, que la socialització implicava el concepte de paciència i tal. Però Jonàs no estava per orgues. Volia estar sol a l’habitació. Va aconseguir convèncer a l’infermer que volia escriure, que si us plau li facilités paper i tinta. Bona idea!, va respondre-li l’infermer amb un somriure d’orella a orella, un fals entusiasme que Jonàs va copsar i el va deprimir de cop, fent-lo gairebé desistir d’escriure i animant-lo de cop a suïcidar-se. La idea del suïcidi no li havia passat fins a aquell moment pel cap a Jonàs. En general se sentia bé al sanatori, tret d’aquelles hores de socialització, amb aquella dèria que tenien al sanatori per socialitzar amb aquelles andròmines més pròpies d’una llar d’infants que de persones adultes i responsables, una dèria que va augmentar des que l’alcalde Serafí n’era director. Com a pacient, Serafí sempre s’havia escapolit de l’hora i mitja de socialització tant com havia pogut. Més d’un cop l’havien hagut d’anar a buscar al lavabo, on s’amagava arraulit darrera la tassa del vàter, observant per distreure’s la cacera d’una aranya en la seva esplèndida teranyina. Ara, com a director, Serafí considerava indispensable l’exercici de socialització entre els pacients. I la mateixa opinió tenia el subdirector Pelat, que com a pacient no havia fallat mai a cap sessió de socialització, perquè li agradava cargolar-se com un fetus en un racó ombrívol de la sala i fer una plàcida becaina, la qual es va permetre un cop va haver aconseguit que l’infermer que dirigia la sessió de socialització el donés per perdut. De tant en tant, fins i tot es presentaven a la sala director i subdirector, per supervisar que tot estigués en perfecte ordre socialitzador. Cap dels dos exalcaldes tolerava el desordre, fins al punt que enmig de la sala s’acabaven discutint sobre la mena d’ordre o de desordre que observaven, en funció del moment. En Serafí acabava perdent els papers i els nervis, i llançava habitualment una pilota de goma pel cap al subdirector Pelat, que resistia estoicament els rampells d’ira sobtats del seu superior, certament un mal exemple per a la resta de pacients, que es miraven embadalits aquelles repetides batusses. En una ocasió en què Serafí havia llançat pel cap a Pelat un trencaclosques gegant en comptes de la pilota de goma, un dels pacients a la sala va dir serenament, sense girar-se des d’on era de cara a la paret, socialitzant amb les escletxes,... aquest espectacle és molt poc edificant, un mal exemple de socialització..., va dir. Els senyors directors semblen dos sonats..., va dir, i es va acabar la batussa i es va fer el silenci. Entre la fi de la batussa i el silenci, però, Serafí va apropar-se al pacient, el va estirar d’una orella i el va alliçonar sobre la importància de respectar l’ordre de paraula, i que en democràcia no s’ha de parlar quan no toca i tal.
Un d’aquells matins en què Jonàs no era a la sala de socialització i es trobava escrivint a l’habitació, el director Serafí va adonar-se de la seva absència. On és el pacient Jonàs?, va dir, visiblement alarmat. L’infermer de la sala va dir, esporuguit, que Jonàs era a l’habitació escrivint. Escrivint?, va dir Serafí, entre estupefacte i indignat. I què collons escriu?!, va dir. Mentrestant, Pelat era darrere seu en silenci, escoltant atentament. No ho sé, va dir l’infermer. Diria que una novel·la. Diu que ja porta escrites més de vuit-centes pàgines. Vuit-centes pàgines! Collons, quanta corda!, va dir el director Serafí, i tot seguit va fer mitja volta i va sortir de la sala. Va recórrer uns quants passadissos breus i laberíntics fins a l’habitació de Jonàs, on entresuat va irrompre sense picar a la porta, seguit del subdirector Pelat. Els ulls, brillants, li saltaven a Serafí vers Jonàs, que estava amorrat a l’escriptori i va dir sense girar el cap no m’importuni que estic escrivint, i quan escric no vull que ningú m’importuni, ho tinc dit... El comentari va semblar inadequat a Serafí, que tot d’una es va encendre, enrojolat com un misto, i es va apropar a l’escriptori per estirar de l’orella a Jonàs, que es trobava en plena inspiració. Hòstia santa, quina mania tenia aquell home d’estirar orelles! Aquell gest desconsiderat i irrespectuós de Serafí va fer embogir a Jonàs, que va veure violentament escapçat el fil creatiu de la novel·la. Era el pitjor que se li podia fer a Jonàs, que va embogir i es va girar en un rampell i va estirar les dues orelles de Serafí, mentre Pelat observava darrere, petrificat i amb un mig somriure als llavis en aquella petrificació, que no podem saber si era a causa de l’efecte petrificant mateix o no.
Serafí es va posar les mans a les orelles provant de mitigar el dolor, i es mirava en silenci a Jonàs. Respectava el seu atreviment i probablement l’obstinació literària. Serafí no havia llegit mai un llibre sencer. De fet ni la primera pàgina. Deia que quan llegia la portada d’un llibre li venien uns inefables vertígens que cap metge li va saber diagnosticar. Fins i tot quan havia de pagar el compte als restaurants el feia llegir al comensal de torn, i exercint d’alcalde encarregava la feina de la lectura dels plens i els acords a un uixer que sabia llegir però amb prou feines s’hi veia, i feia veure que llegia mentre fabulava.
Amb empentes i sense rodolons, Serafí va espitjar fora de l’habitació a Jonàs, que en va sortir remugant. Serafí, encuriosit per la novel·la de Jonàs, va fer llegir al subdirector Pelat un fragment a l‘atzar del manuscrit. Aquella prosa era efectiva i poderosa, lliscava, i a Serafí, home sensible, li van acabar lliscant de les temples un parell de llàgrimes, una a cada templa. No hi havia lirisme en aquella prosa, hi havia èpica, d’una contundència commovedora. Pelat també va haver de contenir-se les llàgrimes, perquè sabia que si plorava no podria continuar adequadament amb la lectura i no tolerava de bon grat les recriminacions de Serafí. El fragment corresponia a la pàgina vuitanta-quatre, i parlava de la grandesa de dos alcaldes, un de poble i un altre de ciutat, als quals la vida els havia menat a entendre’s per a fer grans coses, deia el manuscrit. La descripció de la categoria humana i moral d’aquells alcaldes era tan precisa que els dos exalcaldes no van tenir més remei que sentir-se identificats amb la història. Pelat no podia parar de llegir i Serafí no podia deixar d’escoltar-lo. L’un no es podia creure el que llegia, i l’altre no es podia creure el que escoltava. Serafí estava convençut que la novel·la de Jonàs era una obra mestra de la literatura universal. S’ho anava repetint tant, que per moments perdia el fil de la lectura de Pelat. Obra mestra..., universal, universal..., s’anava dient. Quan Serafí va adonar-se que si continuaven amb aquella lectura se li faria un nus al coll que li impediria de parlar i mostrar-se amb dignitat, va tallar en sec a Pelat i va dir amb rotunditat: aquesta novel·la és el millor que s’ha parit en literatura en molts anys... No he vist res de millor..., va dir Serafí. I Pelat no va poder més que assentir amb el cap i deixar els manuscrits sobre l’escriptori. Director i subdirector del sanatori van sortir de l’habitació de Jonàs commoguts i alhora eufòrics, en silenci. Una eufòria continguda per l’emoció mateixa que la provocava.
A partir d’aleshores Jonàs tenia via lliure per estalviar-se les sessions de socialització. A mesura que passaven els dies l’infermer mexicà, que ara s’havia afaitat el bigoti per semblar més alt, però continuava amb el costum de no dur barret, si més no en horari laboral, trobava a faltar a Jonàs. El reclamava a les sessions i va demanar explicacions al director, que li va passar la pilota al subdirector Pelat, i el subdirector Pelat va passar al seu torn la pilota suposadament a l’univers, perquè es va limitar a arronsar-se d’espatlles. Al final, davant de tanta insistència angoixada de l’infermer, Pelat li va haver de dir la veritat. Tinc ordres del director de no importunar a en Jonàs quan escriu..., li va dir. L’infermer va protestar, reprimint-se la irritació. Des de quan aquí, al sanatori, la prioritat per als pacients és escriure i no socialitzar-se per a la reinserció? El subdirector Pelat va quedar tan garratibat davant d’aquella reflexió que no va saber que dir, i al cap d’uns segons va respondre, irreflexivament: des d’ara...
Jonàs treballava abnegadament en la seva novel·la. Li semblava que com més pàgines escrivia més creixia en qualitat l’obra. La inspiració no tenia aturador. Ara escrivia a màquina, una vella Olivetti facilitada per la direcció del sanatori. Se sentia escriptor picant a màquina al vell estil, com Hemingway però sense el whisky. No hauria suportat escriure en ordinador, on vas a parar. Tot plegat va accelerar el doll d’idees i d’escriptura. Un torrent literari. La velocitat dels seus dits indicava que li faltaven mans. El cap li anava més de pressa que les mans, i fins i tot que les idees. Teclejava més de pressa que no pas pensava, i en canvi allò que escrivia tenia tot el sentit del món, almenys així ho trobava ell. Estava eufòric, i no només escrivia durant l’hora i mitja en què li hauria tocat sessió de socialització, sinó la resta d’hores, tot el dia, i gairebé tota la nit. De fet només dormia l’estona que pesava figues i el cap li queia sobre les tecles. De vegades, quan es despertava, s’adonava que sobre el paper hi havia tot de lletres seguides inintel·ligibles, sense formar cap paraula, ni solta ni volta en aquelles lletres, i deduïa que era el moment en què el cap se li devia haver desplomat sobre la màquina d’escriure. Però també es preguntava si potser s’estava tornant boig, escrivint tot allò inintel·ligible, i la idea el torturava i, per moments, l’embogia realment. A continuació, encara deixondint-se, eliminava aquelles lletres aleatòries i absurdes, i prosseguia amb la novel·la sense ni tan sols alçar-se de la cadira per estirar les cames o passar-se aigua per la cara. Estava consagrat a la novel·la com un anacoreta al seu misticisme. Jonàs duia dies seguits sense menjar. El personal del sanatori havia rebut ordres estrictes de no molestar en cap cas i en cap moment a Jonàs, en cap cas...!, havia insistit el director Serafí, i les ordres del director Serafí anaven a missa, encara que al sanatori no hi hagués ni tan sols capella per a les pràctiques religioses. Els bojos no podien tenir religió perquè els faltava la raó per poder adscriure’s-hi i practicar-la. No s’havia d’ofendre ni a l’església ni a Déu. Serafí, que mai s’havia definit com a creient o no creient perquè, segons com es llevava, creia o no creia, cuidava al màxim aquesta mena de detalls.
Cada dia, en qualsevol moment el director Serafí s’encarregava personalment de supervisar a Jonàs. Des del passadís, mirava a dins de l’habitació a través del vidre de la porta. Gairebé sempre trobava a en Jonàs amorrat a la màquina, escrivint. Per això el director no entrava a l’habitació. Evitava importunar l’escriptura de Jonàs. Serafí somreia, satisfet, i alhora ansiós per veure la novel·la acabada, i refeia el passadís encara amb el somriure dibuixat a la cara. Estava il·lusionat. Tenia intenció de fer-la publicar. Per descomptat que ho faria. Mouria el fil de les seves influències per a la publicació de la novel·la. No li costaria gens trobar editor. Recordava que un conegut d’un saludat d’un amic seu era editor de best-sellers. L’editor només publicava novel·les exitoses. No admetia manuscrits que no fossin per a publicar novel·les exitoses, de manera que l’èxit de la novel·la de Jonàs estava assegurat. El director Serafí estava tan excitat amb la idea que, les comptades vegades que havia anat a supervisar per comprovar l’activitat de Jonàs i l’havia vist dormint amorrat a l’Olivetti, l’home havia entrat com un coet a l’habitació per despertar-lo. Se li atansava per darrere i li sacsejava les espatlles amb delicadesa, mostrant la consideració i respecte que li mereixia el meu escriptor, tal com l’anomenava ara, amb una barreja d’afecte i orgull.
Jonàs anava avançant en la novel·la, a una velocitat que feia creure que de fet la novel·la ja estava escrita en el seu cap, i que haver-la d’escriure a màquina només era una transcripció, un mer tràmit feixuc que calia complir. La velocitat elèctrica en què teclejava sorprenia de vegades al propi Jonàs, que es distreia amb aquest pensament i tanmateix els seus dits no paraven d’escriure amb coherència. Era prodigiós, i res no agradava més al director Serafí Agut que anar veient dia rere dia el munt de fulls creixent sobre la taula de l’escriptori.
Un matí, el director va fer cap a l’habitació de Jonàs. Aquest cop, de manera extraordinària el va trobar dormint al llit, al costat de l’escriptori, sobre el qual no hi havia el plec de fulls del manuscrit. El director es va alarmar. El cor li va fer un salt, li va faltar l’aire, el cap se li va escalfar, i abans que li esclatés o es tornés boig va irrompre intempestivament a l’habitació. Va mirar de prop l’escriptori, i a sota, i als costats, i no parava de flairar com un gos caçador, com si el nas hagués de col·laborar amb els ulls per trobar ràpidament el que buscava. No va trobar res, i a la fi va girar-se i va sacsejar, aquest cop sense delicades, l’espatlla de Jonàs, que dormia com un tronc, tot i que els troncs no ronquen com ho feia en Jonàs, que va remugar alguna cosa però continuava amb els ulls tancats, sense girar-se. Serafí va insistir, i ara Jonàs va dir de manera feble,... no m’importuneu, us tinc dit que quan escric no vull que se m’importuni... Serafí es va témer el pitjor. Li va passar pel cap que potser amb tanta escriptura Jonàs s’havia tornat boig, i que allò li impediria acabar la novel·la. Tots aquells centenars de pàgines se n’anirien aigüera avall si no podia acabar la novel·la. Havia de resistir i enllestir-la per poder-la presentar a l’editorial. Ningú voldria una novel·la inacabada, i només Jonàs podia acabar-la de la millor manera per convertir-la en una bomba literària. Una gran novel·la, però inacabada o amb un final indigne de les centenars de pàgines que la configuraven, suposaria un fracàs. Serafí no havia llegit mai una novel·la, però sabia segur que la cosa anava així perquè ho havia sentit dir a innumerables lectors declarats que, tanmateix, no declaraven no entendre el que llegien perquè no s’adonaven que no ho entenien, i per això estaven segurs d’entendre-hi, d’aquestes coses. Serafí feia cas a la gent que hi entenia. Aprèn sempre dels millors, li havia dit sempre el seu pare, en pau descansi.
Serafí va insistir a sacsejar a Jonàs, que estirat al llit només remugava i demanava que se’l deixes en pau. Quan finalment el director el va girar amb inesperat esforç, estirant-lo amb violència, Jonàs va mig rodolar sobre el seu ventre inflat com la pilota de socialització. Serafí, en veure-li aquell ventre desmesurat, no va entendre res. Amb el moviment, ara Jonàs no delirava, gemegava de dolor. Retorçava el llavi inferior com si li haguessin anestesiat la boca per arrencar-li un queixal.. A la fi va dir, ara més eixorivit..., el ventre, em rebentarà el ventre... Serafí continuava sense entendre res. Aquell globus aerostàtic de ventre no podia tenir res a veure amb la ingesta d’aliments. Al sanatori els àpats eren curosament frugals. Un endocrinòleg prestigiós havia dit recentment en un canal de televisió públic, i després en un altre privat, que no hi ha res millor que la frugalitat per recuperar la salut física i mental, cosa que l’administració va aplicar de seguida al peu de la lletra reduint la despesa en aliments destinada a les institucions sanitàries. Però, quina malaltia podia convertir de la nit al dia un estómac pla en una mena de pilota de socialització? A Serafí no se li acudia, i estava alarmat, sentint una desesperació creixent. De sobte veia avortada, per aquella inconveniència inesperada i inoportuna, sobretot inoportuna, la publicació de la novel·la de Jonàs, que havia d’immortalitzar la figura de dos grans alcaldes. Se sentia enfonsat mentre contemplava garratibat aquell ventre malalt, a punt de rebentar, de Jonàs. No rebentis, Jonàs, pel que més vulguis, ara no rebentis! Resisteix! Has d’acabar la novel·la! Rebenta després! Seria una llàstima que..., va dir a crits, i tot d’una es va interrompre per dir-li,... on collons és el manuscrit?... Jonàs no deia res, no podia dir res, només podia gemegar. Serafí va insistir, i al final l’únic que va poder fer Jonàs va ser tocar-se el ventre. Què significa, això?, va dir Serafí, però Jonàs nomes podia insistir en la seva resposta, tocant-se el ventre.
Després, tot es va anar complicant i va acabar d’una manera poc satisfactòria i massa prosaica per ara haver-ne de donar els detalls. Les coses a la vida real malauradament no acaben com als contes irreals. Per resumir-ho i no avorrir al lector fent safareig, deixaré elegantment constància de les últimes agòniques paraules de Jonàs abans d’anar-se’n a l’altre barri, ben al prop del sanatori, on el van enterrar.
... Feia dos dies que tenia la novel·la acabada. N’estava entusiasmat, però en rellegir-la en fred em vaig adonar que no hi havia per on agafar-la, ja des de la tercera o quarta línia, no ho sabria precisar. Havia de fer-la desaparèixer. Primer la novel·la. Després jo, per haver-la escrita...
En sentir Serafí aquestes paraules, va embogir. Va saltar un cop rere l’altre, rebotant, sobre el ventre de Jonàs, mirant de fer-lo rebentar. Calia recuperar el manuscrit. Va ser endebades. Després del lamentable episodi, l’únic que va recuperar Serafí va ser el seu ingrés al sanatori mental de Bollera, de nou com a pacient.
