Estava jo escoltant de prop en el bus la conversa entre un sapiens i un idiota integral, però al final el sapiens tan idiota com l’altre en intentar fer-li entendre una qüestió d’economia que l’idiota no volia entendre perquè creia haver-ho entès ja tot, segons deixava clar amb la seva actitud i comentaris. El tema era l’economia i jo d’economia no hi entenc ni un borrall, com no hi entenc un borrall sobre tot allò que no m’interessa, i no perquè no m’hauria d’interessar, sinó perquè no hi veig cap interès en allò que, per molt que m’hi interessi, sempre anirà en contra meva perquè és molt més poderós que jo, no m’hi dedico professionalment i els que s’hi dediquen sempre treballaran per anar en contra meva per anar en favor seu encara que afirmin anar en favor de tots. Hi ha coses potencialment interessants però que esdevenen fútils a còpia de poder d’uns i d’impotència dels altres.
Doncs bé, el sapiens, naturalment impotent davant la negativa de l’idiota a entrar en raó, va caure en l’error, després d’haver esgrimit per error i inici de desesperació un argument d’autoritat, de recórrer finalment a un exemple per tal que l’idiota entrés en raó, sense adonar-se el sapiens que qualsevol intent de fer entrar en raó a un idiota pressuposa negar la condició d’idiota a l’idiota i, doncs, converteix al sapiens en tant o més idiota que l’idiota mateix a qui pretén il·lustrar.
I va passar el que passa sempre que es cau en l’error de recórrer, desesperadament o no, a l’exemple davant d’un idiota. Parava jo l’orella a la conversa fins que, voilà, la rèplica de l’idiota a l’exemple rebut no es va fer esperar. L’exemple clarivident exposat pel sapiens li va ser retornat per l’idiota a l’acte, i en forma de contra argument. L’exemple del sapiens va servir a l’idiota per agafar-s’hi, tergiversar-lo i contradir-lo per... justificar-lo segons el no-esquema mental de l’idiota. L’exemple va servir a l’idiota per contradir el seu interlocutor sapiens i el seu argument que havia intentat aclarir a través d’aquest exemple. Un exemple molt oportú i aclaridor, val a dir, perquè jo, que no hi entenc un borrall d’economia, el vaig poder entendre. El sapiens acabava de donar carnassa a la no-argumentació idiota de l’idiota a través de l’exemple. Exposar la raó amb un exemple a l’idiota només serveix per reforçar la raó de l’idiota segons l’idiota. El sapiens s’estava empassant el propi xarop de gust dolç que havia ofert a l’idiota, però que ara rebotava en el cervell d’aquest i li retornava al sapiens, esquitxant-lo, podia jo veure com li esquitxava l’exemple retornat a la cara, reconvertit idiotament, a la cara i a la camisa i el pantaló i un mitjó i una sabata i tot, l’esquitxava a tot ell, sencer, de cap a peus, l’exemple perfecte li era retornat per l’idiota a l’acte en forma de vòmit, un vòmit exemplar de xarop idiota emès per l’idiota, i que va resultar ser exponencial, el detonant de la ira interior del sapiens, que encès per dintre però encara aplomat per fora va contraatacar amb un altre exemple més punyent que el primer però no pas millor, segons em va semblar, car l’idiota té la facultat de desgastar el sapiens, convertint-lo en cada cop menys competent, aproximant-lo a la idiòcia de l’idiota. Naturalment, però, de fet tant se valia la qualitat de l’exemple, del primer i del segon exemple de l’interlocutor sapiens. A l’idiota, igual que a qualsevol idiota, li importa un rave la qualitat del raonament perquè de fet li importa un rave la raó i, doncs, el raonament. El raonament de tot idiota és la negació de la raó. Ningú com un idiota és capaç de negar la raó sense importar-li que la nega perquè el seu objectiu és de fet negar-la sense saber-ho, raó per la qual l’idiota nega tan magistralment la raó. No es pot competir en raons amb un idiota, perquè sempre venç. Destruir sempre és més fàcil que construir, si bé cal reconèixer que la manera de destruir de l’idiota és sempre una obra d’art de la construcció destructiva.
Per segona vegada, el sapiens va veure retornar el seu exemple transformat en argument idiota per l’idiota, en forma de vòmit. Vaig veure que el vòmit en què s’havia convertit el seu acceptable segon exemple tenia exactament el mateix color que el vòmit que havia rebut amb el seu primer i excel·lent exemple. Cap diferència. L’idiota era una màquina de triturar exemples, indiscriminadament, i reconvertir-los en la seva pròpia idiòcia per tal de projectar-los al sapiens de torn de manera implacable i incorregible. No hi ha rèplica possible a la idiotesa plantejada o més aviat afirmada per l’idiota. En primer lloc, perquè deixa KO al sapiens, que no sap com reaccionar i el desposseeix durant uns bons segons de les seves facultats intel·lectuals, talment una anestèsia que dóna un temps preciós a l'idiota per continuar-lo bombardejant amb múltiples i alegres idioteses que competeixen entre elles en aberració. En segon lloc, perquè intentar reconstruir la desfeta intel·lectual exposada per l'idiota suposa un esforç ardu i inútil que converteix en idiota el sapiens que ho pretén, tal com apuntava més amunt.
El sapiens no semblava haver-se adonat del vòmit que impregnava tot el seu cos, estava massa irritat per dintre i buscant un tercer exemple per fer entrar en raó d’una vegada a l’idiota per adonar-se d’aquest fet que clamava al cel.
Estava el sapiens a punt de sortir-li de la boca el tercer exemple quan vaig intervenir en la conversa per dir-li ...no, cal, escolti, perdoni que m’hi fiqui, però no cal que s’esforci a donar-li més exemples, perquè aquest senyor té raó, te tota la raó i no necessita més exemples seus. El sapiens es va girar i em va mirar amb cara de pocs amics, malgrat que no érem ni poc ni molt amics, sinó dos desconeguts, i l'idiota em va dibuixar un somriure d’autocomplacència i complicitat. M’hauria agradat molt explicar-li al sapiens que l’estava intentant ajudar a no assolir finalment el mateix nivell d’idiotesa que l’idiota amb qui estava bregant en favor de la raó, i en contra, val a dir, de la pròpia impotència i derrota. Però amb l’idiota davant no li ho vaig poder dir, perquè això sí que ho hauria captat l’idiota, com a perfecte idiota que era, ja que tot idiota és molt sensible, susceptible a allò que té a veure amb l’ofensa personal, per subtil que sigui. L’idiota capta perfectament la polarització, sobretot quan la polarització fa referència a la seva dignitat. L‘idiota projecta obertament la seva indignitat per la boca i en l’acció idiotes, el seu output d’idiòcia es generós, però per contra té un mur de contenció perfecte per a l’input referent a la seva dignitat. La indignitat de l’idiota no li impedeix defensar a ultrança la seva imaginària dignitat, i és aquest l’únic aspecte en el qual es pot afirmar que l’idiota té imaginació, per bé que paradoxalment les rèpliques de l’idiota es podrien considerar imaginatives si s’han de jutjar pel grau d’estupefacció que provoquen en el sapiens.
No, davant l’idiota no vaig poder aclarir-li la meva intenció, i ara m’arriscava a què ell, el sapiens, m’etzibés a mi un altre exemple per justificar la seva indiscutible raó, m’havia semblat, sobre la qüestió econòmica del debat. I no, m’hauria fet molt mal que confirmés, i a més amb mi, la seva idiòcia, que si continuava amb més exemples acabaria fins i tot superant la idiòcia de l’idiota a qui pretenia convèncer. Per sort no va tenir temps d’il·lustrar-me amb el seu tercer exemple, perquè el bus arribava al meu destí i, encara que no hagués arribat, jo hauria baixat a la propera parada. Calia evitar com fos la derrota total del sapiens. Li havia de procurar salvar, almenys, la dignitat, la seva condició de sapiens, d’espècie rara, en extinció, eternament en extinció.
