El coronavirus és
una meravella per a la salut mundial. Des de fa setmanes ningú mor de càncer,
de grip ordinària, d’atacs de cor ni de cap altra malaltia. Ara, tothom que
mor, ho fa de coronavirus. Tothom. Ens ho repeteixen els mitjans tothora, i amb
raó. Una notícia així és un fet extraordinari, inaudit en la història de la
humanitat. Per fi una notícia històrica de veritat. S’han acabat de cop totes
les malalties. Totes menys una. Només en queda una: el terrible coronavirus.
Però aquí no s’acaba l’excel·lent notícia. Tenint en compte que una grip
ordinària mata entre mil i mil cinc-centes vegades més persones que el
coronavirus en el mateix temps que fins ara portem de pandèmia, sabem que la
humanitat a partir d’ara gairebé deixarà d’emmalaltir. Perquè només existirà
una malaltia i aquesta serà molt menys mortal que la grip, sense ser la grip la
malaltia més mortal. De cine, doncs. I el prodigi encara no acaba aquí. Encara
hi ha un altre fet altament tranquil·litzador. La mortaldat molt inferior del
coronavirus respecte de la grip ordinària encara seria més reduïda si no fos
per l’emoció que les autoritats, en especial les espanyoles, afegeixen a
l’assumpte. La manca de mascaretes, de material en general, de professionals i d’instal·lacions,
que posen a prova els professionals sanitaris, els quals viuen eufòrics la
situació com una oportunitat única de lluir-se i veure elevada la seva
autoestima, aplaudits entusiastament des de les finestres de les agraïdes i
solidàries llars ciutadanes, fa que la mortaldat per coronavirus sigui força superior
a la que dictaria la malaltia si no fos per aquesta austeritat creada
assenyadament per les autoritats competents per donar una immillorable
oportunitat al personal públic sanitari de demostrar el seu nivell professional.
Viurem milions
d’anys. No sé per a què, no sé quin sentit tindrà, però viurem milions d’anys.
Només la cola, la cervesa, les crispetes i els ganxitos podran amb nosaltres.
Però tampoc. Igual que una vacuna, cal immunitzar el cos a còpia de més cola,
cervesa, crispetes, ganxitos i pastisseria industrial.
M’agrada molt
quan sento anomenar pandèmia al coronavirus. L’any 2010 es va decidir que
una malaltia viral que passés a més d’un país seria anomenada pandèmia, amb
independència de la quantitat de morts que hi hagués a cada país o de la suma
de mortaldat total entre dos o més països. Per això jo també vaig repetint la
paraula pandèmia, pandèmia, tothora, i ho faig sense por, content del nou
significat de pandèmia, un significat transformat, optimista, sinònim de bona
salut universal.
A Catalunya, la
benedicció del coronavirus està donant també una oportunitat immillorable. Les
autoritats desautoritzades catalanes gaudeixen de valent amb el tradicional
costum de posar-se solemnes davant dels mitjans, amb aquell to i gestualitat de
determinació impostades, fent veure que la política catalana pinta alguna cosa, i alhora practicant la superioritat moral i
victimisme vers Espanya, acusant-la de no actuar responsablement i de no
deixar-los actuar a ells, o sigui les autoritats desautoritzades catalanes. Gaudeixen
presumint d’autoritat, però alhora gaudeixen plorant per la manca d’autoritat
que Espanya els confereix. L’habitual i apassionant joc de funambulisme de la
contradicció, tanmateix reeixit, gràcies a l‘inefable concurs del poble. I
mentrestant, Espanya aprofita l’avinentesa per centralitzar encara més, si es
pot, Catalunya. Jugada rodona per a tothom. Tots contents. Res més satisfactori
per a ambdues parts que el manteniment d’una Catalunya ben espanyola. I aquest
cop gràcies al providencial coronavirus.
I parlant
d’autoritats desautoritzades, no se’ns ha d’escapar que el coronavirus aviat
farà realitat el somni més humit, sec i semisec del gran guru clàssic del
catalanisme: l’inefable Jordi Pujol. Sempre em va semblar admirable que la seva
obsessió no fos la nimietat de fer la independència, sinó l’engendrament de més
i més catalanets. L’home insistia que féssim fills i més fills catalans. En
això, missaire com era, ell mateix era exemplar i sabia de què parlava. Bé,
doncs, cap a final d’any amb tant confinament la seva antiga obra de govern per
fi es veurà culminada, molt abans que la Sagrada Família. L’avorriment en la
reclusió fa que ara els catalans cardin com conills. A les farmàcies s’han
esgotat abans els condons que les mascaretes antivirals, però aquesta notícia
no s’ha fet pública per responsabilitat. Ara cal centrar-se en el que toca. Cal
centrar-se en la manca existent de mascaretes i els contagis innecessaris que
això provoca. Cal centrar-se en la queixa catalana determinada i solemne a
Madrid per la manca de mascaretes, etcètera. Dit això, d’aquí a uns mesos
Catalunya triplicarà el nombre de catalanets, ja veuràs. I aleshores els
catalans seran imparables. Faran manifestacions triplement massives amb llacet
groc que seran l’enveja groga de la Xina, i el món sencer els mirarà, els
comprendrà i veurà que tenen raó i tal. El motiu de la manifestació serà el de
menys, naturalment. Ja se n’inventaran algun, cap problema. Qualsevol queixa a
Madrid servirà. Idees no els en falten. Els catalans són altament imaginatius a
l’hora de trobar motius per manifestar-se festivament i evitar la
independència. En qualsevol cas, jo els
proposo la recuperació d’una ja vella reivindicació: ’”alliberem els presos polítics”.
És un refregit, però tant se val, la qüestió és l’activitat tribal de passar el
diumenge protestant contra Espanya per alguna cosa, i com que ara mateix amb el
tema coronavirus estan distrets i ja no es recorden dels presos polítics, la
reivindicació els semblarà nova, cap problema.
Aquí no acaben,
però, les bondats del coronavirus. El confinament convida a enfortir els llaços
de germanor entre els humans, cosa que naturalment menarà a enfortir el compte
corrent dels advocats, gràcies als divorcis per les conseqüències de tanta
germanor confinada durant setmanes. Fabulós, el coronavirus, ja dic. Per això
les autoritats espanyoles amb bon criteri i per facilitar la convivència
confinada permet que els estancs estiguin oberts. Cal permetre la cobertura de les primeres
necessitats, i la gent bé s’ha de distreure a casa d’alguna manera. Provocar
més morts per tabaquisme que no pas per coronavirus és un detall que el poble
accepta amb normalitat. Perquè no oblidem que ara el papus és el coronavirus, no
el càncer ni cap altra malaltia. La qüestió és que no hi hagi morts per
coronavirus, i punt final. Per això les autoritats actuen amb admirable responsabilitat
silenciant que el confinament té més eficàcia reduint la mortaldat gràcies a la
manca de pol·lució dels vehicles que han deixat de circular, que no pas l’estalvi
que suposarà en contagis amb conseqüències mortals per coronavirus. De la
mateixa manera, no és menys admirable la idea del confinament per al bé de
l’augment del PIB estatal mitjançant el negoci del paper higiènic que,
sàviament, el poble s’ha encarregat de saquejar a les lleixes dels
supermercats, previsors com són, conscients que el confinament provoca profuses
i urgents visites al lavabo, tenint en compte que l’avorriment fa obrir molt la
nevera i l’armari de la cuina, proveïts de cola, cervesa, crispetes i ganxitos,
essencials productes de primera necessitat que, junt amb el televisor, cal
cobrir per passar les setmanes confinats i confitats amb l’ajut inestimable de
la pastisseria industrial. Tot plegat farà augmentar l’índex de glucosa i
sobrepès a la població, cosa que naturalment provocarà, junt amb el tabac, més
morts que el coronavirus. Però això, ja dic, no té cap importància. Perquè ens
hem de centrar, no ens convé dispersar-nos, no ens convé oblidar que l’enemic a
batre no és altre que el coronavirus. I que juntos
lo paramos.
