Vaig mirar de
ficar la clau, però la clau no entrava al forat del pany, i ho vaig intentar un
cop i un altre i un altre, el meu cos vacil·lava, suposo, perquè el meu cap vacil·lava,
la terra girava però el cap m’anava més de pressa que la terra, a la velocitat
de la llum el meu cap, gairebé em semblava que el cap no em donava voltes de
tantes voltes que em donava, però la terra m’anava al darrera, no m’encalçava, tal
era la felicitat de les voltes que em donava el cap, fins al punt que em donava
la sensació d’aplom, de quietud, la velocitat demencial i la felicitat eren per
a mi quietud. Molt estrany. Però la clau no m’entrava al forat del pany i m’estava
posant més i més nerviós a cada intent, i cada cop estava més lluny d’aconseguir
ficar la clau al pany de la porta, i ho sabia, el cap em donava voltes però n’era
conscient i tanmateix no em podia aturar en els meus intents de mirar de ficar
la clau al forat del coi de pany. Havia estat bevent més del compte, tot i que
no sé què significa beure més del compte. Qui porta el compte?, i què és el compte?
El cas és que bevia, i ja sense set. Havia begut vi, no pas com qui beu aigua
sinó com qui beu vi. Primer assaborint-lo, finalment fent beure que l’assaboria
per creure’m que encara l’assaboria. Penós. I tot, tot sol.
Havia estat bevent vi sol en el bar, davant d’un llibre. Com més bevia més m’agradava
la lectura, i amb la seguretat que la lectura ja m’agradava abans de beure el
vi, a la primera copa. Era molt agradable gaudir de la lectura del llibre, conscient
que havia begut massa però amb la seguretat de saber que m’estava agradant el
que llegia, i no pas perquè havia begut massa. Amant de la veritat adulterada.
Apropant-me a la mentida però enemic de la mentida. Molt agradable, molt
agradable. Ningú al voltant, en un radi de deu metres al bar. Uns clients a la
barra, arreglant el món. M’agrada observar la gent que arregla el món que ells
mateixos s’encarreguen d’espatllar quan miren d’arreglar-lo i quan no miren d’arreglar
res. Jo alçant el cap del llibre a cada conversa interessant pel seu desinterès.
No hi ha converses interessants al bar, enlloc, a penes hi ha converses
interessants enlloc, i la salvació es troba a escoltar converses estúpides,
converses que competeixen en estupidesa. Algun cop, quan per miracle hi ha una
conversa interessant, ho espatlla la intenció dels interlocutors, la seva
preocupació per sonar interessants i sentir-se
interessants, ells escoltant-se a si mateixos, mai a l’altre, en deixar
anar el pensament, les paraules; ells procurant sense saber-ho que la conversa
esdevingui estúpida, ridícula, per interessant que pugui ser, espatllant-la,
estupiditzant-la a causa de les seves intencions egocèntriques. Aquí, aquí
radica l’interès. Perquè no hi ha res que no acabi tenint el seu interès. Tot
és interessant.
A la fi em vaig
retorçar, tot el meu cos ridículament retorçat per aguantar l’equilibri i la
clau va trobar el punt exacte dins del forat del pany. Una alegria em va
recórrer el cos, sobretot el cap, vaig notar la satisfacció en el cap, el cap
que em donava voltes de tan satisfet, i aquella alegria per haver aconseguit l’objectiu
de ficar per fi la clau dins el pany va fer que el cap em girés d’una altra
manera, l’alcohol havia deixat de fer-me efecte, em va semblar, i el cap em
donava alegres voltes de pura satisfacció. I després, quan vaig entrar a casa,
em vaig adonar que no, que l’alcohol encara era allà, al meu cap, a la sang,
arreu del cos però concentrant-se en el cap, em semblava, fent-li donar voltes
com una baldufa, unes voltes que devien ser concèntriques, perquè m’havien
permès, efectivament, desplaçar-me del bar a casa. Cap dubte.
Abans de
despullar-me vaig pixar. La corbata m’arribava a la cigala i, en inclinar-me
cap endavant per aguantar-me dret davant la tassa, la corbata era un pèndol
davant la cigala, anava oscil·lant com un pèndol davant la cigala, provocava a la
pacífica cigala, i la cigala es devia emprenyar per aquest element inesperat i
molest, i va mullar la punta de la corbata mentre jo m’ho mirava, més o menys
estupefacte. En fi. Vaig tirar de la cadena, em vaig treure la corbata i la
vaig posar a rentar, immediatament a rentar a la rentadora. La vaig llançar
dins la rentadora amb estil, com ho hauria fet Fred Astaire, em va semblar, perquè
quan vaig mig borratxo faig molta atenció a l’estil, per no semblar borratxo, i
aleshores mostro més estil que mai, crec.
Després, em vaig
ficar al llit. Vaig tancar els ulls, però no m'adormia. No sabia si en realitat
tenia ganes de dormir, era massa agradable tancar els ulls i gaudir de les
voltes que em donava el cap, i la terra, molt agradable imaginar-me la terra,
el planeta sencer mirant d’encalçar la velocitat a què el cap em donava voltes,
la terra mirant d’encalçar-me el cap girant, d’encalçar-me a mi, tot el meu
ésser. Jo fora de la terra, jo al meu llit, al meu estudi
de 19m², però lluny de la terra. I amb els ulls tancats vaig pensar a comptar
ovelles, sense creure’m allò de les ovelles i el son, però jo comptant ovelles,
i el cap donant-me voltes, i ara recordava la samarreta de llana de Merino que
m'havia recomanat un amic, compra’t una samarreta de llana de Merino, cony,
fes-me cas, que escalfa i no sues, m’havia dit l’amic, una meravella, t’ho
asseguro, una samarreta de llana d’ovella fabulosa, 75 euros la samarreta, fes
un cop de cap i compra-la, que val la pena..., m’havia dit l’amic. La comprarà
sa tia, vaig dir a l’amable dependenta aquell matí, i em va posar mala cara. No
és cara..., em va dir, i jo li vaig respondre que en cap noment no he dit que
sigui cara, senyora, he dit només que l'hi comprarà sa tia. I la senyora em va
dir que la samarreta era de gran qualitat, i jo li vaig respondre que en cap
moment no he dit que sigui de mala qualitat, senyora. Li he dit que l'hi comprarà
sa tia. I ella em va dir que el preu era ajustat, i jo li vaig respondre que en
cap moment no he dit que el preu sigui desajustat, senyora, li he dit que l'hi
comprarà sa tia. I en fi, quina mania té la gent de distorsionar, d’entendre el
que vol entendre, de convertir les coses simples en desagradables per la seva
incomprensió, per les seves fantasies malintencionades que t’atribueixen a tu.
Jo només he dit que comprarà la samarreta sa tia, senyora, li vaig repetir, però no li va agradar la meva
resposta, i aquest devia ser el problema. I aquella nit, amb el cap donant-me
voltes al llit, pensava en la samarreta i en les ovelles que havien hagut d’esquilar
per poder fabricar aquella samarreta de 75 euros. No em treia del cap les ovelles,
i les ovelles no em deixaven dormir i jo no estava disposat a posar-me a
comptar ovelles per adormir-me, només faltaria, a sobre... La senyora m’havia
advertit que no rentés la samarreta amb aigua calenta, altrament s’encongiria,
i això malgrat els 75 euros que costava la samarreta i que ja li havia dit que
la compraria sa tia, comprarà la samarreta sa tia, senyora..., però ella
insistia amb la samarreta i com l’havia de rentar, i a final li vaig dir
no menteixi, senyora, no menteixi, no m’imagino l’ovella pastant pels camps
encongint-se sota la pluja un dia canicular... I a la fi vaig aconseguir adormir-me,
just abans de reconsiderar les coses i decidir anar l’endemà a comprar la
samarreta a la senyora, perquè m’havia mostrat descortès, i al capdavall la
pluja canicular no passa de temperada per aquestes latituds i no podia encongir
les ovelles, i si aquelles ovelles s’havien quedat sense llana, si algú havia
esquilat tantes ovelles per poder vendre samarretes a 75 euros, almenys que la
llana servís per alguna cosa. La llana em podia escalfar a mi, per 75 euros la
llana m’escalfaria a mi, i de passada em faria sentir com un xaiet, jo
passejant per la ciutat, enmig de la turba, sentint-me com un xaiet. Sublim.
