Remeno i remeno
llibres de novetats de ficció en català a les llibreries i em cauen els collons
a terra. Obro, no passo de la tercera línia i ja em cauen a terra i després em
fa mandra recollir-me’ls. I no els tinc grossos, diria, però m’he d’ajupir, i
cada cop que agafo un llibre em cauen a terra i m’he d’ajupir a recollir-los i
ja no tinc edat per anar vinclant l’esquena cada dos minuts, quinze vegades
cada dos minuts, i anar-me recollint amargament, pesadament, rutinàriament, els
collons cada cop que obro un llibre de novetats de la pseudoliteratura catalana
que venen com a literatura, que els editors diuen que és literatura i de tant
dir-ho i publicar-la no dubten que és literatura, per no parlar dels autors,
que en veure publicats els seus llibres se’ls infla el pit i donen per fet que
allò, aquella tifa que han publicat en forma de llibre és literatura, i jo
estimo la literatura i no pot ser que allò que estimo em faci caure els collons
a terra i els hagi de recollir i em perjudiqui l’esquena. No, això no passa amb
una cosa que estimes. Això només passa davant les novetats de ficció en català.
Un absurd, un sense sentit constant, un llibre rere l’altre, detecto, capto, a
cada frase la seva falsedat, ja d’entrada, només de començar el llibre, l’ego
darrere de cada frase, la banalitat, l’estafa inconscient, l’insult a l’ànima
de cada frase, la suor de cada frase buida, sovint ampul·losa, l’ampul·lositat
de la buidor, el lloc comú, suant i suant com el meu cos un dia d’agost a
Barcelona. A tota aquesta colla de farsants inconscients, egòlatres que
publiquen, haurien de penjar-los dels collons. Algú els hauria de penjar a la
Plaça de Sant Jaume, ja ho crec. Tota aquesta colla d’ànimes mediocres que publiquen
aquesta pseudoliteratura hauria de pagar-me la factura del metge, perquè tinc l’esquena feta un nyap. El traumatòleg no es pot creure que pugui
aguantar-me dret amb l’esquena tal com la tinc, un miracle de la naturalesa..., diu,
la meva esquena que ja no és esquena, són les corbes del Garraf, i tot perquè m’he
d’ajupir a recollir-me els collons cada cop que vaig a una llibreria i obro un
llibre de ficció en català per la primera pàgina, precisament allà on l’autor hauria de donar un cop de
puny a la cara del lector, allà on hauria de marcar el to, l’estil, anunciar amb talent l’hòstia
del talent que s’esdevindrà. Però no. Només aconsegueix ferir-me la
sensibilitat, ofendre'm, escupir-me; des de la tinta, des del paper malbarat, des del seu ego idiota
que fa pagar a la meva sensibilitat i soferta esquena. I després, després em
trobo algú que em diu fa temps que no publiques, em diu, tu que ets amb
diferència un dels tres millors autors de narrativa breu d’aquest país..., em
diu. I a mi això em fa molt mal i li dic només faltaria que no fos un dels tres
millors autors de narrativa breu del país, cony, només faltaria, això que m’acabes
de dir és una ofensa, li dic, si jo pensés que no sóc un dels tres
millors autors de narrativa breu del país em tallaria les venes, et juro que me
les tallaria, no m’ho tornis a dir, això..., li dic, i ell no entén res i li dic
que ja fa vuit anys que no presento res de res a cap editorial catalana. Res.
No penso presentar res a cap editorial catalana fins que no conegui un editor.
Quan jo conegui un editor, li presentaré el meu material. Abans, no. Ni
parlar-ne. Aquesta colla de facturadors pets inflats, analfabets funcionals, no
es mereixen que els confiï el que escric, per no parlar de la majoria dels quatre
gats que em llegirien en aquest país de tietes i patufets, colla d’analfabets
funcionals. No, ni parlar-ne, ja dic.
Pensava en tot això
l’altre dia, com de fet ho penso cada dia, en algun moment, però el cas és que
l’altre dia ho pensava davant del mirall mentre m’afaitava, i em vaig tallar,
la mala llet em puja fins a les celles i més amunt i tot cada cop que penso en aquestes coses, i sempre les penso
mentre m’afaito, sobretot mentre m’afaito, hi penso en el pitjor moment, i m’oblido
que m’afaito i em tallo, tinc la cara feta un nyap, no tant com l’esquena, però
Déu n’hi do, semblo un presidiari, cada cop que m’afaito acabo semblant un
presidiari i em miro al mirall i em faig por i tot, i tot per culpa d’aquests
pensaments tenebrosos. M’impressiono. Vull fugir de mi, jo un delinqüent
perillós a punt d’assaltar-me. He d’apartar els ulls del mirall. I l’altre dia
em vaig entretenir tant posant-me de mala llet pensant en aquestes coses, que
em vaig oblidar que feia tard per a la festa de l’amic, i encara més tard se’m
va fer quan vaig estar donant voltes a la qüestió de la corbata. Havia de presentar-me
a la festa amb corbata, i la festa era per a mi important, era la festa del meu
amic i no li podia fallar, havia de correspondre a l’amic i estar a l’altura de
la seva festa. Era una festa amb gent molt distingida perquè eren amics del meu
amic i tot el que envolta el meu amic és distingit, ell em deu considerar algú distingit
i volia quedar bé, no volia ser menys distingit que ningú, i l’últim que volia
era distingir-me justament per no anar vestit de manera distingida. Volia estar
a l’altura de la distinció de la festa anant vestit amb distinció per tal de no
distingir-me. I el cap em donava voltes i voltes al voltant d’aquesta qüestió,
i el temps passava i se’m tirava a sobre com un llop i jo feia tard a la festa perquè
ara no em decidia per la corbata, només tenia una camisa i no em decidia per la
corbata, més que res perquè també només en tenia una a l’armari i era massa tard per
anar a comprar una corbata adient, i encara més així, de pressa i corrents, una manera
poc elegant, gens distingida de comprar una corbata, i pensava que, encara que
aconseguís comprar la corbata adequada, en presentar-me a la festa es notaria
que l’havia comprada de pressa i corrents, sense distinció, la corbata
delataria la precipitació no pas amb què me l’hauria posada, que seria de
manera impecable, amb nus Windsor i tot, si calgués, i per més que m’horroritzi
el nus Windsor, sinó les circumstàncies prèvies, la precipitació en l’elecció i
la compra de la corbata. Tothom se n’adonaria, em vaig convèncer. Al final, per
descartar aquesta idea precipitada, poc distingida, se’m va acudir girar el
mitjó i presentar-me a la festa sense corbata, premeditadament sense corbata, l’elegància
de l’autenticitat, vaig pensar, aniràs a la festa sense corbata, sense
impostacions, seràs tu mateix sense corbata, Ricard, és la millor manera de fer justícia
a la festa del teu amic, ja veuràs com aprecia el detall, ja veuràs com tothom
troba un detall per part teva la camisa sense corbata, vaig pensar, tothom
portarà corbata menys tu, i això et distingirà de manera positiva, ja veuràs, l’absència
de corbata convertirà la teva decisió en un gest de bon gust i distinció, t'admiraran i tot, ja
veuràs. Però tan aviat em venia aquesta idea ximple al cap com desapareixia i tornava
a obsedir-me amb la corbata adequada, i el temps anava passant i no em vaig
adonar que ja era l’hora de la festa i encara era a casa, i de casa al lloc de
la festa hi havia gairebé una hora, i es feia fosc i em vaig anar posant tan
nerviós, finalment em vaig alterar tant que vaig ser incapaç de sortir de
casa, i l’endemà l’amic, molest, em va trucar i em va dir ja està bé, no vas
venir a la festa, a la meva festa, va
dir, i a sobre sense avisar-me, em va dir, m’has decebut, em va dir, et tenia
per un amic distingit..., em va dir, però m’has decebut... I en fi, ara no sé
com recuperar la seva amistat, i estic pensant, ara que tinc temps, a anar a
veure’l amb corbata, una corbata adequada, comprada amb temps, sense
precipitacions, fent les coses amb elegància i distinció, per presentar-li les
meves excuses.