Al forn de baix
de casa tenen un pa excel·lent, un pa que podria competir amb els pans més
excel·lents del món, inclosos els alemanys. Dubto que hi hagi un pa alemany més
deliciós que el pa del forn de baix de casa. Els més excelsos pans alemanys no
es podrien creure la qualitat del pa del forn de baix de casa. Es menja sol. Al
pa del forner de baix de casa no cal afegir-hi res perquè es menja sol. És més:
afegir res al pa del forner de baix de casa seria al meu entendre i sentir un
sacrilegi, un crim, un atemptat, fins al punt que si ho fes no tornaria a anar
al forn de baix de casa perquè no m’atreviria a mirar als ulls del forner.
Tanmateix, he de
dir que poques vegades compro el pa al forn de baix de casa. Agafo el cotxe i
faig uns quants quilòmetres per anar a comprar el pa al forn del poble del
costat. No és un pa superior al pa del forn de baix de casa, naturalment. De
fet és un pa mediocre, d’una mediocritat morbosa, perquè el forner està molt
orgullós del seu pa, que sens dubte és superior al pa del forner que li fa la
competència dos carrers més avall.
Tenim, doncs, tres forners. Un d’extraordinari a baix de casa, un de
mediocre i un de nefast, aquests dos últims al poble del costat.
Prosseguim. En
Pere, el forner del pa mediocre on acostumo a comprar el pa, està orgullós,
molt orgullós del seu pa, i suposo que per això el ven a un preu molt superior al del
forner del pa nefast que li fa la competència. Aquest preu molt superior no significa
que el seu pa mediocre sigui, de manera proporcionada, molt superior al pa del
forner del pa nefast de la competència, sinó que significa que és, com em
sembla que ja he apuntat, simplement superior. El forner del pa mediocre ven
per tant el pa car, escandalosament car, diria jo. Tan car, tan bèstia és el
preu que cobra pel seu mediocre pa, que el cobra molt més car que el forner del
pa extraordinari del forn de baix de casa. Queda tot dit.
L’atracció
inefable que m'empeny a comprar el pa al forner del pa mediocre és el seu
orgull, el seu convenciment de fer la feina ben feta. Sovint diu, alçant la
barbeta i amb un somriure cofoi, que fa pagar el preu que val el seu pa, el
preu just, diu, faig pagar pel meu pa el preu just, el preu necessari, exacte, el preu
exacte..., afegeix de vegades, quan se sent inspirat, però sense esmentar mai, en
cap moment, el pa nefast del forner de la competència. Amb el seu somriure, però,
ho dóna a entendre, i és per aquest somriure d’imbècil pel convenciment de
l’excel·lència del seu pa mediocre que li compro el pa. Per res del món no em
perdria el seu somriure d’imbècil que li motiva el cofoisme pel seu pa
mediocre, de la mateixa manera que per res del món no deixo de relacionar-me
amb imbècils i de fer jo l’imbècil intentant fer raonar a imbècils. M’agrada
sentir les seves respostes, reaccions, el convenciment que els atorga la
felicitat total en què viuen. M’agrada el seu món paral·lel i comprovar-ne
l’efectiva possibilitat. M’agrada saber que hi ha una sortida a la
desesperació, i fer-me la il·lusió que jo també la puc adoptar en un moment
donat, malgrat saber que no tinc les qualitats necessàries per aconseguir ser
com el forner del pa mediocre. Siguem honestos. Ser imbècil és un talent que ve
donat. I en sobra al món. Però es té o no es té. No s’adquireix.
Algun cop he anat
a comprar el pa al forner del pa nefast. Però aquest senyor no m’interessa. No
em desperta res. És un home cremat, resignat, a qui li importa un rave el seu
ofici, i no presumeix del seu pa. No sé si sap que ven un pa nefast. És
probable que no ho sàpiga, però no ho demostra, més aviat la seva actitud
desprèn el menfotisme de qui no sap ni vol saber què està venent perquè li
importa un rave el que ven. És un pas endavant que el forner del pa mediocre
afortunadament no compleix. El forner del pa mediocre manté un nervi, una
tensió, un sentit en allò que fa, i ho defensa. Defensa el seu pa mediocre des
del convenciment sincer que es tracta del millor pa del món, més i tot que el
pa alemany.
Un dia li vaig
dir al meu forner preferit, el forner del pa mediocre, que el seu pa era
mediocre. Va fer un gest de disgust amb el llavi. En aquell moment em va odiar,
me’n vaig adonar, però es va contenir perquè sóc client i es pensa que adoro el
seu pa, sense sospitar que l’adoro a ell per ser com és. Mediocre, dius? Deus estar de conya,
em va dir. Li vaig dir que no, no estic de conya, Pere. És més, li vaig dir, no
paro de preguntar-me com collons aconsegueixes posar-hi tant d’esforç i fer
sempre, regularment, aquest pa tan lamentable, li vaig dir. Però jo no devia
sonar gaire convincent, perquè va continuar creient que jo estava de conya,
sense voler sospitar que amb aquestes coses del pa jo no hi jugo, perquè de
petit a casa sempre em deien que amb el pa no s’hi juga i tal. En fi. El cas és
que ho va matar molt bé, de manera perspicaç, infal·lible. Si el meu pa no
t’agradés no vindries sempre a comprar-me’l, va dir. Podries anar a qualsevol
altre forn, va dir amb un moviment amb el cap que em va semblar que volia
indicar el forn de la competència, el forn del pa del forner nefast. Però no
me’l va anomenar. Vaig assentir amb el cap i vaig somriure, donant-li la raó, i
aleshores ell va relaxar el semblant i em va somriure, i tot seguit, sentint-se
ara del tot relaxat, es va animar a proposar-me, de manera suposo que
inopinada, formar part de la seva colla castellera. Una colla, qui el va parir,
una colla... En fi. A mi, la veritat, això de les colles, qualsevol mena de colla, em
produeix un pànic enorme, ja de petit em produïen un pànic que no us ho puc
explicar, tot allò que fossin més de tres persones juntes em produïa pànic i
encara me’n produeix avui dia. De manera que vaig declinar la seva amable
invitació al·legant que no podia ser, que sento vertigen, Pere, els castells em
produeixen vertigen, les altures em maregen d’una manera terrible i us fotria
el castell enlaire, amb mi faríeu llenya o puré de patata o com es digui, Pere,
la meva presència seria catastròfica, de debò t'ho dic. I tot això per no haver de
dir-li que el que em maregen són les colles, i sobretot imaginar-me’l a ell en
una colla, havent-lo de suportar a ell en una colla. Però el forner del pa mediocre va
insistir, i em va dir que no calia que fes jo de castell, que no seria
l’anxaneta, em va dir, rient, no pateixis que no seràs l’anxaneta, va
insistir, cosa que jo ja havia sospitat, a la meva edat i tal.
I en fi, he de
reconèixer que per un moment vaig estar temptat d’acceptar-li la proposta.
Imaginar-me’l sobre les meves espatlles i fent-li pessigolles als peus per
provocar que ell i el castell dels collons fessin llenya, era una idea que
m’excitava. Gairebé tant com anar li a comprar el pa a ell, el forner del pa
mediocre. Imagina’t.
