Són perillosos,
fa molts anys que dic que són perillosos, molt perillosos. Ningú em diu el contrari,
però tampoc em confirmen el que dic, em miren amb cara d’indiferència, i sé que
són perillosos malgrat això, i ho sé per constatació repetida en l’observació,
per simple experiència, perquè ells ni m’ho neguen ni ratifiquen, ja dic, i és natural que sigui així, perquè ells són també
els perillosos.
Pots saber que
són perillosos per infinitat de constatacions, de vegades detalls, sovint
evidències gruixudes. I aquí exposaré una evidència gruixuda que pot passar per
detall. Parlo de la mirada. Els ulls. L’estricta facultat visual versus la
reflexió a través de l’observació.
Tinc observat que
ho veuen tot. Tot, no se’ls escapa res. Tu et penses que ningú no et veurà
entrar a casa a les quatre de la matinada un dia feiner, i t’equivoques. Algú t’ha
vist. Tu te’n vas d’una festa enmig de la confusió multitudinària a altes hores
de la nit, tothom està torrat, però algú t’ha vist sortir del recinte. Sempre,
sempre, algú t’ha vist i no només t’ha vist sinó que recorda perfectament que t’ha
vist i fins i tot a quina hora i minut exacte t’ha vist. No sé com s’ha pogut
produir, però algú t’ha vist, no falla. Perquè ells ho veuen tot, són com Déu,
un Déu banal, vulgar, xafarder, però un Déu. Omnipresent. A tu se t’escapen moltes
coses, però a ells, pels ulls, no se’ls escapa res. No entenen res, però no se’ls
escapa res. Creuen haver-ho entès tot sense haver entès res, però no se’ls
escapa res. Ho veuen tot, però no reflexionen res sobre el que veuen, i
justament per això ho poden veure tot. Com la resta d’animals. Cap diferència
essencial. Tenen ulls i hi veuen, pura facultat visual i instint, curiositat
animal com una vaca que et mira de reüll quan passes per darrere la cleda, i
punt final, tret que la vaca no intenta treure conclusions automatitzades del
que ha vist. Ni clixés ni mala fe en la vaca.
Si la majoria d’homes
fossin reflexius, si pensessin, no veurien ni la meitat del que veuen, tindrien
un món interior que els posaria una cortina davant dels ulls, ocupats, abstrets
com estarien en els pensaments. I certament, sovint la reflexió passa per la
visió, la visió en l’observació. T’asseus en un bar i veus i observes, en
actitud reflexiva. Hi veus, observes, penses al mateix temps, sí, però per a la
persona reflexiva la majoria de cops el pensament passa per la introspecció i,
doncs, la ceguesa visual que provoca l’abstracció intel·lectual. El pensament
simultani amb l’observació és propi de les persones reflexives, sens dubte, però
això succeeix la menor part del temps. En el mateix bar, també allà, lloc donat
a l’observació, la persona reflexiva passarà més estona pensant per dintre seu,
cec, que en l’observació del moment
del que l’envolta, amb les persones, objectes, situacions... La persona
reflexiva dedica el temps a l‘observació i reflexió simultànies només quan justament
està cansat de pensar, abstret del seu entorn, i sovint sobre coses que ha
observat prèviament en el mateix entorn, o en un altre entorn o circumstància,
car és impossible no pensar en res que no es vegi, s’hagi vist o percebut amb
qualsevol dels nostres sentits. La persona reflexiva pot tenir els ulls oberts
i no veure absolutament res. El cretí, en canvi, sempre que té els ulls oberts
–i això passa sempre que no dorm– ho veu tot. Tot. No entén res i ho veu tot. Ho
veu tot perquè no s’entreté a pensar, té via lliure per a la visió, sense esculls,
almenys intel·lectuals. El cretí, a diferència de l’home pensant, ho veu tot. Per
això quan el cretí, i això al meu humil parer suposa un 99.01% de la població, inclosos
gent amb carrera i catedràtics i narradors i poetes i enginyers de la NASA, opina
sobre el que ha vist resulta perillós, perquè només ha vist i no ha observat,
no ha reflexionat sobre el que ha vist, i com que mai reflexiona sobre el que
veu, quan opina sobre el que ha vist n’hi ha per posar-te els pèls de punta i
arrencar a córrer. Quan al ciutadà mitjà se li demana una opinió, o sigui una
reflexió sobre el que ha vist converteix el seu mer visionat en reflexió, i aquí
és on resulta perillós, com algú que no sap què és un endoll i se li demana que
faci una feina d’electricista. Un piròman apaga-focs. Perillós, perillosíssim.
Si el populatxo
fos cec, el món aniria millor, molt millor. Però no, tenen ulls, hi veuen, com
la resta d’animals. Però a la resta d’animals no se’ls demana que reflexionin
sobre allò que els ha dictat la facultat visual. Els ulls els serveixen per
caçar, per defensar-se, també per satisfer una curiositat que comença i acaba
en ella mateixa. Tot plegat per qüestions lògiques, naturals, de simple
supervivència. En canvi als homes es demanen i se’ls demana opinar sobre el que
han vist, i aleshores inventen, no tenen més remei que inventar perquè no han reflexionat
sobre el que han vist, no estan habituats a fer-ho i fan passar la invenció per
reflexió, i a sobre una invenció gens imaginativa, car no hi pot haver
imaginació sense intel·ligència, i per tant la invenció del cretí és sovint un perillós
clixé. Breu: el cretí ha de ser el campió dels cent metres llisos sense haver
corregut mai. En el cas de ser l’únic testimoni visual, opinarà perillosament,
i en el cas que hi hagi diversos testimonis oculars, serà el cretí més cridaner
o amb el caràcter més fort el vencedor de la tesi definitiva, havent entrat aquí
també en joc el gregarisme. Criminal.
Quan parlo amb
els meus diguem-ne que semblants els miro als ulls, i en els ulls hi veig el perill, l’horror
que he hagut de suportar i l’horror que m’espera. Fins que jo un dia deixi de
veure-hi. Però probablement ja no hi seré per gaudir-ho.