La noia deficient mental que sortia del bar mentre jo m’acabava, assegut en
una taula, un suc de taronja natural, es va girar un moment al llindar de la
porta i va somriure i va dir al cambrer darrere la barra “ teniu un poble molt
bonic”, i en dir-ho la dona que l’acompanyava la va estirar del braç per fer-la
sortir del bar o per fer-la callar, les dues coses, vaig tenir la la impressió
que l’havia estirada del braç pretenent les dues coses, però sobretot,
sobretot, perquè callés, perquè l’altra no digués més inconveniències, suposo,
una inconveniència que també li devia semblar així al cambrer i a l’amo, també
l’amo o encarregat del bar, tant se val, si he de jutjar per la reacció que va
tenir, la mateixa reacció que el cambrer, total indiferència durant i després de dir
gràcies a la noia tarada del cap, un gràcies que no significava res, tret
de d’acord, ja he vist, ja hem vist que estàs tarada i hem de ser condescendents
amb tu, és normal que diguis aquesta mena de coses perquè estàs malament del
cap, noia, sap greu, però no estàs bé de l’olla i és normal, és comprensible
que diguis aquestes inconveniències, ho entenem, perquè hem de conviure amb
tothom, hem de ser humans, educats, respectuosos amb tothom, carregar-nos de
paciència amb totes les imperfeccions, totes les tares del món, sobretot les
tares humanes, les persones tarades com tu, noia, per això et donem les gràcies
pel teu comentari però no fem més esment al que significa el teu comentari, t’ho
passem per alt amb comprensió i oblidem la qüestió i a tu, també t’oblidem a tu,
noia. Això, exactament això és el que vaig entendre que volia dir aquell gràcies
del cambrer i de l’amo o encarregat, els dos dient gràcies alhora, de manera
automàtica, amb aquella cara de no adonar-se del que realment acabava de dir la
noia tarada, mentre jo els observava, observava l’escena, tota l’escena, fins al
mínim detall, la noia fent el comentari, jo alçant el cap del suc de taronja,
de cop alçant el cap, commogut pel comentari, per l’excepcionalitat de la
sensibilitat del comentari de la noia tarada, de la humanitat del seu comentari
evidenciant la bellesa del poble i la bona fe, el sentiment genuí, humà, de
voler-ho comunicar, i tot seguit jo veient el braç de la seva companya
estirant-li el seu perquè sortís d’una vegada del bar abans no digués més
inconveniències, vaig entendre de seguida, i a continuació els meus ulls
preveient de manera instintiva, ara me n’adono, la qualitat de la resposta, no
pas la resposta que no podia ser una altra que el corresponent gràcies, sinó la
manera de donar la resposta, el com previsible de la resposta, el com miop,
estúpid, de la resposta.
I en fi, així és tal qual va anar, res de nou sota la capa de la terra, i
de cop em vaig enamorar de la noia tarada del cap que acabava de sortir del bar
i ara ja no la veia mentre pensava en tot això, en l’escena que s’acabava de
produir, i ja no la veia, ja dic, només li havia sentit la veu dient “teniu un poble molt bonic” i aquell somriure
de la noia, i m’havia enamorat d’ella, d’ella i de tots els tarats mentals del
món. Vaig pensar que jo també estava tarat per enamorar-me dels tarats i fer-me
fàstic els no tarats, però això no em va importar perquè tenia el convenciment
que si el món estigués dirigit per tarats com aquella noia, tarats a la seva
manera no pas a la meva, val a dir-ho, tarats com la noia tarada, tot aniria
molt millor perquè els pobles bonics no només serien apreciats per la gent
tarada sinó que ningú no oblidaria que els pobles bonics són bonics perquè la
gent tarada ens ho recordaria, ens recordaria a tots, els tarats i els no
tarats, que els pobles i tot el que sigui bonic és bonic, i que s’ha de dir que
les coses boniques són boniques perquè al final si no es recorda la bellesa la
gent la dóna per feta i s’oblida que hi ha coses que són boniques, i després passa
el que passa, que passa el temps i els no tarats es passen la vida distrets
perdent el temps en coses estúpides, com per exemple creure que els tarats
diuen coses estúpides que només mereixen la nostra condescendència.
La noia tarada em va alegrar el dia i recordaré sempre la seva lliçó que no
em serveix de res, perquè veig contínuament les coses boniques però no
m’atreveixo a comentar-ho per temença de ser vist com un tarat que mereix
condescendència com la noia tarada. He de conviure entre els que estan bé del
cap, els que diuen gràcies amb condescendència quan un tarat els diu que el seu
poble bonic és bonic, o els que estiren del braç als tarats perquè callin quan
els tarats ens fan saber que allò que és bonic és bonic i que, al capdavall,
dient-ho, ens estan indicant que només per això val la pena viure. Només. En
fi. He de conviure entre els no tarats, m’he de fer passar com un d’ells perquè
no m’assenyalin i m’estirin del braç cada cop que obro la boca, i això és
complicat, una pretensió impossible, perquè per exemple no sé quina cara posar
quan els no tarats diuen seriosament que una cosa és bonica quan és lletja de
collons, mentre que per contra no he sentit, mai, però mai, dir a cap tarat que
una cosa lletja de collons és bonica; o estan molt reprimits i callen per por
de represàlies dels no tarats, o diuen que és lletja perquè estan tan tarats
que no tenen por de les represàlies. Però mai, mai, diuen que una aberració és
bonica.
Pensava jo en tot això mentre pagava el compte del suc de taronja aberrant,
i després el cambrer em va preguntar, sense importar-li la meva resposta, si
tot havia estat bé i vaig dir que sí, que gràcies, i ell va somriure, amb
complaença automàtica que no és complaença sinó hipocresia formal,
automatitzada, i jo me’l vaig mirar somrient, seguint la beta de la comèdia, mentre
pensava no només el suc és aberrant, no només em deu haver apujat el nivell
d’insulina a límits intolerables; no només el teu suc de taronja natural era
pur sucre artificial, perquè me l’has servit amb dos, exactament dos sobres de
sucre refinat, fill de la gran puta, dos sobres per a un suc de taronja que és
en si mateix dolç, per àcida que sigui la taronja, el suc és dolç, la taronja
és dolça i per tant no necessita en absolut, l’últim que necessita és
l’aberració de ni mig gram de sucre ni refinat ni no refinat, hòstia santa...,
no només era aberrant, deia, el sucre que m’he ficat al suc de taronja per seguir-te
la beta, cambrer no tarat, perquè sempre els no tarats em serveixen als bars
sucs de taronja acompanyats demencialment de sucre refinat i una cullereta
demencial per remenar estúpidament el sucre refinat i no refinat en el suc de
taronja natural, sinó que a sobre he hagut de suportar la teva condescendència,
la teva i la del teu encarregat o amo, tant se val, quan heu donat les gràcies
a la noia tarada. T’hauria matat, us hauria matat, vaig pensar, ja ho crec que
us hauria degollat allà mateix, just en el moment en què pronunciàveu la
paraula gràcies. En fi, M’agradaria, m’agradaria molt comprovar si la noia
tarada del cap es posa sucre refinat al suc de taronja natural, o si s’ho
estalvia perquè no ha de fer com jo, posar-se els dos sobres sencers de sucre
refinat al suc de taronja natural per no semblar un tarat als ulls de la gent
no tarada del món, a la qual m’adono, ja fa uns quants anys que m’adono, que no
he aspirat mai a ser, però que sovint, de fet constantment, ho dissimulo molt,
per exemple fotent-me dos sobres de sucre refinat en un suc de taronja natural.
Una contradicció amb cames.
Nota de l’autor: això de l’aplicació del sucre refinat en un suc
de taronja natural per part de l’autor protagonista és pura ficció. Ho havia de
dir, o rebentava.
