L’home em va dir:
“et diré una cosa
que no li he explicat mai a ningú perquè ningú no m’entén”,
considerant,
suposo, que jo sí que el podria entendre. De moment, però, encara no havia
començat a explicar-me la cosa en qüestió i jo tampoc no l’entenia, marejat per
la manca de sentit del que m’acabava de dir, desconcertat, suposo, com aquell
“ningú” a qui l’home deia que havia explicat la cosa però no havia entès la
cosa. Com es pot no explicar a ningú una cosa i dir que no l’expliques perquè
aquest ningú no entén la cosa?
L’home em parlava
fluixet en començar a explicar-me la cosa, jo gairebé no el sentia però el
sentia suficient per anar entenent la cosa, i mentre anava entenent, però no
del tot, literalment, perquè encara no m’havia acabat d’explicar tota la cosa,
es va aturar en sec de manera inopinada i va negar el cap amb cara trista i
decebuda, i em va dir “tu tampoc no m’entens”, i jo no vaig saber què contestar
veient aquella cara seva dient-me que jo no entenia la seva cosa quan jo no li
havia encara dit res sobre la cosa, més que res perquè encara no m’havia acabat
d’explicar tota la cosa perquè jo em pogués pronunciar sobre la cosa. Vaig
entendre que la qüestió de fons era que ell tampoc no entenia la seva cosa i me
l’explicava perquè jo li aprovés la cosa dient-li algun afalac que el
reconfortés, però no li vaig dir res i ell va acabar de seguida d’explicar-me
la cosa, cosa que em va estranyar tenint en compte que m’acabava de dir que jo no
l’entenia, i ja se sap que no es pot passar a multiplicar si primer no se sap
sumar. En fi.
Un cop va acabar
d’explicar-me la cosa vaig respondre-li el que en pensava, que la seva cosa
tenia a veure amb simples vasos comunicants. Però em va dir que no. Aquest cop
no em va dir que jo no entenia la cosa, simplement em va dir que no, però no em
va justificar el perquè d’aquest no. Jo m’estava tornant boig, tan boig que la
situació no em donava ni temps de maleir l’home. Que s’havia cregut, l’incaut arrogant,
l'insensible, el dur de closca, dir-me a mi que no he entès la seva cosa... jo, com tothom sap, el campió mundial a entendre les coses, ha ha... jo, el més gan entendedor de coses de la història, ha ha ha..., perquè resulta que quan em va acabar d’explicar la
cosa no havia fet falta que ho fes perquè ja l’havia entès només d’obrir la
boca, l’havia entesa abans i tot, la cosa, em vaig adonar ara, que quan m’havia dit que
no l’havia entès, abans i tot que m’acabés d’explicar la cosa.
És probable..., li vaig dir davant la seva negativa al meu argument dels vasos
comunicants, una resposta que l’hauria sabut donar un nen de tres anys, de tan
òbvia com era, perquè no n’hi havia una altra al que m’explicava. Però hi ha
una altra possibilitat, li vaig dir per aplacar la tensió de la conversa, i és
que simplement el que m’expliques no té explicació perquè es qüestió de caràcters,
així de simple..., vaig dir-li, jo més fals que Judes. Però l’home em va
respondre, amb el semblant seriós i la resposta seca: sobra que diguis també
això, sobra que em diguis que la cosa no té explicació.
Uf, uf. De manera
que res del que jo li deia li semblava bé, alhora que en cap moment, més enllà
de l’exposició de la seva cosa, no em donava l’explicació que ell li trobava a
la seva cosa. Quant a mi, quan jo no havia obert la boca va trobar que no l’entenia;
quan li vaig argumentar que era qüestió de vasos comunicants, no ho va trobar
encertat; i quan només em quedava dir-li que la cosa no tenia explicació, se’m
va ofendre.
L’home esperava,
efectivament, el consol d’un afalac per part meva, una aprovació amb la meva
comprensió sobre la seva incomprensió de la pròpia cosa. Una llepada meva a la
seva ferida. Li vaig dir que l’entenia, que l’entenia perfectament, i aleshores
sí, va somriure lleument, content de ser comprès, sense demanar-me explicacions,
sense voler saber què és el que jo havia entès per afirmar que l’entenia
perfectament, i oblidant, oblidant completament que feia un moment m’acabava de
dir que jo no l’entenia.
Vam reforçar l’amistat.
Per a mi, la frustració, objecte de neurosi, és objecte de fascinació, un repte
intel·lectual absurd, impossible, i per això fascinant.
