Davant meu hi havia aquella cigala seva mentre
em dutxava amb ell, perquè de petit sempre em dutxava amb ell perquè em feia
dutxar-me amb ell, devia considerar que no em sabia dutxar sol i jo no
considerava res però temia dutxar-me amb ell, i no pas per allò de la cigala
sinó perquè ell em feia fregar-me amb l’esponja i volia que me la passés pel cos
fins a arrencar-me la pell. No m’ho deia així però semblava voler-ho així, perquè
si no em fregava com si m’hagués d’arrencar la pell em deia que semblava que
toqués la guitarra, no toquis la guitarra i frega’t fort, em deia, o també...
ja estàs tocant la guitarra, cagaelàstics? (o cagamandúrries, o coses incomprensibles
així, que tanmateix jo entenia). Tinc un home a casa o una nena?, em deia amb
to de marieta, vull dir parlant-me com si jo fos marieta mentre a mi em
semblava que era ell el marieta, amb aquell to de marieta que m’adreçava i
sense jo entendre per què, segons ell, jo semblava un marieta. I quan em deia
allò de la guitarra em confonia, perquè em semblava que tocar la guitarra era una
cosa menyspreable, i perquè jo no considerava que m’hagués d’arrencar la pell
per quedar net, sinó simplement fregar-me el cos amb l’esponja, que era el que
feia però ell no considerava que jo fes, sinó que estava tocant la guitarra, un
instrument que a ell li devia semblar, per una raó que se m’escapava i que
encara se m’escapa, de marieta, perquè l’home pronunciava la paraula guitarra
amb to de marieta, com si jo i les guitarres fóssim marietes, però a mi no em
semblava que ni jo ni les guitarres fóssim marietes, sinó que ell, em semblava
que ell, en parlar com una marieta, rient-se de mi i dels marietes, era un
marieta, ja dic, perquè aleshores no em semblava el que ell realment era, el
cretí integral que realment era l’home.
La cigala. Aquella dutxa d’aquell matí no li
vaig veure la cigala com tants altres dies, sinó que hi vaig fer esment. Era
una més d’aquelles dutxes de la meva infantesa quan feia veure que m’estava
fregant fort amb l’esponja per no semblar un marieta, o perquè ell no em digués
que semblava un marieta, i en aquella ocasió vaig fer una observació inèdita
de la cigala de l’home, inèdita perquè la seva cigala era una cosa natural per
a mi, cada cop que ens dutxàvem li veia la cigala i per tant no m'adonava
que l’hi veia, veia un senyor nu, tot tan normal que ni tan sols no recordo que
em passés pel cap la idea que aquella cigala seva era la cigala d’un home, de
tot un home que es fregava amb l’esponja com Déu mana, o sigui sense semblar un
marieta, o sigui fent com si s’hagués d’arrencar la pell. Però això va ser fins
aquell dia.
No sé per què però fins aquell dia no vaig
comprendre el que representava per a mi aquella cigala, la cigala, vaig pensar a la meva manera de nen que mirava de no
semblar que tocava la guitarra a la dutxa fregant-me amb l’esponja, la cigala
que havia estat la gènesi de tot, de la meva vida, vull dir, la raó per la qual era jo allà amb ell a la dutxa mirant de no semblar davant d’ell que estava
tocant la guitarra sinó fregant-me amb l‘esponja com un home. I li contemplava
la cigala mentre em fregava amb l’esponja fins a deixar-me la carn com un
pebrot vermell de tant fregar-me, i mentre jo em torturava amb l’esponja me’n
feia creus que aquella cosa que li penjava a l’home, una barbaritat en
comparació amb aquella cosa que em penjava a mi, fos la gènesi de mi mateix; tot, jo, el meu cos, la meva ment, amb aquella cosa que em penjava inclosa. Em
fascinava la seva cigala perquè en ella estava l’origen de tot. De mi i, doncs,
de tot. I continuo mirant amb admiració les coses de la naturalesa, que mai no m’han semblat gens naturals. Ah, aquesta cosa que em penja no pot ser gens
natural, pensava i penso ara, perquè per començar no l’he triada jo, ni la cosa
ni que la cosa pengi d’aquesta manera que no deixa de fascinar-me, i encara més
que a algú de l’altre sexe o del sexe que sigui li pugui interessar aquesta
cosa que em penja i que és meva però alhora aliena, una fascinació que es
barreja amb el fàstic, aquesta cosa fascinant i repugnant que no he triada jo i
forma part de mi. I aquella cosa que
veia de l’home a la dutxa i que m’havia creat era la meva gènesi.
La visió era fantàstica, i encara ho va ser
més quan després vaig veure la dona nua i la seva selva i vaig fer esment a la
selva fins que la dona nua es va adonar que jo era allà, i allà contemplant,
els ulls fits a la seva selva, aquella selva seva que em va fer recordar la
cosa que li penjava a l’home a la dutxa, i jo anava atabalat amb el pensament de
les dues coses, la cosa que li penjava a l‘home i la selva de la dona, perquè
allà, en la selva, no penjava res, tot era només selva, i en fi, el pensament de tot
allò, el penjoll repugnant i la selva misteriosa que havien propiciat la meva
gènesi, perquè allò, aquella combinació estranya era la meva gènesi abans i tot
de la meva gènesi, la gènesi de la gènesi, el pecat fascinant de la meva
gènesi, el pecat tan repetit. El pecat, em temo, de tots plegats.
