Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

divendres, 25 de desembre del 2015

Omelette pour Noël



Je vis qu’il n’y avait personne dans la cafétéria, ou plutôt qu’il ne restait personne, parce qu’avant d’entrer j’espérais trouver l’endroit bondé, va savoir pourquoi. Le truc, c’est que j’étais content de savoir que pour le moment je pouvais déjeuner tout seul, accompagné que par la serveuse derrière le comptoir qui me semblait assez sympa lorsque je lui demandai une omelette, s’il vous plaît. L’endroit avait bien l’air de servir de bonnes omelettes, je reconnais une bonne cafétéria pour la qualité de ses omelettes quand c’est le cas qu’on sert d’omelettes, bien entendu, et à mon avis une omelette doit se servir peu cuite. Une cafétéria qui sert des omelettes cuites, sans parler de grillées, n’est pas une bonne cafétéria même si l’on sert d’excellent café, bière ou ce qu’il soit. A quoi sert une bière de qualité si l’on l’accompagne d’une omelette trop cuite, comme une semelle? A vrai dire la qualité de l’omelette n’a pas autant à voir avec la qualité de l’œuf, de la poule ou de l’honnêteté ou l’idiotie méchante du paysan en nourrir la poule, que de la sensibilité de la serveuse dans ce cas.  Et elle me semblait sensible, la serveuse, sensible et raisonnablement belle, je me dis, et ça ne pouvait pas échouer. J’étais donc ravi dans l’attente de mon omelette, et quand le sandwich gagna la table il ne me déçut, bien au contraire, à première vue c’était évident que la serveuse avait fait l’omelette aux cinq sens, même amoureusement, si j’ose dire, ce qui révélait qu’elle, la femme, était mieux encore que l’excellente omelette, voilà. L'omelette était moelleuse, juteuse suintant du pain, du pain bien croustillant. Insurmontable, je crois bien. Ce que c'était magnifique, l'omelette! Quel instinct artisan. Quelle sensibilité. Quelle qualité, cette femme-là !


Quand je pris la première bouchée du sandwich je touchai le ciel à peu près, et pendant que je faillais à le toucher la serveuse était en train d’allumer la télé située devant moi, en haut, quelques tables au-delà. La femme augmenta ensuite le son de l’appareil, très gênant le son, très embêtante elle aussi augmentant le son, et tout enfin, absolument tout me fut gênant, si gênant que la litanie tout à fait insupportable des sacrés enfants de la télé annonçant à grands cris et aux voix braillardes les numéros gagnants de la loterie de Noël espagnole me passa inaperçue, ou presque.

diumenge, 13 de desembre del 2015

La comèdia moderna



Aquesta cimera mundial contra el canvi climàtic no m’ha decebut perquè he vist que ha acabat com estava segur que acabaria, amb els màxims dirigents mundials saltant d’alegria, amb somriures esclatants, aplaudint-se, abraçant-se, felicitant-se i fent discursos eufòrics per la consecució d’un “acord històric”, tot molt sensacional, ben agermanats els màxims dirigents mundials, perquè es veu que finalment entre tots han aconseguit derrotar un temible enemic exterior vingut de Mart o del planeta que us vingui de gust, perquè com tothom sap són els pets dels marcians els que emeten gasos contaminants dels quals ens hem de defensar, pobres terrícoles, perquè aquests marcians malvats tenen molts interessos depositats en els seus gasos contaminants, uns interessos ocults, tan ocults, tan perversos que més val no detallar-los perquè ens posaríem de mala lluna.


El poder sempre guanya. Per això és poder. I el poder esclafa. El poder no atura canvis climàtics: els provoca. Per això és poder. Fins que desapareix per una altra mena de poder. I així, cíclicament, de catàstrofe en catàstrofe d’un poder que substitueix l’altre, funciona la naturalesa, l’univers. Cap moral. Cap raó transcendental. Cap sentit de la justícia. Cap lògica que no sigui la pròpia, immanent. Per això, perquè es tractava de perpetuar el poder actual, el resultat de la cimera ha aconseguit  l’objectiu que perseguia. S’ha fet veure davant de les masses que s’està treballant per resoldre el problema, i com més han fet veure que negociaven, és a dir, mentre més posaven en evidència la inutilitat de la cimera sobre una qüestió en què no hi ha res a negociar tret de comprometre’s per escrit d’una vegada a deixar d’emmerdar el món amb combustibles fòssils, més les masses es creien que els mandataris anaven de debò, tal és la seva adulació del poder. De fet, la mera representació teatral haurà estat suficient per desqualificar a partir d’ara i de manera ja definitiva les veus científiques autoritzades sobre la gravetat dels gasos contaminats en el planeta. I no caldrà que siguin ells, els mandataris, els qui desqualifiquin. No hauran de perdre ni mitja caloria d’esforç per a la desqualificació, perquè ja s'encarregaran les masses de fer-ho, un cop convençudes que les veus científiques que alerten sobre la gravetat del canvi climàtic són uns antipàtics torracollons alarmistes que no en tenen mai prou, ja s’està fent tot el que es pot i s’ha signat un bon acord, que ho han dit a la tele, collons! En fi. Al capdavall, perquè hi hagi poder cal que hi hagi les masses que s’hi sotmetin, i no necessàriament per la força. De fet passa el contrari. Les masses estan deleroses de creure en el que sigui. Parlo de la por. Al món no el mou l’amor, sinó la por. L’amor acaba sent l’ham que posa la naturalesa per perpetuar la plaga humana, o sigui la por. Si els homes creuen en un Déu que ningú no els ha presentat, per què no haurien de creure en homes de carn i ossos, quan a més se’ls presenten en una pantalla de plasma degudament encorbatats i polits, el més semblant a enviats de Déu a la terra? Les masses volen ser enganyades. Les masses odien la veritat. Les masses tenen ànsia de rebre paternalisme. Les masses son papanates. Ho veiem amb la turba en els mítings polítics, en els concerts de rock, la turba amb els famosos, amb els famosets efímers... Les masses estan ansioses per delegar. S’està molt sol pensant per un mateix i molt acompanyat quan un altre no només diu que pensa per tu sinó que pensa per a tu, per a nosaltres; nosaltres, doncs, ben acompanyats en unes idees que són el bé, i el bé comú. Els principals aliats dels botxins són les seves víctimes, vet aquí la penosa humanitat.


Coneixent la naturalesa humana, ja es veu que el mer fet d’haver-se de celebrar una cimera mundial contra el canvi climàtic ja nega la possibilitat de resolució de l’objectiu teòric de la cimera, de la mateixa manera que a  ningú se li acudiria esperar cap resultat efectiu d’una cimera de llops que miressin de posar-se d’acord per no fotre’s les gallines. La Xina i els Estats Units, casualment els dos països més poderosos del món i casualment també els més contaminants, només han signat un compromís de voluntat de reducció de gasos, com aquell qui fabrica armes però es compromet a utilitzar-les poc. Una presa de pèl. La declaració de bona voluntat significa manca de voluntat, i això aquí, als Estats Units i a la Xina. Sense compromís no hi ha voluntat. El no compromís de deixar d’explotar combustibles fòssils significa que es continuaran explotant, i fins a la total explotació, o sigui inexistència, els combustibles fòssils.


Un cop acabada la cimera, un cop aconseguit l’objectiu d’haver posat al cap a les autoritats científiques un barret de paper, alguns factors infal·libles amb què des de sempre compta gratuïtament el poder faran la resta. Primer: la normalització de la situació, en què el populatxo de seguida trobarà la mar d’agradable poder anar a la platja cada any al gener, fins al punt d’indignar-se si un gener no ha fet la calor esperada i no hi poden anar, farà paradoxalment oblidar el canvi climàtic al populatxo mateix, o sigui aquell qui s’hi hauria de rebel·lar. Segon: el temps. El temps és un gran aliat del poder. Per a la normalització de la barbàrie cal temps, no gaire, de fet ben poc avui dia, però cal temps, perquè el temps és oblit i la normalitat no necessita memòria, sempre actua en el present continu. Qui es recordarà de cap compromís ni voluntat manifestada per ningú més enllà que s’ha celebrat una cimera? Els minsos compromisos adquirits es violen i cap problema –fet i fet no és més cínica la manca de compromís que les raons que motiven la cimera on s’estableixen–, però la normalitat en el cervell de la gent és inviolable. I el que queda és la cimera en ella mateixa, aquella cosa que un dia es va celebrar i on es va demostrar que s’està posant fil a l’agulla. Punt final. I tercer: la distància. La distància, en combinació amb el temps, és important per a la pràctica lliure i indiscriminada de la mediocritat més mesquina. Per què no he de contaminar, quan el país del costat ho està fent? Si ell es passa de la ratlla, jo em passo de la ratlla, ningú no m’ho podrà retreure i ja ens veurem les cares a la propera cimera, d’aquí a uns quants decennis, quan ens tornarem a abraçar eufòrics pel nou acord històric adquirit. I la ratlla cada cop es va desplaçant més i més a mesura que la merda dels gasos es va expandint més i més. I així, ull per ull, al final tots cecs. I a mi, francament, m’importa una merda, tant o més contaminant que la dels gasos contaminants. Perquè sóc un monstre.