Aquesta cimera
mundial contra el canvi climàtic no m’ha decebut perquè he vist que ha acabat
com estava segur que acabaria, amb els màxims dirigents mundials saltant
d’alegria, amb somriures esclatants, aplaudint-se, abraçant-se, felicitant-se i
fent discursos eufòrics per la consecució d’un “acord històric”, tot molt
sensacional, ben agermanats els màxims dirigents mundials, perquè es veu que
finalment entre tots han aconseguit derrotar un temible enemic exterior vingut
de Mart o del planeta que us vingui de gust, perquè com tothom sap són els pets
dels marcians els que emeten gasos contaminants dels quals ens hem de defensar,
pobres terrícoles, perquè aquests marcians malvats tenen molts interessos
depositats en els seus gasos contaminants, uns interessos ocults, tan ocults,
tan perversos que més val no detallar-los perquè ens posaríem de mala lluna.
El poder sempre
guanya. Per això és poder. I el poder esclafa. El poder no atura canvis
climàtics: els provoca. Per això és poder. Fins que desapareix per una altra mena
de poder. I així, cíclicament, de catàstrofe en catàstrofe d’un poder que
substitueix l’altre, funciona la naturalesa, l’univers. Cap moral. Cap raó
transcendental. Cap sentit de la justícia. Cap lògica que no sigui la pròpia,
immanent. Per això, perquè es tractava de perpetuar el poder actual, el resultat
de la cimera ha aconseguit l’objectiu
que perseguia. S’ha fet veure davant de les masses que s’està treballant per
resoldre el problema, i com més han fet veure que negociaven, és a dir, mentre
més posaven en evidència la inutilitat de la cimera sobre una qüestió en què no
hi ha res a negociar tret de comprometre’s per escrit d’una vegada a deixar
d’emmerdar el món amb combustibles fòssils, més les masses es creien que els
mandataris anaven de debò, tal és la seva adulació del poder. De fet, la mera
representació teatral haurà estat suficient per desqualificar a partir d’ara i
de manera ja definitiva les veus científiques autoritzades sobre la gravetat
dels gasos contaminats en el planeta. I no caldrà que siguin ells, els
mandataris, els qui desqualifiquin. No hauran de perdre ni mitja caloria
d’esforç per a la desqualificació, perquè ja s'encarregaran les masses de
fer-ho, un cop convençudes que les veus científiques que alerten sobre la
gravetat del canvi climàtic són uns antipàtics torracollons alarmistes que no
en tenen mai prou, ja s’està fent tot el que es pot i s’ha signat un bon acord,
que ho han dit a la tele, collons! En fi. Al capdavall, perquè hi hagi poder
cal que hi hagi les masses que s’hi sotmetin, i no necessàriament per la força.
De fet passa el contrari. Les masses estan deleroses de creure en el que sigui.
Parlo de la por. Al món no el mou l’amor, sinó la por. L’amor acaba sent l’ham
que posa la naturalesa per perpetuar la plaga humana, o sigui la por. Si els
homes creuen en un Déu que ningú no els ha presentat, per què no haurien de
creure en homes de carn i ossos, quan a més se’ls presenten en una pantalla de
plasma degudament encorbatats i polits, el més semblant a enviats de Déu a la
terra? Les masses volen ser enganyades. Les masses odien la veritat. Les masses
tenen ànsia de rebre paternalisme. Les masses son papanates. Ho veiem amb la
turba en els mítings polítics, en els concerts de rock, la turba amb els
famosos, amb els famosets efímers... Les masses estan ansioses per delegar. S’està
molt sol pensant per un mateix i molt acompanyat quan un altre no només diu que
pensa per tu sinó que pensa per a tu, per a nosaltres; nosaltres, doncs, ben
acompanyats en unes idees que són el bé, i el bé comú. Els principals aliats
dels botxins són les seves víctimes, vet aquí la penosa humanitat.
Coneixent la
naturalesa humana, ja es veu que el mer fet d’haver-se de celebrar una cimera mundial contra el canvi climàtic ja nega la
possibilitat de resolució de l’objectiu teòric de la cimera, de la mateixa
manera que a ningú se li acudiria
esperar cap resultat efectiu d’una cimera de llops que miressin de posar-se
d’acord per no fotre’s les gallines. La Xina i els Estats Units, casualment els
dos països més poderosos del món i casualment també els més contaminants, només
han signat un compromís de voluntat de reducció de gasos, com aquell qui
fabrica armes però es compromet a utilitzar-les poc. Una presa de pèl. La
declaració de bona voluntat significa manca de voluntat, i això aquí, als
Estats Units i a la Xina. Sense compromís no hi ha voluntat. El no compromís de
deixar d’explotar combustibles fòssils significa que es continuaran explotant,
i fins a la total explotació, o sigui inexistència, els combustibles fòssils.
Un cop acabada la
cimera, un cop aconseguit l’objectiu d’haver posat al cap a les autoritats
científiques un barret de paper, alguns factors infal·libles amb què des de
sempre compta gratuïtament el poder faran la resta. Primer: la normalització de
la situació, en què el populatxo de seguida trobarà la mar d’agradable poder
anar a la platja cada any al gener, fins al punt d’indignar-se si un gener no
ha fet la calor esperada i no hi poden anar, farà paradoxalment oblidar el canvi
climàtic al populatxo mateix, o sigui aquell qui s’hi hauria de rebel·lar.
Segon: el temps. El temps és un gran aliat del poder. Per a la normalització de
la barbàrie cal temps, no gaire, de fet ben poc avui dia, però cal temps, perquè
el temps és oblit i la normalitat no necessita memòria, sempre actua en el
present continu. Qui es recordarà de cap compromís ni voluntat manifestada per
ningú més enllà que s’ha celebrat una cimera? Els minsos compromisos adquirits es
violen i cap problema –fet i fet no és més cínica la manca de compromís que les
raons que motiven la cimera on s’estableixen–, però la normalitat en el cervell
de la gent és inviolable. I el que queda és la cimera en ella mateixa, aquella
cosa que un dia es va celebrar i on es va demostrar que s’està posant fil a l’agulla.
Punt final. I tercer: la distància. La distància, en combinació amb el temps,
és important per a la pràctica lliure i indiscriminada de la mediocritat més
mesquina. Per què no he de contaminar, quan el país del costat ho està fent? Si
ell es passa de la ratlla, jo em passo de la ratlla, ningú no m’ho podrà
retreure i ja ens veurem les cares a la propera cimera, d’aquí a uns quants decennis,
quan ens tornarem a abraçar eufòrics pel nou acord històric adquirit. I la
ratlla cada cop es va desplaçant més i més a mesura que la merda dels gasos es
va expandint més i més. I així, ull per ull, al final tots cecs. I a mi,
francament, m’importa una merda, tant o més contaminant que la dels gasos
contaminants. Perquè sóc un monstre.
