On m’aime parce que je suis gaie, diu la Simone de Beauvoir a Une mort très douce, i la frase amarga, terrible, em sembla memorable
per la seva simplicitat profunda, una frase que jo diria que ho diu tot pel que
fa a la veritat sobre les relacions humanes, en tot cas la veritat que coincideix
amb la meva, naturalment, i per això m’interessa tant la frase, o sigui m’interesso
jo mateix amb la idea, la idea que és veritat i que transcendeix per
esdevenir-ne, tot i que naturalment una veritat totalment inútil de saber. Però,
fet i fet, què és útil en aquesta vida inútil? Ni tan sols el més pragmàtic pot
afirmar que res del que justifica el seu pragmatisme és útil, a tot estirar pot
esdevenir en aquesta vida miserablement finita i viscuda entre la misèria dels
homes una utilitat ridículament i absurdament útil; una utilitat inútil i que
l’home no només agraeix sinó que és la pastanaga que el distreu, que el consola
i dóna sentit a la seva vida. Vet
aquí el patetisme de la inútil utilitat per als homes.
El “m’estimen perquè sóc
alegre” de la novel·la de la Beauvoir significa que deixaran d’estimar-me el
dia que no ho sigui, el dia que no els sigui útil amb el meu somriure
encomanadís, el dia que jo no els faci servei. You gotta serve somebody, deia Bob Dylan en el seu prescindible
disc Slow train coming. Però la frase
no és prescindible, la frase va en la mateixa línia del que deia l’escriptora
francesa. Has de servir algú, si no
el serveixes no serveixes i no ets alegre, ets antipàtic o com a mínim
prescindible, molestes, sobres en aquest món, si més no des de l’òptica humana.
I per això, per poder
servir-se, és a dir, per poder sobreviure, cal servir, i tant és així que veiem
com es travessa la ratlla i el servilisme s’estén com a forma lamentable de
servei en l’àmbit quotidià, tant professional com ociós; en la vida, vaja.
Parlo de la por, de la pobresa d’esperit, d’ànimes mortes en la mateixa proporció
que hipòcrites, i ara penso en l’àmbit periodístic català i com em distreu
llegir a diari tot d’articles d’articulistes vacus com l’aire, però de verb
florit perquè sembli que el perfum que desprèn la seva tinta té alguna mena de
consistència, i de fet n’acaba tenint perquè de tan resclosit el perfum, sempre
repetint els mateixos afalacs als mateixos del club selecte del qual
participen, acaba tenint consistència, el perfum, ni que sigui la mateixa que
pot tenir una cambra polsegosa i plena de merda, un gruix de pam i mig de merda
d’una cambra minúscula que fa dècades que no es ventila. I deia que em distreu
llegir aquesta mena d’articles, aquesta cosa feta de lletres malbaratades sobre
paper malbaratat, no tant perquè gaudeixi jo de l’art de la buidor o, com és el
cas, de la buidor fet afalac, com per la morbosa vergonya aliena i somriure
que, indefectiblement, em provoquen les fel·lacions que es fan contínuament i
en públic, impúdicament, els del club, aquests del clan que, en realitat no és
que s’estimin, de fet senten una cosa molt pitjor que l’odi, i és la indiferència.
Senten com a mínim indiferència entre ells, quan no senten menyspreu. Els del
clan no es respecten. Els del clan respecten el clan, així, en abstracte. Els
del clan estan tan ocupats individualment a mirar-se el melic, a no deixar de
pertànyer al clan, així, en genèric, que els importa un rave sec el que fan o
deixen de fer aquells que el conformen.
Els del clan són un
col·lectiu no escrit, i no per falta de ganes, de fet els encantaria posar
negre sobre blanc a allò que conformen, però encara no se’ls ha acudit. La corruptela
existent és enorme, però no prou per cometre la imprudència de posar-li nom. Encara.
I no es que calgui posar nom al clan, no, tothom del clan sap que hi ha el clan
en tant que es moren de ganes de continuar-hi pertanyent, però el clan no
existeix en tant que ningú parla del clan, no fos cas que semblés que formen
part d’un clan, ni que sigui un ridícul clan, la raó del qual és defensar la
seva pròpia mediocritat... i espantar la pròpia por. El clan és un sobreentès, de
la família d’allò tan repugnantment català del “tu ja m’entens”. Els del clan no
serveixen a la manera dylaniana. Tot al contrari. Els del clan se serveixen
alhora que serveixen el clan. Els del clan periodístic català no fan cap
servei, doncs. En primer lloc perquè no fan periodisme, i en segon lloc perquè,
al fil d’aquesta inutilitat, no serveixen com correspondria al lector que paga
el seu diari o mitjà.
Llegeixo contínuament articulistes
que escriuen frases del tipus: “l’entrevista que va fer a l’excel·lent
escriptor...”, o “he fullejat l’admirable novel·la de..., un autor molt culte i
refinat, escriu amb passió i alhora amb elegància i, a sobre, sense avorrir. Em
pregunto per què una literatura tan bona és tractada de manera tan esbiaixada”.
I sovint amb l’afegitó: “suposo que els experts del ram senzillament no el
llegeixen” —sense citar, però, el nom de cap crític. I val a dir que sovint certament
no s’escau, però és que tampoc no el citen en cap altre article on sí ve a tomb que el
lector conegui el subjecte del qual es parla. Una cosa és fer-se l’assertiu,
fer veure que es treu pit, i una altra ser-ho de veritat, no fos cas que no fóssim
gai i ens expulsessin del clan.
En fi, adjectius i
adjectius ensabonadors que no aporten res al lector perquè de fet la intenció de
l’autor del clan no és adreçar-se al lector, és a dir servir-lo com és el seu
deure periodístic, sinó ensabonar els reconeguts autors elogiats per, així,
reforçar la seva pròpia pertinença al clan. Una exhibició endogàmica en públic.
Servir-se i servir el clan tot servint-se del mitjà i de la professió. Es pot
ser més pornogràfic? En definitiva, l’últim que fa i que faria l’articulista és
confrontar, és a dir: servir, generar pensament crític: fer bé la seva feina. I
és que la servitud hipòcrita ha substituït fa molts anys els periodisme a casa
nostra. Es practica el servilisme llagoter més vergonyant, res més. Es practica
la inutilitat. Com jo mateix amb aquest article vaja, i en el meu cas per partida
doble: perquè en aquesta vida tota utilitat és un miratge, i perquè denunciar en
aquest país el servilisme que passa per servei resulta tan inútil que esdevé
generar un miratge sobre el primer miratge citat, l’existencial.
