Tot
es redueix a un botó, vaig pensar. Observant el botó que obre la porta del
comboi del Metro vaig confirmar, per si em calia cap confirmació, que no hi ha
res a fer, que no hi ha hagut mai res a fer ni hi haurà res a fer. Segons com
t’ho miris és tota una alliberació, no hi ha res més alliberador que la manca
absoluta d’esperança. No sé, almenys això he pensat sempre. Un botó que s’encén
de verd per avisar-te que el pitgis perquè s’obri la porta és la resposta de tot, ho vaig veure
clar l’altre dia, tantes vegades com he agafat el Metro i me’n vaig adonar
l’altre dia, no sé per què, no puc saber-ho. Només em va caldre fixar els ulls
en el botó, i després en el dit d’algú que el pitjava, tot en un primer pla,
ben limitat però definitiu. No vaig veure la persona, vull dir que no m’hi vaig
fixar, només vaig veure el dit i el botó. El comboi encara no s’havia aturat
del tot i el dit ja pitjava el botó, primer un cop, i en aquest primer cop el
dit es va mantenir sobre el botó potser dos segons; després un altre cop, i tot
seguit un altre i un altre, compulsivament, el dit impacient, una ràfega de
metralladora pitjant el botó, però el botó no s’encenia de verd, fins i tot
quan el comboi es va aturar del tot la porta de moment no s’obria. Pitjar el
botó no servia de res, fins que al cap de dos segons d’estar el comboi perfectament
aturat a l’estació el botó es va encendre i per fi la porta es va obrir, en un
dels mil contactes per segon, vés a saber quin, que el capciró del dit va
contactar amb el castigat botó.
Ho
explico però ho he sabut sempre: només quan el botó s’encén de verd i el pitges
s’obre la porta, no abans. Però no m’havia fixat en aquell dit, un simple dit
si no fos perquè, després de veure’l, en un altre trajecte en Metro en vaig
veure un altre i després en un altre trajecte un altre i un altre dit, i així
centenars de dits, els meus ulls clavats en el dit i el botó cada vegada abans
de cada parada. Observava els dits des del meu seient, i m’agradava
observar-los sobretot quan m’aixecava en arribar la meva parada. Allà, aturat
dempeus al costat de la persona que per a mi era un dit prement el botó de la
porta, veia de més a prop el dit metralladora matxucant el botó, cada vegada el
mateix gest violent, i la porta que, per més que insistís el dit a castigar el
botó, només s’obria quan el comboi s’aturava del tot i al cap de dos segons el
botó s’encenia de verd.
De
manera que, cada vegada que era jo qui havia de prémer el botó de la porta del
comboi quan arribava a la meva parada, feia la prova per sortir de dubtes. I de
fet encara ara ho faig, com si hi hagués cap dubte. M’espero pacientment que el
comboi s’aturi del tot abans no pitjo suaument el botó de la porta, i ho faig un
sol cop, només quan prèviament s’ha encès de verd. Tinc la sensació que si tinc
viatgers al costat que també esperen que s’obri la porta, deuen pensar de mi
quin imbècil, no sé què cony esperes a pitjar el botó, tio imbècil. Però jo
resisteixo. M’espero, no toco el botó per res fins que s’encén de verd lluminós
i... tatxan!, la porta s’obre. S’obre cada vegada, indefectiblement.
Després
enfilo per l’escala mecànica. No me n’adono cada vegada que ho faig però ara
caic que cada cop faig el mateix. Abans d’arribar al peu de l’escala alço el
cap per comprovar si aquest cop podré caminar-hi per la banda esquerra per anar
més de pressa. M’asseguro que la gent estigui arrecerada al costat dret de l’escala,
cívicament, o com se n’hagi de dir. Normalment és així, la gent es comporta cívicament
o com se n’hagi de dir, i quan dic la gent vull dir la majoria, perquè moltes vegades
hi ha algun idiota, normalment acompanyat i garlant tranquil·lament, que s’està
a l’esquerra de l’escala i em barra el pas i això m’emprenya i em desperta el
meu instint més animal o animal a seques, un instint que si alliberés tal com
em plau em convertiria en el més incívic de l’escala mecànica, inclosos els
incívics que es planten a l’esquerra i que em desperten l’instint animal o incívic,
o com se n’hagi de dir, vet-ho aquí. De vegades a aquest incívic li pico l’esquena
amb subtilesa, educadament, suposo, educadament que rima amb adequadament. Però
de vegades no. De vegades, val a dir que poques, li pico l’esquena amb mala
llet continguda, però mala llet. Una subtilesa forçada que en conseqüència
deixa de ser subtilesa. I després m’acaba sabent greu, no sé per què, perquè l’incívic
és l’altre, però em sap greu, potser no pas per l’incívic sinó per no haver
contingut del tot la mala llet, una fuita intolerable del capteniment adequat,
cívic, que no sé mai si podrà acabar obrint inexorablement més escletxa en el
meu cervell fins a l’embogiment, fins a convertir-me en un ésser antisocial,
execrable, cosa terrible. No ser capaç d’ocultar com d’animal arribo a ser em
fa venir calfreds.
És
rara la vegada que veig tota la filera de gent que puja l’escala arrecerada a
la dreta, sempre hi ha l’excepció a l’esquerra a qui has de picar l’esquena
perquè s’aparti mentre puges l’escala. Però aquesta excepció, lluny d’animar-me
sobre el civisme o com es digui de la gent em desanima, perquè jo mai no estic
content, la felicitat és una cosa que em costa molt de trobar i no em consola
que els savis que em trobo cada dia en aquest món ple de savis que coincideixen
en la mateixa mena de saviesa i en les mateixes conclusions gràcies a la seva
saviesa, em diguin que la felicitat no s’assoleix, que només hi ha una aproximació
a la felicitat i bla bla. El cas es que jo no sé si existeix o no la felicitat,
perquè ni tan sols m’hi sé aproximar i per tant no puc saber-ho i dic jo que
deu ser per això que no m’importa gaire o gens saber-ho. En fi. Deia que l’excepció
em desanima perquè penso, cada cop que comprovo l’excepció del viatger a l’esquerra
de l’escala mecànica, penso inopinadament o no en el botó de la porta del
comboi del Metro, potser tinc massa fresc al cap el botó per no pensar-hi i la
idea del botó tenint davant l’incívic que s’està a l’esquerra de l’escala
impedint-me el pas em desanima, perquè aleshores no m’hi fixo en aquest incívic,
per anomenar-lo així, sinó en tota la resta, en la majoria que s’està cívicament,
per dir-ho així, a la dreta de l’escala, en una bonica i formal i obedient
filera. M’hi fixo en ells i em fan ràbia, aquella estètica tan formal no
satisfà la meva neurosi obsessiva-compulsiva sobre l’estètica, al contrari, els
voldria barrejats a parts iguals, un caos perfectament ordenat, uns a la dreta
de l’escala i d’altres a l’esquerra, en igual nombre a la dreta i l’esquerra en
el còmput general al llarg de l’escala.
Després
m’adono que no és una qüestió estètica el que em provoca la meva insatisfacció
neuròtica. Pensar en el botó encès de verd de la porta del comboi del Metro m’ho
fa saber. Em provoca insatisfacció la manca de civisme de tota aquella gent
arrenglerada a la dreta i en canvi trobo coherents, bona gent i tot, els que,
plantant-se a l’esquerra de l’escala, m’obstaculitzen el pas i normalment m’encenen
els nervis. Tot d’una qui m’encén els nervis són ara els que s’arrengleren a la
dreta, perquè bé han de ser els mateixos que, un rere l’altre, suposo que tret
d’alguna excepció que val a dir que encara no he tingut el goig de testimoniar,
pitgen el botó abans que s’aturi el comboi i s’encengui el lluminós verd que
indica que ja es pot obrir la porta per baixar a la parada. M’encenen, més que no
pas s’encén el botó verd, els cívics, per dir-ho així, que s’arrengleren a la
dreta de l’escala.
