La senyora que es
va desmaiar de calor la tarda de la Diada enmig de la Diagonal no diu res,
només sé el que ha dit la seva filla, que estava eufòrica, entusiasmada amb la
Diada l’endemà de la gran ve baixa de catalans conformant una bandera humana
anomenada senyera, cas únic en tot el món, això de la senyera, perquè a la
resta del món en diuen bandera, simplement.
La filla de la
senyora desmaiada l’endemà va parlar atropelladament, immensament agraïda per
la reacció de la gent amb la seva mare, la gent molt solidària amb la senyora
vella desmaiada aquella tarda enmig de l’asfalt sota aquell sol de justícia i
sobre l’asfalt bullent, suposo, perquè jo no hi era però ho deien a TV3, la
televisió catalana que, quan ha de fer un dia de calor intolerable, repugnant a
Barcelona, diuen demà farà un dia esplèndid, i ho diuen amb un somriure d’orella
a orella, una bona notícia, i després en aquest dia esplèndid la gent es
desmaia d’esplèndida calorada.
La filla de la senyora
desmaiada va dir als mitjans que estava enlluernada amb la reacció solidària de
la gent, que van atendre amatents i sense pensar-s’ho la seva mare. Escolto els
afalacs de la dona davant de tanta generositat de la gent i penso que aquí hi
ha una cosa que no encaixa, una cosa òbvia que no m’encaixa gens, que em
grinyola, com sempre m’acostuma a grinyolar tota mostra d’entusiasme humà,
perquè quan veig un gos eufòric que remena la cua no em grinyola gens, gens ni
mica, només em grinyola quan veig un home, una dona, entusiasmar-se, i per no
parlar d’entusiasmar-se per un altre home o dona o homes o dones. Alguna cosa
falla, penso (i sento), alguna cosa falla.
Estic uns segons
davant la tele analitzant el perquè del grinyol que sento en sentir el que diu
la filla de la senyora desmaiada, i m’adono que la cosa és molt senzilla, tal com
acostuma a passar, que les coses són de fet molt senzilles. Arribo a l’òbvia
conclusió que la senyora s’entusiasma amb aquella solidària reacció humana vers
la seva mare perquè la reacció és extraordinària, una excepció, i és l’excepció
allò que la sorprèn. Repeteixo: la sorprèn. Quan una cosa et sorprèn és perquè
és extraordinària, és a dir: perquè normalment passa tot el contrari del que
provoca la sorpresa. D’aquí la sorpresa.
Total, que penso
que si em trobés cara a cara amb la filla de la senyora desmaiada em costaria
mossegar-me la llengua per no haver de dir-li, senyora, no s’enganyi i analitzi
la causa del seu entusiasme. Senyora, no se n’adona? Vostè s’ha entusiasmat
justament perquè no s’esperava aquesta reacció de la gent que va ajudar a la
seva mare, sinó que s’esperava, amb sort, indiferència, i que una bona ànima
reaccionés de la manera que ho va fer tota aquella gent de la manifestació que va
ajudar a la seva mare. Senyora, no s’adona que en la seva reacció entusiasta
anul·la la seva lucidesa? No s’adona de la contradicció? Està molt bé la seva
sorpresa, senyora, perquè significa que sap molt bé com funciona el món. Però
ai, l’entusiasme... Ai, aquesta sobtada reconciliació seva amb la humanitat. No
s’adona que aquesta idea no té credibilitat? No s’adona que els miracles no
existeixen? Senyora, no discuteixo que de manera estricta la reacció de la gent
va ser la correcta, per descomptat, res a dir. Però si parlem del detonant de
la reacció, sento disgustar-la. Perquè, no s’adona que van ajudar a l’acte i
enèrgicament la seva mare perquè els solidaris es trobaven en un context d’eufòria
entre ”els seus”, sentint-se acompanyats, compresos pels defensors de la
mateixa causa, i en el seu deliri col·lectiu es creien el concepte de gran
família per vulgar esperit gregari? Senyora, no s’adona que l’entusiasme col·lectiu
estova la gent i la converteix en sincerament hipòcrita? Senyora, sóc tan
independentista com vostè i com els solidaris que van ajudar a la seva mare, i a
més des que tinc ús de raó. Però separem el gra de la palla. No s’adona que la
mateixa gent que va ajudar a la seva mare no haurien mostrat ni la meitat d’entusiasme
a l’hora de fer-ho si la dona s’hagués desmaiat allà mateix el dia abans, sense
estar imbuïts pel context d’eufòria sectària, com ho són tots els actes
col·lectius, siguin o no per una causa justa? No s’adona que la solidaritat,
entesa com a generositat, és una quimera? No s’adona que allò que dicta els
nostres impulsos és el principi egoista del plaer? No cal llegir Freud per
copsar-ho. Jo, confesso que no l’he llegit, però li he de dir que ho he copsat.
No s’adona que estem atrapats en les nostres miserables limitacions i que tota
reacció d’eufòria no és més que un deliri, la feblesa de l’autoengany per poder
suportar aquesta existència intolerable?
Sort que no me l’he
trobat de cara, perquè ja dic que m’hauria hagut de mossegar molt la llengua. Ep,
i hauria fet bé. Parlar no hauria servit de res. La dona no m’hauria entès, i hauria fet bé de no entendre’m ni voler-me
entendre. És la diferència entre les bones i les males persones. Les bones
persones no pensen les coses que jo penso. Les bones persones callen per no fer
mal. En canvi jo hauria callat, i per començar per arrogància, conscient que ella
no hauria entès el que acabo d’exposar. I sobretot, jo hauria callat per mala
persona, per evitar que descobrís com de mala persona arribo a ser, per bé que
ja hi estic acostumat. Des de petit que sé que sóc mala persona per pensar el
que penso. El problema és quan penso que com és possible ser mala persona sent
conscient que ets mala persona. Aquest reconeixement no et salva, ni que sigui
una mica, de ser mala persona? No sé. Prefereixo no ser salvat. Perquè si és així,
si no sóc ben bé una mala persona, aleshores per què penso les coses que penso,
aquestes coses de mala persona? Un boig, doncs. Crec que sóc un boig. Sí, però,
un boig pot ser conscient de ser boig? Uf.
