Vaig seure al sofà, escarxofat al sofà per veure la tele,
el programa del pallasso de la tele. Cada tarda cinc dies a la setmana apareixia
el pallasso de cabells platejats, i a mi m’agraden els pallassos però em fa
vergonya anar sol al circ a la meva edat i per això sempre que podia mirava el
pallasso de la tele catalana. El pallasso tenia un públic d’una mitjana de
setanta anys. Sortosament, el pallasso era menys vell que la majoria del seu
públic. Vull dir que encara es movia amb la força de la vehemència i l’espurna mental
de la pallassada.
Aquella tarda la claca estava especialment entusiasmada
amb les pallassades del pallasso, i el pallasso semblava inspirar-se més i més
a mesura que la claca li reia les gràcies. A mi, la cosa se m’encomanava i m’entusiasmava
de no dir. El públic català, entre senil i tradicionalment dotat per a la puerilitat,
reia i reia i interactuava amb el pallasso responent imbècilment als seus
graciosos comentaris. Des del sofà, jo reia imbècilment mentre s’esdevenia la
imbecil·litat.
Em vaig posar seriós perquè el pallasso s’havia posat tot
d’una seriós davant el comentari suposo que impertinent d’un espectador que encara
no entenc què hi feia allà, posant en dubte les gràcies del pallasso, que amb
la mirada i un comentari sec, com pronunciat per a si mateix, li va venir a dir
que allà el graciós era ell perquè ell era el pallasso, tu que t’has cregut,
merda seca... Aquella reacció em va sorprendre i des d’aquell moment el
pallasso em va caure com una puntada als collons i vaig decidir rebaixar-lo a
categoria de bufó. El bufó va continuar amb la seva farsa, adreçant-se a la
claca parlant lentament, recalcant cada paraula, alçant amb absurda exageració
el to de veu. La claca, bocabadada, li reia les gràcies, però ara jo no li reia
cap gràcia. Les imbecil·litats del bufó em semblaven imbecil·litats a seques, sense
gràcia, i les riallades de la claca a cada gracieta imbècil del bufó s’afegien
a la meva ràbia cap al bufó ja sense gràcia.
En un rampell d’indignació vaig aixecar-me del sofà per
fer cap a la cuina a agafar el paquet dels carquinyolis. No tenia gana, però vaig
pensar que queixalar carquinyolis era una bona excusa per distreure’m i que ,
de passada, l’activitat m’esbravaria. A la cuina vaig clavar queixalada al
primer carquinyoli mentre sentia de fons la riallada de la claca en el seu
diàleg imbecil amb el bufó. Gairebé m’hi deixo un queixal amb el carquinyoli,
però estava tan encès que no em va importar. Vaig tornar al menjador, i mentre
anava endrapant els carquinyolis al sofà anava seguint l’espectacle del bufó, jo
cada cop més arborat. Un carquinyoli em va ennuegar, el molt malparit, fins al
punt que em vaig haver d’aixecar del sofà per fer cap a la cuina a beure aigua.
Vaig beure un glop llarg i vaig estossegar i el carquinyoli no baixava. Vaig
prendre, alarmat i suposo que enrojolat, un altre i un altre glop d’aigua, però
el carquinyoli no baixava i jo estossegava amb el tros de carquinyoli clavat a
la gola. Vaig pensar que aquella seria una manera ben imbècil de morir, i que
per fi ho havia aconseguit. Per fi la conxorxa de la imbecil·litat aconseguiria
matar-me.
