Parce que je suis gai

On m’aime parce que je suis gaie, diu la Simone de Beauvoir a Une mort très douce, i la frase amarga, terrible, em sembla memorable per la seva simplicitat profunda, una frase que jo diria que ho diu tot pel que fa a la veritat sobre les relacions humanes, en tot cas la veritat que coincideix amb la meva, naturalment, i per això m’interessa tant la frase, o sigui m’interesso jo mateix amb la idea, la idea que és veritat i que transcendeix per esdevenir-ne, tot i que naturalment una veritat totalment inútil de saber. Però, fet i fet, què és útil en aquesta vida inútil? Ni tan sols el més pragmàtic pot afirmar que res del que justifica el seu pragmatisme és útil, a tot estirar pot esdevenir en aquesta vida miserablement finita i viscuda entre la misèria dels homes una utilitat ridículament i absurdament útil; una utilitat inútil i que l’home no només agraeix sinó que és la pastanaga que el distreu, que el consola i dóna sentit a la seva vida. Vet aquí el patetisme de la inútil utilitat per als homes.

El “m’estimen perquè sóc alegre” de la novel·la de la Beauvoir significa que deixaran d’estimar-me el dia que no ho sigui, el dia que no els sigui útil amb el meu somriure encomanadís, el dia que jo no els faci servei. You gotta serve somebody, deia Bob Dylan en el seu prescindible disc Slow train coming. Però la frase no és prescindible, la frase va en la mateixa línia del que deia l’escriptora francesa. Has de servir algú, si no el serveixes no serveixes i no ets alegre, ets antipàtic o com a mínim prescindible, molestes, sobres en aquest món, si més no des de l’òptica humana.

I per això, per poder servir-se, és a dir, per poder sobreviure, cal servir, i tant és així que veiem com es travessa la ratlla i el servilisme s’estén com a forma lamentable de servei en l’àmbit quotidià, tant professional com ociós; en la vida, vaja. Parlo de la por, de la pobresa d’esperit, d’ànimes mortes en la mateixa proporció que hipòcrites, i ara penso en l’àmbit periodístic català i com em distreu llegir a diari tot d’articles d’articulistes vacus com l’aire, però de verb florit perquè sembli que el perfum que desprèn la seva tinta té alguna mena de consistència, i de fet n’acaba tenint perquè de tan resclosit el perfum, sempre repetint els mateixos afalacs als mateixos del club selecte del qual participen, acaba tenint consistència, el perfum, ni que sigui la mateixa que pot tenir una cambra polsegosa i plena de merda, un gruix de pam i mig de merda d’una cambra minúscula que fa dècades que no es ventila. I deia que em distreu llegir aquesta mena d’articles, aquesta cosa feta de lletres malbaratades sobre paper malbaratat, no tant perquè gaudeixi jo de l’art de la buidor o, com és el cas, de la buidor fet afalac, com per la morbosa vergonya aliena i somriure que, indefectiblement, em provoquen les fel·lacions que es fan contínuament i en públic, impúdicament, els del club, aquests del clan que, en realitat no és que s’estimin, de fet senten una cosa molt pitjor que l’odi, i és la indiferència. Senten com a mínim indiferència entre ells, quan no senten menyspreu. Els del clan no es respecten. Els del clan respecten el clan, així, en abstracte. Els del clan estan tan ocupats individualment a mirar-se el melic, a no deixar de pertànyer al clan, així, en genèric, que els importa un rave sec el que fan o deixen de fer aquells que el conformen.

Els del clan són un col·lectiu no escrit, i no per falta de ganes, de fet els encantaria posar negre sobre blanc a allò que conformen, però encara no se’ls ha acudit. La corruptela existent és enorme, però no prou per cometre la imprudència de posar-li nom. Encara. I no es que calgui posar nom al clan, no, tothom del clan sap que hi ha el clan en tant que es moren de ganes de continuar-hi pertanyent, però el clan no existeix en tant que ningú parla del clan, no fos cas que semblés que formen part d’un clan, ni que sigui un ridícul clan, la raó del qual és defensar la seva pròpia mediocritat... i espantar la pròpia por. El clan és un sobreentès, de la família d’allò tan repugnantment català del “tu ja m’entens”. Els del clan no serveixen a la manera dylaniana. Tot al contrari. Els del clan se serveixen alhora que serveixen el clan. Els del clan periodístic català no fan cap servei, doncs. En primer lloc perquè no fan periodisme, i en segon lloc perquè, al fil d’aquesta inutilitat, no serveixen com correspondria al lector que paga el seu diari o mitjà.

Llegeixo contínuament articulistes que escriuen frases del tipus: “l’entrevista que va fer a l’excel·lent escriptor...”, o “he fullejat l’admirable novel·la de..., un autor molt culte i refinat, escriu amb passió i alhora amb elegància i, a sobre, sense avorrir. Em pregunto per què una literatura tan bona és tractada de manera tan esbiaixada”. I sovint amb l’afegitó: “suposo que els experts del ram senzillament no el llegeixen” —sense citar, però, el nom de cap crític. I val a dir que sovint certament no s’escau, però és que tampoc no el citen en cap altre article on sí ve a tomb que el lector conegui el subjecte del qual es parla. Una cosa és fer-se l’assertiu, fer veure que es treu pit, i una altra ser-ho de veritat, no fos cas que no fóssim gai i ens expulsessin del clan.

En fi, adjectius i adjectius ensabonadors que no aporten res al lector perquè de fet la intenció de l’autor del clan no és adreçar-se al lector, és a dir servir-lo com és el seu deure periodístic, sinó ensabonar els reconeguts autors elogiats per, així, reforçar la seva pròpia pertinença al clan. Una exhibició endogàmica en públic. Servir-se i servir el clan tot servint-se del mitjà i de la professió. Es pot ser més pornogràfic? En definitiva, l’últim que fa i que faria l’articulista és confrontar, és a dir: servir, generar pensament crític: fer bé la seva feina. I és que la servitud hipòcrita ha substituït fa molts anys els periodisme a casa nostra. Es practica el servilisme llagoter més vergonyant, res més. Es practica la inutilitat. Com jo mateix amb aquest article vaja, i en el meu cas per partida doble: perquè en aquesta vida tota utilitat és un miratge, i perquè denunciar en aquest país el servilisme que passa per servei resulta tan inútil que esdevé generar un miratge sobre el primer miratge citat, l’existencial.

Metro

Tot es redueix a un botó, vaig pensar. Observant el botó que obre la porta del comboi del Metro vaig confirmar, per si em calia cap confirmació, que no hi ha res a fer, que no hi ha hagut mai res a fer ni hi haurà res a fer. Segons com t’ho miris és tota una alliberació, no hi ha res més alliberador que la manca absoluta d’esperança. No sé, almenys això he pensat sempre. Un botó que s’encén de verd per avisar-te que el pitgis perquè s’obri la porta és la resposta de tot, ho vaig veure clar l’altre dia, tantes vegades com he agafat el Metro i me’n vaig adonar l’altre dia, no sé per què, no puc saber-ho. Només em va caldre fixar els ulls en el botó, i després en el dit d’algú que el pitjava, tot en un primer pla, ben limitat però definitiu. No vaig veure la persona, vull dir que no m’hi vaig fixar, només vaig veure el dit i el botó. El comboi encara no s’havia aturat del tot i el dit ja pitjava el botó, primer un cop, i en aquest primer cop el dit es va mantenir sobre el botó potser dos segons; després un altre cop, i tot seguit un altre i un altre, compulsivament, el dit impacient, una ràfega de metralladora pitjant el botó, però el botó no s’encenia de verd, fins i tot quan el comboi es va aturar del tot la porta de moment no s’obria. Pitjar el botó no servia de res, fins que al cap de dos segons d’estar el comboi perfectament aturat a l’estació el botó es va encendre i per fi la porta es va obrir, en un dels mil contactes per segon, vés a saber quin, que el capciró del dit va contactar amb el castigat botó.

Ho explico però ho he sabut sempre: només quan el botó s’encén de verd i el pitges s’obre la porta, no abans. Però no m’havia fixat en aquell dit, un simple dit si no fos perquè, després de veure’l, en un altre trajecte en Metro en vaig veure un altre i després en un altre trajecte un altre i un altre dit, i així centenars de dits, els meus ulls clavats en el dit i el botó cada vegada abans de cada parada. Observava els dits des del meu seient, i m’agradava observar-los sobretot quan m’aixecava en arribar la meva parada. Allà, aturat dempeus al costat de la persona que per a mi era un dit prement el botó de la porta, veia de més a prop el dit metralladora matxucant el botó, cada vegada el mateix gest violent, i la porta que, per més que insistís el dit a castigar el botó, només s’obria quan el comboi s’aturava del tot i al cap de dos segons el botó s’encenia de verd.

De manera que, cada vegada que era jo qui havia de prémer el botó de la porta del comboi quan arribava a la meva parada, feia la prova per sortir de dubtes. I de fet encara ara ho faig, com si hi hagués cap dubte. M’espero pacientment que el comboi s’aturi del tot abans no pitjo suaument el botó de la porta, i ho faig un sol cop, només quan prèviament s’ha encès de verd. Tinc la sensació que si tinc viatgers al costat que també esperen que s’obri la porta, deuen pensar de mi quin imbècil, no sé què cony esperes a pitjar el botó, tio imbècil. Però jo resisteixo. M’espero, no toco el botó per res fins que s’encén de verd lluminós i... tatxan!, la porta s’obre. S’obre cada vegada, indefectiblement.

Després enfilo per l’escala mecànica. No me n’adono cada vegada que ho faig però ara caic que cada cop faig el mateix. Abans d’arribar al peu de l’escala alço el cap per comprovar si aquest cop podré caminar-hi per la banda esquerra per anar més de pressa. M’asseguro que la gent estigui arrecerada al costat dret de l’escala, cívicament, o com se n’hagi de dir. Normalment és així, la gent es comporta cívicament o com se n’hagi de dir, i quan dic la gent vull dir la majoria, perquè moltes vegades hi ha algun idiota, normalment acompanyat i garlant tranquil·lament, que s’està a l’esquerra de l’escala i em barra el pas i això m’emprenya i em desperta el meu instint més animal o animal a seques, un instint que si alliberés tal com em plau em convertiria en el més incívic de l’escala mecànica, inclosos els incívics que es planten a l’esquerra i que em desperten l’instint animal o incívic, o com se n’hagi de dir, vet-ho aquí. De vegades a aquest incívic li pico l’esquena amb subtilesa, educadament, suposo, educadament que rima amb adequadament. Però de vegades no. De vegades, val a dir que poques, li pico l’esquena amb mala llet continguda, però mala llet. Una subtilesa forçada que en conseqüència deixa de ser subtilesa. I després m’acaba sabent greu, no sé per què, perquè l’incívic és l’altre, però em sap greu, potser no pas per l’incívic sinó per no haver contingut del tot la mala llet, una fuita intolerable del capteniment adequat, cívic, que no sé mai si podrà acabar obrint inexorablement més escletxa en el meu cervell fins a l’embogiment, fins a convertir-me en un ésser antisocial, execrable, cosa terrible. No ser capaç d’ocultar com d’animal arribo a ser em fa venir calfreds.

És rara la vegada que veig tota la filera de gent que puja l’escala arrecerada a la dreta, sempre hi ha l’excepció a l’esquerra a qui has de picar l’esquena perquè s’aparti mentre puges l’escala. Però aquesta excepció, lluny d’animar-me sobre el civisme o com es digui de la gent em desanima, perquè jo mai no estic content, la felicitat és una cosa que em costa molt de trobar i no em consola que els savis que em trobo cada dia en aquest món ple de savis que coincideixen en la mateixa mena de saviesa i en les mateixes conclusions gràcies a la seva saviesa, em diguin que la felicitat no s’assoleix, que només hi ha una aproximació a la felicitat i bla bla. El cas es que jo no sé si existeix o no la felicitat, perquè ni tan sols m’hi sé aproximar i per tant no puc saber-ho i dic jo que deu ser per això que no m’importa gaire o gens saber-ho. En fi. Deia que l’excepció em desanima perquè penso, cada cop que comprovo l’excepció del viatger a l’esquerra de l’escala mecànica, penso inopinadament o no en el botó de la porta del comboi del Metro, potser tinc massa fresc al cap el botó per no pensar-hi i la idea del botó tenint davant l’incívic que s’està a l’esquerra de l’escala impedint-me el pas em desanima, perquè aleshores no m’hi fixo en aquest incívic, per anomenar-lo així, sinó en tota la resta, en la majoria que s’està cívicament, per dir-ho així, a la dreta de l’escala, en una bonica i formal i obedient filera. M’hi fixo en ells i em fan ràbia, aquella estètica tan formal no satisfà la meva neurosi obsessiva-compulsiva sobre l’estètica, al contrari, els voldria barrejats a parts iguals, un caos perfectament ordenat, uns a la dreta de l’escala i d’altres a l’esquerra, en igual nombre a la dreta i l’esquerra en el còmput general al llarg de l’escala.

Després m’adono que no és una qüestió estètica el que em provoca la meva insatisfacció neuròtica. Pensar en el botó encès de verd de la porta del comboi del Metro m’ho fa saber. Em provoca insatisfacció la manca de civisme de tota aquella gent arrenglerada a la dreta i en canvi trobo coherents, bona gent i tot, els que, plantant-se a l’esquerra de l’escala, m’obstaculitzen el pas i normalment m’encenen els nervis. Tot d’una qui m’encén els nervis són ara els que s’arrengleren a la dreta, perquè bé han de ser els mateixos que, un rere l’altre, suposo que tret d’alguna excepció que val a dir que encara no he tingut el goig de testimoniar, pitgen el botó abans que s’aturi el comboi i s’encengui el lluminós verd que indica que ja es pot obrir la porta per baixar a la parada. M’encenen, més que no pas s’encén el botó verd, els cívics, per dir-ho així, que s’arrengleren a la dreta de l’escala.

Bons impulsos

La senyora que es va desmaiar de calor la tarda de la Diada enmig de la Diagonal no diu res, només sé el que ha dit la seva filla, que estava eufòrica, entusiasmada amb la Diada l’endemà de la gran ve baixa de catalans conformant una bandera humana anomenada senyera, cas únic en tot el món, això de la senyera, perquè a la resta del món en diuen bandera, simplement.

La filla de la senyora desmaiada l’endemà va parlar atropelladament, immensament agraïda per la reacció de la gent amb la seva mare, la gent molt solidària amb la senyora vella desmaiada aquella tarda enmig de l’asfalt sota aquell sol de justícia i sobre l’asfalt bullent, suposo, perquè jo no hi era però ho deien a TV3, la televisió catalana que, quan ha de fer un dia de calor intolerable, repugnant a Barcelona, diuen demà farà un dia esplèndid, i ho diuen amb un somriure d’orella a orella, una bona notícia, i després en aquest dia esplèndid la gent es desmaia d’esplèndida calorada.

La filla de la senyora desmaiada va dir als mitjans que estava enlluernada amb la reacció solidària de la gent, que van atendre amatents i sense pensar-s’ho la seva mare. Escolto els afalacs de la dona davant de tanta generositat de la gent i penso que aquí hi ha una cosa que no encaixa, una cosa òbvia que no m’encaixa gens, que em grinyola, com sempre m’acostuma a grinyolar tota mostra d’entusiasme humà, perquè quan veig un gos eufòric que remena la cua no em grinyola gens, gens ni mica, només em grinyola quan veig un home, una dona, entusiasmar-se, i per no parlar d’entusiasmar-se per un altre home o dona o homes o dones. Alguna cosa falla, penso (i sento), alguna cosa falla.

Estic uns segons davant la tele analitzant el perquè del grinyol que sento en sentir el que diu la filla de la senyora desmaiada, i m’adono que la cosa és molt senzilla, tal com acostuma a passar, que les coses són de fet molt senzilles. Arribo a l’òbvia conclusió que la senyora s’entusiasma amb aquella solidària reacció humana vers la seva mare perquè la reacció és extraordinària, una excepció, i és l’excepció allò que la sorprèn. Repeteixo: la sorprèn. Quan una cosa et sorprèn és perquè és extraordinària, és a dir: perquè normalment passa tot el contrari del que provoca la sorpresa. D’aquí la sorpresa.

Total, que penso que si em trobés cara a cara amb la filla de la senyora desmaiada em costaria mossegar-me la llengua per no haver de dir-li, senyora, no s’enganyi i analitzi la causa del seu entusiasme. Senyora, no se n’adona? Vostè s’ha entusiasmat justament perquè no s’esperava aquesta reacció de la gent que va ajudar a la seva mare, sinó que s’esperava, amb sort, indiferència, i que una bona ànima reaccionés de la manera que ho va fer tota aquella gent de la manifestació que va ajudar a la seva mare. Senyora, no s’adona que en la seva reacció entusiasta anul·la la seva lucidesa? No s’adona de la contradicció? Està molt bé la seva sorpresa, senyora, perquè significa que sap molt bé com funciona el món. Però ai, l’entusiasme... Ai, aquesta sobtada reconciliació seva amb la humanitat. No s’adona que aquesta idea no té credibilitat? No s’adona que els miracles no existeixen? Senyora, no discuteixo que de manera estricta la reacció de la gent va ser la correcta, per descomptat, res a dir. Però si parlem del detonant de la reacció, sento disgustar-la. Perquè, no s’adona que van ajudar a l’acte i enèrgicament la seva mare perquè els solidaris es trobaven en un context d’eufòria entre ”els seus”, sentint-se acompanyats, compresos pels defensors de la mateixa causa, i en el seu deliri col·lectiu es creien el concepte de gran família per vulgar esperit gregari? Senyora, no s’adona que l’entusiasme col·lectiu estova la gent i la converteix en sincerament hipòcrita? Senyora, sóc tan independentista com vostè i com els solidaris que van ajudar a la seva mare, i a més des que tinc ús de raó. Però separem el gra de la palla. No s’adona que la mateixa gent que va ajudar a la seva mare no haurien mostrat ni la meitat d’entusiasme a l’hora de fer-ho si la dona s’hagués desmaiat allà mateix el dia abans, sense estar imbuïts pel context d’eufòria sectària, com ho són tots els actes col·lectius, siguin o no per una causa justa? No s’adona que la solidaritat, entesa com a generositat, és una quimera? No s’adona que allò que dicta els nostres impulsos és el principi egoista del plaer? No cal llegir Freud per copsar-ho. Jo, confesso que no l’he llegit, però li he de dir que ho he copsat. No s’adona que estem atrapats en les nostres miserables limitacions i que tota reacció d’eufòria no és més que un deliri, la feblesa de l’autoengany per poder suportar aquesta existència intolerable?

Sort que no me l’he trobat de cara, perquè ja dic que m’hauria hagut de mossegar molt la llengua. Ep, i hauria fet bé. Parlar no hauria servit de res. La dona no m’hauria entès, i  hauria fet bé de no entendre’m ni voler-me entendre. És la diferència entre les bones i les males persones. Les bones persones no pensen les coses que jo penso. Les bones persones callen per no fer mal. En canvi jo hauria callat, i per començar per arrogància, conscient que ella no hauria entès el que acabo d’exposar. I sobretot, jo hauria callat per mala persona, per evitar que descobrís com de mala persona arribo a ser, per bé que ja hi estic acostumat. Des de petit que sé que sóc mala persona per pensar el que penso. El problema és quan penso que com és possible ser mala persona sent conscient que ets mala persona. Aquest reconeixement no et salva, ni que sigui una mica, de ser mala persona? No sé. Prefereixo no ser salvat. Perquè si és així, si no sóc ben bé una mala persona, aleshores per què penso les coses que penso, aquestes coses de mala persona? Un boig, doncs. Crec que sóc un boig. Sí, però, un boig pot ser conscient de ser boig? Uf.