2011: canvi de número

Avui m’he desvetllat de matinada, inquiet no sé per què, potser per un inquietant pensament que no sé si m’ha aparegut ja despert, o potser m’he despertat turmentat pel pensament. Tant se val. Encara hi penso i per això ara escric.

Si temem haver de morir i no haver de dormir és perquè sabem que després del son hi ha el despertar, vet aquí. Quan està acabant de cremar la cera del 2010 veig el 2011 amb forçada esperança, com cada any, perquè cada any és com un tornar a néixer que només queda justificat pel canvi de número. Canviar d’any és com despertar després d’un any mediocre. No pot ser altrament quan les fites personals només es veuen satisfetes i tenen sentit quan milloren el col·lectiu. John Lennon deia  a la memorable Mind games “love is the answer” (l’amor és la resposta), i dit així, com totes les coses senzilles, ens sembla una banalitat, una ingenuïtat o, amb sort, una obvietat. Obvietat ho és, sens dubte, i el músic la clavava. Però com es pot esperar veure mai satisfeta cap il·lusió, cap fita, quan la teva sensibilitat no té res a veure amb la sensibilitat de cactus de la immensa majoria? Un cactus contínuament alimentat perquè continuï sent-ho. Encara més; un aliment que converteix el que potencialment és un sistema nerviós, i, doncs sensible, en un cactus. Com pots veure satisfeta cap fita quan ni tan sols pots fer aquesta afirmació sense tornar a veure ferida la teva sensibilitat, atès que, trobant-te atrapat en aquest cercle viciós, t’adreces a un desert de cactus?

Però m’esperanço amb el 2011, i després m’esperançaré, si hi sóc, amb el 2012. Perquè estic viu i el meu cor crema amb força, no hi puc fer més, sent esclau de la meva naturalesa. I espero que continuï cremant fins que es refredi amb la mort. Una sensibilitat que odio, una intel·ligència que em fa profundament infeliç i feliç alhora. Perquè no les canviaria per res ni per ningú mentre visqui. Només hi pot haver esperança quan hi ha alguna cosa per oferir o que passi en funció del que pots oferir, oi? I això malgrat que sàpigues que mai tindràs a qui on lliurar-ho. Mai? Estic content de posseir aquest tresor balafiat que no m’ha donat Déu i que tampoc no em treu el son qui me l’ha donat. Sóc afortunat de tenir la companya que tinc. I tanmateix, envejo els morts.

Que tingueu un feliç 2011

ENTREVISTA A RÀDIO DOS 84 D'HOSTALRIC

Nova entrevista, l'11 de novembre, en què parlo de Potser perquè érem nens. Força extensa i distesa. Des de la modèstia de mitjans, bona feina per a la literatura catalana, aquesta gent. Escolteu-la. Entrevista

http://racodelllibre.blogspot.com/

ENTREVISTA A RÀDIO CIUTAT DE BADALONA

Escolteu l'entrevista que m'han fet, en què parlo de l'antologia Veus.  Cliqueu cap a la meitat avançada de la barra.
Ciutat oberta

"VEUS", AL PROGRAMA ÀNIMA DEL 33

Si ahir us vau perdre el reportatge de Veus, al programa Ànima, aquí el podeu veure. És a partir del minut 4:23

NOTÍCIES

El dia 21 va tenir lloc la presentació de Veus a Barcelona. Aquí teniu algunes de les notícies que se n'han publicat.
La presentació es va fer amb la col.laboració del programa Ànima del 33, i el proper dilluns dia 27 s'emetrà un reportatge en aquest programa. O sigui que ja ho sabeu, tots a veure Ànima dilluns a les 23:25. 

El planter del català. El Periódico (22-09-2010)

La "generación Cacaolat". El País (22-09-2010)

 La otra "Enciclòpedia Catalana". La Vanguardia (22-09-2010)

Lolita Bosch presenta "Veus de la nova narrativa catalana", antologia de joves autors catalans. 3cat24






TN Migdia 22-09-2010
Podeu veure la notícia a partir
del minut 55:04

L’avantatge d’errar

Llegeixo en un article que Pep Guardiola resulta molt creïble en el paper d’entrenador en un espot publicitari de televisió. Penso, però, que no té cap mèrit. Guardiola des de sempre ha actuat, i de manera patològica, arribant a fer de l’actuació un estil de vida, fins al punt que estic convençut que ni que s’ho proposés no sabria deixar de fer-ho ni en la intimitat. Guardiola és una màscara. No hi ha Guardiola darrere la màscara perquè la màscara és Guardiola. La seva humilitat sempre ha estat calculada, falsa, i sens dubte li ha reportat grans resultats davant un poble babau com aquest i en un ambient com el futbolístic, és a dir, ruc a més de babau. Val a dir, però, que aquesta pretesa humilitat no li servirà de res el dia que el seu equip perdi títols. Mentre l’equip guanya Guardiola és un home assenyat, humil i savi. El dia que perdi, els mateixos que ara l’elogien sense fre li diran tòtila, tou i paquet. De cop la gent s’oblidarà dels seus evidents èxits, per nombrosos i meritoris que hagin estat. Memòria de peix, se’n diu. Tenen gaire cervell, els peixos? Oi que els peixos són animals?
Jo no crec que Guardiola sigui ni humil ni tòtila. En canvi sí que penso que és un paio llest, molt llest, que per descomptat sap molt de futbol, però que sobretot com a entrenador es val d’una enorme psicologia d’aquesta que ara s’anomena emocional, i que de fet no és gens difícil d’aplicar davant un ramat amb encefalograma pla com aquells amb qui ha de passar comptes. Guardiola és un gran manipulador de les emocions, de la mateixa manera que com a jugador, amb la seva extraordinària visió del joc, era un gran manipulador en tots els sentits; pel que fa a l’ànim dels companys, del tempo del partit, dels espais, d’allà on s’havia de moure la pilota... El veies jugar i era un llibre obert sobre la seva persona.
Tanmateix, penso que aquesta obsessió tan arrelada en Guardiola per l’actuació, talment un vici ancorat que es fa impossible de corregir, no sé si li acaba sortint a compte. Viure presoner del càlcul, per encertat que aquest sigui, sens dubte estalvia cometre gaires errors a la vida. Però no és l’error més gran viure encadenat en aquesta dependència obsessiva? No és més encertat convertir la teva vida en una successió d’errors, a canvi de les escletxes de relaxament, de la felicitat que atorga l’autenticitat?

Enlairant la meva lletra

Amb aquest escrit inicio la sèrie de reflexions que des d’ara aniran alimentant aquest bloc, el qual no gestiono jo sinó la meva companya, que, com és notori, m’estima força, fins al punt que supleix el meu escepticisme sobre la necessitat bàsica de crear un bloc personal, en qualitat d’escriptor, a través d’aquesta moderna eina anomenada internet.

I és que es veu que és fantàstic, això d’internet, tot i que confesso que encara no he entès gaire per què. Excepcions pertinents a banda, continuo veient la gent exactament igual de desgraciada i cretina que abans de l’existència de l’invent. Amb tot, per una vegada faig cas al que em diuen i em deixo endur per les meravelles d’aquest prodigi.

Ja fa anys que internet causa estralls, i observo que van en paral·lel als estralls que continua causant, fidel a la tradició, el cretinisme humà. En què ha millorat el món, doncs, internet? Al meu entendre essencialment en res, llevat de l’exhibició impúdica de l’estupidesa eterna de l’home.

Ens repeteixen a tort i a dret que internet suposa un avenç en la difusió de coneixement i de la seva democratització. Collonades. Res mai no canvia. Prova d’això és que, en canvi, curiosament no ens diuen res sobre el fet que el mateix accés al web té el cretí que el saberut, i que per tant, tenint en compte que la idiotesa supera amb escreix la saviesa, talment una rosella enmig d’un camp de blat, internet deixa les coses com estaven abans d’aquest meravellós giny.

En qualsevol cas, si com a escriptor vull publicar, es veu que necessito com el pa que menjo tenir un bloc propi. I de res em serveix argumentar que Faulkner no tenia cap bloc i mira tu si era espavilat, l’home.

En fi, lectors, gràcies per resistir fins al final d’aquesta presentació del primer article d’aquesta secció que anomeno Per sucar-hi pa. Amb el convenciment que, si heu arribat fins aquí sereu capaços de continuar-me aguantant, sé que, ni que sigui només per a vosaltres, pagarà la pena insistir a anar renovant de tant en tant aquest bloc.

POTSER PERQUÈ ÉREM NENS AL PROGRAMA ÀNIMA DE TV3

La Lolita Bosch parla del llibre en el programa Ànima, emès el dia 15/12/2009
Aquí teniu el vídeo. A partir del minut 20.

Propera publicació. La primera antologia d'escriptors catalans menors de 45 anys, a càrrec de Lolita Bosch.

Edició en català publica Editorial Empúries

Sortirà a la venda el dia 9 de setembre. Hi trobareu un relat meu inèdit, Dos indis.

http://www.editorialempuries.cat/ca/llibre/veus_12107.html

 

 

  

 

 

 

Edició en castellà publica Editorial Anagrama

 

 

 

 

 

 

 

 

http://www.anagrama-ed.es/titulo/NH_478

 

ENTREVISTA A CATALUNYA RADIO

Escolta El plaer de les coses petites del divendres 13 d'agost, una secció d'El secret de l'estiu de Catalunya Ràdio en la que 80grams hi col·labora. Aquest divendres proposem "Plaers literaris protagonitzats per nens" amb la reeedició dels clàssics de Mark Twain Les aventures de Tom Sawyer i Les aventures de Huckleberry Flinn que posarà a la venda La Galera al setembre en motiu del centenari de la mort de l'autor. També parlem amb Ricard Biel de la seva novel·la Potser perquè érem nens, guanyadora del premi J.M. Casero 2008.http://80grams.blogspot.com/

ENTREVISTA A GAVÀ TELEVISIÓ

Juny 03, 2009 — El Punts de Llibre va rebre el darrer guanyador del prestigiós premi Just M. Casero, Ricard Biel. La seva obra "Potser perquè érem nens" és un descarnat retrat d'una familia que s'està ensorrant. A banda de parlar del seu llibre, en Ricard també es va sotmetre al qüestionari per a escriptors del Josep Antoni Moreno.

CRÍTICA (Víctor Alexandre, Revista Lletres)

CRÍTICA (Víctor Alexandre, Revista Lletres)

CRÍTICA ( Víctor Alexandre, Revista Benzina)

CRÍTICA ( Víctor Alexandre, Revista Benzina)

CRÍTICA (Lluís Muntada, El País)

CRÍTICA (Jordi Llavina, El Mundo)