Recomano d’anar a
viure una temporadeta a Girona. És una petita ciutat magnífica, i com a base
per a l’experiment social és insuperable, desmenteix la cantarella que a tot
arreu hi ha de tot, que tants caps tants barrets, i que l’estupidesa humana
està distribuïda si fa no fa de la mateixa manera pel planeta. Allà vaig
aprendre que no, que malgrat que avui, anys després de viure-hi, encara em
sembli mentida perquè en continuï desconeixent les enigmàtiques raons, la cosa no
és així, a tot arreu no hi ha estadísticament de tot. Girona m’ho va demostrar,
i la prova va ser reiterada, confirmada per l’estadística, la insistència
implacable, dia rere dia, mes rere mes, de manera inequívoca, o sigui amb el
temps necessari i amb un univers faunístic gironí profús i variat, tot plegat ideal
per tal d’afinar fins a validar la conclusió científica. Girona capital compta
amb un sorprenent nombre d’imbècils per metre quadrat.
Vaig fer molta
vida social, a Girona, i com més constatava esparverat com era aquella gent,
més ganes tenia de fer vida social perquè menys em podia creure el que estava
testimoniant, em semblava impossible, em fascinava, la cosa era dolorosa i
addictiva alhora, tot molt estrany. Vaig fer-hi algun amic, a Girona, i tant
que sí, amics que conservo perquè com a excepcions que confirmen la regla
suposen justament els millors amics que puguis tenir a la vida, de manera que
Girona esdevé el millor lloc del món que se m’acut per fer amics. Té molt mèrit
ser bona persona a Girona. La quantitat de gentola, la quantitat de misèria
moral, la quantitat de mesquinesa, de miopia mental, de desconfiança de gat
estúpid, d’envegetes estúpides, d’actitud gratuïtament tancada i esquerpa, d’obtusitat,
de nepotisme, de provincianisme ben entès, o sigui repugnant, un provincianisme
per descomptat que salpebrat amb una ranciesa marca de la casa com a cirereta,
tot plegat fa de Girona capital un lloc molt recomanable per als misantrops amb
estómac, i per tant per als curiosos irreductibles de l’ànima humana.
Aquests dies he
estat seguint amb molt interès el tema de les campanes de la catedral de
Girona, les campanes que han aixecat polseguera per l’oportunitat que sonin o
no sonin durant la nit, perquè com és natural provoquen insomnis als turistes
dels hotels de la zona, els turistes sense els quals els gironins es menjarien
els mocs, els gironins que, no caldria si no, han pressionat l’ajuntament
perquè tornin a sonar les campanes perquè les campanes, diuen, “són una
tradició” (sic), igual que les
guerres o les curses de braus són una tradició, dic jo, i, a més, les campanes,
diuen els gironins indignats, “no són soroll sinó música” (sic). Oh, música, que bonic! Quina frase més brillant i espontània.
Quanta sensibilitat, quanta poesia en l’ocurrència! Llàstima que els gironins
entusiastes de les campanes siguin justament els qui no senten les campanes i dormen
com troncs, acostumats com estan a les campanes o més concretament a no sentir
les campanes, i per tant com que no senten les campanes no senten la música
celestial campanera que curiosament tant diuen que els agrada, perquè si
sentissin les campanes és obvi que no podrien dormir i automàticament deixarien
de ser entusiastes de la música de
les campanes catedralícies dels collons, bàsicament perquè patirien insomni, el
mateix insomni que els turistes que els estalvien menjar-se els mocs o el
mateix insomni de tota persona sense necessitat de sonotone que no visqui prop
de la catedral i que un dia hagués de dormir en aquesta zona del call jueu
gironí.
En qualsevol cas,
com que als gironins els agrada la música campanera a les tres de la matinada i
a un quart de quatre i a dos quarts de quatre, etcètera, si jo fos turista i m’hostatgés
prop de la catedral posaria música a les tres de la matinada perquè, com que no
podria dormir a causa de les simpàtiques i tradicionals campanes de la
catedral, almenys mataria el temps escoltant AC/DC amb la tranquil·litat de no
molestar els campaners gironins veïns, amants com diuen ser de la música, i, a
més, en honor a ells, tan campaners ells, posaria a tota castanya la peça Hells Bells d’aquest grup, un monument a
la música i a les campanes, no hi ha dubte, i en acabar el Hells Bells, per continuar matant el meu temps d’insomni i no
deixar de complaure els gironins campaners escoltaria també a un volum
catedralici campaner el Tubular Bells de
Mike Oldfield, el disc tot sencer, i a continuació el Tubular Bells II, i a continuació el Tubular Bells III, al meu parer aquest últim un pèl insuportable
però tant se val, perquè al disc sonen campanes a dojo i ja hem quedat que els
gironins són amants de les campanes. Després, remataria la festa de l’insomni
amb The Millenium Bell. I aleshores ja es faria de dia, suposo.
En fi, a mi, com
és natural, les campanes i les catedrals, aquests monuments arquitectònics però
per sobre de tot monuments catedralicis de l’estupidesa humana, m’importen un
rave, de fet tot allò que pugui importar als gironins m’importa un rave, com
m’importava un rave sec quan vivia entre ells, i igual que m’ha importat un
rave el desenllaç del tema de les campanes de la catedral de Girona, perquè l’interès
per a mi no estava en absolut a saber com
acabaria la cosa, la cosa que per a mi, coneixent l’ànima podrida del tou
dels gironins, que per cert no és més que el paradigma concentrat de l’ànima
podrida del tou dels catalans, no tenia cap secret, sinó com seria la cosa, és a dir: quins arguments utilitzarien els gironins campaners per defensar i, doncs,
demostrar, la seva idiotesa extrema, o sigui fins a quin punt serien obtusament
i mesquinament vehements pressionant l’ajuntament fins a aconseguir,
efectivament, el seu propòsit campaner que els devia provocar insomni quan les
campanes van deixar de sonar de nit.
Els gironins
poden estar satisfets. Han preservat no pas una, sinó dues entranyables
tradicions: per una banda les musicals campanades, i per l’altra el seu tel·lúric
cretinisme, més indestructible, molt més, que la catedral que sustenta les seves
putes campanes.
