Ja podeu llegir els meus escrits publicats en e-book a Amazon. Compreu-los. No us els perdeu.

dissabte, 30 d’abril del 2016

No perden l'ocasió



L’anonimat envalenteix i l’anonimat de les masses envalenteix molt i molt i per això les bestieses més grans i repugnants dels individus humans es produeixen en l’envalentiment de les masses, i és en l’anonimat de les masses on més s’evidencia la bestioleta mediocre, mesquina i covard  que són els individus humans. Per això m’agrada tant la pel·lícula La caça de l'home, d’Arthur Penn, amb en Robert Redford de víctima de la massa humana. Sempre que la fan a la tele no me la perdo i recordo la primera vegada que la vaig veure i com m’agradava, malgrat que a mesura que l’anava veient anava endevinant el que passaria, cap sorpresa i en canvi m’agradava com si no em sorprengués el que passava, molt curiós, de fet com més endevinava el que passaria més m’agradava, com més previsible la trobava curiosament més bona la trobava, més m’agradava i m’agradava perquè la cosa no podia anar d’una altra manera, era molt realista, jo ho trobava així i no em devia equivocar perquè justament anava endevinant sense cap mena d’imaginació el que se succeiria escena a escena, sense fallar, i això volia dir que el director no entabanava l’espectador, respectava l’espectador, no és una pel·lícula de cops d’efecte, no hi cap la imaginació en la proposta, és la psicologia dels homes tal qual concentrada en un parell d’hores, aquesta és la proposta i per tant per força ha de ser previsible i la pel·lícula és excel·lent justament perquè és previsible, com la trajectòria perfecta d’un tret. Quina merda de tret és aquell que no va directe a l’objectiu, no?


Aquest matí veient una tertúlia televisiva hi ha hagut una reacció humana previsible que m’ha entusiasmat per previsible i m’ha fet pensar en La caça de l'home i la seva previsibilitat, però he pensat que en versió despullada, sense anonimat, a pèl, diguem-ne, ben a pèl, diguem-ne, de manera que la senyora protagonista de la covardia mesquina, a més de covard i mesquina ha estat obertament estúpida, no ho ha fet en l’anonimat de la massa, no se n’ha amagat perquè ella es pensava que jo no m’adonava des de casa que s’estava comportant com la tifa humana que és, el personatge arrogant de seixanta anys amb ulleres que li agrada escoltar-se la retòrica buida sempre acabada amb ment; que si evidentment, que si òbviament, que si esplèndidament, que si certament..., la nul·litat  que sempre he sabut que és a còpia de parar l'orella i d’anar-la observant, d'observar-la inflada com un gall obsequiant-nos els seus orgasmes a penes indissimulats en pronunciar amb la boca ben plena tota aquesta mena de paraules llargues que omplen tant la boca, uns orgasmes indecorosos en directe a la televisió la senyora descarada i jo observant-los, sense perdre'm detall de la seva indecorositat, que per alguna cosa m’entusiasmen les tertúlies televisives, sobretot d’aquest país nostre, on als personatges els tinc la mida presa, els conec l’aire que respiren, el que pensen, el que van a dir i per què ho diuen, com callen i per què callen, per oportunitat autocensora o per ignorància, els gestos, el to de veu, tot, absolutament tot ho conec dels savis personatges tertulians televisius i no em violenta ni m’avorreix saber com són i el que diran i deixaran de dir, tret de quan a la tele conviden puntualment i per error algú que paga la pena. Aleshores pateixo. Pateixo per la pobre víctima. Pateixo per ella i pel contrast evident que es produeix cada cop que obre la boca amb relació a la putrefacció mental de la resta, la resta que són els tertulians habituals mediàtics nostrats, els quals en favor seu val a dir que no és estrany que diguin contínuament banalitats, amb sort, i estupideses en el pitjor dels casos, cosa aquesta última que passa sovint, també val a dir-ho, i no és estrany tenint en compte que els tertulians nostrats es passen el dia anant d’una ràdio a l’altra, tot el dia, tot el dia d’una ràdio a l’altra i d’un plató televisiu a l’altre, tot el dia, ja dic, cosa que per força t’ha de marejar, t’ha d’acabar deixant ben tarat, sonat com en Foreman en el mític combat del 74 contra Cassius Clay, aleshores Mohammed Alí,  i no és estrany, deia, que acabis dient com a mínim banalitats i en el pitjor dels casos, cosa que passa sovint, crec que ja ho he dit, estupideses. La cosa no pot ser bona per a la salut mental, tot i que suposo que deu ser bona per a la salut física. Això d’anar d’una ràdio a l’altra i d’un plató televisiu a l’altre cada dia deu ser ben saludable, encara que només sigui perquè hagis d’anar perseguint taxis.


Bé, al que anava, que avui em noto dispers, francament. Deia que la protagonista de la covardia, la tertuliana habitual, a més de mesquina i covard ha estat estúpida, i ho ha estat perquè s’ha posat en evidència mirant de lluir-se i alhora guanyar punts en el clan tertulià utilitzant el tertulià convidat del dia, o sigui l’únic dels sis que hi havia que naturalment pagava la pena escoltar, i ho ha fet aprofitant que la moderadora de la tertúlia recriminava com qui no vol al tertulià del dia el fet que emprava un llenguatge “bèl·lic”, “una mica massa bèl·lic”, ha dit, per ser exactes. Al meu parer la moderadora de la tertúlia ha estat massa moderada, com de costum massa moderada, excedint-se, doncs, abusant del seu paper de moderadora, perquè el tertulià convidat del dia no estava emprant cap llenguatge bèl·lic sinó que es limitava simplement a descriure la realitat en qüestió sense embuts, tal com passa en els països normals, cosa que a la moderadora al meu parer massa moderada li ha semblat excessiva i s’ha sentit empesa a moderar subtilment el tertulià del dia dient-li com qui no vol, simpàticament i amb mig somriure, que per alguna cosa som el país de la revolució dels somriures, això del llenguatge massa bèl·lic. El tertulià convidat del dia que ha tingut la mala idea de dir la veritat tal com raja a la televisió dels catalans, i això és intolerable, a la televisió dels catalans no s’hi va a dir la veritat sinó a  marejar-la, a marejar la veritat fins que agafa un globus tal que no la reconeix ni sa mare en el millor dels casos, i en el pitjor, cosa que val a dir que passa sovint, a fer veure que es diu la veritat amb paraules ben ampul·loses, buides, insignificants més enllà del significat immanent de cada paraula i per això tot plegat amb aparença de significança, paraules una rere l’altra, una cosa mai vista enlloc, una cosa extraordinària que només un sonat pot arribar a pronunciar i a pronunciar sense enrojolar-se, una cosa de sonats com en Foreman en el mític combat del 74, ja ho he dit, una cosa que només pot ser pronunciada des de la diarrea mental més aguda, una cosa impossible de deixar anar si no és que realment et creus que dius alguna cosa important perquè et creus algú important perquè et conviden cada dia a la tele i per tant creus, no dubtes que ets bo, boníssim, altrament no et farien anar de ràdio a ràdio i de plató televisiu a plató televisiu. Ets bo, tu ets bo, tu ets molt bo, es van repetint els tertulians, tu vas de ràdio a ràdio i de plató televisiu a plató televisiu perquè ets bo, ets molt bo, es van repetint a cada moment els molt dements, i per això després tenen l'admirable confiança que tenen dient banalitats i estupideses, autèntics mestres de la banalitat i l’estupidesa, amb el seu personal mètode Stanislaski de la banalitat i estupidesa mediàtica.


Per això la tertuliana habitual orgàsmica ha aprofitat avui per demostrar la seva misèria moral i domini de la confusió quan ha sentit el comentari políticament correcte, o sigui censurador, repressiu, de la moderadora, la moderadora que té la màxima jerarquia a la tertúlia, o sigui el clan, la moderadora amb qui cal, doncs, quedar bé, de manera que la tertuliana habitual ha maldat, un voltor, per aprofitar l’avinentesa i quedar bé amb la moderadora, ha ensabonat la moderadora a costa del tertulià de llenguatge “bèl·lic” no dubtant a llançar-se-li a la jugular recriminant-li ella també, repetint com un lloro les paraules de la moderadora així que n’ha tingut l’ocasió, que el teu llenguatge és força bèl·lic, què vols que et digui, ha dit la tertuliana habitual amb to greu i sense mirar la cara del bèl·lic tertulià del dia, amb total menyspreu, massa ocupada com estava ella a mirar la cara de la moderadora, a assaborir la reacció d’aprovació de la moderadora com una foca sonada espera la sardina de l’amo després d’haver-se portat bé fent el numeret. 

És La caça de l’home en versió individual. Passa cada dia, i com qui no vol la cosa.

dissabte, 23 d’abril del 2016

D'oca a oca



Els mitjans catalans, i per tant la població, no paren de repetir amb eufòria que Sant Jordi és una festa, i al final de tant repetir-ho no sé si Sant Jordi és una festa perquè és realment una festa o si és una festa perquè a còpia de repetir que és una festa els catalans s’han arribat a creure que, efectivament, és una festa, i com que d’il·lusions també és viu, doncs bé, Sant Jordi és una festa. Al capdavall, per a mi Sant Jordi també és una festa, un dia molt especial, sí, especial perquè cada any faig números i cada any em surt que el dia de Sant Jordi es venen aproximadament vint-i-cinc vegades més llibres que qualsevol altre dels tres-cents seixanta-quatre dies restants de l’any, cosa que justifica l’eufòria dels catalans el dia de Sant Jordi i que per a ells i per a mi sigui tota una festa, i no és estrany, doncs, que sigui una festa sent aquest dia el dia assenyalat en què ja cal que la gent aprofiti per comprar molts llibres per compensar els llibres que no compraran la resta de l’any. Ja ho dic, un dia ben especial, el dia de Sant Jordi, ni que sigui perquè és justament la constatació del naufragi cultural català i de la hipocresia inconscient, analfabeta, que rima amb catalaneta.


Una altra raó per trobar que Sant Jordi és una festa és l’ambient de germanor i civisme que es respira i que els mitjans catalans s’encarreguen els primers de destacar, i ben fet que fan perquè aquesta és la feina dels mitjans, informar, reflectir a l’opinió pública la realitat per tal que l’opinió pública n’estigui ben assabentada i en tregui les seves pròpies conclusions. Fins i tot mereix estar ben informada, com és el cas, sobre el seu propi estat anímic, cívic i germanós, com també és el cas. I com que els mitjans ho destaquen, com que sembla que Sant Jordi és un dia especial pel seu civisme i germanor i tota la pesca, bé cal pensar que la resta de l’any, és a dir els tres-cents seixanta-quatre dies restants, la cosa no és tan cívica ni agermanada entre els conciutadans catalans, altrament avui, dia de Sant Jordi, no ens trepanarien el cervell, amb tanta insistència eufòrica, amb el clima de civisme i germanor regnant, es veu.


Per això no s’entén que avui el simpàtic presentador de TV3 hagi comentat amb to alegre, ben festiu com pertoca, que “aquesta tarda aquí, a la Rambla, hi haurà cops de colze per aconseguir una rosa”. Uf. M’he quedat desconcertat. No havíem quedat que Sant Jordi és un dia de festa, cívic, de germanor, etcètera? Home, ja he dit que comprenc l’eufòria el dia de Sant Jordi, l’ànsia de comprar unes roses i uns llibres que no es compraran durant la resta de l’any, i l’ànsia de comportar-se cívicament, de donar exemple de civisme i de germanor al món tenint en compte que a partir de demà caldrà esperar un any per poder tornar a tenir motius per estar eufòric amb un empatx concentrat de civisme i agermanament. Tot això ho comprenc, però que aquesta eufòria fonamentada no desvirtuï justament allò que, entre altres coses, la justifica: el civisme i la germanor del Sant Jordi català. No ha de ser, doncs, motiu de cofoisme afirmar com ha fet aquest matí el simpàtic presentador de TV3 mirant d’exaltar eufòric l’eufòria de Sant Jordi, que la gent es fotrà d’hòsties per una rosa. No, senyor presentador simpàtic, no, no anem bé. El llibre i la rosa van abraçats amb el civisme i la germanor del dia de Sant Jordi, sembla que per un moment ho has oblidat. Es comprèn que se’t faci difícil combinar amb el civisme i la germanor l’eufòria per aquest dia a l’any que cal aprofitar per practicar-ho, però tu ets presentador d’una televisió pública i has d’informar reflectint la realitat a l’opinió pública, i fins i tot l’has d’assabentar del seu propi estat anímic perquè en tregui les seves conclusions, encara que aquestes conclusions contradiguin la realitat del propi estat anímic en el cas d’algun català marcià que no se sent ni cívic ni agermanat en el dia festiu d’avui malgrat que tu, presentador simpàtic, com a bon periodista hagis assabentat puntualment al marcià que avui ell, el senyor marcià, se sent cívic i agermanat perquè és Sant Jordi.


Mira, presentador simpàtic, hauries d’aprendre de la teva cívica i agermanada col·lega, que aquest matí s’ha fet la sorda i ha passat a una altra pregunta quan en entrevistar una florista marciana aquesta ha dit que, com a professional de la floristeria, troba “ofensiu el dia de Sant Jordi” –què es pot esperar, d’una florista marciana? O també hauries de prendre nota, presentador simpàtic, del teu col·lega que aquest matí ha preguntat a un home en una paradeta de la Rambla barcelonina “vostè quants llibres pensa comprar avui, dia de Sant Jordi?”, i el teu col·lega ha mostrat entusiasme en sentir-li respondre “siete, me voy a comprá siete libro”. A quilos. Per Sant Jordi, els llibres van a quilos. Civisme i germanor, per l’amor de Déu, presentador simpàtic, civisme i germanor, no ho oblidis, sobretot avui no ho oblidis, aguanta fins a aquesta nit. No costa pas tant. A partir de demà ja tindràs tres-cents seixanta-quatre dies per oblidar-ho.

dissabte, 16 d’abril del 2016

Impactes



Miro i remeno llibres en una llibreria on no para de sonar un d’aquests grups catalans de pop o de pop rock català o com se n’hagi de dir, perquè només tinc clar que és una cosa abominable que fa que normalment jo arrenqui a córrer d’allà on sigui a les primeres notes que sonen d’aquesta cosa abominable que anomenen pop o rock català o com se n’hagi de dir. Però a la llibreria resisteixo, em mossego els llavis fent veure que no sento el que sento fins al moment en què no puc evitar sentir el que he sentit: que preciós!, diu emocionat en acabar la cançó un dels terroristes musicals, suposo que el cantant del grup. Es tracta d’un directe, i el terrorista en qüestió respon així a la reacció entusiasta del públic en haver corejat massivament la tornada de la cançó, la cançó que per cert des de fa uns anys en diuen tema, les cançons ja no són cançons, són temes, i observo que més temes són com més mediocres són els grups, com més abominables són les seves cançons, i jo em pregunto, tot d’una quedo garratibat i alço la vista del llibre que fullejo per preguntar-me què deu trobar exactament preciós el cantant terrorista, el fet que coregin la seva cançó o més aviat com coreja el ramat la seva cançó, perquè en qualsevol cas sembla que el xicot està enamorat de la seva pròpia cançó, altrament no trobaria preciós que el seu públic en coregi la tornada, tret que el públic la coregi de tal manera que no s’assembli gens a la tornada de la cançó tal com ell, el terrorista musical, l’ha concebuda, cosa que només se m’acut que seria possible si la desafinada col·lectiva fos tan sensacional que la cançó fos irreconeixible pel mateix perpetrador que la va parir, i de tan irreconeixible la pogués arribar a trobar preciosa, tal com afirma, preciosa a causa de la sensacional desafinada, fixa’t tu quina aberració. Jo crec, però, simplement que el cantant, en un rampell irrefrenable d’eufòria narcisista, troba preciosa la seva cançó i fa veure lloant el públic que és el públic qui la fa preciosa, perquè lloar sempre queda bé, però en realitat és naturalment una lloança cap a si mateix o cap al seu grup, que també és com dir cap a si mateix, perquè tothom en un grup es creu imprescindible, en un grup probablement s’és prescindible però un s’arriba a creure amb facilitat que és imprescindible, per això els col·lectius són tan importants per a la salut mental de la gent. Després torno a abaixar el cap i miro de reprendre dret a la llibreria la meva concentració en el llibre que tinc a la mà, però no puc, perquè continua ballant-me pel cap això de preciós que diu que troba el terrorista musical del grup abominable referint-se a la tornada que repeteixen com lloros els seus fans, fans abominables del grup abominable de pop o pop rock català, o com se n’hagi de dir abominable.


Quan ja no puc més amb aquella farsa musical de mal gust, surto de la llibreria i agafo el tren, i tinc son mentre espero a l’andana el tren i després al tren, i durant el viatge miro de dormir una mica, sempre em costa dormir mentre viatjo però miro de dormir una mica, i ara, quan per fi aconsegueixo endormiscar-me sona per l’altaveu a un volum considerable la veu en català d’una senyora que ens diu simpàticament als viatgers que siguem cívics i no posem els peus sobre els seients, i a continuació en castellà que siguem cívics i no posem els peus sobre els seients, i finalment en anglès que siguem cívics i bla bla. Jo no he posat mai ni penso posar els peus sobre els seients del tren ni d’enlloc, però en canvi una cosa és segura: la senyora simpàtica de l’altaveu ja ha aconseguit desvetllar-me dient-me que sigui cívic i no posi els peus sobre els seients del tren. En fi. Miro de tornar a reprendre el son, ho mig aconsegueixo, i al cap d’una estona em desvetlla la veu em sembla de la mateixa senyora simpàtica de l’altaveu del tren, però aquest cop per demanar-nos en català als passatgers que no alcem el volum de la música dels mòbils perquè així segons la senyora tindrem tots un viatge agradable, es veu,  i després ho repeteix en castellà i finalment en anglès. Agradable, diu, agradable. Qui la va parir. O sigui que ella, la senyora de l’altaveu, sí que pot alçar la veu i despertar els viatgers per dir-nos que no alcem el volum dels mòbils, però nosaltres, els viatgers, no podem alçar la veu per dir-li a la senyora de l’altaveu que no alci la veu i ens desperti o molesti, si li plau, senyora, si li plau. En fi. Jo no alço mai de la vida més del convenient el volum del mòbil quan viatjo en tren. Ni em passa pel cap. Em seria molest per començar per a mi mateix, i em cauria la cara de vergonya molestar i cridar l’atenció dels altres viatgers i fins i tot de la senyora de l’altaveu, malgrat que m’hagi tornat a despertar amb el seu incivisme. Però res. Miro de reprendre el son, ho mig aconsegueixo, i al cap d’una estona em desvetlla la veu em sembla que de la mateixa senyora simpàtica de l’altaveu del tren, aquest cop per dir-nos en català als passatgers que vigilem les nostres pertinences, que hi ha lladres i vigilem les pertinences, i després ho repeteix en castellà i finalment en anglès. Però en aquest punt hi ha una cosa que no entenc. ¿Com pot creure la senyora simpàtica i amable de l’altaveu que no vigilem prou les nostres pertinences, quan ella ens manté als viatgers desperts tota l’estona dient-nos per exemple que vigilem les nostres pertinences, de manera que no podem fer res que no sigui vigilar, vigilar-ho tot, els nostres peus, els nostres mòbils, les nostres pertinences, els nostres tot? En fi. Hi ha alguna manera de fer callar la incívica senyora simpàtica i amable de l’altaveu del tren? És a ella a qui hem de denunciar, o no és possible denunciar una veu enregistrada? Com es diu, la senyora, ni que sigui per poder-la insultar? Perquè, la podem localitzar? És viva?


Fa uns anys a Renfe els va agafar per donar la tabarra amb música clàssica, concretament amb la Simfonia del Nou Món de Dvorak, fins que naturalment la gent es va queixar i es va acabar Dvorak, entre altres coses perquè no pots anar de culte nou-ric en un país de rucs nou-pobres, però també perquè fins i tot als rucs se’ls inflen els pebrots quan senten la Simfonia del Nou Món de Dvorak un dia rere l’altre, sense descans, sense pietat, quan surt el sol i quan es pon, setmana rere setmana, mes rere mes, fins a l’extenuació. A mi m’agradava força la Simfonía del Nou Món de Dvorak, fins que vaig haver de viatjar en tren una temporada. Cada viatge es convertia en un suplici Dvorak. Dvorak es va convertir en un pitjor malson que els retards de Renfe no pas constants tal com diu la gent, sinó justament inconstants, cosa molt pitjor. Vaig arribar a conèixer cadascuna de les notes i harmonies de la simfonia de Dvorak més que Dvorak mateix, no en tinc cap dubte. Estic convençut que si Dvorak hagués agafat el tren com jo ho feia en aquella època, i l’home hagués hagut d’escoltar la seva pròpia simfonia dia i nit, dia rere dia, s’hauria suïcidat llançant-se del tren.


Després m’endormisco i ja no em desperta més la veu de la senyora incívica alliçonadora de civisme de l’altaveu de tren, sinó el lleu sotrac del tren en aturar-se en una estació i la gent que entra. M’entretinc mirant per la finestra un vell encara no xacrós de clepsa pelada assegut en un banc de l’andana. L’home estira les cames i es mira la punta dels peus. Després fa giravoltar els peus, i la visió dels seus propis peus giravoltar com una hèlice es veu que li fa gràcia perquè somriu, i jo somric i m’adono que no sé si somric de veure que ell somriu, si somric pel mateix que ell somriu, la visió dels seus peus giravoltar, o totes dues coses, no ho sé. Després l’home gira el cap i parla, i després mira endavant, cap al tren, i tot seguit gesticula, fa gestos amb els braços i parla. No sé a qui s’adreça, per un moment em sembla que s’adreça a algú del tren, però quan el tren arrenca giro el cap i veig que el vell continua garlant i gesticulant mirant endavant, en el buit. Quin absurd, penso, quin absurd. Tota la meva vida es pot resumir en això, penso. Igual que la seva, penso. La seva vida que no conec, igual que la meva que sí conec o crec conèixer, penso. Tot igual d’absurd. El vell és el resum de les nostres vides, de la vida, penso, i res més, no tinc res més a afegir, penso.