Plat extra

Els menús del dia dels restaurants de deu euros acostumen a oferir un curiós plat extra al client que a mi em sobra però que, per educació davant la generositat dispensada, de vegades m’he hagut d’empassar, i per això, abans d’haver-me’l d’empassar, més d’un cop em quedo a la barra observant les taules prenent una cervesa abans de decidir-me a seure a menjar. M’asseguro que el cambrer, sovint l’amo del restaurant, cap problema, no serveixi aquest plat extra que, també curiosament, no està anunciat a la pissarra del menú del dia, cosa que seria denunciable si no fos que denunciar-ho seria tenir mala llet per part meva, una acció execrable, de persona desagraïda. Aquest plat extra ofert, consistent a tractar el client amb cara de gos i puntades de peu i, entre altres exquisideses, a ficar el polze dins del plat de la sopa quan la serveixen, i això sense demanar al client si li abelleixen aquesta mena d'additius potenciadors del sabor, observo que abunda molt més en els restaurants de menú de deu euros que no pas en els de quinze euros, i de fet la cosa és, amb les excepcions que calguin,  progressiva, és a dir; com més car és el menú del restaurant menys freqüent resulta el generós costum d’oferir l’esmentat plat extra. És un fet que no he entès mai, perquè no veig en absolut la relació entre el preu econòmic del menú i haver de ser un porc ficant el dit allà on no toca i tractar els clients com a porcs, a més de ser el cambrer bord, com si li deguessis alguna cosa. En fi. Jo, en algun restaurant, estranyat per aquest servei i per aclarir les coses en cas d’haver-me perdut res que ignoro, abans de menjar-me el primer plat ja he demanat al cambrer que em digui què li dec, així li pago el que ignoro que li dec confiant que posi bona cara i després jo pugui menjar a gust, amb la consciència tranquil·la de no haver comès cap delicte ni deure res, ni vés a saber si cap favor del qual no n'era conscient. Però això no és tot. Encara entenc menys la cosa quan comprovo que en aquests restaurants de menús a deu euros, tan detallosos amb el seu plat extra, resulta que la qualitat del menjar sovint és superior, o molt superior, a la dels restaurants dels menús de quinze euros en amunt. Estrany, tot molt estrany. Deu ser un amor malaltís, una relació inopinada d’amor-odi per al client, aquesta. Primer cuinen posant-hi els cinc sentits, gairebé sembla que amorosament i tot, i després et serveixen el seu curiós plat extra de polze dins la sopa i cara de gos. Uf. 

Per tot plegat, em passa una cosa molt estranya, i és que després em sento incòmode en els restaurants de quinze euros en amunt. L’amabilitat i somriure perpetus dels cambrers, de vegades excessius, em fan pensar que van inclosos en els quinze euros, i això a canvi de no servir-me el plat extra habitual que em serveixen en els restaurants de menú a deu euros. I bé, aleshores no sé si prefereixo l’amabilitat falsa, insultant, repugnant dels restaurants de menús de quinze euros en amunt, o la generositat del plat extra que acostumen a oferir els restaurants de menús a deu euros. I el que és pitjor de tot, no puc evitar imaginar-me com es transformaria la cara del cambrer amable i somrient del restaurant del menú de més de quinze euros si pel que fos treballés en un restaurant de menús a deu euros. I m’ho imagino tant, tant, tant, que realment veig en aquell somriure d’orella a orella del cambrer amable una cara de bulldog sensacional. I quan a sobre el menjar del menú de més de quinze euros és mediocre o dolent directament, no puc evitar comparar-lo amb el menjar bo o molt bo del menú del restaurant de deu euros amb plat extra, i aleshores prefereixo aixecar-me de la taula, sortir del restaurant chic sense disculpar-me i amb cara de gos, quedar en definitiva com un cambrer de restaurant de deu euros el menú, mentre el cambrer amable fa veure que es preocupa per mi però en realitat es preocupa per ell, per no tenir problemes ell, i em diu amb una educació repel·lent i falsa, que és mala educació però passa per la més exquisida de les educacions, ha trobat res malament, el senyor?, diu, entre sorprès i alarmat i consternat, i me’n vaig a menjar sense dubtar-ho al restaurant de deu euros el menú amb plat extra inclòs, i aquest cop sense prendre prevencions observant des de la barra, sinó que m’assec directament a la taula, enganxant el cul en la cadira llefiscosa de restaurant de menú de deu euros sense que jo entengui per què la cadira ha de ser llefiscosa de tanta merda acumulada, per què m’ofereixen el plat extra de polze a la sopa i cara de gos i, en definitiva, per què el menú ha de costar deu euros i no vuit, o quinze o setanta.

La bona escola

A l’escola, curs rere curs, any rere any, es produïa a l’aula un fenomen paranormal amb els llapis i bolígrafs que em tenia intrigadíssim i només semblava intrigar-me a mi, i afortunadament la intriga em desconcentrava de les inutilitats i falsedats que explicava curs rere curs, any rere any, el mestre inútil de torn que, d’altra banda, em feia sospitar que ell mateix sabia perfectament que era inútil, inútil i fals el que ensenyava, cosa que era pitjor que només inútil, doncs, i els mestres em feien patir i distreure’m, també distreure’m juntament amb la qüestió dels llapis i els bolígrafs. Dos misteris, vaja, dos misteris que em tenien intrigat i no em feien estar pel que havia d’estar, és a dir les lliçons completament inútils a què em sotmetia jo i se sotmetien els companys i els mestres a qui anomenaré les mestres, havent de fer la seva feina inútil i, sovint, no sempre però sovint, completament falsa, tal com acabo de fer constar. El meu cervell es passava hores i hores ocupat en la mateixa qüestió de les mestres i dels llapis i els bolígrafs. Una desconcentració total.

No podia deixar d’observar les mestres, la seva expressió facial fastiguejada, també en els somriures, els somriures fastiguejats que mostraven amb esforç dissimulat, grotesc, les seves cares cansades ja de bon matí, quan jo també estava cansat de bon matí, encara no recuperat del dia inútil escolar anterior i sabent que m‘esperava un nou dia inútil de tenir el cul inútilment enganxat a la cadira, impedint la correcta circulació de la sang, tot jo enquistat ja de petit, tots enquistats ja de petits, el cul, el cervell enquistat quan l’has de desenvolupar, tot enquistat en aquella aula enquistadora pensada teòricament per al desenvolupament cerebral, la gran mentida, la gran i immensa i criminal mentida. I en aquella mentida que m’adonava que era mentida no podia evitar observar tota l’estona la cara de les mestres, deia, la cara i la gesticulació de les mestres, tot em feia patir molt, tota aquella impostació que llindava la inconsciència de gairebé perfecta com era l'actuació, cosa sensacional, se’m feia insuportable, i és clar, no podia estar per la qüestió d’aïllar la x, no podia estar per res i les matemàtiques em rebotaven al cervell, l’aritmètica i la geometria no, gens ni mica, ni la química, no, tot això molt bé, Ricard, molt bé, el problema el tenia amb aïllar la x, i era perquè no em donava la gana aïllar res que no fos jo mateix i vaig agafar tírria o enveja a la x que tothom semblava voler aïllar, una lletra torracollons que es veu que tothom, jo inclòs, havíem d’aïllar, i encara espero que m’expliquin per quina raó. Aïllar, aïllar, nen, has d’aïllar la x..., em deia la mestra inútil, i d’aquí no la treies i a mi no em treien de la meva negativa d’aïllar res que no fos jo mateix, aïllar-me jo per no haver justament d’aïllar la x i no haver de veure més tota aquella inutilitat, aquella falsedat escolar embolcallada amb aquelles cares de les mestres havent de llevar-se cada matí per haver de ficar-me al cap tota mena d’inutilitats i falsedats, entre les quals s’hi comptava l’objectiu de preparar-me per ser "un home de profit". Elles, que no eren dones de profit perquè estaven cremades, cremades d’haver d’ensenyar coses que ni elles mateixes no es creien en el fons de la seva ànima podrida, coses que ni elles mateixes no sabien que no es creien però que jo veia a les clares, pel seu fastigueig esforçadament dissimulat, que en el fons no es creien. Hi ha molt poques coses a la vida que una persona es cregui de veritat. En fi. Jo no sóc ni seré mai un home de profit, i crec que la cosa és així perquè tot està perfectament dissenyat, començant per l’escola, justament per desaprofitar al màxim els homes de profit i, doncs, aprofitar al màxim els homes de desprofit. La inutilitat i falsedat com a valors suprems, i en nom de la utilitat i la veritat. Només cal mirar els homes que dirigeixen la cosa pública, o sigui els polítics que tenim, del primer a l’últim dins d’un espectre que oscil·la entre la mediocritat i el borderlinisme. Homes de profit, sí. Homes aprofitats, no hi ha dubte. Paràsits.

Però anem al segon misteri, el misteri més gran de tots, el rei dels misteris escolars. El fet és que jo duia a la cartera quantitats ingents de bolígrafs i llapis impecables i en canvi no aconseguia escriure mai, mai, mai, amb els meus llapis i bolígrafs impecables. No els trobava. Desapareixien. S’evaporaven. Així que els treia de la cartera no sé què passava, però el cas és que ja no sabia on eren. Després trobava miraculosament al calaix del meu pupitre un llapis i un bolígraf, de fet no puc dir que em faltés gairebé mai un llapis o un bolígraf per escriure a classe, encara que aquells llapis o bolígrafs amb què acabava escrivint no fossin mai mai mai de la vida meus, i sempre els llapis o bolígrafs que no eren meus els trobava masegats, mossegats, fets malbé, rònecs, sempre d’una qualitat i sobretot un estat deplorable, res a veure amb els senzills llapis i bolígrafs impecables que jo duia. No. Mai res superior, no trobava mai res decent, el material era sempre pitjor, molt pitjor. Ni una sola vegada no vaig trobar un llapis o un bolígraf que superés res del material que jo duia, i malgrat la seva senzillesa. Jo no tenia el costum porc de mossegar els llapis i els bolígrafs, ni que fos perquè els bolígrafs i llapis amb què escrivia estaven ja mossegats, fastigosament mossegats i llepats i rosegats i de tot, i per tant no tenia el valor de mossegar ni llepar ni rosegar ni res aquells llapis i bolígrafs masegats i rosegats etcètera pels meus companys de classe llepadors i mossegadors i rosegadors. El fàstic que em feia allò era tal que escrivia amb fàstic les coses fastigoses que havia d’escriure, i tot em semblava un fàstic a l’escola i per això el meu record de l’escola és ara globalment un fàstic, i només quan sortia de l’escola les coses eren menys fastigoses, encara que molt més fastigoses, m‘adono de gran, moltíssim més fastigoses que no pas em semblaven aleshores. I sort d’això.

Sempre havia de recórrer al llapis o bolígraf d’algú altre, no sé de qui, no sabia mai de qui, no ho sabré mai perquè m’ho trobava al pupitre. Observava els llapis i bolígrafs dels altres i mai no descobria qui m’havia pispat el meu llapis o bolígraf, i el més lamentable de tot era que jo havia de fer la vista grossa al robatori que m’infringien els companys perquè jo també tenia a la mà el llapis o el bolígraf d’algú altre, això era indubtable, i aquest altre també em podia reclamar a mi el seu llapis o bolígraf i acusar-me de lladre i tot, i no pas perquè jo li hagués pispat res, naturalment, sinó perquè alguna ànima caritativa, un fantasma o probablement el mateix company de classe que m’havia pispat a mi el llapis o bolígraf m’havia deixat caritativament el seu llapis o bolígraf per poder escriure, vés a saber. Això és la caritat. En fi. Misteriós, tot molt misteriós. I si jo no escrivia amb el meu llapis o bolígraf, podia estar segur que sempre hi havia algú que tampoc no escrivia amb el seu llapis o bolígraf perquè aquest algú escrivia amb el meu llapis o bolígraf, però també em preguntava si no devia ser tota la classe que no escrivia amb el seu propi llapis o bolígraf, cada alumne de l'aula amb un llapis o bolígraf a la mà que no era el seu, perquè bé que no devia ser jo l'únic a qui havien fotut el llapis o bolígraf. Absurd, tot molt absurd, d'una absurditat demencial, ja de ben petits una plaga de dements, un revelador petit univers de la demència universal. Res no tenia sentit, pensava jo aleshores i continuo pensant ara. Hauria estat millor que tothom escrivís amb el seu llapis o bolígraf i així jo m'hauria estalviat aquell neguit per una causa absurda de mesquinesa gratuïta absurda, tots absurds ja de ben petits, aquell neguit que només semblava patir jo, colla de degenerats, el meu neguit absurd dels llapis i els bolígrafs, neguit per culpa d’aquell misteri absurd que va resultar ser la millor lliçó que vaig aprendre en vuit anys d’escola.

En fi. Quina colla d'abjectes, ja dic, tota aquella gent. Dins de l’aula i fora de l’aula. Tots degenerats. Tots. Tots tarats. Quin fàstic m’arribaven i m'arriben a fotre tots plegats, redéu. L’única manera de no perdre llapis i bolígrafs i de no patir les baves i la merda dels altres és allunyant-te dels altres, o sigui començant per allunyar-te de l’escola, allà on em fotien els llapis i els bolígrafs i m‘encomanaven la seva merda encastada en els llapis i bolígrafs els uns, i la merda de ser un home de profit i aïllar la x i la mare que em va parir els altres.