Vaig rebre la trucada de l’amic del meu millor amic, amb qui havia estat a
punt de girar pàgina en la relació des que m’havia presentat el plom de la
trucada. M’has despertat, Baulés, li vaig dir, és diumenge, són dos quarts de
vuit, i m’has despertat, però aquest cop t’ho agraeixo, era enmig d’un malson,
no me’l facis explicar perquè se m’ha esborrat del cap, només sé que tu,
precisament tu, hi apareixies, em trucaves per telèfon, Baulés..., li vaig dir,
i ell va fer un silenci llarg i després va dir: m’alegro d’haver-te alliberat
del malson.
Se n’alegrava.
El cert és que jo hauria preferit continuar amb el malson en què ell em
trucava que haver rebut la trucada que em va despertar. Em trucava a hores opinades
i inopinades, cap problema, sempre volent saber què pensava jo dels seus escrits,
que val a dir que feien honor als meus consells. Escriu només si et surt de
l’estómac, Baulés..., li deia, si en tens necessitat, tu en el paper tal com
ets, Baulés, defuig la impostura... I efectivament, en Baulés em seguia fil per
randa el consell escrivint com el plom que era. Des que se’m va acudir dir-li
tu continua, Baulés, que en aquest país tens futur com a escriptor..., l’home
encara estava més interessat en el meu parer sobre les històries afectades de
la tieta Josefina que escrivia quan es posava tendre, pornografia emocional amb
zero estil i pretensions líriques que afusellaven el pobre diccionari, o bé els
artefactes sobre homes turmentats amb gintònics a la mà quan es posava autor
maleït. Un assassinat a les lletres en tota regla. Inconscient, i per això
perfecte. Aquesta, aquesta era la gràcia de l‘obra d’en Baulés, tal com ell la
definia: la meva obra, deia cofoi. La
meva obra això, la meva obra allò altre..., deia, i jo també començava a
definir-la així: l’obra d’en Baulés... De mica en mica m’anava sentint el pare
infraliterari d’en Baulés. El rebuig, però alhora l’atracció inefable que em
provocava el personatge, m’impedia desempallegar-me’n. Tenia fusta, ni que fos
melamina. Un mal gust exquisit d’acord amb les exigències nacionals. Tu no
paris, Baulés, no paris, que tens fusta, i noble. De boix..., li deia, i ell
s’inflava com un globus que mai no rebentava, i com més jo l’inflava amb la
bomba dels meus elogis ell més escrivia, i allò era exponencial i jo cada cop
veia més i més possibilitats a l’infame Baulés a qui, a través dels seus
escrits i les seves rucades i trucades, sobretot les inopinades, trobava cada
cop més i més insofrible.
Què has escrit, ara?, li vaig dir. No res, va dir. Aquest cop et truco per
un assumpte diferent... Delicat..., va dir.
Delicat.
Sentir pronunciar a en Baulés aquest terme em va esfereir. T’explico..., va
dir, la dona estarà tres dies fora de casa i m‘he quedat sol, i dormir sol a
casa em fa respecte..., va dir sense respectar-se, el mateix menyspreu que en
escriure mostrava per a si mateix, la literatura i la humanitat. Molt bé, i què
pretens, Baulés?
Cap al tard, vaig sortir de casa amb la muda per a tres dies. En Baulés
m’esperava al replà del seu pis amb uns fulls a la mà. No em va saludar, abans
de creuar el llindar de la porta em va disparar entusiasmat amb el que acabava
d’escriure, i el vaig seguir cap a l’habitació mentre continuava garlant. Era la
seva habitació i només hi havia un llit, de matrimoni. I aquella nit, jo
esgotat al llit i ell al costat dormint com un angelet roncador, me’l mirava i
pensava que seria una llàstima matar-lo, perquè prometia. Aquell Baulés era l’home
a seguir, sens dubte. El nou oracle.
