Una joventut

Recordo amb pena la meva joventut penosa i, simbòlicament, els seus caps d’any. Eren un fastigueig, els caps d’any, un autèntic homenatge a l’absurd, a l’avorriment, el paradigma de joventut malbaratada com una taronja llençada sense esprémer. La buidor absoluta de la meva joventut, l’esperança dubtosa que les coses no fossin tan merdoses com ja les veia aleshores amb tanta misèria humana, i com de fet ja les veia als quatre anys. La falsedat, la mediocritat, la imbecil·litat extrema. No m’ho podia creure, i jo insistia en l’esperança i passava el que passava, que feia preguntes per mirar de trobar una resposta inesperada i concloent que m’enderroqués les intolerables percepcions i les vacil·lants opinions que el temps, lamentablement, es va encarregar de corroborar-me. Recordo anar algun cop a la discoteca i haver preguntat a uns quants individus si de debò els agradava el gintònic que es prenien tot cofois, recolzats a la barra amb el got a la mà. M’intrigava allò del gintònic. No em contestaven, somreien, i quan els insistia continuaven somrient. No m’ho podia creure i un dia vaig suggerir a un paio que em passava un pam i mig, un mascle molt mascle potser un parell d’anys més gran que jo, que per què no demanava un got de tub, anava al lavabo i l’omplia d’aigua de l’aixeta, que faria el mateix efecte, patiria menys en beure, li sortiria de franc i podria fer igualment el merda. No recordo què em va respondre, si és que em va respondre res. Tant se val. Almenys no em va trencar la cara. Això ho recordaria.  

A disset anys vaig escriure un conte en espanyol per a un premi de l’institut que vaig guanyar perquè no costava gens guanyar-lo, cap problema, de la mateixa manera que ara no costa gens guanyar cap premi net d’aquest país brut, cap premi net i amb un jurat mig alfabetitzat, s’entén, perquè tret d’alguna excepció que em fa pessigar-me i emborratxar-me d’alegria en descobrir-la, els escrivents que llegeixo no valen res, llegeixo i llegeixo i no valen res, em cauen els collons a terra quan llegeixo la merda que escriuen, tot tan mancat d’ànima, de la més mínima elevació, d’intenció, de glòria, només buidor i falsedat i aparador, plàstic, cap veritat, no hi ha res, res de res, tret d’insofrible afectació, poca vergonya i molta vanitat. En fi. Deia que l’hivern de 1988 vaig escriure el conte en espanyol i em vaig proposar guanyar amb aquella història sobre la claveguera on estem ficats, i tot només per fotre la professora de literatura catalana, una dona que s’indignava per tot de temes socials, s’encenia tota sola per les injustícies socials, menys curiosament per la ineptitud antològica de les seves classes, és a dir: menys pel pitjor crim social imaginable. La dona no m’estimava gaire perquè jo, com d’altres companys, venia d’una escola catalana i a classe hi havia personal espanyol i em passava l’hora de literatura catalana distraient-me jugant a marejar-me la cigala sense adonar-me’n, sovint sense ni adonar-me’n, o jugant a vaixells amb l’amic David, l’únic que encara conservo d’aquella època. En David sempre, sempre, sempre, em guanyava als vaixells. Encara no entenc per què, però en aquell joc d’atzar sempre em va guanyar. No el vaig guanyar ni un sol cop. Ni-un-sol-cop.  

No és que a la professora l’emprenyés que jo em toqués la cigala o jugués a vaixells, tot i que això —dels vaixells— és el que ella oficialment em deia, sinó que de fet la irritava que aprovés els exàmens sense fotre cop —això no m’ho deia. Per això me’ls suspenia. Jo no els suspenia, ella me’ls suspenia, la mala puta. No ho oblidaré mai. Havia de patir per aprovar, si no em veia esforçar-me no estava contenta, no sé per què però no estava contenta. La dona pertanyia a la generació dels destruïts, autèntics psicòtics no tipificats pel país, i es comprèn, perquè, de tipificar-se, no hi hauria pressupost ni prou espai al país per a psiquiàtrics. Parlo de la majoria dels que avui tenen més de seixanta anys. La dona era dels enganyats pel psicòpata de la veu aflautada i per la inefable comitiva d’enviats de Déu, malgrat que la majoria d’enganyats es declarin antifranquistes i ateus amb babau cofoisme. La professora era de la generació d’aquells que, encara que soni un vals, s’entossudeixen a ballar el rock and roll per demostrar i demostrar-se que s’esforcen. La suor per a ells sempre ha estat important. Ignoren les saunes. En fi. 

Recordo amb pena entrar a Titus, la mítica discoteca badalonina arran de mar, enderrocada ja fa anys. Entrava algun cop a aquella discoteca sense saber per què, només perquè tothom hi entrava i jo volia saber per què hi entraven i em rebentava que tothom hi entrés com la cosa més natural del món sense que jo sabés el perquè d’aquella naturalitat que a mi em semblava justament infranatural. Era tot un misteri que només anys després vaig desvelar a còpia d’esforçades reflexions. Anaven a la discoteca convençuts que allà s’ho passaven bé, o sigui ignorant que s’avorrien com ostres. S’avorrien i no s’adonaven que s’avorrien, al contrari, vet-ho aquí. Increïble. Fascinant. He dit que ho vaig desvelar, però això no vol dir que ho comprengués. Només ho vaig entendre, i és avui que continuo només entenent-ho, com tantes coses de la gent que entenc però no comprenc ni comprendré mai.  

Ara penso que haver tingut una joventut penosa va ser un avantatge, tota una inversió de futur. És molt dur, però ho recomano. D’adult em costa tenir motius per a la nostàlgia, i com que no en tinc me’ls invento, només una mica però me’ls invento adornant el passat en un exercici d’autoengany obligat per poder tirar endavant la miserable existència. És la imbecil·litat imprescindible del desgraciat. En fi. Una joventut de merda és la millor morfina per afrontar l’envelliment amb sana resignació, mentre observes els joves sense sentir gens d’enveja, al contrari, els planyo pels anys d’inutilitat que els esperen. Però si bé el problema no és la nostàlgia, t’assalta una ràbia indescriptible. La ràbia d’una joventut pitjor que perduda: malbaratada. Allò imaginat d’algú que vessava de vida, que maldava il·lusionat per esprémer-la sabent en el fons que tot era inútil. Segons com, en pensar-hi, encès per la ràbia recordant aquell inevitable malbaratament vital de fa prop de trenta anys, em sento mort en vida. I així, mort, vaig vivint.

L'home modern

Al cosí Miquel, que m’ha suggerit l’escrit

 

Thamsanqa Jantjie és l’home que fa uns dies va fer de fals intèrpret per a sords al funeral de Nelson Mandela. Era un anònim abans del funeral i ara el món el coneix, fins al punt que, per bé que amb dificultat, jo mateix he estat capaç d’escriure el seu nom copiant-lo d’un diari. Janjtie està ara tancat en un hospital psiquiàtric, no sé si per impostor o per esquizofrènic. Normalment als impostors se’ls envia a la presó i als esquizofrènics al psiquiàtric, però en aquest cas jo no sabria on enviar-lo, perquè de fet el que faria seria donar-li un premi a ell i enviar a la presó o al psiquiàtric a les autoritats que van contractar un sonat per a la feina d’intèrpret. Van haver de ser el gremi de sords els qui, ofesos, van delatar l’impostor, i van ser els sords els primers a assenyalar amb el dit l’impostor, en cap cas a les autoritats incompetents per haver-lo contractat. De manera que tant les autoritats com els afectats assenyalen amb el dit el sonat com aquell qui assenyala el dit de qui assenyala la lluna, cosa que em decideix a pensar que a les autoritats les enviaria a la presó per incompetència i posterior omissió de responsabilitats, i als sords els enviaria al psiquiàtric, però en una ala diferent a la dels esquizofrènics, o sigui l’ala corresponent als oligofrènics —imbècils en llenguatge planer.

D’altra banda, en l’impostor Jantjie no hi va haver impostura, i en l’absència d’impostura no hi pot haver responsabilitats. Ningú no pot responsabilitzar l’esquizofrènic dels seus actes, però és que la cosa es complica quan m’adono que tampoc podem responsabilitzar les autoritats polítiques de la seva incompetència, sent aquesta producte del mateix problema d’esquizofrènia, i més ho veiem encara com més ens apropem als alts càrrecs polítics. Només a tall d’exemple, agafem el senyor José María Aznar, expresident del govern espanyol, i recordem aquella inoblidable imatge seva dels peus sobre la taula en la reunió amb els del G-8. No hi ha cap diferència essencial entre el senyor Aznar i el senyor Jantjie gesticulant sense sentit, tret que aquest provocava el somriure mentre que el senyor Aznar va provocar vergonya aliena, i tret que el fals intèrpret era inofensiu i el segon un criminal. Però, on són ara l’un i l’altre? El primer tancat al psiquiàtric i el segon guanyant més d’un milió d’euros escrivint articles i donant conferències mentre la seva esposa reparteix relaxing cafés con leche fent d’alcaldessa de Madrid, una senyora, per cert, també com el seu marit votada democràticament per la majoria del seu poble.

L’actuació del senyor Jantjie va ser fenomenal, com no podia ser d’altra manera. Va desballestar amb el seu capteniment solemne la cerimònia més solemne imaginable, davant de la presència de vips de tota mena i dels principals caps d’Estat. Tota una metàfora del teatre esquizofrènic on doblement estem ficats: l’absurditat existencial on al seu torn s’insereix la comèdia humana. Janjtie no va actuar gràcies al seu desequilibri mental, per això el seu paper va ser tan convincent. Només els sords el van poder delatar, i això demostra justament l’excel·lència de la seva actuació. I em pregunto, atenent que el van triar precisament a ell com a intèrpret, si no devia ser l’únic que es va oferir per a la feina. És a dir: davant l’evidència de la inexistent comprovació del nivell professional de l’escollit, tenien de fet pensat oferir la feina a algú? Si no hagués estat pel seu oferiment, hi hauria hagut intèrpret per a sords al funeral de Nelson Mandela? I en conseqüència, s’haurien ofès aleshores els del gremi de sords? Per tant, no haurien fet bé els sords de callar en comptes d’acarnissar-se públicament contra el senyor Jantjie? Al capdavall, no va aconseguir Jantjie amb la seva actuació donar presència als sords amb aquell acte i, doncs, sensibilitzar el món sobre aquest col·lectiu, i de la manera més magníficament eficient, a través de tots els mitjans mundials? Uf...

El senyor Jantjie és un símbol involuntari, inconscient, de l’home modern, aquell que ho és en tant que triomfador a qualsevol preu. En la modernitat no importa el que fas sinó el que sembla que fas. No importava gens el que hauria hagut d’interpretar amb signes, però a Jantjie li va fallar la tècnica del llenguatge, i això va ser decisiu. Al president nord-americà Obama, que tenia al costat, no li falla la tècnica del llenguatge. Jantjie es va delatar i, en delatar-se, va delatar la farsa moderna. L’home modern no pot fallar, i la resta d’homes triomfadors i aspirants no l’hi van perdonar. L’home modern és un camaleó amb americana, corbata, colònia, i amb una dentadura blanca com la neu. Jantji complia aquests requisits, però va gesticular de manera convincent per a tothom menys per als sords. Tot d’una va deixar de ser un home modern als ulls del món. L’home modern és un infiltrat a la festa, ningú no el coneix i tothom l’accepta perquè fa allò que s’espera que faci. No ha de tenir personalitat, si en tingués estaria perdut. L’home modern busca l’acceptació i per això s’adapta, s’integra al cim de la impersonalitat social com un guant a la mà. Jantjie feia tot l’efecte de ser el perfecte home modern, però el van acabar enxampant, i la societat, a qui naturalment no li importa un rave el llenguatge dels sords, no l’ha perdonat perquè han interpretat que es burlava, i no pas dels sords, sinó d’allò més sagrat: el corrent social. La pitjor de les ofenses. Vet aquí l’enorme hipocresia. De res no ha servit que el senyor Jantjie fos esquizofrènic. Cap exculpació. Va deixar la societat moderna en evidència, i això és intolerable i mereix la foguera. Ni seny ni pietat. De no haver estat pels sords, ara ningú no es recordaria de Jantji. Hauria passat per un home modern. Oblidable.

Cultura de la frivolitat

Rellegeixo l’article del professor i crític Joan M. Minguet publicat el passat mes de juny al digital http://www.nuvol.com/noticies/bibiana-ballbe-com-a-simptoma-la-cultura-de-la-riota/, que tanta polèmica va suscitar, i no és d’estranyar-se, perquè en aquest país hipòcrita la veritat no revelada suscita polèmica quan rarament algú la revela, cosa que fa que desaparegui la hipocresia que en principi la provoca i que finalment es tracti d’estupidesa en el seu nivell més refinat, és a dir: d’una polèmica sincera, d’un escàndol real entre els catalans. En canvi, jo no eliminaria ni una sola coma de l’article esmentat. L’obvietat que exposa l’articulista sobre la frivolitat en el tractament de la cultura a casa nostra és tan aclaparadora que, de fet, em resulta violent que hagi calgut escriure un article, i encara més que hi hagi qui discuteixi l’obvietat, cosa que lamentablement justifica la raó de ser de l’article en qüestió.

Que en aquest pseudopaís la cultura importa mitja merda és un fet que no caldria esmentar, si no fos justament perquè en aquest país la cultura importa mitja merda i bé algú ho ha de dir encara que no serveixi de res dir-ho, perquè com deia el gran Manuel de Pedrolo, “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”, un lema que, per cert, menfotista —en realitat bon minyó— com és el personal català, és contínuament menyspreat amb el mig somriure propi dels mediocres, en nom d’un bon rotllo cretí que no és més que vulgar submissió de poble imbècil, adotzenat.

Com a mascle heterosexual dec ser una mica estrany, perquè dec ser l’únic a tot Catalunya a qui la noia Ballbè destrempa. Cada cop que la veig sento que em baixen les defenses, que la sang em deixa de bullir. M’horroritza el seu capteniment, la seva veu escardada, cridanera, atabaladora, la seva conyeta barata, previsible, pija, banal, pur safareig hipòcrita de terrassa un diumenge de bon temps. Però encara m’horroritza més que formi part de la capelleta que talla el bacallà en el món mediàtic pseudocultural català i que, a sobre, hi hagi una àmplia colla de babaus-claca que justifiquin la manera bonrotllista de fer de la colla pessigolla, en considerar-la positiva per a la divulgació de la cultura en contraposició de l’elitisme, que es veu que no ajuda gens a l’expansió cultural, segons diuen, i si ho diuen suposo que és perquè la cultura requereix un esforç, una cosa intolerable d’assumir per aquells a qui se suposa que se’ls ha d’introduir el cuquet de la cultura. Bé, més enllà d’aquest detall, em nego a replicar el posicionament dels amants de la frivoli... de la simpàtica divulgació. En fi. Em fa mandra haver de replicar imbecil·litats, i ja ho fa en Minguet en el seu necessari article, cosa que li hem d’agrair.

Val a dir, però, que el súmmum de l’horror se l’emporta al meu entendre —sentir— la comèdia vergonyant aquesta de l’any Espriu, en un país amb un nivell d’analfabetisme funcional tan elevat que, combinat amb la seva nul·la autoestima, tal com es demostra en el seu desconeixement total dels seus personatges més conspicus, fa que això de l’any Espriu resulti una impostació, una falsedat tan ridícula que dir que provoca vergonya aliena és gairebé com no dir res, de tan curt com queda. Ai, aquelles sentències de l’Espriu, tot d’una convertit en Déu 2013, aquelles reflexions suposadament sàvies perquè les diu Déu 2013, unes frases que veig i llegeixo als mitjans sense que vingui a tomb, però tant se val, la qüestió és fer veure que som cultes —el provincianisme és així. Ai, quina ridiculesa anar tot d’una de poble culte, quan el lector mitjà català no sap ni on té la mà dreta. Ai, aquesta certesa que l’any que ve ja ni Déu es recordarà d’Espriu, i tal dia farà un any. Ai, com pateixo quan al telenotícies omplen quota un cop a la setmana parlant cinc minuts sobre art i d’allò que en diuen pomposament nous creadors, abans que els nous creadors caiguin en l’oblit més ignominiós perquè la cultura importa de fet aquí mitja merda, i just després que ens expliquin amb pels i senyals les característiques del nou pet que s’ha tirat Messi a l’entrenament. Ai, com pateixo veient la cruel preocupació dels mestres maldant per ensenyar a llegir uns alumnes que, com més entenguin de què tracta la pel·lícula, més confusos i desgraciats seran perquè res no se’ls permetrà canviar. Ai, que malament em sento, havent parlat de la Ballbè, contribuint a alimentar la seva condició de mediàtica.

Dos suïcides

Sempre he admirat els suïcides. Els suïcides lúcids, vull dir, no pas els bojos, aquests per al cas em són indiferents, i per això no és estrany que sempre m’allunyi dels subnormals que critiquen el suïcidi; aquells que el menyspreen titllant-lo d’acte de covardia o de bogeria, així, en general, i es queden tan amples; aquells que ni l’han tastat, el suïcidi, ni s’espera que ho facin. I afegeixo que aquells que seria desitjable que ho fessin, i així segur que respiraríem tots millor.

Stefan Zweig és un dels meus escriptors de capçalera. Es va suïcidar el 1942 a 60 anys amb la seva dona en el seu exili al Brasil, i no pas perquè estigués materialment desesperat ni perquè la seva vida corregués cap perill, si més no immediat, que el motivés al suïcidi. Zweig se suïcida per l’ideal d’una Europa que, amb el triomf del nazisme, considera morta, moralment i cultural devastada i sense esperança de recuperació. Zweig, però, ja avisava, amarant la seva visió del passat europeu amb melangia el 1929 a Viatge al passat.

L’austríac tenia uns collons com un toro, vaja, i la dona, Charlotte Elizabeth Altmann, uns enormes ovaris en la devoció pel seu marit. A cap dels dos no els va caldre ni la desesperació ni la bogeria per a suïcidar-se; els dos es van suïcidar no només des de la mera racionalitat, sinó d’allò molt més elevat encara que és la lucidesa. Va ser un acte premeditat, des de la intel·ligència i voluntari. La raó es va imposar a l’emoció. La por no va tenir res a pelar davant la ment. Van ser suïcidis que partien des de la civilització, des d’allò que a alguns ens diferencia dels animals. Però compte, no té res a veure amb cap encert o error en la decisió. Aquest aspecte deixem-lo a la subjectivitat, perquè no és això el que aquí valoro, sinó la mort per un ideal, la mort provocada per la necessitat de dignitat, d’una dignitat que va més enllà del suïcida en abastar tota la humanitat —humanisme—, que segons els dos suïcides estava dada i beneïda. Em trec el barret.

Sempre pontifiquen sobre el suïcidi els que estan amarats de catolicisme i no ho saben; els covards que, com a tals, no reconeixen en públic —sovint ni en la intimitat d’un mateix— que ho són; els que no tenen puta idea del que significa pensar, i no pas perquè hagin d’arribar precisament a la conclusió del suïcidi; els que no es pregunten què hi fan, aquí, i de fet ni tan sols el sentit de la vida que porten; els que no poden saber el que és estimar, atès que comencen per no estimar ni la seva pròpia vida en no procurar agafar-ne les regnes. I sempre m’ha fet molta gràcia, per no dir pena, veure la reacció d’aquesta plaga davant el suïcidi d’algú considerat socialment com a inqüestionable, com ara Zweig, amb independència naturalment que no s’hagin mai molestat a saber per què és inqüestionable. Aleshores fan cara de sorpresa, però no opinen. No opinen perquè no poden, perquè el que dirien automàticament si no es tractés d’un inqüestionable és que està boig, que aquest paio està boig i era d’esperar que acabés d’aquesta manera, o sigui malament, no dubtarien a afirmar que malament: no dubtarien a condemnar el suïcida, ergo el suïcidi en general, i ho farien segons el seu inconscient manual catòlic.

Però que no opinin perquè no poden no significa que tampoc, malgrat l’evidència del suïcidi d’un home conspicu justament per la seva lucidesa traduïda en el seu art d’escriure, els faci reflexionar el més mínim sobre les causes del suïcidi i, doncs, unes raons que com a mínim haurien de fer el suïcidi respectable i no casos menyspreables de frenopàtic. El que fan és limitar-se a girar pàgina, com si el suïcidi de l’inqüestionable no s’hagués produït, de la mateixa manera exacta amb què, per cert, es despatxa justament el nazisme: com un fet sorprenent d’una època sorprenent amb uns alemanys sorprenents; com un fet que —i això és l’únic que sembla importar-los— “s’ha d’evitar que es torni a repetir”, repeteixen com lloros. I sí, és clar, no hi ha dubte que s’ha d’evitar que es torni a repetir, però com que no s’han entès en absolut les causes del per què s’ha produït, indefectiblement es torna a produir, i amb el vist-i-plau del populatxo, és a dir: dels mateixos que repeteixen com lloros “s’ha d’evitar que es torni a produir”, aquesta estúpida i al capdavall letal lletania.

Llegiu Zweig, per exemple la imprescindible novel·la breu Carta d’una desconeguda, o la també deliciosa Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. I després, penseu en el suïcidi de Zweig. Penseu en el suïcidi, i després no us aconsellaré que l’eviteu, ni tampoc el contrari. Això serà cosa vostra.

Modera't

No recordo per què, de debò que no ho recordo, el cas és que anàvem petant-la i tot d’una l’home em va dir que em moderés, això sí, cordialment, que moderés les meves paraules, suposo, perquè no m’ho va aclarir, però vaig pensar que es devia referir a les meves paraules, altrament no sé de què em parlava. Em vaig sentir incòmode, més que res perquè últimament sentia parlar molt de moderació, en sentia parlar a la ràdio, a la tele, a la xarxa, a tot arreu, fins i tot el meu lloro en parlava abans de mossegar l’enciam de la meva mà i deixava anar moderació, moderació, moderació, i després em picava l’enciam i de passada em mossegava el dit, el malparit, i em feia ràbia perquè me’l mirava i pensava a veure si deu saber aquest bitxo què significa moderació i jo sense tenir-ne ni idea, i així vaig començar a agafar mania al meu lloro Carlitus. Tothom parlava de moderació, però jo, per més que estava atent, no entenia què volien dir, i ara el meu interlocutor m’estava deixant en evidència, em va fer enrojolar i tot amb allò de la moderació i jo amb els pixats al ventre de la meva ignorància. De manera que, com que sóc complaent, com que podia ignorar el significat de moderació però sempre he estat complaent, això no m’ho treu ningú, vaig mirar de quedar bé amb ell i li vaig dir que sí, que tenia raó, que jo estava pecant de manca de moderació, o sigui d’immoderació, vaig suposar, i ell va somriure i va continuar xerrant però sense donar-me cap pista sobre allò de la moderació, i jo me’l mirava però ni mitja pista, en cap moment ni mitja pista, i com que es va oblidar de la meva immoderació ja no me l’escoltava, la curiositat se’m menjava i anava pensant en la moderació mentre ell garlava i no l’escoltava, no ho podia evitar, pensava en què coi havia volgut dir ell amb allò de la moderació. 

No l’escoltava i em va fer una pregunta, em va sorprendre amb una pregunta, i com que no vaig saber què dir em vaig defensar amb una altra pregunta, li vaig preguntar no pas què significava moderació, perquè per orgull no volia revelar la meva ignorància, sinó que li vaig preguntar, hàbilment, crec, li vaig preguntar per què m’havia dit que jo no estava sent moderat. Vaig fer-ho amb tacte, m’agrada complaure la gent i no volia que es pensés que m’havia ofès, i encara menys per una cosa, moderació, que no entenia. No. Li vaig preguntar realment per saber no pas per què m’havia acusat de falta de moderació, sinó per saber què significava moderació. L’home va quedar estorat, va callar en sec i va anar bé perquè es va oblidar de la seva pregunta i em va dir que ja no es recordava per què m’havia dit que jo no era moderat, i fins i tot em va dir que no m’ho havia dit, el barrut. I com que vaig insistir i continuava sense recordar-se’n, em va dir que prou, collons, que prou, que no tenia cap importància el que m’havia dit o deixat de dir. Però aquella resposta em va deixar intranquil i li vaig dir de bones maneres que aleshores per què m’ho havia dit, si no tenia cap importància, i em va dir jo què sé, cagonlaputa, jo què sé, i va afegir que amb tanta insistència estava pecant de falta de moderació. Voilà!  Li vaig dir veus, veus?, per què em dius que no sóc moderat? Vull saber per què m’ho dius, ja està. Però em va sortir amb un exabrupte i jo em vaig mossegar la llengua, només li vaig dir t’estàs excedint una mica, no trobes? I aleshores ell es va posar a bramar a un pam de la meva cara i a escopir-me amb les seves paraules amb forma de saliva esquitxada a la meva cara, a crits a la meva cara, em cridava amb els ulls tancats, vermell com un pebrot, i crec que tancant els punys. I li vaig dir, em vaig sorprendre dient-li a la babalà, provant sort per dir alguna cosa, alguna cosa que no podia ser massa forta si estava en boca de tothom, li vaig dir perdona, crec que n’estàs fent un gra massa, crec que estàs sent moderadament excessiu amb mi, li vaig dir, així, moderadament, desesperat per dir alguna cosa acceptable sense saber el que em deia, qualsevol cosa per no mostrar-me excessivament excessiu.

L’home em va dir que què m’havia cregut jo insultant-lo, acusant-lo de moderadament excessiu, i aleshores sí que vaig veure que tancava el puny, que no només el tancava sinó que l’alçava. I abans que em caigués el puny a sobre, o a sota, vés a saber, vaig tocar el dos amb el pas moderadament accelerat, o moderadament lent, també vés a saber, perquè a dia d’avui encara no sé què significa això de la moderació.

e-cigs

Era inevitable. Passejant per Barcelona vaig veure ara una botiga de cigarrets electrònics, ara una altra i després una altra i una altra en potser tres-cents metres, no exagero, i era inevitable que m’hi enganxés, que m’enganxés als e-cigs, tal com en diuen, i així, vaig pensar, així quan estigui de moda  la nova joguina ja no aniré peix en el tema, sabré fumar com ningú e-cigs i pronunciaré com ningú e-cigs perquè aviat ningú no serà ningú si no fuma e-cigs i pronuncia amb perfecte anglès e-cigs. No havia fumat mai a la vida però ara fumo e-cigs com un desesperat, li vaig agafar el gust a la mica de nicotina de l’e-cig i a tenir un cigar a la mà i a anar traient tot el dia fum per la boca, fum que és vapor, no us penseu, i m’he acostumat al cartutx amb líquid de recanvi de l’e-cig i a fumar, perquè després passa el que passa, que comences per un e-cig i acabes necessitant fumar tabac com Déu mana, de manera que ara consumeixo e-cig i, a més, Marlboro i Winston i Ducados, tot i que no sé mai si triar el ros o el negre, m’ho combino, ros i negre, negre i ros. I últimament fumo també havans, havans no pas de l’Havana sinó una merda d’havans amb la merda que em permet el meu sou. No són autèntics havans però m’agrada anar a l’estanc i demanar un cigar, posi’m un cigar, el més barat que tingui, i pensar en els havans. I pipa, ara fumo també amb pipa i m’he apuntat al selecte i elegant club de fumadors de pipa. Primer hi havia reticències a admetre’m, però amb insistència addicta doncs mira, i tot gràcies als beneficis de l’e-cig. A sobre, col·laboro a donar feina als estancs i a les botigues d’e-cigs, que en els temps que corren per poc que es pugui s’ha de ser solidari, no sé, dic jo.
 
Quan vaig comprar el meu e-cig el senyor de l’establiment em va ensenyar tota mena d’e-cigs i em va dir miri, amb aquest quan inhali se li encendrà la punta de color verd, amb aquest de color blau i amb aquest altre de color taronja, i com que em devia veure amb cara d’estupefacció em va mirar d’aclarir que era per tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal, normal, va dir. Com que naturalment no vaig entendre res, vaig dir-li miri, posi’m el de la punta lluminosa taronja, i em va dir amb un lleu esbufec a penes dissimulat que vostè mateix, però que el blau, que el e-cig de la punta blava tenia molta sortida. Jo li vaig dir que era natural, que tenia raó, que la gent volia tenir la sensació d’estar fumant un cigarret normal tal com bé m’ha dit, però miri, a mi m’agrada més el color taronja, no sóc un barrufet i m’agrada el de la punta taronja, o sigui que posi’m un e-cig amb la punta lluminosa de color taronja. El venedor va somriure i va fer el gest de voler embolicar el meu e-cig, però el vaig aturar amb un gest amb la mà, un gest brusc, brusc per força però cordial, cordial en justa correspondència amb el tracte cordial que em dispensava el cordial venedor malgrat haver-me pres per barrufet, el vaig aturar i li vaig dir que me l’enduia posat, que me l’enduia a la boca, que estava impacient per ser dels primers a lluir un e-cig. L’home em va dir com vulgui, concretament como quiera i amb accent espanyol, vaig pagar i me’n vaig anar i em va agradar sortir al carrer fet tot un tren de vapor, lliure, sense via ferroviària que em limités, al meu lliure albir deixant anar vapor per tot arreu com un tren de vapor lliure i empudegant a Déu i sa mare amb aquell aroma de fruites del bosc, una ferum deliciosament empudegadora que aviat farà que la ciutat sembli un prat d’alta muntanya en plena primavera a l’alba, amb la rosada. Una delícia.

La gent em mirava i pensava d’aquí a poc temps no em mirareu perquè tots anireu amb un e-cig a la boca, vet-ho aquí, però només jo sabré que he estat dels pioners a fer servir l’invent. I ara cada vegada que veig un fumador d’e-cig em fa ràbia perquè penso ja no sóc tan únic, cada cop hi ha més gent que fuma e-cigs, però sé que jo he estat dels pioners. I quan tot Déu fumi e-cigs pensaré sí, sí, però jo vaig ser el pioner de la moda, vet-ho aquí. Cada dia la gent em mira menys perquè cada cop més la gent fuma e-cigs, i sobretot val a dir que no em miren perquè m’estic més dins de l’hospital que a fora. M’ofego, tinc bronquitis i un enfisema i no sé quantes hòsties més juntes als pulmons, perquè va començar amb un pulmó i ara es veu que també m’afecta l’altre i estic en tractament i de tant en tant quan m’ofego m’ingressen i m’hi estic uns dies i el metge i les infermeres fan mala cara quan em veuen perquè sóc incapaç de deixar el tabac. I sé que un dia em diran que estic curat, serà mentida i així em mataran, me’ls miro a la cara i veig en ells els meus sicaris, perquè sé que seran ells els qui un dia em mataran, i sé que aquest dia no trigarà a arribar.

Xampany

M’estava parlant de l’educació, de l’ètica i de no sé què dels valors, que cal tenir valors, que els valors són bàsics i s’han de recuperar els valors i tal, i jo no entenia res perquè no he entès mai què és l’educació ni l’ètica ni els valors ni cap de les coses que em deia, cap ni una ni mitja, només he entès —suposo— L’educació sentimental de Flaubert, però això és tota una altra cosa —suposo. Només he entès, pensava jo mentre ell m’etzibava el seu monòleg sense respirar, sense deixar-me intervenir, sense que jo li hagués demanat que me’n parlés, només he entès que no sé què és l’educació perquè a la gent no se l’educa, se l’ensinistra, a la gent se l’ha ensinistrat sempre com als gossos i per això m’agraden tant els programes d’ensinistrament de gossos, perquè els etòlegs no ensinistren els gossos, ensinistren els amos dels gossos, ensinistren a la gent perquè ensinistrin els gossos, i l’ensinistren sense que se n’adoni, com als gossos, exactament com als gossos, vet-ho aquí.

I m’estava garlant sobre l’ètica i jo no entenia res i al final m’avorria i per matar el temps pensava s’ha de ser imbècil per creure en això de l’ètica, quina religió deu ser aquesta de l’ètica que en aquest món deliciosament laic i lliure ni Déu no practica, no entenc què collons és això de l’ètica. I mentre em xerrava, de vegades a un pam de la cara, no sé per què, però cada cop més vehement el seu monòleg a un pam de la meva cara, vaig recordar que a l’institut vaig tenir un professor d’ètica que no es presentava a la meitat de les classes i no avisava mai quan no tenia intenció de presentar-se. Vaig pensar que als meus catorze anys aquell professor em va donar la millor lliçó d’ètica. Si ni ell mateix sabia què era l’ètica encara menys ho podia saber jo, i aquesta era la lliçó, vaig pensar mentre ell, el del monòleg m’escopia maleducadament i sense ètica el seu rotllo sobre ètica. Vaig pensar en els meus catorze anys i en com vaig aprovar amb excel·lent l’assignatura d’ètica sense haver entès ni què significava l’ètica, i aleshores, vull dir ja als catorze anys, sorprès de la bona nota d’ètica, vaig pensar que aquell professor era un savi i havia descobert, d’alguna manera havia descobert —perquè jo l’últim que hauria escrit a l’examen d’ètica era que no tenia ni fava de què significava l’ètica—, no sé com, ell havia copsat que jo havia copsat què significava l’ètica, jo ho havia entès gràcies a les seves alegres i contínues absències a classe. El contrari d’allò havia de ser l’ètica, però només això: el contrari d’allò. Continuava sense saber què era l’ètica, perquè l’ètica era indefinible, era només el contrari de les absències a classe del savi professor d’ètica, una aproximació, l’ètica era per a la meva comprensió, si més no, només una qüestió aproximativa.

Després, quan va haver acabat el seu monòleg va fer-ho en sec. La verborrea té aquestes coses. Quan algú talla el seu discurs en sec i se’n va sense ni dir adéu és perquè està cansat de xerrar, ja ha ejaculat sobre teu i se’n va, se’n va sense netejar res, ja t’apanyaràs, i ell havia ejaculat sobre meu i ni tan sols va pensar ja t’apanyaràs. I em vaig sentir idiota per haver-lo aguantat educadament, i em vaig sentir brut, llefiscosament brut, i així vaig fer cap a casa fent-me fàstic, sentint-me com una meuca amb escrúpols, i em vaig escarxofar al sofà, esgotat de tant monòleg mal educat sobre l’educació i l’ètica i els valors i bla bla..

No vaig descansar, escarxofat al sofà tampoc no vaig poder descansar perquè a la tele sortia el tal Rafel Nadal, no pas el simpàtic tenista espanyol, sinó aquell home amb barba mig blanca mig negra, en Nadal dels Nadal gironins que són vuit-cents germans. I en Rafa, que així és com l’anomenen els de la colla pessigolla perquè queda més proper i guai i així deixes clar que ets de la colla pessigolla si l’anomenes així, Rafa en comptes de Rafel, doncs en Rafel Nadal, l’antic periodista a qui ara tot d’una als seus seixanta anys presentaven com a escriptor-i-periodista suposo que arran d’haver guanyat o aconseguit un premi amb l’anterior novel·la que, per la seva qualitat li va merèixer moltes i, doncs, merescudes vendes, en Nadal presentava nou llibre i el llibre tractava del xampany, deia, i em va agradar que ho digués perquè a mi el xampany m’agrada molt.

Després d’allò del xampany va parlar de l’esforç i del suport que cal donar als febles, i en parlar dels febles em va commoure, a fe que em va commoure, potser perquè inconscientment sabia que en Rafel és un home fet a si mateix fins al punt que no el van parir, es va parir. El cas és que no sé per què però va parlar-ne, va parlar dels febles, que la policia ha de defensar els febles, i de la meritocràcia, sí, també va fer esment a la meritocràcia amb el semblant seriós i el to de veu seriós i la barba mig blanca mig negra que li conferia seriositat, i va parlar de l’afavoriment dels febles i tal, després que el presentessin com l’escriptor-i-periodista Nadal.

I després de commoure’m i tot seguit d’emprenyar-me com un mico i de clamar per la necessitat de justícia ètica —tot i no saber què és l’ètica ni la justícia— i d’una policia intel·lectual que irrompés al plató i detingués l’indigent mental i meritocràtic i ètic i valuós Nadal, vaig pensar, per fi vaig pensar amb més calma i honorant el personatge, que allò era un senyal, jo que no crec en els senyals, però vaig pensar que allò devia ser un senyal que em confirmava el principi de l’ètica, el coneixement de l’ètica per negació que m’havia ensenyat magistralment el meu professor d’ètica als catorze anys. El bon Rafel Nadal, el recent i flamant escriptor-i-periodista m’estava donant una lliçó d’ètica, i vaig pensar compraràs el seu llibre, aquest home és un mestre, el teu altre mestre tants anys després, i compraràs el seu llibre, ja ho crec, que el compraràs, demà mateix, el compraràs. Estava ansiós, veritablement neguitós perquè arribés l’endemà, perquè passessin de pressa les sobreres hores nocturnes i sortir i comprar i llegir el llibre del xampany, del xampany que tant m’agrada.

El defecte

Feia temps que no el veia i em va dir d’anar a la festa, la festa que seria memorable, va dir, i així, me-mo-ra-ble, i a mi que no m’han agradat mai les festes, a mi que sempre m’han avorrit a morir les festes em va fer pensar el pitjor, que si aquella festa havia de ser memorable el meu avorriment seria en conseqüència me-mo-ra-ble. I me’l mirava mentre xerrava sense jo saber què dir, vull dir sense saber dir-li que no, que no m’agraden les festes i que si aquella festa havia de ser tan memorable encara m’agradaria menys, però com que de vegades em costa ser assertiu el deixava entusiasmar-se amb tot de detalls del que havia de ser la festa sense atrevir-me a interrompre’l, perquè em parlava de la festa com si ja s’hagués produït, explicant-me fil per randa com aniria la festa i jo pensava, només pensava, coi, la festa serà memorable, però espontània no gaire si passa tot el que dius que passarà i que per cert a tu et sembla la mar de divertit i a mi una imbecil·litat solemnement avorrida, però això tant se val, el que a mi em sembli tant se val, centrem-nos en la manca d’espontaneïtat. Quin avorriment, no?, però vaig pensar, altre cop només vaig pensar, aquesta festa per a tu haurà valgut la pena, només de pensar en com anirà ja t’ho passes bé, m’hi jugo el que vulguis que millor que com t’ho passaràs a la festa, però això no m’ho confessaràs perquè no t’ho confessaràs ni a tu mateix.

Total, que vaig anar a la festa i ell va estar content que hi anés, ell ja anava mig torrat quan vaig arribar a la festa, però tant se val, semblava realment content de la meva presència. I així que ens vam saludar em va presentar una noia maca, maca de pebrots, i així que va obrir la boca em van caure els pebrots a terra i després em va fer mandra recollir-los, no sé per què, però em va fer mandra, suposo que era la mateixa mandra que havia hagut de vèncer per anar a la festa, per quedar bé amb ell assistint a la festa, de vegades sóc poc assertiu, crec que ja ho he dit.

Un cop recollits de terra, la noia maca de pebrots em parlava de no sé què mentre jo mirava més enllà un vestit blanc amb estampats de flors, una noia bruna amb mitja melena bruna. Crec que vaig deixar la noia maca de pebrots amb la paraula a la boca abans de presentar-me a la noia del vestit amb estampats de flors. A mesura que m’hi apropava li veia el defecte, a mesura que m’hi apropava només veia el seu defecte, se’m feia invisible el vestit i les flors i tota la pesca i només li veia el defecte, i ella m’anava agradat més i més a causa d’aquell ull borni que tenia i que als meus ulls me la feia més maca i tot que la noia maca de pebrots. I vaig dir-li a la bòrnia no sé què, i li va fer gràcia i després em parlava i jo no l’escoltava i feia que sí que sí amb el cap, assentint, els meus ulls fits a l’ull borni de la noia, el seu meravellós defecte. M’estava enamorant. Segur. Sé quan m’estic enamorant i ningú millor que jo pot saber quan m’enamoro. Ho dic perquè em fa ràbia quan algú em diu amb un somriure —que seria perspicaç si no fos estúpid—, ei, tu t’estàs enamorant, nano! Doncs no, no m’estic enamorant. Però ara sí, davant la bòrnia m’estava enamorant.

Vaig començar a sortir i a entrar amb la noia bòrnia, i un dia mentre cardàvem li vaig dir que m’agradava perquè era bòrnia, i així va ser com van començar els problemes. Cap noi no li havia dit allò abans, es pensava que me’n fotia. No, no me’n foto, coi, t’ho dic de veritat, m’agrada que siguis bòrnia, m’agrada el teu defecte, tot i que per a mi no és un defecte, és una virtut, m’atreu el teu ull borni en el conjunt de la teva cara perfecta, perfecta, perfecta... La noia em va dir que si estava sonat, que quina mena de persona era jo que m’agradava el seu defecte, i em va confessar, em va etzibar el retret que en tot moment havia dubtat de mi per haver accedit a sortir amb ella, amb aquell ull borni que tenia, i ara em dius que t’agrado perquè sóc bòrnia! Em va clavar una hòstia a la galta i va desaparèixer de la meva vida, no sense abans dir-me que de fet jo no li havia agradat des del moment que va saber que a mi m’agradava.

Ens vam retrobar mesos després en una altra festa que tampoc no vaig saber declinar. La bòrnia havia redreçat l’ull borni al quiròfan, suposo, i als meus ulls havia perdut tot l’encant. Ara era maca de pebrots, com tantes noies maques de pebrots. Sortia amb un noi, em va dir, no sé per què però m’ho va dir. No m’estranya que surtis amb un noi, tothom et deu desitjar, ara que no ets bòrnia, i ella em va dir que no, que era molt infeliç, que tenia èxit amb els nois però que era infeliç, infeliç perquè recordava la felicitat del poc temps que havíem sortit ella i jo, abans que jo ho engegués tot en orris dient-li que m’agradava perquè era bòrnia. Em va dir que es penedia d’haver tallat amb mi, que es penedia de l’operació  i que si calia es tornaria a operar per tornar a tenir l’ull borni i refer la nostra relació. Jo li vaig respondre que ni parlar-ne, que a veure què es pensava, que a veure si es pensava que jo accediria a sortir amb una sonada com ella, a qui se li acut operar-se per quedar borni!, ni parlar-ne. Vaig arribar a casa emprenyat com una mona, i encara més quan em vaig mirar al mirall i vaig veure com veia cada dia la meva cara amb les dues dents superiors separades, les dues pales que tant m’han acomplexat sempre i que algú, algú que no m’estima, m’ha dit sempre que ni se m’acudeixi anar al dentista, que les dents em queden la mar de gracioses així, separades. La mar de gracioses, sí, ja et fotran, gracioses.

Dolent, molt dolent

Llegir és dolent, vull dir que acostuma a ser dolent, i de pebrots. Per un que hi ha a qui li aprofita la lectura en trobaràs mil a qui el perjudica sense que se n’adoni, i aleshores passa el que passa, que els indigents mentals campen perillosament lliures i la bestiesa intel·lectual d’aquests delinqüents no tipificats passa per saviesa. No hi pot haver control del que es llegeix, i com que l’escriptura ha servit, serveix  i servirà per sobre de tot com a eina impagable per entabanar, per confondre, per alimentar en definitiva el desconeixement, la ignorància més sublim, és a dir; just el contrari del que m’han dit sempre que serveix la lectura i mai no m’he empassat, doncs crec que seria millor extirpar, prohibir l’alfabetització. I no caldria recórrer a les terribles brigades piròmanes de Farenheit 451, i malgrat que la cosa és encara més terrible que el que passa a la novel·la breu de Ray Bradbury, duta a la pantalla per Truffaut. A la novel·la, el poder fa cremar llibres d’escriptors de debò. Ara no cal. La cosa és molt més fina, sibil·lina. No cal cremar llibres de qualitat perquè senzillament ni Déu els llegeix, entretinguda com està la gent intoxicant-se amb en Falcones i companyia. I encara sort que la majoria només fan veure que s’intoxiquen, i es limiten a passejar el llibre sota el braç. En fi.

L’alfabetització ha estat una plaga perversa del foment de l’analfabetització funcional. Llegir acostuma a atrofiar el cervell de la gran majoria dins la immensa minoria que llegeix res, bo o dolent, i de fet llegir sovint és una prova del nou d’un cervell atrofiat. Aneu al Metro i comproveu-ho. Avui rarament trobareu a algú llegint al Metro, ni diaris ni res en paper, i quan el trobeu no sigueu ingenus i no us emocioneu, no us precipiteu i mireu el que llegeix perquè, tret que el lector sigui estranger, probablement es tractarà d’un totxo de la Maria de la Pau Janer, d’en Falcones o d’en Gironell, etcètera. Es tracta d’un pack: el totxo, la cara del subnormal del totxo que llegeix el totxo de paper, i el mur de cretinisme totxo que conforma el contingut del totxo en qüestió. I és que l’alfabetització no ha servit mai per res més que per imbecil·litzar el poble allà on la idiotització oral per part del poder no ha pogut arribar. Un gran invent, l’alfabetització. Pamflets, propaganda escrita, Fernando Sabater, Goebbels, premsa rosa, groga, la Constitución Española (que ens demostra als catalans que no sempre és bo saber idiomes), la publicitat... Certament, cal estar alfabetitzat per poder-te empassar aital toxicitat.

Després —molt després— hi ha els quatre que llegeixen cosa bona. A aquests, l’alfabetització tampoc no els fa gens de profit: els fa infeliços directament. El saber no ocupa lloc, segons repeteixen com un lloro els que no saben ni on és el nord, però en qualsevol cas queda clar que amarga, el saber ocupa felicitat. Ep, i encara sort que la meitat dels quatre que llegeixen caviar tampoc no entenen res del que llegeixen. Ho saps quan t’etziben cofois a la cara el seu garbuix mental d’allò que et demostren no haver entès.

Però encara hi ha una manera més retorçada amb què es manifesta la nocivitat de —i mitjançant— l’alfabetització en el gènere humà —no sé el marcià. Ho veureu també al Metro, el Metro que ja veieu que dóna per a molt. I és que no sé què em crida abans l’atenció, si el subnormal que té a la mà i s’amorra a un e-book, o el mateix infame e-book. Perquè no pot ser, directament no pot ser, és del tot impossible que algú que prefereix l’e-book al llibre de paper sigui algú sensible, amb més de dues neurones avingudes, és a dir: és del tot impossible que algú que té a les mans un e-book, a banda de lluir joguina nova, llegeixi alguna cosa decent i, a sobre, l’entengui. El problema és que allò indecent que llegeixen els e-bookistes tampoc no ho entenen. Vull dir que estaria bé que no entenguessin la indecència si no fos perquè n’interpreten una altra no menys indecent que la indecència a interpretar. Parlava de l’alfabetització, oi?

No et passarà res

Sempre que baixo a Badalona aparco a l’esplanada de davant del camp de futbol del club principal de la ciutat, al costat de l’autopista, i després per anar al centre a peu faig drecera travessant el cementiri vell. La drecera m’importa en realitat poc, és el pretext per trepitjar el cementiri. Sempre m’han agradat els cementiris, un monument a la inutilitat que en mi actua com un bàlsam, vet-ho aquí. Un cementiri reuneix tots els requisits que tristament em satisfan. Sóc un paio pèssim i no hi ha res que m’alegri més que una font de tristesa tan potent com un cementiri, amb el seu silenci, les seves corones de flors pansides, els seus ruscs espantosos de nínxols, els seus inútils i decadents panteons coberts de verdet aquí i allà, màxim exponent de la vanitat inútil dels homes, els homes que malden estúpidament per marcar paquet social fins i tot pensant en quan seran cendra, quan ja no seran, com si mirar de mantenir el seu estatus en el no-res a través de la matèria opulent del panteó els dotés d’immortalitat. Fins aquí arriba la intolerància a la idea de la mort, a la intranscendència. Fins aquí arriba l’insuportable reconeixement inconscient de la nostra insignificança. I com més panteons i més esglésies trepitgen els subnormals que aspiren a tenir el seu panteó per a l’eternitat, més evidencien justament el seu reconeixement de la inutilitat dels panteons i de l’església davant el no-res que els espera. Per això sempre he vist en la gran majoria de creients uns ateus acèrrims, persones que no sortiran mai de l’armari i continuaran resant cada cop que entren en una església. Com més por inconfessada tenen davant la mort, més creients són; com més reconeixement silenciat del seu anul·lador destí, més escarafalls supersticiosos, delirants, fan. La por mou muntanyes i construeix panteons i esglésies i el Vaticà. Per això no és estrany que alguns en visquin. La mare que els va parir, als vividors de la por.

M’hi sento bé, en els cementiris, sobretot en el cementiri vell de Badalona que tan bé conec, ni massa gran ni massa petit, i una mica laberíntic, com la majoria de cementiris. Una delícia, els cementiris. Un petit univers, el cementiri vell, pura fantasia. Racó de pau, l’únic lloc on pots estar envoltat de gent sense haver de patir perquè et fotin la cartera ni haver de trepitjar escopinades ni notar punxades al ventre en sentir les contínues imbecil·litats quotidianes. Als cementiris es demostra que la humanitat pot conviure en pau i harmonia, ni que sigui perquè els homes són morts. El cementiri és per a mi el més semblant al paradís. Tot està en ordre, hi ha silenci absolut, només trencat pel refilar dels ocellets en els xiprers i de les ràfegues d’aire, quan en fa. No hi veus ningú tret del dia de Tots Sants, el dia de l’any que em prohibeixo trepitjar cap cementiri. I quan hi veus algú es mostra respectuós, amb el semblant consternat, i et parla xiuxiuejant absurdament. Una delícia, ja ho he dit. Tothom es comporta civilitzadament, en un cementiri, i suposo que per respecte als morts. Sempre m’ha encuriosit el comportament compungit i respectuós de la gent als cementiris. Sempre he pensat que el respecte que els vius dediquen als vius i als morts als cementiris és directament proporcional a la repugnant falta de respecte dels vius pels vius fora del cementiri. Per això em sento tan segur, en els cementiris. Allà sé que no em pot passar mai res; perquè no hi ha ningú, i perquè quan hi ha algú no emprenya, es comporta, ni que sigui en la impostura. Ja em va bé. No es pot demanar més, del bitxo humà.

De jovenet algun cop havia anat al cementiri a estudiar. Era millor que anar a la biblioteca. Si vols silenci, res millor que un cementiri. M’agradava seure al banc d’un panteó amb una reixa de ferro forjat, sempre oberta. El panteó era i és gris i barroc, grotesc, tan ridícul que la meva presència allà, amb els fulls dels apunts de classe sobre la falda, no accentuaven l’absurditat del lloc. No cridava gaire l’atenció, jo, al panteó. Hi havia un funcionari que passava de tant en tant per davant, sempre el mateix. El primer cop vaig témer que em cridés l’atenció, que em fes fora d’allà, però no, tenia ganes de garlar i ni em va preguntar què hi feia, allà. En veure’m ho va trobar normal, cap problema. Després, cada cop que em veia assegut al panteó concentrat en l’estudi, em desconcentrava fent-me algun comentari banal per poder després descarregar el seu monòleg sense més interès, fins que a l’últim vaig ser jo qui li vaig dir que fotés el camp, collons, no veus que estic estudiant? El funcionari em va fer cas i mai més em va tornar a dir res. Aleshores la nostra relació va ser perfecta, no endebades l’única relació possible entre els homes és l’absència de relació.

Quan entro al cementiri vell sempre faig el mateix recorregut. A mà esquerra hi ha el mur nou després que fa uns anys les pluges enderroquessin l’original. En aquell pany de paret no hi ha cap nínxol, i aquell buit em sacseja, perquè abans de l’incident hi havia el nínxol del meu avi, l’avi a qui no vaig arribar mai a conèixer. En aquell buit hi veig el meu avi, i és curiós, perquè per més profanat, per més agredit que hagués estat un cop mort, m’agrada més la idea de veure-hi aquell buit que no pas quan hi havia el seu nínxol. Si les despulles de l’avi fossin dins el nínxol, no me’l podria imaginar, a l’home. No m’emocionaria. El buit em provoca l’emoció. Necessito el buit per poder imaginar el meu avi.

Després, just abans de sortir del cementiri, m’entretinc ineluctiblement davant del nínxol d’un amic, uns anys més gran que jo, que va morir als anys vuitanta amb divuit anys d’un accident de moto. Potser si no fos perquè casualment vaig presenciar el moment en què va patir l’accident, no m’afectaria tant i no acabaria plorant discretament cada cop que m’aturo davant del seu nínxol, amb la làpida negra de marbre i la placa amb els versos gravats que toco amb la mà sense saber per què, però la toco amb la mà i sempre, quan surto del cementiri, em pregunto per què, per què la toco amb la mà, i no trobo la resposta fins que, quan hi torno, torno a tocar la placa amb la mà sense saber altre cop per què la toco. I com que quan surto del cementiri no sé per què l’he tocada, me n’oblido però penso en el cementiri, en els cementiris. Penso que, quan jo mori, no vull que em fiquin en cap nínxol de cap cementiri. No vull anar a petar per a l’eternitat en cap cementiri. I això sí que sé respondre’m per què. Els cementiris són per als vius, per gaudir-los els vius. Però només els vius com jo. Ben pocs, crec.

De lectures obligatòries

No era veritat que les lectures obligatòries de l’institut fossin inadequades per als adolescents que érem aleshores, a mitjan anys vuitanta, ni crec que tampoc ho siguin ara. La inadequació radicava en altres aspectes. Amb alguna honrosa excepció, el professorat era estult, fatigat, més dolent que el pebre; la inadequació radicava també en bona part en l’alumnat, més dolent que la tinya i a qui ni els llibres adequats ni els inadequats, com tampoc els professors adequats o inadequats, podien fer cap efecte. I la inadequació radicava, en algun cas comptat, en algun llibrot dolent com la tinya, inadequat per dolent com la tinya no pas perquè no s’adeqüés a lectors adolescents. Els llibres dolents com la tinya que vaig haver de llegir a l’institut no s’adequaven ni a un adolescent ni a ningú perquè quan una cosa és dolenta com la tinya ho és per a tothom. Per a tothom tret naturalment dels professors dolents com la tinya que consideraven, sense posar en dubte l’excel·lència dels llibres dolents com la tinya en qüestió, simplement que aitals llibres no eren adequats per al seu alumnat.

Parlar d’inadequació era un mal punt de partida. Pressuposava que l’adolescent és curt de gambals i se li han de d’oferir llibres especials per a persones especials. La paradoxa —i la sort— és que els llibres especials per a les persones especials que es veu que érem els adolescents acostumaven a ser bons, bons malgrat que els professors dolents com la tinya els consideressin sobretot, sobretot, especials per a adolescents. Una pena.

Ja aleshores em semblava evident. Mentre el professorat parlava de l’adequació o inadequació dels llibres per a l’alumnat, estaven desviant la qüestió clau, que era la seva pròpia inadequació com a professors. Es tractava de tirar pilotes fora donant tàcitament per assumida la seva competència a costa de qüestionar la competència mental de l’alumnat, i ho feien amb el peregrí i covard argument de l’edat. Es tractava de salvar el seu honor a costa de l’alumnat, i de manera sibil·lina, basant-se en l’edat. Perquè ningú no té la culpa de tenir l’edat que té, oi?

Després, a classe havies d’aguantar la inadequació del professorat, amb aquell Aigües encantades  que me’l sabia de memòria i que com més l’entenia, com més comprenia les intencions del sofert autor més m’adonava escoltant la professora que ella no l’entenia, que la dona no tenia puta idea del rotllo que deixava anar a classe i, en conseqüència, em suspenia. Dues vegades. La mala pècora em va tombar dues vegades. Quan ella deia blanc jo deia negre, i quan ella deia negre jo deia blanc, i no pas per esperit de contradicció ni rebel·lia adolescent. No, realment, era ella qui hauria tingut esperit de contradicció respecte el meu punt de vista si no fos que simplement era una petarda. En fi. La inadequada professora em va suspendre l’examen sobre Aigües dues vegades. Fins que un dia se’m van inflar els pebrots i vaig haver de prendre una decisió. Tenia dues opcions: anar al seu despatx i dir-li educadament —o no— que era una petarda inadequada, o bé deixar-ho córrer, no presentar-me a setembre i penjar l’assignatura per al curs següent. A nocturn tindré una professora comme il faut que m’entendrà, vaig pensar.

I així va ser. El curs següent vaig aprovar amb nota l’Aigües encantades. La professora era adequada, tot d’una es veu que jo era un alumne adequat i Aigües encantades era un llibre, tal com sempre havia estat, adequat. M’hauria agradat veure enfrontades les dues professores, l’adequada d’aquell curs i la inadequada del curs anterior. És a dir: l’adequada que em va aprovar amb nota, i la inadequada del curs anterior que m’havia suspès dos cops per haver escrit exactament el mateix que el curs següent em valdria una bona qualificació. M’hauria agradat veure-les enfrontades, sí. A veure si tenien ovaris de dir-se l’una de l’altra que tenien esperit de contradicció.

Durant molts anys vaig pensar amb desig que, si un dia em trobava la professora inadequada pel carrer, li diria com de petarda inadequada arribava a ser. I tant, que l'hi diria!, i em quedaria descansat. Fa un parell d’anys, passejant pel carrer de Mar de Badalona, la vaig veure. Vella, encorbada sobre un bastó, caminant d’esma. No li vaig dir res.

Premi Núvol de contes 2013

La guspira. 1er premi.
http://www.nuvol.com/opinio/la-guspira/