Enlairant la meva lletra

Amb aquest escrit inicio la sèrie de reflexions que des d’ara aniran alimentant aquest bloc, el qual no gestiono jo sinó la meva companya, que, com és notori, m’estima força, fins al punt que supleix el meu escepticisme sobre la necessitat bàsica de crear un bloc personal, en qualitat d’escriptor, a través d’aquesta moderna eina anomenada internet.

I és que es veu que és fantàstic, això d’internet, tot i que confesso que encara no he entès gaire per què. Excepcions pertinents a banda, continuo veient la gent exactament igual de desgraciada i cretina que abans de l’existència de l’invent. Amb tot, per una vegada faig cas al que em diuen i em deixo endur per les meravelles d’aquest prodigi.

Ja fa anys que internet causa estralls, i observo que van en paral·lel als estralls que continua causant, fidel a la tradició, el cretinisme humà. En què ha millorat el món, doncs, internet? Al meu entendre essencialment en res, llevat de l’exhibició impúdica de l’estupidesa eterna de l’home.

Ens repeteixen a tort i a dret que internet suposa un avenç en la difusió de coneixement i de la seva democratització. Collonades. Res mai no canvia. Prova d’això és que, en canvi, curiosament no ens diuen res sobre el fet que el mateix accés al web té el cretí que el saberut, i que per tant, tenint en compte que la idiotesa supera amb escreix la saviesa, talment una rosella enmig d’un camp de blat, internet deixa les coses com estaven abans d’aquest meravellós giny.

En qualsevol cas, si com a escriptor vull publicar, es veu que necessito com el pa que menjo tenir un bloc propi. I de res em serveix argumentar que Faulkner no tenia cap bloc i mira tu si era espavilat, l’home.

En fi, lectors, gràcies per resistir fins al final d’aquesta presentació del primer article d’aquesta secció que anomeno Per sucar-hi pa. Amb el convenciment que, si heu arribat fins aquí sereu capaços de continuar-me aguantant, sé que, ni que sigui només per a vosaltres, pagarà la pena insistir a anar renovant de tant en tant aquest bloc.